Present i futur d'Europa

Conferència al XXVè Curs d'Estiu del Grup d'Estudis Nacionalistes

Una de les coses que es poden dir de l'Europa d'ara és que és una Europa d'èxit. Només cal veure el que era Europa al 1945: països físicament destruïts, en bona part, econòmicament ensorrats, que havien acumulat molts odis i sentiments de venjança. Havia fet en pocs anys dues guerres horroroses. De fet, alguns havien viscut tres guerres, des de la franco-prussiana de 1871 fins al començament de la Segona Guerra Mundial. Per contra, el període que va de 1945 a 1975-80 és realment un període de progrés extraordinari. Els francesos parlen de les 30 anées glorieuses, gloriosos pel creixement econòmic, per la consolidació de les societats europees, per la unió europea, per la pau. Una de les seves conseqüències és la creació de l'Estat del Benestar -el primer assaig del qual va venir de la mentalitat, conservadora i intel·ligent, de Bismark. A l'Europa Occidental, es va dur a terme bé, amb rapidesa, profunditat i universalitat, gràcies al gran creixement econòmic-més lent a Espanya, és cert, ja que no va recuperar el PIB de 1936 fins al 1953. La segona gran transformació va venir del transvassament de la població agrícola a la població urbana -el canvi va suposar passar d'un 30% a un 6%-, de manera que el creixement va ser sobretot industrial.

Però aquests són només alguns elements de la gran expansió d'Europa. De fet, la unió europea es va impulsar, sobretot, per un motiu: intentar d'evitar que tornés a haver-hi guerres. Per això el primer pas va ser posar en comú, a través de la CECA, els dos elements més necessaris per fer la guerra: el carbó i el ferro -una filosofia amb un punt naïf, però molt gràfica. La pau és, doncs, la primera gran preocupació de la postguerra i un dels valors que empenyen l'Europa del moment. L'altre valor és la democràcia. Superat el nazisme i el feixisme, deixada de banda la dictadura comunista, es decideix que el model és la democràcia. Un altre valor bàsic és l'equitat: l'Estat del Benestar. Finalment, també cal subratllar la importància de la convivència europea.

Tot aquest procés es va poder dur a terme gràcies a la moral de l'esforç. Europa al 1845 està plena d'això que ara ens falta: la moral de l'esforç. Dit d'una altra manera, és la moral de la reconstrucció. És especialment clara a Alemanya, aleshores totalment destruïda. Podria haver estat convertida en un país merament rural (com proposaven alguns oficials americans, finalment derrotats pel pla Marshall), però els alemanys es van apuntar decididament a la reconstrucció. També els francesos, els italians i els belgues.

Al cap de 15 anys, cap al 1960, tots aquests països ja s'havien fet rics. No tan rics com ara, però prou com per impulsar una segona moral, també molt important cara la construcció europea: la moral de la redistribució. Així, per tal de repartir la riquesa creada, es crea l'Estat del Benestar. El resultat, però, és que unes dècades després, quan la riquesa ja està prou repartida, no queda clar quin és el següent pas a fer. El projecte col·lectiu europeu ha quedat una mica frenat i desdibuixat. Com explicava Otto Sprenger: "entre 1945-50, quan Alemanya era pobre, va rebre entre 9-12 milions d'alemanys expulsats d'altres territoris europeus, que venien amb una mà darrera i una altra davant. La integració va ser un èxit, perquè el país tenia dinamisme i un objectiu clar. En canvi ara (poc després de la caiguda del Mur de Berlín) ens vénen uns 250.000 alemanys del Volga, que són certament una mica diferents, i ningú no en vol saber res. Ara que ens sobren els diners".

Una altra de les preocupacions que impulsaven la unió d'Europa era la seguretat. La gent tenia por de la Unió Soviètica. Calia unificar-se i calia no regatejar, sinó més aviat demanar la protecció americana. També això ha canviat. Ara ja no necessitem els americans -i les coses es plantegen d'una altra manera.

També cal parlar dels motors doctrinals de la unió europea, que podem resumir així:

- la doctrina de la pau: evitar a tota costa que hi hagi més guerres;

- el pensament social cristià. No se sol dir gaire, però el pensament social cristià va ser determinant al 1945-50. La unió europea va ser vista amb molta recança naturalment pels comunistes, però també pel que més tard va ser la socialdemocràcia. Els primers anys, els socialistes alemanys, per exemple, no van votar per la unió europea; primer, alguns no volien alienar-se amb el front occidental i es mostraven a favor d'una Alemanya neutralitzada però unificada; d'altres adduïen certa ideologia, vigent fins als anys 80, segons la qual la unió europea no era bona perquè era un invent del Vaticà i dels capitalistes. De manera que qui realment juga la carta de la unió europea, des del primer moment i a fons, és el pensament socialcristià. Ho dic perquè, no sé per quin motiu, aquests últims anys el pensament socialcristià ha agafat un to de baix nivell i no s'expressa -ni la gent se'n recorda. És cert que més endavant s'hi van afegir els socialdemòcrates i també que el món liberal n'era partidari -si bé francament minoritari. En tot cas, hi havia una concepció de l'home europeu: com a home creatiu, partidari de l'equitat, de la democràcia i de donar importància a la persona. Aquesta era la base d'Europa -que no s'aplicava però a les colònies.

Així, s'arriba a crear el millor model econòmico-social que hi ha al món, perquè és el que a data d'avui (més endavant, ja veurem) combina millor la creació de riquesa i el repartiment, el respecte a les minories, el medi ambient, la distinció clara dels papers de la religió i de la política, i encara més coses: igualtat de gènere, el tracte a les presons. En tot això, Europa és superior als Estats Units i no cal dir als països asiàtics. En contrapartida, ens veiem superats en competivitat i en tecnologia, si bé això també pot canviar els propers anys.

Avui per avui, podem compartir el diagnòstic d'un proeuropeïsta americà, J. Riffklin: "el segle XXI serà europeu, però només a condició que Europa superi dos defectes: primer, Europa és un país pessimista; segon, Europa defuig les responsabilitats". És veritat, tant a nivell individual com col·lectiu, defugim les responsabilitats. En aquest sentit, l'Estat del Benestar, tal i com el tenim plantejat, pot acabar fent-nos mal. M'entendran: la pitjor manera de denominar l'Estat del Benestar és la francesa, que el titlla d'ÁŠtat-Providence; la providència, el mannà que caurà del cel. Això és una invitació a la passivitat, a la manca d'esforç, a la manca de risc. Ho hem de superar. En el mateix sentit, ens queixem dels americans. Però els americans ens han protegit durant una pila d'anys i, d'aquesta manera, hem estat tranquils i hem pogut treballar, creant empreses i creant riquesa. Ens hem estalviat molts diners, perquè els americans assumien els pressupostos militars. Quan els americans s'enfaden per l'Iraq i ens demanen ajuda, ens podem permetre de respondre que és la seva guerra. Però hem de recordar que la Primera i la Segona Guerra Mundial eren nostres i ells sí que van venir.

En tot cas, ara com ara nosaltres no assumim la responsabilitat que comporta ser un gran actor mundial. Però potser ara estem millor que abans i potser no tornaria a passar el que va passar amb la greu dimissió europea en el cas de Iugoslàvia. De fet, crec que els americans estan relativament a prop (no sé si exactament a 5, 15 o 20 anys vista) d'una crisi del seu imperi. Com tots els imperis, seria possible que arribés a la situació d'haver estirat més el braç que la màniga. No tant per raons territorials, sinó perquè l'esforç que han de fer per ser l'única potència hegemònica resultés insostenible, ja fos en el terreny econòmic, tècnic o humà, de capacitat de la població d'aguantar segons quins sacrificis. Per aquest motiu, Europa hauria d'estar preparada per al moment en què els americans (empassant-se també una mica del seu amor propi) ens necessitessin. Nosaltres hem de saber respondre -no com a l'Afganistan.

D'altra banda, a Europa es respira un cert relativisme. Va començar per un relativisme religiós, molt intens: Europa és avui una post- God society, una societat post-cristiana, a diferència dels americans, intensament religiosos. Realment, no acabem de creure en res. Sobretot no hi creiem prou com per posar tot el que calgui posar al servei d'allò que creiem. A Europa vivim amb moltes pors i poca confiança: por de la Xina, de l'Ándia, de la globalització, de la immigració, por de l'obertura d'Europa no se sap fins a on. En aquest punt, crec que hi hagut una falla important dels nostres líders europeus, que haurien d'haver tingut el coratge de fixar unes fronteres i establir, més enllà d'aquests límits, unes polítiques de bon veïnatge (acords preferencials, etc.), molt beneficiaris per a països com el Marroc o Turquia. En canvi, s'ha jugat al joc de prometre l'ingrés a les institucions i, al mateix temps, denegar-lo mitjançant el catàleg de condicions; quan pot resultar que aquestes condicions es compleixin perquè, Turquia sobretot, és un país seriós. És millor la doctrina de Prodi: "With Turkey everything, but institutions", o tal com deia Fernández OrdóÁ±ez: "los turcos no, porque son demasiados". No és cap broma. Com tampoc no ho és el cas de Rússia, que vol dir Vladivostok i frontera quilomètrica amb la Xina. D'altra banda, en aquestes qüestions també hi ha un tema d'identitat. En conclusió, aquesta manca de lideratge ens pot portar a una certa pèrdua de pes d'Europa. Realment podria arribar el dia que el món complís la profecia del professor Nueno: hegemonia americana, Á€sia com a fàbrica del món i Europa, un continent de vellets atesos per sud-americans i sub-saharians.

Al costat d'aquest panorama, Europa té enormes potencialitats. Però s'ha de posar en moviment. Amb dificultats, està clar: Europa és un continent que s'envelleix i que té una molt baixa natalitat. Els únics a Europa que han tingut clar que la natalitat és important són els francesos. I els irlandesos -però és que aquests són així. Els francesos no, perquè estan encara obsessionats amb Alemanya i des del segle X I X han fet un càlcul clar: nosaltres som 40 milions i ells 80. Començant amb Dalladier al 1938, des de l'esquerra i inspirat per Sauvy, continuant per Pétain, la Resistència i per tots els qui han vingut després, hi ha hagut una política de foment de la natalitat clara. A hores d'ara, només França i Irlanda són els únics amb un índex de natalitat que assegura el manteniment, la sostenibilitat del poble francès -perquè, al capdavall, no només existeix la sostenibilitat de la sargantana. En aquest grup, potser també cal incloure els països nòrdics, amb polítiques de família sostingudes. La natalitat és un problema greu, doncs. Naturalment, es pot compensar amb la immigració i els catalans en sabem prou d'això. Però la veritat és que s'ha de veure com.

Per acabar: Otto Schilly, advocat i defensor en el seu moment dels integrants de Baden-Meinhoff, molt radical per tant, ara afirma: "necessitem una reflexió urgent i agressiva sobre els valors; si no, Alemanya està perduda". Estaria liquidada demogràficament, per la baixa natalitat i per l'envelliment, per la por que paralitza la societat i que la frena a tenir criatures. Potser Espanya és l'excepció, perquè encara és un país eufòric -però a l'hora de la veritat té menys criatures que els alemanys. Molt catòlica Espanya, però pocs nanos. Malament.

[S'obre el torn de preguntes]

Pot comentar la visió actual d'Europa des de Catalunya i el catalanisme?

Europa, en certs aspecte i per uns més que per d'altres, ha estat una decepció. Hi ha hagut gent que s'havia fet il·lusions gens racionals, d'altres menys. Jo, que sóc paneuropeïsta des que amb 17 anys vaig llegir Els Estats Units d'Europa, em sento una mica decebut. Sobretot per aquest problema de dimissió, de manca d'ambició. Jo somiava amb una potència mundial, capaç de dialogar amb els Estats Units d'Amèrica. Era un entusiasta de la Unió Europea de Defensa, finalment fracassada. A més, com a catalans, teníem aquella idea gens certa, que potser els polítics hauríem d'haver descartat més clarament: finalment, Europa no ens resoldrà els nostres problemes. Nosaltres som l'única part d'Espanya amb vocació carolíngia; naixem com a últim baluard de l'Imperi Carolingi -que vol dir Europa. Tal i com vaig dir a Aquisgrà en el moment de la integració d'Espanya a la Comunitat: "Tornem a casa". Però en una pila d'aspectes, Europa es consolida sobre la base dels Estats, que ja han reaccionat contra Brussel·les i, per dir-ho així, tallen el bacallà. Seria pitjor sense Europa, naturalment. A la fi, el fet que no es faci el TGV té una importància econòmica clara, però també política: és una via d'unió amb Europa. Malgrat tot, Europa continua sent casa nostra.

Ha parlat de moral de reconstrucció i de moral de redistribució. Quina creu que és la moral d'Europa avui?

No n'hi ha, per ara. Potser podríem haver tingut una moral basada en l'euro i els acords de Schengen, amb el lema "nosaltres som europeus i la nostra economia avança". De moment ha fracassat. Una altra possibilitat hauria estat prendre's l'ampliació no com una càrrega feixuga, sinó com una gran oportunitat, com una carta que s'havia de jugar amb alegria: gràcies a ella, Europa s'ha convertit en el mercat més gran del món. Però tampoc no acaba de funcionar. Encara una altra possibilitat són dos dels temes que Europa encara té pendents: l'Est i el Mediterrani. Aquí hem fallat tots. En tot cas, Europa no pot estructurar-se de manera que ella mateixa s'immobilitzi. Cal que, per exemple, els Estats Units tinguin algú amb qui comptar i dialogar en política exterior. Cal també créixer per dins, en economia i en competitivitat. Tot això és més difícil d'explicar i de definir que la reconstrucció i la redistribució, però hem d'anar per aquí. No ens podem deixar perdre Europa.