Potser que prou cultura
Com passa sempre en tota guerra, el jovent estudiós i de profit havia deixat els llibres per empunyar les armes. Les aules de les nostres Facultats i Escoles Superiors es van trobar gairebé buides. Les primeres promocions de l’Escola de Guerra de Catalunya van ser cobertes principalment per universitaris. I si alguns camarades nostres no van sentar plaça a l’Exèrcit de Catalunya, va ser perquè els hermanos incontrolats els havien assassinat la família; per la qual cosa –amb un sentiment errat, però que es comprèn–, alguns van anar a sentar-la a l’exèrcit d’enfront; i altres, els més, es van inhibir duna lluita que es presentava tan confusa.
Però certs infeliços sense enteniment ni lluc, del tot estranys a la República literària, i que havien sentit parlar vagament de la cultura com de quelcom que permetia viure amb l’esquena dreta –en comptes d’haver-se d’estar en un escriptori o darrere un taulell–, van creure vingut el seu moment. Fins aleshores, només s’havien pogut expansionar enviant versots verdosos i carrinclons a periòdics de barri. Ara, era el moment de la cultura! Quin moment per a fer cultura, quan no se sentia més que l’estampit de les canonades, i la invasió militar espanyola amenaçava ensorrar el país!
Van aparèixer tots aquells periòdics de cultura, fets per beneits, que alguns recordaran encara. El Govern de la Generalitat, en comptes de processar aquests cretins que no s’incorporaven al front, els va afalagar i protegir, sentint-se protector de la cultura; quan, si tant s’interessava per la cultura, hauria pogut impedir la destrucció de tants edificis històrics, obres d’art i biblioteques, i la matança de tants homes de carrera (alguns de molt distingits); esdeveniments que tots tenim gravats a la memòria, i que se’ns hi refresquen molt vivament cada cop que ens volen engatussar amb la gracieta de la cultura catalana.
Després del Desastre, aquesta gent de la cultura se’n va venir cap a les Amèriques, on va trobar l’ambient més a propòsit que mai podia somniar. Les meves malaventures em van dur en una illa de negres; i en un poblat de deu mil ànimes vaig ensopegar un líric que recitava versos de poble en poble, i vivia del que li daven els negres: “Sales”, em va dir, abraçant-me; “o triomfo, aquí, o no triomfo mai!”. Crec que va triomfar, com ell deia, que bon profit li faci. I després, recorrent altres contrades d’aquest continent, he vist que aquell líric no era l’únic. Uns sis milers de lírics i prosistes catalans he calculat que ara hi pul·lulen; el càlcul és fet a bell ull, però més aviat m’hauré descomptat d’algunes dotzenes de menys.
D’aquí que la formidable idea de ressuscitar els Jocs Florals tingués un èxit tan descomunal. I, sobretot, la idea de fer-los cada any en un lloc diferent, a fi que no es quedi ningú sense el seu corresponent premi de bona conducta i aplicació. D’aquesta manera s’ha descobert que en qualsevol indret del món on plantéssiu un cartell de Jocs Florals, immediatament es posarien dempeus tres o quatre dotzenes de lírics i prosistes catalans, que hi naixerien com rovellons. I encara si aquests beneits es limitessin a recitar bacinades d’un verd més o menys pujadet, de jaqué i davant unes quantes mosses vestides d’albat. La pallassada no transcendiria dels límits del local on la representessin. Però les seves ànsies de glòria són tan grans com la seva carrincloneria, i els dóna per imprimir llibres i revistes a fi que la seva ruquícia i el seu poc lluc siguin coneguts de força gent. Així han anat sortint, fins al nombre aproximat de seixanta, totes aquestes revistes literàries i cultes de l’exili que tanta pena fan, com un exponent que són de l’endarreriment i la cursileria del país. Jo, amb franquesa, abans que aquestes seixanta revistes de literatura idiota, trobaria menys vergonyós que editessin seixanta revistes de cine, cabarets i toros, que almenys farien les delícies de les criades de servei, ciutadanes dignes de tots els meus respectes.
I perquè no em diguin rondinaire, o que parlo per parlar, estamparé a continuació algunes perles extretes de llibres i revistes literàries, de molta cultura, sortits a l’exili; només callaré d’on ho trec, perquè no tinc ànim d’ofendre a ningú. Respectaré la gramàtica, de vegades curiosa, dels autors:
En el volum d’uns jocs florals:
De la memòria del Secretari: “És necessari, però, que, a més d’exposar-vos el treball realitzat, us parli com a català nacional, que sent el legítim orgull del nostre idioma i fent bones les paraules del nostre Ramon Llull al dir: Pus parla en català Déu li don glòria…”.
Del discurs del President: “La llengua de Catalunya prengué senyoriu, des dels confins del Rosselló i la Provença, fins al llarg de les costes d’Alacant i les terres de Múrcia, el mateix que a les Illes Balears; i quedà per sempre més arrelada, com plançó de pur llinatge que hi degué portar un estol de catalans originaris, al cantó suís dels Grisons, a la Vall de l’Engandina, a frec de les fronteres d’Alemanya; com arrelà també a la ciutat sarda d’Alguer, fundada per Pere II quan el regne de Sicília estava unit a la Confederació Catalano-Aragonesa; com florí a la Conca ribagorçana de l’Alt Aragó, i a l’Alt Pirineu banda de França, per les Valls de Bigorre”.
En un altre ídem:
De la memòria del Secretari: “Josep Carner, per un estrany i gairebé gloriós destí, haurà vist publicitat el seu millor poema –un dels més bells que s’hagin escrit mai en català– quan més Catalunya, en la seva més divina representació: la llengua, haurà estat preterida i befada. Nabí, el llibre que obté el Premi Fastenrath, és la suma de totes les múltiples qualitats carnerianes més la maduresa; una maduresa que esquiva el pretext per a la gràcia transitòria, que no es refia o que quasi es malfia dels ulls; una maduresa que és substància de paisatge, i de vida, i d’expressió. Expressió, vida i paisatge profundament catalans, perquè Nabí, el profeta, el torsimany de Déu, m’atreviria a dir que és el més pregon compendi de caractereologia catalana”.
En una revista molt “culta”
D’un article d’un “literat” de pretensions: “¿No va ser el mateix Jesús, la seva humilitat sofrent, que llançava des de la creu, a l’hora suprema, la tremenda paraula que mai no deixarà de ser un enigma per als creients: Senyor, Senyor, per què m’has desemparat?”
D’un altre ídem: “Les valors universals de la lírica nostrada han transcendit en la cultura europea fins el punt que en qualque poeta francès (Samain per no citar-ne sinó un) es troben idees i imatges de Carner”.
D’un document “històric” presentat a un congrés internacional
“But it must be pointed out that some of the greatest missionaries of the Faith and founders of missions were Catalan, like for instance... Saint Xavier in Philippines”.
D'una publicació mensual, que es presenta com la revista “de tots els escriptors catalans”
“En aquells temps, Guillaume Apollinaire, amb el seu surrealisme literari, estava fent estralls.”
La bacinada següent no és domunetal, sinó psicològica. L’autor (un autor de tro) s’hi retrata:
“Aquell article nostre (un que l’autor havia escrit el 1939) resulta tan fresc, tan objectiu i tan profètic, que no ens podrem estar en el curs del present de fer-ne alguna citació.”
Com a fresc, no se li pot quitar.
Però no disposem de prou espai per multiplicar els exemples. Només direm que no es pot fullejar a penes cap revista literària de les que ara surten, sense trobar-hi alguna analfabetada per l’estil. Cal fer, com sempre, les degudes i honroses excepcions.
Qui sap si aquesta gent se sent protegida per certes lleis, típiques d’aquest continent, que permeten exercir determinades professions sense posseir-ne la carrera. Però tal llibertat –incomprensible, sigui dit de passada, per a un europeu–, està condicionada a l’obligació de posar en lletres ben grosses a la porta: “Se ejerce sin título.” Així no s’hi enganya ningú. Els nostres conspicus cultes volen escriure precisament del que no saben; molt bé; que estampin, doncs, a la portada de les publicacions llurs: “CAP DELS REDACTORS D’AQUESTA REVISTA NO HA POSAT MAI ELS PEUS EN UNA UNIVERSITAT NI COSA QUE S’HI ASSEMBLI”.