Política i societat

Quina ha estat l’evolució del país durant el segle XX en el seu àmbit, (segons el cas: àmbit jurídic, àmbit polític, etc)?

És molt difícil, per no dir pràcticament impossible, fer una valoració sobre l’evolució de Catalunya durant el segle XX, que no tingui un abast global. Parcel·lar la realitat nacional de Catalunya, només ens pot portar a equívocs i confusions. Globalment, l’evolució de Catalunya durant el segle XX ha vingut marcada per les intermitències que han acompanyat el seu devenir històric durant els tres darrers segles. Moments de declivi, de repressió i persecució, es compensen amb moments d’important eclosió nacional, com van representar la breu etapa de la Generalitat Republicana i la més llarga de la Generalitat de les darreries del segle, des de 1980.

L’impuls polític ha condicionat molt la resta de sectors de la vida social a Catalunya. Ho ha fet en el camp jurídic, o en el camp cultural, educatiu i fins i tot també en el religiós. En etapes de manca de llibertat, la societat ha tendit a substituir l’acció política per un paper més protagonista, sobretot en la vida cultural i associativa. Però, per contra, quan Catalunya recupera les seves institucions, tendeix a dipositar en aquestes la responsabilitat de l’activitat diversa del país en tots els camps. No és aquesta una bona tendència, per més justificada que pugui aparèixer. En certa manera, avui, en l’inici del segle XXI, cal assenyalar una mancança important de protagonisme per part de la nostra societat.

Quins creu que han de ser els valors que s’han de conservar per tal de continuar avançant com a país?

Catalunya es mou, des de sempre, gràcies a la iniciativa de la seva gent. I això vol dir esforç, autoexigència, no defallir davant les dificultats, lluitar per la identitat i pel progrés del país. Aquests són els valors que ens han fet forts i ens han permès suportar les etapes negres i aprofitar-nos de les positives per tirar endavant.

El que cal ara es demanar-se en quin estat es troben arrelats aquests valors en la nostra societat. La resposta no és ni lineal, ni simple; hi ha comportaments contradictoris que avalarien una certa recuperació del to vital de la societat catalana que conviuen amb un passotisme i una inhibició que ens fa molt mal. De com es resolgui aquesta contradicció en els propers anys en depèn el futur de Catalunya. Més enllà de l’ambició política, el que cal és que aquesta respongui a la pròpia iniciativa i voluntat del país. Catalunya l’ha fet la seva gent i la política s’ha limitat a ser l’instrument d’aquesta voluntat popular. Quan la relació s’inverteix, és a dir, quan prima l’acció política per damunt de la voluntat de la gent, això no funciona i acaba en un escenari gris, poc valent i desconcertat.

Quins són els objectius que s’han d’assolir com a país? Els objectius?

Els de sempre: màxima llibertat, màxim progrés, des de la màxima identitat nacional. Catalunya ha estat, és i serà un fet de llibertat; sense aquesta no existim, no som. Sense identitat és molt difícil construir progrés. Tot plegat és una interdependència de valors que cohesionen el país i marquen el seu futur.

Els objectius són, per tant, clars. El que cal saber és si els ciutadans de Catalunya voldran lluitar per aconseguir-los o es conformaran amb constatar i inventariar les dificultats que hi ha per arribar-hi. Vull creure i espero que no es perdi la voluntat, perquè sense voluntat de ser, és impossible aconseguir, col·lectivament, res que valgui la pena.