Política i dignitat nacional

De sobte ens ha semblat a tots que la política catalana no va gens bé. Tampoc no acabem de saber gaire des de quan no va bé. I si apurem una mica tampoc no sabem massa si n'hi ha. I posats a sospitar podríem també demanar-nos si és que ha existit mai alguna vegada una cosa així. El perill davant d'aquestes commocions que fa sovint la crònica d'actualitat i la, diguem-ne, reflexió posterior de columnistes, i tertulians de tota mena, és l'excés en la reacció, que té per dir-ho amb una paraula una mica gruixuda un caràcter tan tètric, o més, que els mals que sembla denunciar. Ja estem assistint a una ampla lletania de jeremiades compulsives, planys angèlics, i sarcasmes escèptics més o menys ben o malintencionats. Tots els numerets executats coralment per una realitat que també podríem anomenar "classe comentarista" per tal de posar-los a tots en el mateix sac com ells fan amb l'anomenada classe política. Diguem-ho ben clarament la nostra classe política no és gens brillant, la nostra "classe comentarista" tampoc. Un cop dit això, per tal de no blasmar del que és propi més del convenient, cal afanyar-se a dir que tampoc no són ni de bon tros pitjors que les de la resta de l'estat, Europa o el món mundial. Certament que això no consola gens, però evita els perills d'una complaença negativa tan perillosa, o més, que el cofoisme i la vanaglòria d'oasis, fòrums, noucentismes i d'altres històries excelses. Convindria per tal de no passar-se ni una mica en la rebentada narcisista, no perdre gens de vista, en el càlcul més elemental dels fets, que quan els italians varen llicenciar tota una classe política, ben justament desprestigiada, es varen trobar com de sobte amb un Berlusconi i encara hi són.

Simplement estaríem tan malament, o bé, segons es miri, com tothom; si no fos que tenim l'hàbit de barrejar al cada dia del que és ara la vida política arreu qüestions de dignitat nacional. "Doncs no ho facin!" Sí, és clar que sí, i morta la cuca mort el verí! Hi ha una manera molt fàcil i ben segura de no profanar causes nobles, abandonant-les! Davant d'aquest parany que és ara mateix molt més important del que pugui semblar, cal una resposta molt ampla i ben articulada que combini sobrietat, paciència i reflexió. Una articulació possible fora en les seves línies mestres aquesta: grans dosis de sobrietat per als polítics de tot ordre siguin més o menys mediàtics, o dibuixants aficionats a estratègies de saló; una bona ració de paciència a totes les opinions, més o menys il·lustrades, amples, estretes, fredes o escalfades; i una mica de reflexió a tota la ciutadania, com a tal ciutadania en la seva maduresa i com a tal ciutadania i res més, sense gaires divisions funcionals. Els tics del circ polític-mediàtic necessiten urgentment uns factors de correcció en la discreció i naturalitat si s'han d'adaptar a una societat que té algunes qüestions de dignitat nacional. Si els polítics s'acostumen a parlar sempre en el llenguatge de la publicitat de consum acabaran tots fent cara d'actor o actriu d'espot publicitari. I aquests més que despertar grans passions en un sentit o en un altre, simplement cansen o no cansen, venen o no venen. Hi ha una dimensió de tot plegat, de la necessària articulació entre política catalana i dignitat nacional que és irreversible i que ja està prou bé, malgrat alguns ensurts de tipus diferents; si la causa nacional passa d'alguns sectors a tots els sectors, queda afectada per una llei que podríem formular així: si hom camina per més camps sempre es pot recollir més fang. Una mica com arreu la part com més "angèlica" i la més "enfangada" de les nostres societats han de ser una sola cosa. Ens cal, a més i sobretot, una reflexió ciutadana madura perquè el sistema en què estem inserits té greus problemes de viabilitat i difícilment educa dones i homes que poden viure la vida com una missió, i servir una exigència col·lectiva de dignitat.