Política i dignitat nacional

Ànsia, Manela, que enguany no ens hi posem per poc.

Política i dignitat nacional.

Jo ho faré a l'estil Galí: Política i honor nacional.

Pensant-hi, política ve de polis, la polis grega amb les socràtiques i peripatètiques de Plató i Aristòtil voltats de xerraires. Només de llegir els diàlegs del nostre Jordi Sales, perdoneu-me, vull dir els de Plató, la polis grega, no idealitzada, era una democràcia molt democràtica, en la qual pagaven el pollastre els esclaus. Però, això sí, tot amb dignitat i sofrosine, que mal traduït al castellà voldria dir buen talante, tot i que el buen talante i Aristòtil són allò del sergent Indalecio: "media vuelta a la derecha es lo mismo que media vuelta a la izquierda solamente que es todo lo contrario".

Provant de ser més aristotèlics o platònics que primers ministres d'enllà, els savis de La Cuesta anàvem a la grega, sense por que ens fessin beure la cicuta, però amb la seguretat que els nostres intel·lectuals a la violeta, suposant que siguin intel·lectuals, ens prendrien per bufaculs.

Tornant a la política. Han fet famosa la frase, ben poc grega, que és la ciència dels possibles. Des d'aquest parrac de món nostre, si anem per aquí, acabarem amb uns quants ministres a Madrid que, embadalits pel suquet capitalí, s'oblidaran de La Pera i La Pampa solsonines.

Si hagués de resumir tal com ho veia el nostre Raimon, al cel sia, la política és, justament, l'art dels impossibles. No debades, ja als dies de mossèn Cinto, podien resumir la Renaixença recordant sant Pere: "contra spem in spe speravi". Esperar contra tota esperança. On la ciència no arribarà mai i per on ha de començar qualsevol de nosaltres només de cantar el Cant de la Senyera.

La política és un art, tan humana i arrelada endins, que ultrapassa sigui la dita ciència dels possibles sigui la filosofia dels imperatius.

Presa només a la científica o a la praxis ens ficaria al bardissar de la Verbena de la Paloma ballada sense moure's d'un rajol.

Tanmateix, si la ciència perilla per massa seny, l'art pot embogir per la rauxa, deixatantnos fins a fer-ne un país de cal pixa-rellisca. Trinxat per les baralles com marmanyeres, que ens han fet tan de mal al llarg de la història.

Que això sigui només una primera llesca.

Deixant-nos de llesques i anant pel crostó.

No em puc deixar la meva història viscuda. Pels dies que vaig néixer, l'any 1920 van matar l'amo de la fàbrica Elizalde. Barcelona continuava sent la ciutat de les bombes i no pas mica del perdó que demanava Maragall.

Esporuguits, els nostres fabricants van demanar ajuda al sabre i pla que els va sortir malament; va venir el Primo. L'aital Don Miguel Primo de Rivera i Orbaneja, marquès d'Estella i general, no va plànyer pas, va fer la feina als anarquistes mentre perseguia els seminaris "por practicarse en ellos el catalanismo". Ja tenim els de Solsona parlant castellà i creient que renacuajo és «una mala palabra»; potser mai no havien vist una barreja tan surrealista de grotesc i tragèdia. Amb aquests vuit anys, el rei a can taps.

Va venir la República i deixeu-me esbravar. Allò no fou un paradís democràtic. A les Corts arribaven a dir-se que "Su Señoría es un cerdo" o que "Su Señoría don Pancracio es un batracio". No recordo dos mesos seguits anant a l'escola tranquil; de tant en tant patacada. Mort Macià, Companys va fer tantes esverades com vulgueu; la més crespa fou el sis d'octubre; ho vaig sentir per ràdio, mentre ell cridava "catalans, dempeus" de fons sentíem la veu d'un mosso d'esquadra cridant "estic fotut, m'han cardat un tret al ventre". La Passionària va amenaçar de mort Calvo Sotelo, van matar aquest. Va venir la guerra.

Mai, repeteixo que mai, mai no he llegit un llibre asencerat i imparcial sobre la nostra guerra. Allà dies, parlaven dels carnatges de la revolució aquí i raó que tenien, però no parlaven dels propis. Ara, parlen dels crims a l'altra banda i raó que tenen, però es descuiden de dir que, en aquesta nostra, no tot foren angelets.

Va venir el malson de quaranta anys. L'Església, que s'havia sentit benaurada amb els màrtirs i les catacumbes, ara fou malaurada sentint-se triomfal. No m'hi aturo més.

Fins que va venir la "transición", la mare del Tano i una cosa que ens volen fer creure que és democràcia, encara que no sigui allò dels grecs.

No m'embolicaré més, acabo. La democràcia grega era el poder dels ciutadans; ara, avui dia, estem endogalats pels partits. Ens veiem obligats a votar llistes tancades, on a cap no hi manca alguna fornada de curts de calces.

Endemés dintre dels partits hi ha una disciplina molt més rígida que no pas la que volen carregar a la santa Església catòlica. Ja n'estic tip. Mentre jo capellà, marcat per l'obediència, les puc embetar per allà on vulgui, el pobre afiliat a un partit, que se surti de mare, ja té la dimissió signada en blanc que el farà fora d'entre els diputats.

Malgrat tot, hem d'aprofitar les escletxes de llibertat que tenim en aquests dies, no sé pas si gràcies a què la política ho permet o ho permeten les clivelles.

Apa, nanos, ja m'he esbravat.

Gràcies.

Parlem de la nació.

Em caldria definir-la.

Aquí hi entren tantes consideracions com vulgueu. Històriques, sociològiques, econòmiques, dialèctiques, conjunturals i no sé quantes més. Jugant-les d'aquest coll no crec que hi hagi trinquelis capaç de treure'n l'entrellat.

Per començar, jo diria que una nació no és un cafè de sobretaula a repartir; és un pollastre amb tota la cresta, si voleu fins i tot amb la cresta pansida, que canta a punta de dia.

Recordo aquest bon home del Fraga que, allà temps, parlava de la "región catalana", afegint-hi "insisto, la región". I ves com una bertranada pot servir per aclarir-ho a la revessa, només anant a l'etimologia.

Regió és un tros de terra regit per un rei, ve de rex i, amb els trencacolls que hem passat a la història de cara a qui ens manava, els catalans sempre hem estat un ruc de mal ferrar per qualsevol rei que ens volgués fer carregar les sàrries.

No estranyi que, parlant de regions, la ciència pugui agarbonar-s'hi amb vitricolls històrics, sociològics, econòmics, dialèctics, conjunturals i "bailes regionales".

Ara que hi penso. Quan hem demanat que la Patum fos patrimoni de la humanitat, sabíem que aquest festot nostre no és precisament regional.

Contraposant-ho a regió, que ve de rei com he dit, nació ve de natio, de naixença, que nogensmenys ve de la mare que ens va parir, arrelant-nos en tot allò que ultrapassa qualsevol estudi científic i s'endinsa en el misteri de les deus de la pròpia vida.

Tornem als crostons.

De vegades, la història ens n'etziba algunes que de tan crespes ni ens n'adonem.

En aquest país de contrastos, la primera definició de la nostra personalitat nacional no fou pas una afirmació de què érem sinó de què no érem. Ens van definir que no érem espanyols. Recordeu la Marca Hispànica. A col·legi, passant-nos-ho de llarg, ens ho empassàvem com si fos la frontera espanyola, quan la manera d'entendre dels francs era justament a la revessa, érem la fita amb Hispània, el que després seria España era enllà. Entre moros i uns quants cristians que treien verol, nosaltres érem carolingis; d'aquí que els moros ens deien "francs ", cosa que no deien dels d'Astúries.

Pensant-hi bé, nosaltres som una nació ja en els temps medievals, tot i que fins el nostre Jordi Galí tingui la seva feina per trobar els primers mots de Catalunya i catalans. Érem tant a l'estil medieval que mai no fórem un regne, fórem un comtat i així vam continuar fins a la carallotada de dir-nos el "Principat", que encara tirava aigua al vi. Entenguem-nos. Per a un home de León, en una terra que somniava imperis, això d'una nació que només fos un comtat li feia voltar el cap.

No cal pas que fem el ploricó amb la mort del rei Martí, la Custòdia en el seu tron el dia de Corpus, la dissort del d'Urgell, el compromís de Casp, la mala saó dels Antequeras. D'altres països, justament en aquests temps, les ballaven molt més revesses i no es van ensorrar; nosaltres vam quedar reduïts a una teranyina de nació, que no es va trencar perquè els catalans no hem d'aprendre de ningú fer l'aranya o, si voleu, la dallonsis i la Ramoneta mentre ens barallem amb el veí. Plego de tan tristes.

Tot i tot vam tenir una sort i que em perdonin els pares de la Constitució Europea fent el cagalàstics. Aquesta terra, lloat sigui Déu, no va conèixer el despotisme il·lustrat, ni tan sols l'il·lustre dret de Carles III amb les "sociedades de amigos del país".

Faig un salt i deixeu-me fer el plaga, parlant del despotisme il·lustrat. Al cap de temps hem de reconèixer que ens va sortir un brot del tan lloat avui despotisme. És Eugeni d'Ors amb aquella sarsuela de la "Ben Plantada", que em vaig llegir sense arribar-me a creure que hi hagués algú tan deixatat. Ara no sé qui el reivindica.

Perdoneu és un incís, continuo.

Per culpa de la Guerra del Francès, amb Napoleó, la meva mare es deia Pilar; no debades Agustina de Aragón era barcelonina.

Bé, sí, vam refer-nos amb la revolucioneta industrialeta i amb els quartos dels americanos fent-se la torreta a la costa amb calés guanyats a Cuba. Més d'un tocat d'història econòmica veuria ací el començament d'allò que en diem la Renaixença. No m'ho crec. La gent de panxa i bossa bona va trigar molt a tornar-se a trobar en una nació.

Ja sé que més d'un ho trobarà una bajanada, però aquest país va tornar-se a sentir nació retrobant cançons.

No m'embolico més.

Però, va fer més pàtria mossèn Cinto cantant que el banquer Girona encofurnant diners.

La pela hi fa el seu paperet, certament. Però la pela no és la pela, digui el que digui Cruyff.

Bufa, he anat a espetegar al futbol.

Ara sí que més val que plegui.

He tocat política i nació.

Em cal arrastrar de trumfo.

Cal parlar de l'honor saltant-hi des de la dignitat.

Recordant altre cop el nostre Raimon, la dignitat és la versió aigualida del sentiment de l'honor.

Honor no vol dir portar sempre corbata, però vol dir posar-se-la quan calgui; honor no vol dir exactament bona educació, però vol dir no ficar-se el dit al nas davant de les televisions o assegut a no sé a quin tron prohomenial.

De l'honor és més fàcil de dir-ne allò que no és que no allò que és.

Sense que calgui tirar l'aigua al meu molí, l'Església catòlica sap més que ningú de l'honor. És ser allò que ets davant Déu i davant els homes. Ser-ho sense orgull i sense arronsar-se. Hi ha l'honor de sant Francesc cantant germà sol i, potser encara més, perquè toca a la majoria de nosaltres, hi ha l'honor de Ricard Cor de Lleó confessant els seus pecats davant de tots els cavallers de la Croada el dia abans de casar-se.

Ben clar. L'honor és el mantell vistent de la compassió de Déu pels homes que dignifica els càntics i perdona les misèries.

I vet ací que he arribat on anava. Cada un de nosaltres té l'honor de fill de Déu, vulgues que no i l'honor de ser home, amb fe o sense, amb parenostres o sense, pecadors o sants. Sense mena d'orgull ni de trampes hipòcrites.

Déu nos en guard de l'orgull de ser catalans, a pic de creure'ns la millor gent que hi ha a la capa de la terra. Com qualsevol altre poble, la nostra història està plena d'esvolotades de crueltat i de miserietes de rebotiga. Ser català és l'honor de pertànyer a un poble, acceptant-lo tal com és. Poso un exemple. De l'idioma català no en podem pas dir que sigui ni el més bell del món, ni el més filosòfic, ni el més poètic. Molt més de debò és el Verb de Déu fet verb, paraula per sempre, a les nostres entranyes des del si de la mare. No en tenim d'altre, com només tenim un nas.

Dient-ho de passada.

Déu ens salvi dels poliglotes que xerren moltes llengües, que només serveixen per discussions econòmiques, però cap d'elles, posat que ajudin a pensar, no esdevenen mai un verb poètic a les tripes de l'ànima.

Després de llegir el diari i de saber les capitombes dels comitès, subcomitès, comissions, subcomissions, delegacions, subdelegacions i trobades a qualsevol nivell de l'empastifada, parlar de la dignitat política, i no diguem de l'honor, és gairebé ciència ficció.

La cosa ja va començar amb Maquiavelo i el rei Fernando el Católico va continuar per altres grenys, però, com no en podia ser d'altra, els francesos ho han fet seu amb el cardenal Richelieu. Diu que no hi ha altra política que la raó d'estat. Engaltant-les per ací, ja som a les potineries, les presons sense motiu i que més vulgueu.

M'ha fet molta impressió recordar aquella guineu del Cavour: "Per Itàlia, n'he fet algunes que no hauria gosat fer per a mi mateix". Va dir "algunes", quan, si hagués estat sincer del tot, hauria dit porcades."

Vet ací que, en el llenguatge popular, ser polític vol dir no fer mai les coses pel dret donant la cara.

Agafant-s'ho per ací, la fesomia de molts països, que són els seus polítics, no és que ja no tinguin honor, han perdut fins la dignitat.

Anem per casa.

Crec en la dignitat de molts polítics d'avui; vull creure en la dignitat d'alguns altres; no puc creure en la de més d'un. Com que ningú no parla del seu honor talment jo l'entenc, tampoc no em puc ficar a escatir-lo.

Tanmateix, ara m'adono que he lligat massa l'honor d'un país i la seva dignitat amb la dignitat i l'honor dels seus polítics. L'erro. Més que els dits polítics, fins i tot més que les organitzacions no governamentals, més que ningú, l'honor d'un país és la senyora Maria del nostre Jordi Sales, el fuster que treballa sense fer remor, el paleta que encara sap trobar la centenella de l'escala, el qui remena ordinadors i qui més sigui. Són els indestructibles.

Perdoneu que m'hi arrepengi.

Quan Rafael de Casanova va demanar perdó al rei, l'honor del país va salvar-lo el ferrer que havia fet les escales de casa seva, el paleta enllardant el totxo i el fuster fent llindes.

També hi ha un darrer honor.

El de l'intel·lectual que no es fa trampa ni perd les arrels, el de qualsevol home de partit que posi la nació davant del partit i tants.

I tants que, potser ni recordant-lo, han tingut la dignitat sofrent i l'honor palès d'aquell qui fou el President Macià.

Apa, "xiquets", cadascú a la feina.

I els qui teniu prou coratge per fer política recordeu que no tot és podrit a Dinamarca.

Bona gent, acabo.

Em sap molt de greu de no ser entre vosaltres, però escric aquestes veient-vos a tots, tan meus com jo tan vostre.

Però, sobretot, que aquestes ratlles siguin un fer present el nostre Raimon Galí. He dit fer present, no vull dir enyorat. Només enyorem allò que no tenim.

Raimon és aquí, entre nosaltres, més viu encara que quan li vèiem la fesomia enardida parlant de l'honor.

XXIVè Curs d'Estiu del Grup d'Estudis Nacionalistes - Fundació Relleu Política i dignitat nacional
Barcelona, 6 de Juliol de 2005