Poder y debilidad. Europa y Estados Unidos en el nuevo orden Mundial, de Robert Kagan
Editorial Taurus, Madrid, 2003
En aquest llibre, Robert Kagan, director del “US leadership project” i antic membre de l’equip del departament d’Estat nord americà entre els anys 1984-88, analitza les actuals relacions entre els Estats Units i Europa.
La tesis bàsica del llibre seria que mentre Europa, traumatitzada per les dues guerres mundials, s’ha instal·lat en una fase posthistòrica basada en el diàlegs i la negociació, Estats Units està ficada en la seva pròpia història, en guerres continues com a líder mundial i militar.
Per Kagan, aquesta diferència –els europeus serien fills de saturn i els americans de mart– té l’origen en la història del segle XX, al llarg del qual els Estats Units va assolint gradualment el paper de superpotència i líder mundial.
Després de la desaparició del mur de Berlín la única gran potència és Estats Units. Després de les dues guerres mundials, Europa queda destruïda i perd els seus imperis. Europa queda a despeses dels Estats Units i per això es crea l’OTAN.
Una de les tesis de Kagan, és que després de la caiguda del mur de Berlín, Europa s’hauria d’haver rearmat (caldria veure si l’haguessin deixat) i que ja en la guerra de Kosovo es va veure que hi havia una total diferència i desavantatge tecnològic militar entre Estats Units i Europa.
Va ser en la guerra de Bòsnia on va quedar palesa una gran debilitat europea. I va ser un punt que va fer reflexionar als americans. USA percep les amenaces d’una forma diferent que Europa. Europa és massa tolerant davant el que els americans veuen com a amenaça, potser perquè no hi poden fer front i els americans si.
Amèrica agafa el rol de gendarme suprem perquè és el líder mundial i sobretot després de l’11 de setembre es sent com la principal amenaçada. A nivell diplomàtic, Amèrica hauria d’anar acompanyada en les seves lluites però a nivell militar hi pot anar sola.
Les fortes discrepàncies a la guerra de Kosovo porten a una unidireccionalitat americana, a buscar una eficàcia. Kagan articula un discurs en que Europa seria un paradís postmodern basat en els principis de la pau perpètua de Kant, basats en la negociació, diàleg, paciència nascuda de l’experiència de forjar Europa. Europa que sembla un miracle. Aquesta Europa, però, no vol despesa militar.
Aquí però, és al meu entendre quant Kagan és més agut ja que ve a dir que Europa disfruta d’una seguretat garantida per Estats Units i que aquest ordre kantià europeu només pot funcionar sota el paraigües d’Estats Units. Arriba a dir que el pas d’Europa a la posthistòria és gràcies a què els americans no han fet un pas similar.
Per ell Estats Units és un poble amb missió, que mai ha estat aïllacionista i que des de sempre els seus ciutadans han estat conscients de la “grandesa del destí” americà. Per ell Amèrica és occidentalista i actua, molt més del que creiem, generosament. Els fets de l’11 de setembre han fet Estats Units més americana (més patriota).
El setmanari «The Economist» publica un article en què demogràficament a l’any 2050 Europa s’haurà envellit i Amèrica rejovenit. Per Kagan la distància entre els dos s’incrementarà encara més; tot i així Estats Units sempre vindrà a Europa a lluitar (com a Kosovo) perquè forma part de la seva família.
Les tesis de Kagan porten en un extrem a dir que Europa es paga un estat del benestar perquè la despesa militar la paga Estats Units.
Caldria preguntar: A Estats Units li convé una Europa forta econòmicament i militarment?
És cínica la posició europea o és impotent?