Poder i política en Shakespeare
Per a Shakespeare, l’objectiu últim del seu teatre és revelar la fosca naturalesa del poder constituït i la inquietant incertesa del nou ordre.
William Shakespeare estava obsessionat amb la idea del poder i l’essència del governant. El preocupaven especialment les seqüeles que deixava no tant en qui el suporta o tolera com en qui l’ostenta i exerceix. La seves obres de teatre quasi no parlen d’una altra cosa.
Si la política és l’art de governar, el poder és la força necessària per fer qualsevol cosa, incloent-hi la de governar un Estat; però sense algun poder, ja es tracti de poder físic, intel·lectual, legal, moral o econòmic, no es pot fer res. El poder és el menjar més preuat entre els homes, i les relacions humanes estan, totes elles, distorsionades per aquest apetit insaciable d’intervenir sobre el món i afectar la vida dels altres. Per a Shakespeare, el poder té efectes devastadors en tots els que participen en el joc i l’objectiu últim del seu teatre és revelar la fosca naturalesa del poder constituït i la inquietant incertesa del nou ordre.
Enric V, rei d’Anglaterra
Les obres històriques de Shakespeare sobre Ricard III, Enric VIII, etc, van ser escrites, com totes les de la seva època, amb un clar propòsit didàctic i propagandístic. Shakespeare, emperò, les va concebre de forma prou ambigua com per permetre al públic assolir diferents nivells de lectura i comprensió. Tant podien ser vistes com representacions teatrals destinades a entretenir un públic no gaire culte com un corpus de profundes reflexions sobre temes fonamentals de la vida del homes, com són la violència, la passió, l’autoritat, l’amor, la traïció, el poder, etc.
En l'època isabelina una gran part de la població era analfabeta i el teatre modern, que naixia en aquells moments, va esdevenir una fórmula perfecta per ensenyar la història de la nació, fomentar el patriotisme entusiasta i divulgar la cultura anglesa. Va ser descaradament utilitzat per les monarquies regnants per legitimar el seu poder i, al mateix temps, crear un fort sentiment de refús contra la rebel·lió i les guerres civils. L’objectiu de les cases reials era sempre el mateix: assentar l’autoritat reial, mantenir l’ordre constituït i desencoratjar els temptats per la insubordinació.
Recordant fets històrics rellevants, obviant errors polítics i exagerant l’heroisme en la victòria –sempre atribuïda al monarca de torn– les representacions teatrals aconseguien fer créixer la devoció i la submissió popular a la corona, cosa molt important en una època en què el rei era encara vist pel poble com el representant de l’ordre còsmic sobre la terra.
La vida de Shakespeare (1564-1616) va transcórrer entre els regnats de lúltima reina Tudor –Isabel I (1533-1603)– i el primer monarca de la dinastia Estuard –Jaume I (1566-1625). Per tant, les seves obres històriques estaven obligades a afavorir la imatge de les dues dinasties; primer l’una, després l’altra.
Els Tudor havien iniciat el seu regnat l’any 1485 amb Enric VII després d’haver enderrocat Ricard III. El nou rei havia estat la causa, efectivament, d’un cert recel entre els anglesos degut al seu origen gal·lès i a molts dubtes sobre la legitimitat dels seus drets a la corona d’Anglaterra, que es fonamentaven en el fet de ser descendent de la princesa francesa Caterina, esposa d’Enric V, que es va tornar a casar, uns anys després de morir el seu espòs, amb un tal Owen Tudor, un noble gal·lès poc rellevant a la cort anglesa. Per tant, no estava de més, per part de la casa Tudor, tractar de reivindicar meticulosament la legitimitat del procés successori i enaltir la figura d’Enric VII. Shakespeare hi va col·laborar molt eficientment escrivint Ricard III i creant, a expenses d’aquell rei malvat i enderrocat, una de les figures més abominables de la literatura occidental.
A pesar de la consigna política imperant, les obres de Shakespeare contenen múltiples crítiques a la mateixa monarquia, convenientment dissimulades per evitar represàlies i problemes amb la justícia. Un dels principis que anima i sustenta tot el teatre de Shakespeare és, precisament, la crítica i destrucció de l’autoritat sota qualsevol forma, començant per la del pare en el si de la família. El poder, en Shakespeare, apareix sempre com un fenomen maquiavèl·lic indesitjable, una forma inadmissible de domini dels altres.
La trilogia formada per les obres “Enric IV (Primera Part)”, “Enric IV (Segona Part)” i “Enric V” estan considerades com les obres històriques més brillants del teatre isabelí. Parlen d’uns personatges reals molt importants de la història d’Anglaterra, que havien regnat 150 anys abans de la seva aparició sobre els escenaris dels teatres londinencs. La base històrica d’aquests personatges és la que s’explica, molt ràpidament, a continuació.
Enric IV (1367-1413) va ascendir al tron d’Anglaterra l’any 1399, després de dirigir la facció oponent contra el seu cosí germà, el rei Ricard II (1367-1400), a qui finalment va vèncer i va ordenar assassinar d’immediat. Durant el seu regnat, els escocesos i els gal·lesos –amb el suport de França– van iniciar una gran revolta amb Enric Percy, comte de Northumberland, i el seu fill Hotspur –«Esperó ardent»-, al capdavant. Pare i fill havien estat aliats de Bolingbroke – després Enric IV– en la rebel·lió contra Ricard II, però ara consideraven escandalosament minsa la recompensa rebuda per l’ajut prestat. Més tard serien derrotats per l’exèrcit reial en la batalla de Shrewsbury, on Hotspur perdria la vida.
Enric V (1387-1422), segon fill d’Enric IV, el va succeir en el tron amb només 26 anys. Es va proposar com a objectiu principal del seu regnat la reivindicació per a Anglaterra de les possessions franceses que ell considerava com a seves. Es tractava principalment dels ducats d’Aquitània, Guiena, Gascunya i Normandia, que en aquella època representaven quasi la totalitat del regne de França. Va crear una gran flota, va modernitzar el sistema de reclutament i va introduir modernes armes i peces d’artilleria. L’any 1415 va creuar el Canal de la Mànega i, com a conseqüència de la seva ressonant victòria a la batalla d’Agincourt, va recuperar tres quartes parts dels territoris francesos que, en teoria, li corresponien. Com a hàbil estadista que era, va decidir unir-se en matrimoni a la dinastia dels Valois, i es va casar amb la jove princesa Caterina, la menor de sis filles del rei Carles VI, sense deixar de pressionar el sobirà francès perquè reconegués la seva victòria i fos nomenat legítim hereu del tron de França. A finals de 1420, malalt, decideix tornar a Anglaterra amb la seva esposa. Va morir quan tenia només 35 anys i les seves restes mortals descansen a l’abadia de Westminster.
Aquestes dues figures –Enric IV i Enric V–, juntament amb la de Sir John Falstaff, formen la base històrica sobre la qual s’aixequen els tres personatges principals de la trilogia de Shakespeare. En una obra precedent –Ricard II–, Shakespeare havia presentat els antecedents del regnat d’Enric IV; és a dir, la seva rebel·lió contra Ricard II, la seva victòria militar, l’assassinat del rei caigut i la seva immediata entronització amb el nom d’Enric IV.
A Enric IV (Primera Part), veurem al nou rei en plena guerra, enfrontat a les sublevacions de Gal·les, d’Escòcia i Northumberland, aquesta última dirigida per la família Percy –els antics aliats, com ja hem dit, de Ricard II–, amb Hotspur al capdavant. Shakespeare situa l’acció en un moment en què Enric IV ja és vell i està permanentment angoixat pel sentiment de culpa pel magnicidi comés.
Shakespeare subratlla en la seva versió una determinada línia argumental que ell considerava fonamental. Es tracta de la profunda preocupació del rei per la conducta del seu fill Hal, el príncep de Gal·les, l’hereu de la corona, que a ulls del seu pare està dilapidant la seva joventut i el seu futur freqüentant la companyia d’un grup de delinqüents capitanejats per un antic cavaller, molt voluminós i molt greixós, anomenat Sir John Falstaff. El rei es deprimeix quan compara el caràcter i la conducta del seu esgarriat fill Hal amb Hotspur, el fill del seu enemic Northumberland, l’encarnació, segons el parer del pare, de totes les virtuts heroiques, el fill que hauria realment volgut tenir.
Shakespeare converteix el conflicte entre pare i fill i l’amistat del príncep amb Falstaff en els dos eixos dramàtics principals sobre els quals gira l’obra. Sembla com si volgués subratllar el caràcter formatiu que té per al príncep aquesta insòlita amistat amb Falstaff. En la batalla de Shrewsbury, Hal aconseguirà demostrar al seu pare part del seu tremp militar i polític dirigint personalment l’exèrcit reial, humiliant militarment els revoltats i matant personalment en la batalla a Hotspur, el seu rival.
A Enric IV (Segona Part) se’ns mostra el germà de Hal, Joan de Lancaster, prosseguint la lluita contra els rebels residuals, dirigits ara pel pare del difunt Hotspur. Mentrestant, veiem com Hal inicia un cert distanciament de Falstaff, qui, per por de ser empresonat pels deutes contrets, marxa a Gloucestershire a reclutar soldats per a les tropes del rei i així poder cobrar rescats de tots els que vulguin alliberar-se d’anar a la guerra. Allí sallotjarà a casa del seu vell amic, el loquaç jutge mestre Shallow.
Enric IV agonitza. Jeu en el seu llit turmentat per la seva culpabilitat i pel dubte constant de la viabilitat de Hal com a successor de la corona. Arriben noticies a la cort reial que confirmen que la vida dispersa i dissoluta del jove príncep continua, pero quan Hal, d’improvís, visita el seu pare en el llit de mort i tracta de convèncer-lo que el seu caràcter i costums han canviat i que està en condicions de governar Anglaterra, el rei sembla tranquil·litzar-se i li dóna el seu darrer consell polític: «La teva política, fill meu, ha de consistir a ocupar els esperits inquiets en guerres estrangeres; l’activitat malbaratada a l’exterior dissiparà el record dels antics dies.»
Enric IV mor i Hal el succeeix amb el nom dEnric V; ràpidament certifica amb fets el canvi que s’ha produït en ell. Fa les paus amb el seu antic enemic, Lord Justícia Major del Tribunal Reial, i pacta amb ell per imposar, a partir d’aquell precís moment, l’imperi de la llei a tota la nació. Quan es dirigeix solemnement pel passadís central de l’Abadia de Westminster a l’acte de la coronació és abordat atropelladament per Falsatff, que ha retornat urgentment de Gloucestershire a Londres amb l’alegre esperança d’accedir ràpidament a un bon càrrec de mans del seu íntim amic, però és brutalment refusat pel príncep: «No et reconec, ancià».
Aquest moment marca un punt d’inflexió en l’obra i en la història d’Anglaterra: el passat ha mort; comença un nou temps. En efecte, Anglaterra renaixerà amb un regnat de nova planta i la glòria de la nació quedarà restaurada després de la guerra que Enric V, seguint l’últim consell del seu pare, lliurarà contra França.
Es considera habitualment que el tema central de l’obra és la traïció del príncep Hal a Falstaff, el seu vell i inigualable amic, però, en realitat, l’autèntic leit-motiv de l’obra no és ni Hal ni Falstaff, sinó Anglaterra. Mitjançant la posada en escena de les sublevacions de Gal·les i el Nord, Shakespeare narra l’esforç d’Anglaterra per unificar-se com a nació; mostra les lluites egoistes entre diverses faccions de la classe noble per fer-se amb la riquesa de la nació saquejant el país, maltractant els més humils i ignorant l’emergent classe burgesa; subratlla –mitjançant l’exposició dramàtica del triangle format pel rei, el príncep i Falstaff– el valor que tindrà per a Anglaterra un príncep amb una formació adequada, una moral íntegra i un talent polític obert als canvis que els nous temps, molt convulsos, acabaran imposant.
Denuncia també els greus errors polítics d’Enric IV, en considerar, per exemple, que les necessitats psicològiques i personals d’un monarca no tenen perquè coincidir amb les necessitats polítiques de la nació. Des de la perspectiva del projecte polític d’Enric IV –modernització i centralització d’Anglaterra–, la usurpació del tron amb l’assassinat de Ricard II apareix com una necessitat tràgica; en canvi, l’organització d’una creuada a Terra Santa per expiar la seva culpa, potser és adequada per calmar la seva angoixa personal, però en cap cas una necessitat política. La modernització d’Anglaterra exigeix, en primer lloc, la pacificació interna i l’absorció de les cultures alternatives -en especial les del Nord i la de Gales- i, en segon lloc, entaular batalla contra la corrompuda i degradada aristocràcia dels senyors de la guerra, restes anacròniques del vell règim feudal.
Shakespeare tracta de demostrar també que és la mentalitat excessivament tancada i antiquada d’Enric IV la que li impedeix veure el que està succeint a Anglaterra i en la personalitat del seu fill, que va dient a tothom que vulgui escoltar-lo que els temps estan canviant i que «la saviesa crida pels carrers i ningú li presta atenció». Shakespeare ens presenta un nou concepte d’educació d’un rei, molt lluny dels models basats en l’heroisme, l’ensinistrament militar i la pràctica de trampes polítiques dels temps feudals. Les festes tavernàries i un cert toc plebeu es revelaran com uns dels requisits imprescindibles per adquirir una nova comprensió de l’home, que tan bons resultats li reportaran al príncep Hal una vegada coronat rei d’Anglaterra.
Shakespeare apel·la molt sovint a metàfores teatrals per explicar el món i una de les favorites és la de “representar un paper”. Els personatges més interessants de Shakespeare són sempre, en el fons, actors; va ser ell qui va inventar el paper del monarca-actor. En aquest sentit és important destacar l’existència en el príncep Hal, com succeeix en Hamlet i altres personatges de Shakespeare, duna vena teatral que el portarà a una estranya identificació amb tothom facilitant així l’obtenció d’una idea clara i ràpida dels altres, de qui són realment, de qui és ell en relació els altres i, sobretot, de qui pot arribar a ser segons les circumstàncies. Les apreciacions del seu pare en quant a l’evolució de la seva personalitat eren errònies i Hal es convertirà en el gran monarca d’una nova època.
Orson Welles (1915-1985), bon coneixedor del teatre de Shakespeare, va portar al cinema, l’any 1965, una síntesi d’aquesta trilogia en el film Chimes at Midnight, en la qual ell mateix interpretava el personatge de Falstaff. «El més interessant d’aquesta història –deia– és que el vell rei és un assassí, un usurpador del tron i, malgrat això, representa la legitimitat. La història del príncep Hal és la història de la creació d’un príncep legítim a partir de un rei il·legítim, que finalment és veu obligat a trair a un amic per convertir-se en un heroi, en un famós heroi anglès; això és el que fa que aquesta història sigui una història extraordinària. Falstaff, efectivament, està situat entre dos homes de poder: l’aventurer que accedeix violentament al tron i el successor legítim que ha comprès perfectament el que significa el poder i la corona. No hi haurà, doncs, un altre destí per aquest pobre home bo que perdre’s silenciosament dins la boira del passat».
«El film –continua O. Welles– no intenta ser un plany per Falstaff, sinó per la mort de la Merry England, que és un mite, una concepció molt habitual en el món de parla anglesa –i també en altres llocs–, vinculat a l’època medieval. D’una forma general, podríem dir que és una nostàlgia de lera de la Cavalleria, que és viscuda com un autèntic Paradís Perdut. L’obra no tracta només de la mort de Falstaff a causa de la traïció del príncep, sinó també de la mort de la vella i feliç Anglaterra, a la qual també veurem morir després de ser traïda. No és, emperò, la història d’un fracàs, sinó més aviat la història d’una pèrdua, la història de la pèrdua del Paradís Perdut».
Shakespeare estava molt a prop de l’època anterior, la medieval; és a dir, en els inicis de la cultura anglesa –la llengua en la qual s’expressava acabava de néixer–; però, al mateix temps, vivia en el llindar del món modern. El seu lirisme i el seu entusiasme per la vida, procedien amb tota seguretat d’aquests lligams amb el passat; el pessimisme i l’escepticisme li venien directament de la concepció moderna de l’home que, en aquells moments, ensenyava les seves negres orelles per l’horitzó.
Falstaff és un pobre home que només sap protestar i defensar-se. És un home derrotat que lluita per defensar una força i una llum que nota que s’estan perdent, una batalla que la té perduda per endavant. I el príncep Hal és un home que paga un preu terrible a canvi del poder.
És una història que vol ser un plany per uns valors morals i una concepció de la vida que desapareixen, que són destruïts en nom de la responsabilitat, de la grandesa nacional i del poder. El príncep Hal representa, en aquest acte personal d’assumpció del poder i de traïció a Falstaff, la imatge perfecta del príncep de Maquiavel, «aquesta terrible criatura que és el gran home de poder».
Pròsper, duc de Milà
Si el personatge d’Enric V està basat en una figura històrica, Pròsper, el protagonista de La Tempesta, és, en canvi, un producte químicament pur de la inventiva del seu creador. Entre les més de trenta obres conservades de Shakespeare, aquesta és l’única que, tant en relació amb la trama com amb els personatges, és totalment original de Shakespeare; és a dir, no consta enlloc que La Tempesta hagi estat inspirada en cap text literari anterior ni en cap fet històric conegut. Tot hi és pura ficció.
Va ser escrita el 1612, el mateix any que Shakespeare va decidir abandonar Londres i retornar a la seva ciutat natal, Stratford-upon-Avon, on havia de morir quatre anys més tard, el 1616, a l'edat de 52 anys. Probablement va ser la seva darrera obra. Per aquests motius, s’acostuma a afirmar que és el gran adéu del dramaturg a les armes i que el personatge de Pròsper és, en gran mesura, un autoretrat. Però, més que un comiat o un autoretrat sembla més aviat un elogi a la ficció o un al·legat contra la venjança o un homenatge a Caliban i Ariel –els dos personatges simbòlics que el van acompanyar al llarg de tota la seva carrera– o, simplement, una síntesi teatral de les seves conviccions sobre la vida i els essers humans. En qualsevol cas, és una profunda i entretinguda reflexió sobre l’essència del poder i la ficció.
La Tempesta transcorre en una illa fictícia i solitària, perduda en la immensitat de l’oceà, i es desenvolupa en un període de temps molt acotat: en menys de quatre hores. És a dir, en no gaire més temps del que dura la mateixa representació teatral; l’obra s’inicia a les dues de la tarda, quan la nau del rei de Nàpols s’incendia, a causa d’un llamp, davant de les costes d’una illa encantada; i finalitza quatre hores més tard, a les sis en punt, quan tots els personatges –nàufrags i no nàufrags– se’n van a sopar tranquil·lament a una clariana encantadora per a, tot seguit, esfumar-se en l’aire i desaparèixer per sempre més de la vista dels espectadors.
Però aquests no són pròpiament ni l’inici ni el final de l’obra, perquè La Tempesta és una d’aquelles peces teatrals que tenen prolegòmens i epílegs que són imprescindibles per entendre correctament la història i el seu significat. En un dels seus prolegòmens s’explica que Pròsper, l’actual governador de lilla misteriosa, va ser en un altre temps duc de Milà. Durant aquella època es va comportar com un frívol nigromant irresponsable descuidant els seus deures polítics en favor de l’estudi obsessiu de la màgia. De fet, aquesta va ser la causa que va justificar políticament el cop d’estat fet pel seu mateix germà, Antonio, encara que, en realitat, els autèntics motius van ser, com sempre, l’enveja, l’ambició personal i la maldat.
Però curiosament, i sense cap lògica política, Pròsper no va ser assassinat per l’usurpador, sinó que va ser abandonat en alta mar, a bord d’un petit rai, en companyia de la seva filla Miranda, una nena de només tres anys. Quan s’inicia la representació ja han passat dotze anys des de l’arribada del pare i la filla a aquesta illa innominada. Des de llavors, hi han viscut tots dos sense altra companyia que la dels dos exòtics nadius: un esperit invisible i sobrenatural –Ariel– i el fill monstruós de la bruixa Sycorax, antiga governadora de l’illa –Caliban–. Pròsper ha aprofitat la gran saviesa acumulada al llarg dels anys per imposar la seva llei a l’illa i dominar la voluntat dels dos insulars, els quals, de fet, té esclavitzats. L’únic que no ha aconseguit dominar són les seves ànsies de venjança i la seva gran preocupació per la felicitat i el futur de Miranda.
La funció teatral comença tot just en el moment en què Pròsper descobreix màgicament que el seu germà Antonio navega a bord de la nau del rei de Nàpols, molt a prop de la costa, i decideix provocar, amb els seus poder màgics, una terrible tempesta que faci sotsobrar la galera. El destí li ha deparat l’oportunitat de venjar-se d’ell i de tots els seus col·laboradors en el cop d’Estat que, casualment, també viatgen a bord de la nau. Violent, orgullós i ressentit, Pròsper amaga dins el seu cap, des de fa dotze anys, un pla secret per castigar els traïdors, recuperar el poder perdut i garantir el futur de Miranda. Amb aquest únic –i triple– objectiu posarà en marxa la seva implacable maquinària de guerra.
Abans de continuar, hauríem de fer un parèntesi per dir que no convé descartar la possibilitat que aquesta brutal tempesta que fa naufragar el vaixell i que és representada de forma realista dalt d’un escenari existeixi únicament dins el crani de Pròsper, que, amb els anys, s’ha convertit en un savi molt més estrany i sofisticat del que era quan exercia de duc de Milà.
L’argument de l’obra pot ser considerat com un camí individual de purificació espiritual dissenyat per Pròsper per a consum propi. S’ha adonat que ha de viure alerta, vigilar tots els seus actes i pensaments, si no vol que afectin negativament les il·lusions, les esperances i el futur de la seva filla. Es veurà obligat a triar entre les seves imperioses ànsies de venjança i el desig de concòrdia de Miranda. Així doncs, amb un cert retard –en plena senectut–, Pròsper emprèn un viatge d’iniciació en una illa fantasmagòrica, que sura miraculosament dins el mar infinit del seu crani, per tal de trobar-se cara a cara amb els seus dimonis i redefinir la seva relació amb el món i amb els altres en busca de la salvació.
Aquesta estranya tempesta té unes característiques insòlites, perquè no ha causat ni víctimes ni danys, només desorientació i terror entre els nàufrags, els quals han quedat repartits de forma aparentment caòtica per l’illa. El rei Alonso, Antonio, Sebastian i Gonzalo han estat reunits en un lloc incert de l’illa; Trínculo –el bufó del rei– i Esteban –el dispenser de la nau– en un altre; els oficials i mariners, agrupats en un punt determinat de la platja; Fernando –el fill del rei– sol i perdut a l’interior de lilla. Tots ignoren què ha succeït exactament; ningú sap on són els altres ni com ha afectat el naufragi a la resta de la tripulació ni què se n’ha fet de la nau. I és en aquestes circumstàncies de desorientació general quan Pròsper posa en marxa la seva sofisticada estratègia de venjança i victòria final.
Ordena a Ariel que turmenti el grup de nàufrags poderosos –el rei i tot el seu seguici– recordant les seves culpes, atemorint-los amb horribles amenaces i suscitant intrigues entre ells. Els crea inquietants al·lucinacions i informa falsament al rei Alfonso que el seu fill Fernando ha mort ofegat en el naufragi. Quan Pròsper es deixa veure per les seves víctimes, ho fa amb l’aparença d’un home desconegut, misteriós, culte i extremadament poderós. Fa preparar un banquet de benvinguda per als nàufrags reials, que es convertirà de sobte en cruel broma pesada en esvair-se en l’aire al primer intent dels ingenus comensals de menjar o beure.
Ordena a Ariel que exciti el duet de nàufrags còmics format per Esteban i Trínculo, els quals, juntament amb el monstre Caliban, funden una esperpèntica troupe còmico-terrorista, que deambula per l’illa, fascinada pel licor d’Esteban –un estoc importantíssim de vi salvat miraculosament del naufragi–, trontollant en confusió etílica per bassals i femers. Però la missió que s’ha imposat aquest grotesc escamot no és cap broma. El seu objectiu –ideat per Caliban– és fer un cop d’Estat a l’illa consistent a matar Pròsper i substituir-lo per Esteban, que es casarà immediatament amb Miranda i fundarà una nova dinastia.
En un altre racó de l’illa es desenvolupa simultàniament, amb l’ajuda prodigiosa d’Ariel, la història amorosa de Fernando i Miranda, supervisada en tot moment pel mateix Pròsper. Recordem que Miranda i el seu pare van ser desterrats quan ella era molt petita. Durant els dotze anys següents no va veure un altre ser humà que no fos el seu pare ni a un altre ser viu que no fos el monstre Caliban, perquè Ariel –com és molt comprensible tractant-se d’un esperit– és invisible per tothom excepte per Pròsper i per al públic que assisteix a la representació. No és d’estranyar, per tant, que, en veure per primer cop a Fernando, quedés fascinada davant la seva presència.
S’enamoren. Es tracta d’un amor noble, sense trampes ni simulacions. Ha estat, però, propiciat pel propi Pròsper com a part fonamental de la seva sofisticada estratègia de venjança i promoció familiar. D’entrada, Pròsper es nega a acceptar alegrement a Fernando com a futur gendre sense prendre abans mesures cautelars, no fos cas que estigués contaminat per la culpa del seu pare o dominat per la bèstia que l’home porta sempre a dins seu.
Pròsper no sap –o es resisteix a saber– que Fernando i Miranda han anat creixent i madurant al costat dels seus respectius pares fins a fer-se completament diferents a ells. Els seus progenitors no han aconseguit, ni directament ni indirectament, convertir-se en els seus models. Més tard, quan veu la correcta evolució de la relació dels dos enamorats, el gran manipulador que és Pròsper donarà instruccions a Ariel perquè organitzi ràpidament una mascarada d’esposori en honor a la parella a càrrec dels esperits de l’illa.
Però, just abans de l’hora prevista per l’espectacle, Pròsper recorda la conspiració que han tramat Caliban i els seus col·legues, de la qual està –com era d’esperar– màgicament informat des del mateix moment que va ser concebuda per Caliban. Decideix posposar la representació i enfrontar-se directament a l’imminent intent de cop d’Estat, que, amb una simple trampa infantil, fa avortar.
Mentrestant, a l’altre extrem de l’illa, al campament del rei de Nàpols, es cou ni més ni menys que un magnicidi. Antonio, germà de Pròsper, aprofita el naufragi per incitar Sebastian, germà del rei Alonso, a assassinar el monarca i coronar-se així rei de Nàpols, imitant d’alguna manera l’estratègia utilitzada por ell mateix quan va usurpar el ducat de Milà. Ambdós tramen meticulosament la mort del rei i de Gonzalo, el seu lleial conseller.
S’acosten les sis de la tarda i l’obra es prepara per anar finalitzant. Abans, però, Pròsper, amb ànim renovat, organitzarà un sopar –aquesta vegada de veritat– per tots els seus nàufrags-segrestats, durant el qual es manifestarà amb la seva autèntica identitat i denunciarà públicament les maldats comeses, recuperarà el ducat i perdonarà tots els seus enemics.
Jan Kott (1914-2001) diu que la història que s’explica a La Tempesta és, per sí sola, un capítol sencer de la història de la humanitat. «La Tempesta –diu- no és ni un conte de fades ni una al·legoria; és una obra esglaiadora i tràgica; lírica i severa; ridícula i grotesca. És un apassionat ajust de comptes pendents de Shakespeare i la seva època amb el món real. Ens parla de la gran tragèdia renaixentista de les il·lusions perdudes. El teatre de Shakespeare és sempre eterna imatge de la cruel naturalesa i tracta d’explicar la difícil història de l’home que s’esforça, en va, a governar la seva pròpia sort.»
Com hem vist, el primer prolegomen de l’obra és dramàtic. Es tracta de la història d’un vaixell incendiat per un llamp i llançat violentament contra les roques. Shakespeare ens mostra una tempesta real com a metàfora d’una bogeria col·lectiva que acabarà per submergir els personatges en un pou sense fons. Aquesta tempesta ens mostra la violenta confrontació de la natura amb l’ordre establert per l’home, perquè a bord d’aquella nau que tracta d’escapar de la violenta tempesta viatja tot un monarca. Shakespeare no perd mai l’oportunitat de posar el seu granet de sorra a la gran dessacralització renaixentista de la majestuositat de la reialesa.
El segon prolegomen és el relat que fa el mateix Pròsper sobre la pèrdua del seu ducat, el seu bandejament i la seva arribada a l’illa deserta. Aquí apareix un dels temes fonamentals del teatre de Shakespeare: el de «monarca bo versus monarca dolent», el de «príncep legítim versus príncep il·legítim»; és a dir, el tema de la tirania i de la usurpació del poder. Per a Shakespeare no hi ha cap diferència entre un rei legítim i un rei il·legítim. Un monarca és sempre, segons ell, un Princep de Maquiavel en un món on els peixos grans es mengen els petits. Devorar o ser devorat, aquesta és la veritable qüestió. I tampoc veu cap diferència entre un rei i un bufó, perquè tots dos –diu– són humans i, per tant, mortals.
L’opressió dels uns sobre els altres i la lluita descarnada pel poder no és una exclusiva dels monarques i els grans senyors feudals o renaixentista. Per a Shakespeare aquesta és l’autentica veritat de la història, el seu mecanisme perenne i inamovible, i afecta a tothom per igual. La història que s’explica a La Tempesta és, en realitat, una història de lluita pel poder, una narració sobre l’opressió i la conjura, però no només referida al duc de Milà i al rei de Nàpols, sinó a tothom. El teatre de Shakespeare és Theatrum Mundi i, per tant, l’opressió i la violència, com a base del món, ens és mostrada des d’una perspectiva còsmica.
En l’escenari shakespearià els conflictes solen ser representats primerament, i de forma solemne, per reis i nobles; però després són copiats per tota l’escala jeràrquica, de dalt a baix, fins arribar als bufons, als monstres i als bojos. Tots tenen la mateixa passió, tots senten el mateix desig; uns de forma tràgica i solemne, d’altres de forma lírica o dramàtica, i la gran majoria de forma grotesca i ridícula, però tots, absolutament tots, volen el poder, volen tenir poder. En Shakespeare, l’estil grotesc no és només un recurs per a alegres intermedis destinats a divertir a espectadors extenuats per l’atenció prestada a tanta crueltat protagonitzada per reis, prínceps i noble gent, sinó que, de la mateixa manera que les seves escenes tràgiques deixen entreveure sempre un transfons grotesc, les escenes grotesques tenen sempre un accent tràgic.
En Shakespeare són sempre els bufons i els monstres els que tenen l’última paraula, dessacralitzant així les situacions reservades tradicionalment als prínceps i monarques. Esteban, el buidampolles, Trínculo, el bufó, i Caliban, el monstre, volen també la seva quota de poder, volen governar sobre l’illa, volen sobreviure. Esteban diu: «Monstre, mataré aquest home [referint-se a Pròsper]! La seva filla i jo serem rei i reina. Visca les nostres Majestats! Trínculo i tu sereu virreis. T’agrada el projecte, Trínculo».
Molt abans que els corrents marins portessin fins a la costa d’aquesta illa idíl·lica el rai de Pròsper i Miranda, ja s’havia realitzat un primer acte d’opressió i terror. Ariel va ser atrapat per la bruixa Sycorax i va ser empresonat dins l’escletxa del tronc d’un pi i torturat per haver-se negat a complir les seves repugnants ordres. Era una tortura, perquè Ariel havia estat fins aquell moment un ésser completament lliure. Caliban, una vegada morta la seva mare, va començar a regnar sobre l’illa. Era un monarca legítim, al menys des del punt de vista feudal, però va ser derrocat per Pròsper de la mateixa manera que aquest ho havia estat pel seu germà Antonio.
Així doncs, abans que Pròsper hagi pogut sotmetre els seus antics amics-enemics milanesos i napolitans a una sessió intensiva de teràpia antibogeria, ja s’han realitzat a l’illa dos actes d’una història feudal, cruel i abominable. A La Tempesta tots lluiten pel poder a excepció d’Ariel, que només desitja ser lliure com l’aire, i Miranda, que només vol estimar i ser estimada.
Ja hem dit que Shakespeare estava molt més obsessionat per la figura del governant en l’exercici del seu poder que per la del governat. El preocupaven fonamentalment els efectes que causa el poder no tant en qui el pateix com en qui l’exerceix sobre els altres. Malgrat això, en el seu teatre es manifesta simultàniament un desig contingut de destrucció de l’autoritat en totes les seves formes i una gran fascinació per la idea del poder i l’esplendor de la seva magnificència.
Estem arribant a les sis de la tarda; l’obra està finalitzant. Pròsper està a punt de renunciar al seu poder sobre les seves víctimes, acabar una vegada per totes amb les seves fantasies i convidar a tothom a un sopar a l’aire lliure. La nau reapareixerà miraculosament intacta, fondejada tranquil·lament al port amb tots els seus tripulants, sans i estalvis, a bord; el rei de Nàpols recuperarà el seu fill que creia mort i demanarà perdó per la traïció comesa contra Pròsper; els joves enamorats, Fernando i Miranda, continuaran embadalits, cecs al món, jugant una partida d’escacs. Els dos pèrfids germans –Antonio i Sebastian–, que han estat també convidats a sopar, seran generosament perdonats, a pesar de no haver demanat perdó en cap moment.
Pròsper ha aconseguit per fi desemmascarar davant del món a tots els seus enemics i ha denunciat la maldat que els animava. Els elements han amainat, les passions s’han aplacat i les culpes han estat perdonades. S’ha produït màgicament una reconciliació del món amb l’home. Els personatges han recorregut, en molt poc temps, un llarg camí fins als inferns de les seves ànimes i s’han vist a ells mateixos «despullats com bavoses» i Pròsper ha aconseguit la seva victòria més important: la victòria sobre si mateix, sobre el seu odi i sobre el seu desig de venjança. Per tant, la catarsi ha conclòs i Pròsper ha descobert finalment que no era més que un tirà que havia de recórrer un camí de purificació si volia arribar a un profund canvi interior i a una condició moral superior. Quan al final de l’obra, veu Miranda jugant als escacs amb Fernando, aliena al món i a les misèries humanes, sembla donar per acabat un llarg procés formatiu; però no el de la seva filla, sinó el seu.
Pròsper casarà a Miranda amb l’hereu del regne de Nàpols, recuperarà el seu ducat i retornarà a Milà; és a dir, recuperarà el poder anteriorment arrabassat. Ariel serà alliberat i s’esfumarà a l’acte en l’aire transparent i Caliban esperarà pacientment que tots marxin definitivament per recuperar el seu poder sobre l’illa.
L’obra s’acaba, però abans Pròsper vol recordar als espectadors, per si de cas, que tot ha estat un somni, perquè, en realitat, diu, som esperits, la naturalesa del quals consisteix a tenir somnis i crear il·lusions: «Els nostres divertiments s’han acabat. Estem fets de la mateixa matèria que els somnis i la nostra curta vida es tanca com un somni. (...) Aquests actors, tal com us havia previngut, eren tots esperits i s’han dissolt en l’aire impalpable». Per a Shakespeare, la vida és un somni i el món visible, una il·lusió passatgera.
I tot seguit, Pròsper anuncia solemnement que abandona els seus poders màgics i els seus llibres, i renuncia a pretendre regnar sobre el destí dels homes: «Aquí abjuro de la meva negra màgia i quan hagi aconseguit la música celestial, que ara reclamo, trencaré la meva vareta màgica, l’enterraré a moltes braces sota terra i llençaré el meu llibre al mar a una profunditat on mai cap sonda pugui arribar.»
Ja està, l’obra s’ha acabat, però Pròsper, que és addicte al públic, vol més i, per tant, no vol deixar sortir els espectadors del teatre sense dir, una vegada més, unes altres darreres paraules sobre el poder i sobre el no-poder: «Ara els meus encanteris s’han esvaït i em veig reduït a les meves úniques forces, que són molt febles. (...) Ja no tinc esperits que m’ajudin, ni art per encisar. El meu final serà la desesperació llevat que la pregària m’afavoreixi, la pregària que commou, que sedueix la mateixa pietat i que absol de tota culpa.»
La Tempesta és una potent i molt personal reflexió sobre el poder i l’artifici, no exempta d’un cert humor anglès.
Al llarg de totes les obres de Shakespeare, el poder apareix sempre com el menjar més cobejat i més violentament cercat i defensat pels humans; la política, en canvi, en el millors dels casos, es manifesta simplement com una incerta llum que il·lumina un camí dubtós vers la pau i el benestar dels altres.