Piano notes, de Charles Rosen
Charles Rosen
Penguin Books, 2002
Rosen és l’autor de The Classical Style, llibre important que figura als plans d’estudi de totes les facultats de música. Després ha publicat The Romantic Generation (1996) i, molt recentment (gener 2005), Romanticism and Realism, que no conec. L’etiqueta que li pengen els seus companys musicòlegs és de conservador. Llegint aquestes seves notes sobre el piano, cal reconèixer que Rosen es manté fidel a un estil “clàssic” d’interpretació, i recelós, com a mínim, del moviment de recuperació de criteris d’interpretació històrics, avui ja ben establert. Però primer de tot: es tracta d’un pianista, no d’un musicòleg. Un intèrpret que reflexiona, argumenta i polemitza, i això no és freqüent, però el seu terreny és l’instrument, no la teoria. En segon lloc, el seu repertori és amplíssim, i defensa explícitament l’obra contemporània que li ha tocat, gens agraïda per cert, incloent Boulez i E.Carter. Finalment, Rosen es complau en la santa llibertat de situar-se en la línia tradicional, que ell associa amb Viena, vista des dels EEUU. Criticar aquesta actitud resulta estret de mires, si no sectari, i fa pensar en el comunisme obligatori dels anys 70.
L’atractiu primer del llibre podria ser que està escrit pensant en el llec, tant com en el pianista de tots els nivells. Per a tots ells s’escriuen coses interessants. Potser el que a mi m’ha agradat més és la revisió històrica del repertori per a piano. Criden l’atenció, vistos des d’aquí, tres fets. Primer, que el recital per a piano sol es deu a la iniciativa de Franz Liszt durant els anys 30 del segle XIX, a imatge dels grans virtuosos del cant i del violí, particularment de Paganini. Segon, la importància enorme que té, en la literatura pianística, el repertori amateur. L’editor, que volia vendre partitures d’una manera semblant a com avui es volen vendre cds i dvds, demanava al compositor obres assequibles al gran públic, perquè en aquells dies “posar música” volia dir asseure’s al piano i llegir una solfa, en grup o tot sol. Actualment, l’experiència tan particular d’asseure’s davant del teclat d’un piano acústic, que sintetitza elements físics i psíquics d’una manera única, podria estar en perill d’extinció.
I en tercer lloc, la influència que el teclat ha tingut en la composició, no només d’obres per a piano, en la música occidental: de tan assimilat que està l’instrument, els compositors ja pensen en els termes espacials de mà dreta–mà esquerra, negres i blanques, etc.
També s’ofereixen llambregades en la vida real del pianista professional. L’activitat de Rosen ha estat i és ingent, i el seu radi d’acció universal, tant pel que fa al repertori com als llocs d’actuació. La situació del concert, amb sales i amb instruments diferents; la de l’enregistrament, amb variables difícils d’imaginar des de fora, o la del concurs internacional, que durant el segle passat ha estat la primera plataforma per al pianista que vol començar una carrera, ofereixen a l’autor possibilitats de compartir amb el lector les seves vivències, escrites d’una manera abellidora, que no exclou un subtil sentit de l’humor.