Personatges. Manual de creació i caracterització, de Mercè Company

Personatges. Manual de creació i caracterització
Mercè Company
Pòrtic Temes. Icecé punt editor, Barcelona, 2001

Mercè Company ha conreat la novel·la, el conte, el guió de cinema i de televisió, ha produït una sèrie per a TVE i ha publicat uns cent setanta títols. L’any 1986 va ser inclosa en els Premis Andersen amb el títol La idiota, i l’any 2000 va ser guardonada amb la Medalla d’Honor de Barcelona per la seva trajectòria professional. L’autora va reinaugurar en la tardor del 2001 la seva Aula de Lletres en el carrer Puigmartí del barri de Gràcia de Barcelona, i edita amb la seva empresa Iniciatives de Comunicació i Creació i l’editorial Pòrtic d’Enciclopèdia Catalana aquest imprescindible Manual de creació de personatges, on recull la seva experiència de divuit anys d’ofici i mestratge.

L’obra està dedicada a l’escriptor Francesc Sales, amic de l’autora i germà difunt del Director de la nostra Revista el Dr. Jordi Sales. “Al meu enyorat amic l’escriptor Francesc Sales pels dotze anys en què vam compartir la taula del dimecres, i la passió per crear històries i personatges i per parlar-ne”. El pròleg del manual és a càrrec de Paulino Castells Cuixart, Doctor en Medicina i psiquiatra expert en temes de família, que confessa com un bo dia una dona va presentar-se a la seva consulta amb un relat estrany. No venia a exposar un tema de salut sinó a demanar informació de com calia colpejar el clatelll d’un xicot de setze anys per deixar-lo estabornit, en estat de coma. Així va conèixer a la Mercè Company, que no portava entre mans cap projecte homicida, sinó que estava practicant el que ens ensenya en aquest llibre. Cercava informació mèdica, ambientació i contrastació empírica per tal de crear una situació literària. Si la novel·la és, com ha dit un autor castellà, “un saco donde cabe todo”, l’autora afirma que “les possibilitats en la creació i caracterització de personatges són immenses”, i el límit es troba només en el desconeixement i en on posem el nostre llistó com a lectors-autors. Personatges té una doble virtut, ens orienta, i ens dóna pistes per treballar qualsevol personatge, i al mateix temps és ell un exemple d’escriptura. Si s’aconsegueix la sensació d’haver estat escrit a raig, és que s’assoleix l’objectiu: que la forma no distregui el contingut. Ben al contrari l’ha d’acompanyar, transmetre, aquesta és la seva funció comunicativa, cap més.

El Manual s’estructura en cinc capítols o apartats. Després del pròleg, agraïments i introducció, el primer es dedica als personatges en les històries, el segon a la construcció dels personatges principals, tracta després les relacions dels personatges, un quart apartat on es dóna mostres d’escriptors, i la cinquena i darrera part té un títol ben suggestiu: comencem a escriure. Una història és el relat d’un fets en els quals hi ha un conflicte; si no hi ha conflicte, no hi història, i aquesta és la diferència amb altres relats. Cal interpretar conflicte com a sinònim que ha de passar alguna cosa, no com un drama, i aquesta cosa que passa és la que provoca canvi de curs en la història, i força l’evolució dels personatges, ja que han de prendre decisions o quedar sotmesos a les conseqüències del conflicte. Fa una analogia amb una línia recta que ensopega amb una paret i es veu forçada a canviar de rumb o a superar-la. No res serà com abans. El conflicte és la paret. La història –la suma dels fets–, la línia recta. El personatge, l’encarregat de dur-la endavant, ensopegar amb la paret i fer els possibles per intentar evitar-la, o viure’n les conseqüències. En un relat hi ha també un conflicte principal i uns conflictes secundaris, com hi ha també personatges principals i secundaris; si el primer és el de la història principal, el segon és el que viuen els personatges entre si.

Cal travar les històries sabent que els personatges tenen sentiments. L’autor ha de saber seduir al lector, posant en marxa els seus mecanismes d’identificació. Cal jugar amb els elements de contrast i d’identificació entre els personatges. Akira Kurosawa, el director de Dersu Uzala va dir a un jove cineasta que li demanava consell: “Parla dels sentiments que et provoca el teu poble i et faràs universal”. Així resumia el que és la clau de la universalitat pel que fa a les històries: els sentiments i les emocions són l’espai comú del gènere humà que tots compartim. Escriure és un procés que s’inicia amb la mirada: l’escriptor mira, absorbeix l’entorn i el passa pel seu sedàs, és a dir pels seus referents. Una història cal fer-la des de les passions i impulsos propis de la condició humana. L’autora dedica unes interessants pàgines al sexe i a l’amor, des de la filosofia grega fins la cultura jueu-cristiana. Cal aprendre a mirar, i amb Panikkar saber que hom esdevé allò que coneix i, alhora, només coneix allò que està disposat a esdevenir. Els personatges cal també treballar-los des de la primera idea o concepte que volem que desenvolupin fins als detalls propis de l’ambientació: les preferències en el vestir, els gustos en els perfums, de tabac, de licor, d’aficions, de l’espai físic o habitatge en que viu, que guardarà inevitablement una relació amb l’estatut social i econòmic que li atorguem; i amb un element fonamental: el rol o rols que desenvolupa, i les tensions que s’hi produeixen en el contrast d’aquests: el rol familiar, laboral, social, les relacions externes amb el grup. També existeixen les relacions internes, l’autoestima i autovaloració que un té. Així Mercè Company ens convida a conèixer els nostres personatges, a “conviure” amb ells i a fruir de la tasca de creació.

El capítol dedicat a les relacions dels personatges és tot un tractat de psicologia. Cal saber primer que les coses no són com són, sinó com un les viu. Els altres són el nostre conflicte, i nosaltres som el conflicte dels altres. Per concretar una matèria tan subtil com les confrontacions entre els personatges ens ensenya a emprar quatre tipus de mirades: la conscient, que és aquella pròpia de la persona que vol descobrir la pròpia individualitat, els propis valors, al marge del que dicta la societat; la mirada gregària és aquella del que segueix les normes del grup que li donen seguretat. A la pel·lícula Els deu manaments, el poble jueu viu sota el poder egipci. Moisès s’enfronta amb Ramsès i aconsegueix alliberar-lo. És l’heroi, l’adoren. Al desert comença la recança del pa que menjaven tot i ser esclaus. Quan Moisès puja al Sinaí el poble s’organitza i fabrica un déu: si ja som lliures, per què complicar-se la vida? La mirada nihilista és la pròpia de la filosofia que nega la possibilitat del coneixement, en la pràctica és pròpia d’aquella persona que evita la realitat defugint les responsabilitats. Una darrera mirada és la victimista, que acostuma a ser una barreja de nihilisme i gregarisme. La persona creu no tenir la sort que es mereix, així tothom haurà d’estar per ella per “salvar-la”. Així aplicades les mirades (l’autora ens les arriba a comparar amb caràcters com el d’un japonès, un català, un alemany i un suec), un personatge amb mirada conscient reflexionarà: “podem millorar”, dirà; el de la mirada gregària seguirà els tòpics de la societat, “ja estem bé com estem”, el nihilista serà l’intel·lectual “enterao” que ho posa en dubte tot per sistema, “jo ja ho deia però com que ningú no em fa cas”, i el victimista es queixarà de tot i de tothom.

Mercè Company té presents el record dels seus i, així ens descobreix com Francesc Sales acostumava a dir que, si inventar la sopa d’all en qualsevol camp era penós, fer-ho en la literatura era un pecat mortal. En crear personatges ens cal situar-nos en la vida mateixa, amb les seves grandeses i contradiccions i en les projeccions que tots tenim, com la que projecta una mare en el seu fill, i que sovint ens fan “veure una palla en els ulls dels altres i no veure la biga que tenim en els propis.” Les mostres d’escriptors són variades i encertades. Ens mostra més de disset textos (Mort a Venècia de Thomas Mann, La plaça del diamant, de Mercè Rodoreda, Madame Bovary de Gustave Flaubert, L’àngel de l’abisme de Francesc Sales, etc.) i amb ells descobrim com les accions s’expliquen, però els sentiments es mostren. L’autora dedica el final del llibre als aspectes més metodològics, i recomana humilitat i no llençar la tovallola. Els autors no són genis i cal un treball d’esforç personal, rigor i autoexigència. De les primeres ratlles fins a les que surten publicades hi ha una gran distància. Ens dóna un camí: del magma a la tercera escriptura. La primera redacció és aquest “magma” on cal llençar la història, l’objectiu és anar posant allò que volem dir, és l’esborrany. Els personatges són com les persones amb les quals iniciem una relació, tal com les anem tractant, les anem coneixent i anem aprofundint. Del magma en sortirà una primera escriptura, una segona i una tercera. Si les convencions tipogràfiques del magma són generalment errònies, ús de guió curt en lloc del llarg, puntuació absent o incorrecta, etc., a partir de les segones escriptures ja s’adeqüen a les normes tipogràfiques estàndards de la llengua i de l’àmbit de l’edició. Primer cal que ens “purifiquem” de prejudicis. Eliminar fantasies, idealitzacions i mites és la primera i més important. El personatge no es concreta ni a la primera, ni a la segona ni a la tercera. García Màrquez, per exemple, reescriu una novel·la una mitjana de vuit vegades. Com hem dit cal saber també que la llengua és contingut i forma, i l’autora sap com molt sovint en la pràctica s’oblida que cal emprar-la en el seu vessant de contingut, és a dir prioritzant què és diu, per davant de com és diu. Ens mostra dos fragments del procés de creació de Personatges, des del magma fins al darrer escrit, del què dic, a la tria de la informació adequada, al com ho dic, i com en acabar s’ha servit de l’opinió d’experts del seu equip i de persones alienes a l’àmbit literari, per copsar-ne la comprensió textual, l’interès pel tema, l’adequació dels exemples i el llenguatge emprat.

En tota l’obra, l’autora aconsegueix la situació dels personatges en l’ambientació psicològica i en el context d’aquesta situació, referenciant lletres de cançons i obres cinematogràfiques, gènere cabdal segons ens diu mossèn Ballarín: “el segle XX ha estat cinema”, i en els films els historiadors de l’avenir trobaran totes les nostres ximpleries. Personatges. Manual de creació i caracterització és així recomanable no només per aquells que conreïn o vulguin conrear el gènere de la novel·la, sinó que ha de ser d’utilitat per a tots els que en un moment o altre ens veiem abocats a escriure.