Periodisme i futur en el catalanisme
Tot i que aquest títol desemmascara l’optimista vital que viu dins meu, no és menys cert que després d’una reflexió acompanyada de relectures clàssiques del gènere i incursions bibliogràfiques recents (a part de la modesta experiència) m’agradaria aprofitar aquestes ratlles per argumentar-vos amb propietat la meva hipòtesi que sustento en tres punts:
El periodisme professional no sofrirà uns canvis tan radicals com pronosticaven des d’un inici els seguidors d’Al Gore (el primer a parlar de les “autopistes de la informació” arran de l’eclosió d’internet al món durant els vuitanta).
Sí que el canvi de suport (del paper al sistema digital) ha transformat radicalment els hàbits dels lectors, donant-los un protagonisme de primera línia que contrasta amb l’anecdòtica i “controlable” pàgina que representa les Cartes al director.
El procés industrial en la producció de premsa que propicien les TIC generarà (ja ha començat) un tipus de redacció de diari absolutament diferent a la tradicional, més semblant a un centre proveïdor de continguts informatius on els professionals hauran d’acreditar una especialització que els capaciti per a optimitzar la selecció de notícies i dotar-les d’un valor afegit especial, allò que tradicionalment es coneix com a opinió. Naturalment, aquest nou sistema de producció repercutirà (i ho està fent) molt directament en la planificació econòmica de les empreses.
D’aquí que no dubto ni un moment en la necessitat de la professió periodística; sí que auguro una preparació molt millor, una formació de base molt més exigent, fonamentada en els coneixements clàssics, les eines primeres i essencials (llengua, expressió, capacitat de síntesi) i una posterior especialització que anirà in crescendo amb l’exercici de la professió.
Deixaré el segon punt d’aquesta hipòtesi per més endavant perquè crec que té un especial interès en la formulació d’un catalanisme polític que arribarà a capes més àmplies de la societat i probablement augmentarà el seu crèdit com a garant d’un sistema de valors democràtics i de llibertats en la mesura en què el paradigma entre dreta i esquerra en una societat com la nostra es vegi substituït pel paradigma estat-nació-espanyola versus estat plurinacional.
Pel que fa al tercer aspecte, o sigui el canvi de sistema de producció en la premsa diària, considero que és on l’impacte de les TIC ha incidit més. Les empreses de comunicació no necessiten paper, tampoc rotatives, els ingressos ja no provenen del quiosc, no calen edificis centrals amb grans infraestructures per organitzar el bon funcionament d’una redacció; i el que potser és més greu des del punt de vista financer: la publicitat desapareix, cada cop és més minsa, no ha trobat encara una fórmula estable en la premsa de pantalla (banners, animacions d’inici, correus electrònics...) però sí en altres llocs de la xarxa. Tot això explica que el mateix New York Times hagi hagut d’hipotecar el seu mític edifici de Manhattan per fer front a la crisi, i ja algunes parts del diari, com el suplement local, només es publiquen a la xarxa.
De manera que ni l’ofici desapareixerà, ni tampoc les empreses: el que sí que està condemnat a una mena de llimb és el diari de paper. Crec que subsistirà en cercles molt reduïts, gairebé testimonials, semblant a la discografia de suport vinil (que darrerament ha fet una petita revifalla i es produeix molt a petita escala), no tant per a nostàlgics, sinó adaptat a demandes especials que funcionin millor en paper imprès (suplements de diumenge, per exemple).
Però el que de debò representa un repte per a la premsa en català és la interacció que es produeix entre lector, periodista, comunitat lectora i informació. Aquí rau la veritable revolució en el món de la comunicació, no pas en el fet que llegim en dispositius que es poden dur a la butxaca.
Quan Jakobson elabora la seva teoria de la comunicació, sintetitza una forma de transmetre informació que ha estat vàlida fins que un dels seus elements, el que semblava més innocu, s’ha transfigurat. Vegem-ho:
En un diari de paper l’emissor seria el periodista (o l’agència de notícies), el missatge correspondria a la informació que surt impresa, i el receptor no és altre que el lector. El context el trobaríem en l’època, la tendència ideològica, i altres factors col·laterals; el canal és òbviament el paper, i el codi la paraula escrita.
Internet ha actuat de convulsionant del trienni bàsic sobre el qual descansa aquesta teoria, i això, gràcies a un canvi de canal, el senyal digital, de resultes del qual trobaríem una cosa semblant a la següent:
L’emissor deixa de ser un actor preeminent com a únic dipositari de la informació a transmetre a la vegada que el receptor abandona el rol passiu i es converteix en emissor intervenint en la informació a través de comentaris que també llegiran altres receptors, que no sols podran participar en l’acció comunicativa, sinó que contextualitzaran, condicionaran, emfatitzaran sobre aquest missatge de manera que acaba establint-se una mútua relació circular interactiva en què desapareix tot ordre jeràrquic. I és aquí on des del punt de vista de la premsa catalana tenim una oportunitat, no és en va que el primer mitjà de l’Estat que se situa en l’espai online sigui la revista El Temps (1994).
Aquest preàmbul de tres potes (espero que més ben sustentat argumentalment que altres trípodes) no té altre objectiu que agombolar una tesi: tal i com va passar al tombant del segle XX amb l’aparició de la premsa de masses gràcies a la revolució industrial, i en virtut de la qual el catalanisme polític va trobar una via d’accés i influència en la societat mitjançant els diaris, que va contribuir a la consolidació d’aquest catalanisme com apuntava Jaume Fuster el 1972; doncs ara, en un procés similar, la generació de comunitats amb tendències ideològiques manifestes que interactuen en els mitjans online són una segona oportunitat del catalanisme polític per a accedir a la conquesta del públic.
Les capçaleres es multipliquen, els portals de notícies difonen a través de la xarxa articles i comentaris dels quals es nodreixen altres comunitats diferents. La capacitat proteica de la informació que desperta empatia o repulsió, però que no deixa de créixer i alimentar més informació, és un magma propici perquè el projecte del catalanisme polític actuï en la xarxa com un power Law que Clay Shirky definia com a lloc que concentra gran quantitat de lectors a diferència de la immensa majoria que no susciten cap enllaç envers ells.
No tenim gaires dades sobre premsa digital a Catalunya que puguin donar solidesa al meu plantejament, però segons la Fundació Baròmetre de la Comunicació i la Cultura, durant el període entre gener i desembre de 2008, un 21,3% de la població a Catalunya llegeix premsa en paper, mentre que un 34,5% és usuària d’internet.
Ni el mite de la revolució en la comunicació, ni el de la major democratització de la informació; un procediment diferent, més participatiu, millor qualitativament perquè eixampla el públic lector i no el sotmet a un criteri inamovible, i com ja és habitual en un poble com el nostre que ha aprofitat els escassos recursos per bastir grans ideals, cada avenç tecnològic ha insuflat vida a la nostra identitat, malgrat les guerres perdudes, la injustícia fiscal o el simple anticatalanisme.