Per una metafísica de la gratitud (setembre 1985)

I.FENOMENOLOGIA DE LES ACTITUDS VITALS

A. INTRODUCCIÓ: MOTIVACIÓ SUBJECTIVA

En una reunió d’un moviment italià figurava una pancarta que resumia el sentit de la trobada amb aquestes paraules: “la vida és la realització d’un somni de joventut”. Hi estic força d’acord, i per això em semblen molt importants els “somnis de joventut”. Somnis que fem desperts i que, amb la intensitat emocional pròpia de l’edat, ens presenten amb potència les nostres aspiracions i intuïcions més pregones. Doncs bé, quan al voltant dels 20 anys feia els meus estudis de Filosofia, essent ja “aprenent d’escolapi”, a Roma, la lectura del text d’en Sartre que conclou amb la cèlebre frase “l’home és una passió inútil” em va produir una reacció que vint anys després encara no he oblidat: “cal escriure una metafísica de la gratitud”.

Per una banda, el “fàstic” (=“la nausée”), com a actitud vital davant la “viscositat” d’un existir absurd, que s’imposa com un fet sense sentit. Per l’altra, la reacció d’un esperit nascut i educat en una fe on la vida és un do personal i on l’horitzó últim de la vida és precisament la relació plena amb l’Autor d’aquest do, i, com a resultat, l’actitud fonamental és la gratitud. Fins aquí, un petit “somni de joventut” d’un noi que li agradava estudiar, passejant per l’habitació... com potser tants de vosaltres.

B. MOTIVACIÓ OBJECTIVA: "LA SITUACIÓ ESPIRITUAL DE LA NOSTRA ÈPOCA

Però, ¿voleu dir que es tractava només d’una anècdota privada i insignificant? Quan en Sartre parlava i escrivia d’aquella manera, entusiasmant paradoxalment tota una generació de joves, ¿no estava, potser, descrivint “la situació espiritual d’una època”? I quan aquell noi es resistia a acceptar la visió desesperançada que se li oferia, ¿no hi havia, potser, un començament de crisi, de rebel·lió, igualment existencial i necessària; és més compartida per molts altres esperits joves i destinada a produir fruits ben diferents?

La pretensió d’aquests fulls és mostrar que la temptació nihilista, sota diverses formes, és present en tota la cultura occidental, si més no des de la Il·lustració, i sols la claredat que ve de l’experiència cristiana pot redonar ànima al continent que ha constituït per segles el cor i el cervell de la humanitat: Europa. És més, més enllà de tot orgull de “memòria occidental”, no es pot jugar amb els “somnis de joventut” de cap persona, perquè d’ells depèn la realitat d’una vida, d’una recerca en veritat.

Les veus que assenyalen l’esgotament de l’Europa que neix del Renaixement, que s’edifica amb el racionalisme i que arriba a expressions culminants amb l’idealisme alemany, el marxisme, el positivisme i la “subversió” nietzscheniana, no són pas noves, ni tan recents. Des de 1927, un rus exiliat a París, Nicolau Berdieff, començava a denunciar aquest fet en una obra esdevinguda clàssica, Una nova Edat Mitjana. Gairebé al mateix temps, encara que amb un esperit prou diferent, apareixia, el 1931, l’obra de Karl Jaspers, La situació espiritual de la nostra època, on, tot denunciant l’“impasse” del nihilisme, es feia la defensa de la raó. Més tard, el 1950, apareixia un altre assaig sobre el tema, La fi de l’Edat Moderna, fruit d’una sèrie de conferències de Romano Guardini, a Tubinga i a Munic. (També en J. Ferrater Mora ha tocat aquesta problemàtica en un volum publicat per segona vegada a Buenos Aires, el 1966, titulat L’home en la cruïlla).

Avui, no falten descripcions acurades de la buidor espiritual provocada pel neocapitalisme a l’Occident (cf Fischer, E. Problemas de la generación joven, Madrid, Ayuso, 1975 – Vegeu Díaz, C., Contra Prometeo, Madrid, Encuentro, 1980, pàg. 299 i ss) o per una lògica col·lectivista i igualment maquiavèl lica i totalitària a l’Orient (cf. Havel, Vàclav, La politica e la coscienza, a L’altra Europa, 10, 1985, pàgines 4-22).

Cap d’aquestes veus no és contrària a la ciència o a la tècnica. Seria un absurd. Totes, però, des de diferents posicions, denuncien l’esperit amb què l’home se’n serveix, el “poder anònim” que els homes estem creant, amb perill de nosaltres mateixos, l’orgull d’una civilització que, d’alguna manera, encarna l’ideal de l’antic Prometeu: “la divinització de l’home per l’home”. Dit amb senzilles paraules de mossèn Ballarín: “Ja ens ho farem sols”.

C. NOCIÓ D'ACTITUD

Què pretenem fer en aquesta primera conferència? Més que res, descriure les possibles actituds vitals en la situació actual i treure’n conseqüències igualment vitals. Sense aquesta concentració en el fons del nostre propi jo, seríem incapaços de formular els “somnis” que ens portaran a “recerques” veritables. Pretenem saber en profunditat –metafísica– si hi ha motius o per creure que l’actitud més fecunda davant la pròpia existència és precisament la gratitud, per contrast amb altres actituds vitals possibles.

Doncs bé, què és l’actitud?

Diu Guardini “...és la posició profunda, que precedeix tot voler conscient; el tancament o l’obertura interns, l’estretor o la generositat, la por o la disposició a ajudar, la debilitat o la força, totes aquelles propietats que determinen el voler i la direcció primera de la vida, constituint, així sense més, la seva decisió prèvia”. (Mundo y persona, pàgs. 277-278) Si entrem una mica dins de nosaltres mateixos, ¿no observem quelcom de semblant? Posem per cas, la mateixa experiència escolar: ¿no és cert que abans de començar un curs, abans de conèixer companys i professors, abans d’entrar en relació amb un nou ambient ja hi ha en nosaltres una “actitud” que d’alguna manera constitueix la nostra “manera de ser”, la nostra manera d’enfocar les coses?

D. ACTITUDS PARCIALS

Començarem per aquelles actituds que subratllen un dels aspectes de la persona humana i tendeixen a produir un cert desequilibri per l’exageració d’aquest aspecte. N’assenyalarem tres: l’actitud intel·lectual, l’actitud eròtica i l’actitud voluntarista.

Qui de nosaltres no ha trobat una persona amb un clar predomini de la tendència a saber?

És cert que en tots nosaltres hi ha una obertura a la veritat, una tendència innata a preguntar i saber, un gust particular en les afirmacions clares i ben raonades, que tenen la capacitat d’il·luminar el nostre esperit i donar-nos seguretat. Però és cert, també, que alguns fan d’aquesta tendència la motivació última de tota llur acció, que sempre busquen el raonament, que sovint es “despisten” i que només semblen gaudir entre llibres. L’home “teòric” tendeix a reduir els altres camps de la vida humana a la intel·ligència; sovint menysprea l’art i el món dels sentiments; no té massa facilitat per les relacions humanes, i per això acostuma a ser un mal polític. La seva existència és més aviat arrecerada. No hi ha massa aventures, ni tampoc compromisos, encara que hi pot haver una gran tenacitat i un esperit de treball notables, amb els consegüents resultats científics.

En el fons, tots tenim una mica de “l’home teòric” i desitgem organitzar el nostres saber i arribar a conclusions vàlides. ¿Qui no té una certa nostàlgia de la veritat? Doncs bé, la nostra civilització tendeix a explotar de manera exagerada i incorrecta la nostra intel·ligència. Excita de tal manera la nostra curiositat que acaba enfarfegant el bagatge i l’ordre del nostre saber, i des del punt de vista acadèmic carrega de tal manera els programes que fàcilment fa avorrir els estudis. ¡Que pocs joves, avui, experimenten un autèntic creixement en la lectura reposada d’un llibre o se senten inundats de la “joia” d’aprendre!

Què dir de l’erotisme com a actitud vital?

Al costat de l’intel·lectual, hi ha l’home dels sentits, que potser anomenaríem millor “l’home estètic”. De nou es tracta de quelcom essencial en tots. És la capacitat de sentir, és el món de l’atracció i de la bellesa, és el món de l’admiració i del silenci interior, que ens fa sospitar de la claredat massa racional, i que ens obre al sentiment inefable de l’amor. ¿Hi hauria persona, sense capacitat d’estimar?

Però de nou, aquest element fons de la nostra vida es pot transformar en element dominant i absorbent, de manera que esdevingui el món de l’afectivitat el que domini l’actitud vital d’una persona. Tindrem aleshores l’home sensible, a flor de pell, l’esperit impressionable, o bé l’ànima que pateix i gaudeix amb una intensitat indescriptible. ¡Quines possibilitats tan meravelloses i quins abismes no s’amaguen en un esperit així!

Amb tot, la cultura dominant tendeix a procurar-nos sensacions agradables en lloc de sentiments, i fa tot el possible perquè el món dels afectes sigui viscut a un nivell superficial, quasi diríem biològic, destruint així i ofegant l’autèntica capacitat d’estimar. Privant el sentiment de la llum de la raó i de la força de la voluntat, en fa un cúmul informe de sensacions i d’experiències que poden fins i tot destruir radicalment els fonaments de la persona (cf. La droga). ¿No és, potser, l’amor l’aspecte que més s’ha comercialitzat i que més difícilment es pot viure en el creixement personal del jove d’Occident?

Diguem, encara, una paraula, sobre el voluntarisme o l’actitud vital del predomini del poder. Amb idees i sentiments encara no hi ha home. Cal que hi hagi accions. Entrem, doncs, en el món de les decisions i de les realitzacions, de les intencions reals i de les obres, de la pràctica efectiva. Tots entenem que aquí és on es juga finalment la veritat de la nostra vida.

I de nou constatem que hi ha persones que es troben aquí com en el seu terreny propi. Es diria que llur coneixement i llurs sentiments estan al servei de les realitzacions concretes. ¿Qui de nosaltres no ha conegut des de la infantesa el líder indiscutible de la petita colla, el noi o noia que portaven “la veu cantant”, que organitzaven i dirigien, sense els quals el grup es desfeia? Hi ha també un tipus innatament polític i amb tendència a dominar. ¡Quin cúmul de possibilitats i quines responsabilitats no s’amunteguen en un esperit dotat d’una gran voluntat!

I de nou, ¿no us sembla que la nostra cultura tendeix a exasperar l’impuls del domini, estudiant-ne les tècniques més refinades i fent-ne un autèntic monstre, sovint per l’anonimat en què s’exerceix i per la totalitat d’aspectes que intenta controlar? ¡Que lluny que estem de la vertadera llibertat!

Saber, sentir i fer, tres aspectes essencials de la persona humana, que la nostra cultura prometeica tendeix a separar i a exagerar de tal manera que impedeix la seva harmònica integració. ¿No haurà arribat el moment de reprendre la reconciliació? Veritat, amor i llibertat, ¿podran subsistir realment en mútua contradicció?

Cap d’aquestes actituds parcials fa autènticament l’home, i tot el nostre esforç, en circumstàncies sempre noves, es beslluma en la síntesi, en la integració.

E. ACTITUDS GLOBALS

Però hi ha també actituds globals enfront de la vida que creiem poder tipificar de forma senzilla en la cultura actual: conformisme, rebel·lió i gratitud.

Parlem-ne, doncs.

Quan parlem de “conformisme” volem dir quelcom de bastant freqüent, i no tan exagerat com el “passotisme”. Es tracta d’una actitud global, la qual cosa vol dir que afecta tots els aspectes de la persona, caracteritzant-se per la passivitat: repetir els mateixos tòpics de moda, sense haver pensat mai de forma personal; deixar-se emportar per les sensacions i les impressions de manera quasi inconscient i repetitiva; actuar igualment, subtilment manipulats per una falsa rebel·lió, del tot impersonal. ¿No creieu que en el fons de molts joves hi ha una manca total de fe, en el sentit elemental de quelcom que dóna sentit al conjunt de la nostra vida? No hi ha en les meves paraules un to de condemna o de menyspreu; hi ha solament la constatació d’un gran fenomen de despersonalització, provocat per un cúmul de circumstàncies complexes i deplorables. El fruit, però, és evident, la conseqüència d’aquest “no creure” en res és una existència arrossegada.

Sempre procurant de fer una classificació clara, podem parlar, en el cas contrari, d’una actitud de trencament o de ruptura amb la realitat. D’una manera molt pròpia del vigor dels primers anys, i quan la mateixa força vital dóna una seguretat immadura, trobem altres joves en una posició rebel, que sens dubte és més atractiva que no pas la que acabem de descriure. Hi ha moltes maneres de dir no! I es pot dir no! a moltes coses, però és cert que molts joves senten l’impuls profund del canvi, sovint de forma radical i violenta. És com la promesa de quelcom nou i net, del tornar a començar, del desig de construir finalment un món que valgui la pena. Gran part del sentit de la joventut com a etapa vital es troba precisament aquí. Sense la presència d’aquest impuls, ni la societat ni la vida de cadascú no tindrien la possibilitat d’una renovació. Però presa en les seves formes radicals, la rebel·lió és filla d’una fe tancada, autosuficient, de tal manera segura de les pròpies afirmacions que dóna irrealitat al pensament, al sentiment, a l’acció, i provoca conductes quasi suïcides (cf. el terrorisme).

Curiosament, conformisme i rebel·lió són viscuts sovint com una barreja, i no és estrany el cas del jove que passa de la tensió de la radicalitat a la passivitat d’un cansament prematur (p.e. Christian, el protagonista de la novel·la d’en Toni Pascual, el noi de COU que va guanyar el premi Sant Jordi, em sembla un cas prou característic d’aquesta rebel·lió plena d’una sinceritat brutal, però que de fet porta a una vida marginal i totalment infecunda, que no arriba mai a la reconstrucció ètica de l’esperit). Cap d’aquestes actituds no pot resultar satisfactòria.

¿Hi hauria, doncs, una alternativa convincent, que, arribant a les arrels de la persona, aconseguís aquella actitud veritable que, integrant tots els aspectes humans, portés a la plenitud desitjada?

Quan la “memòria” es diu “acceptació”, quan la “recerca” es diu “esperança”, quan l’actitud global es diu “gratitud” estem probablement enfront d’un saber, d’un estimar i d’un fer que tenen aquest sabor de plenitud. Hi ha, doncs, una altra manera d’obrir els ulls de l’esperit a la realitat, que consisteix a captar-se a si mateix i tot el món com un do d’Aquell que té la plenitud del ser i de la vida. Hi ha, llavors, un capgirament de perspectiva, que fa apreciar tot bri d’existència com un regal, i el fet d’ésser-ne conscient com la joia més profunda i radical. Aquell que, arribat en la joventut a l’edat de la reflexió conscient, de la soledat fecunda, de la visió del perquè, comprèn que podria “no ser” i malgrat això “és”, i ho sap i ho pot conèixer, estimar i fer, difícilment podrà no sentir-se trasbalsat de gratitud per tot el que ha rebut, i en aquesta fe oberta a la transcendència d’un “Tu” que li apareix com a generositat suprema, arrelarà en l’esperança de poder completar amb la seva resposta vital, raonada i agraïda, el projecte de ser que li ha estat encomanat. ¿Qui no veu en tal actitud humil i confiada el començament d’una existència creativa?

Des de fa uns quants anys, la vella Europa, després d’explosions radicals –maig del 68– i de cansaments prematurs –“passotisme”– està donant llavors de joves “reconciliats”. N’he trobat a Itàlia fa uns quants anys, a Colònia aquest hivern (reunió de Taizé), a Poblet per la Pentecosta (Aplec de l’Esperit), a Àvila fa pocs dies, aquest estiu mateix (setmana teològica de “Tierra Nueva”)... i és sempre el mateix: la mirada transparent, l’esperit en pau i a punt per al servei immediat, el cor serè. Es diria que són joves que han assumit el món des de dins, i que s’han integrat amb una fecunditat creativa en la tasca més gran que ells, del Regne de Déu.

Què volem dir, doncs, quan parlem de gratitud com a actitud global?

Volem dir aquella posició del nostre esperit, prèvia a tot acte concret, que ens fa reconèixer en tot el que existeix i en nosaltres mateixos la presència d’un do gratuït i immerescut, i que ens porta a acceptar-lo com una promesa carregada de sentit en la seva mateixa responsabilitat.

F. OBSERVACIONS FINALS

Si després de tot el que hem sentit, ens féssim a nosaltres mateixos la pregunta: Quina és la meva actitud vital?, potser ens costaria molt de respondre. De fet, aquesta orientació bàsica de persona enfront de la vida no és mai transparent del tot ni als altres ni a la pròpia persona. Per això, podem parlar del caràcter inefable de tot home, del misteri de tota vida humana. És més, a partir del que hem exposat, apareix que aquesta claredat desitjada i no obtinguda es fa progressivament més gran a mesura que és més gran la nostra obertura a l’Autor del do a la vida, a la “Persona” per excel·lència, i també als altres. La donació atenta i agraïda es transforma en camí de claredat i d’aprofundiment. Però aquest mateix caràcter inefable enforteix el sentit de respecte que tota persona es mereix.

Podrem tenir la impressió que no som responsables de la nostra actitud, com si ens hagués estat imposada. Podríem rebel·lar-nos contra el do i envejar d’altres que ens semblen més “rics” en llur fons personal. Posició infantil i infecunda. Somni d’una penetració de l’altre, que no deixa de ser una il·lusió de la nostra fantasia. Solament les coses tenen una existència del tot imposada, i per això no parlem de l’actitud al seu respecte. Si no hi hagués res a fer amb la nostra actitud, no seríem persones. Tot home, en la consciència de la seva llibertat, té ja llavor de la resposta possible. No estem totalment fets –i aquesta és una bona intuïció de Sartre–, però no som “passió inútil”, perquè el nostre desig de ser té sentit, és possible.

D’aquesta manera, tot proposant la gratitud com l’actitud vital que, per correspondre més plenament a la veritat de la persona, constitueix el millor punt de partença per a la construcció d’una vida, volem afirmar l’originalitat de cada persona, la singularitat del seu tarannà, la integració única dels aspectes comuns a tot individu de l’espècie. Volem dir que hi pot haver la gratitud de l’intel·lectual, com hi pot haver la gratitud de l’afectiu o del voluntariós. Gratitud que potenciarà i purificarà aquell element dominant, que li donarà aquella integració en el tot personal, social i còsmic, que el farà autènticament harmoniós.

Heus aquí la resposta i el repte a les exageracions de la nostra època. Heus ací el punt de partença integrador i fecund, de cara a la diversitat de situacions en què ens podem trobar. Heus ací l’aportació original a la cultura que, per haver trencat amb la transcendència, oscil·la entre l’heroïcitat desesperada –quin fonament i quines garanties té la rebel·lió?– L’avorriment arrossegat, “deixem-nos emportar per la força de les coses!”.

Però solament un engatjament ètic, coratjós i perseverant ens podrà conduir a fer de la forma de vida viscuda la llavor d’una nova situació espiritual per al nostre temps. ¿En serem capaços? ¿Pot ésser aquest el testimoni del nostre amor responsable pel nostre país en aquest precís moment de la seva història? ¿Com assolir de debò la gratitud?

II. APROFUNDIMENT DE LA GRATITUD: DE LES PETITES GRATITUDS A LA GRATITUD ESSENCIAL

Tots nosaltres hem assistit moltes vegades a una escena com aquesta: un parent o un amic de la família ha vingut i ha portat un petit obsequi al nen o a la nena -una bossa de caramels o un llibre de contes–. Immediatament, la mare, l’àvia o la tieta li fan: “Què es diu?”. I el menut respon lògicament: “Gràcies!”. Nosaltres mateixos, sens dubte vàrem rebre un entrenament semblant. Cal saber donar gràcies sempre que ens arriba quelcom. Doncs bé, després d’haver intentat presentar una panoràmica de les actituds vitals, volem ara aprofundir en aquesta actitud de l’agraïment que apareixia com la reacció més integradora i fecunda de l’esperit humà davant el fet de l’existència. (De fet, ¿no recordem entre els modismes catalans aquella senzilla frase que diu: “De desagraïts, l’infern n’és ple”?).

A. LA FORMA DE LA GRATITUD

Què volem dir? Que podem agrair mil coses diferents, però en tot acte de gratitud hi ha tres moments que, per dir-ho així, s’hi troben necessàriament. Sant Tomàs, inspirant-se en una obra de Sèneca (De beneficiis), va sistematitzar aquests moments d’aquesta manera: la primera cosa, perquè hi hagi gratitud, és que l’home reconegui el benefici que li han fet; la segona és que el lloï i en doni gràcies; la tercera és que el retribueixi segons les seves possibilitats, el temps i el lloc. (S. Th. IIa-IIae., q. 107, a.2 c)

¿Quina és, doncs, la “forma” de tot procés de gratitud? Cal en primer lloc l’atenció, adonar-se que ens ha estat donat quelcom, del valor del do rebut. La distracció és el primer gran enemic de la gratitud. Uns ulls il·luminats i penetrants, que miren de veritat des de l’interior, no trigaran a trobar dons pertot arreu.

Hi ha, però, un segon moment, més important, que constitueix el nucli de la gratitud: es tracta d’una mena de “dilatació espiritual”, d’eixamplament interior que neix en el nostre afecte i es tradueix en els nostres sentiments. L’autèntica gratitud està ben allunyada de la fórmula imposada a la canalla i que es pot reproduir mecànicament, pel sol fet de voler quedar bé o per la rutina mateixa del tracte après. Agrair també té arrels més fondes. “La gratitud és la memòria del cor. Ella recapitula en el present els dons rebuts en el passat. Ella actualitza així el passat, sovint idealitzant-lo. Aquest procés és normal, puix els beneficis, alleugerits de les circumstàncies empíriques en les quals s’inscrivien, només ens evoquen l’impuls d’una generositat que ha estimulat la nostra.” (Dict. de Spiritualité, vol. VI, art. Gratitude, col. 780).

El tercer moment de la gratitud és una conseqüència dels anteriors i també una certa prova de la seva veritat. Cal d’alguna manera correspondre. No amb un sentit de deure o de justícia estreta, que ens porti a buscar, per exemple, un regal del mateix preu. La realitat de la gratitud, tal com l’anem perfilant, va molt més enllà. El nostre esperit, dilatat pel reconeixement del do, trobarà el com i el quan d’aquest correspondre. El do, i potser fins i tot la paraula, la trucada, la carta, el gest o el record... poden realitzar aquesta correspondència.

Sant Tomàs, que és molt sistemàtic, no deixa de posar també els graus de la ingratitud: “Pertany al primer grau de la ingratitud tornar un mal per un bé rebut; al segon, vituperar un benefici; al tercer, creure que un benefici és en canvi un malefici” (S. Th., ib.) Si el que dèiem abans –“De desagraïts l’infern n’és ple”– és veritat, també aquí hi hauria molt a reflexionar. (Pensem en una “fenomenologia de la ingratitud”).

B. FENOMENOLOGIA DE LES PETITES GRATITUDS

Ningú no arriba de cop i volta a les grans realitats humanes. Ningú no arriba a la gratitud essencial al començament de la seva reflexió. Caminem, doncs, amb la vida i la seva evolució.

La nostra existència comença sempre en el si d’una família i la nostra experiència inicial del que és viure està normalment lligada a la presència d’uns pares, d’uns germans, d’uns avis... El do fonamental del viure ens ha vingut a través d’ells. ¡I aquí les actituds compten tant!

Quan, ja més grans, la nostra curiositat descobrirà el fet de la transmissió de la vida, potser hi haurà encara una ignorància profunda del seu misteri personal. Només més tard, a mesura que els anys i la responsabilitat ens deslliguin a poc a poc d’aquell si familiar, entenem que som fills de l’amor, que existim gràcies al fet que dues persones van voler “donar la vida” tot estimant-se. Entenem que ha estat la perseverança en aquest amor entre ells i envers nosaltres el que ha fet possible el nostre creixement en tots els àmbits del que significa ser una persona humana. La gratitud filial va tenir en l’antiguitat un nom particular: “pietat” (d’on ve, p.e., el qualificatiu de “pius” que porta Eneas, pel seu amor envers el seu pare, Anquises).

La nostra segona gran experiència humana, en la nostra societat, acostuma a ser l’escola. Per a un infant, però, l’escola, més que unes parets, finestres o patis, són sobretot les persones, els mestres, els educadors... Si us invités a escriure una petita autobiografia, sens dubte apareixerien els noms d’alguns d’aquests educadors, perquè la nostra vida d’avui ens resulta inexplicable sense ells. Jo no sé si algú de vosaltres alguna vegada, seguint un irresistible impuls de l’esperit, ha agraït segons el seu estil l’acció educativa de l’home o la dona que havia significat quelcom d’inesborrable en la seva evolució. Per part meva, us puc assegurar que quan la relació professor/alumne esdevé –per una mena de miracle de comunió profunda– una relació mestre/deixeble, el moviment de gratitud –expressat o amagat– n’és el fruit espontani.

Contemporàniament, tots hem tingut l’experiència dels altres nens i nenes de la nostra edat, dels amics. Més enllà de l’aspecte casual que té tota amistat, ¿es podria escriure la història de la nostra infantesa, de la nostra adolescència, de la nostra joventut, sense que hi entrés la paraula sagrada “amistat”? De tal manera és veritat que l’autobiografia de Raïssa Maritain, esposa del conegut filòsof, es titula Les grans amistats, i la traducció anglesa, crec que amb molt encert, es titula We were young together. En ella no hi falten els pares ni els mestres, però s’hi troba, sobretot, l’aventura humana radical d’un grup de joves que a començament de segle redescobreixen plegats el sentit de la vida, en la fe cristiana. La presència d’amics al llarg d’una existència es converteix, a poc a poc, en un motiu de confiança i radicalment en un motiu de gratitud. Saber que en qualsevol moment de la nostra vida podem confiar en l’amic ha portat a parlar de “l’alter ego” (“un altre jo”) i de “dimidium animae meae” (“meitat del meu esperit”).

Hi ha, però, una experiència de profunditat particular i que s’insinua ja molt d’hora en les nostres vides. Les llavors de l’amor humà del qual som fills, estan tan arrelades en el nostre ésser que no tardem a entreveure aquí una de les grans possibilitats humanes.

Més enllà dels inicis, sovint sensuals, hi ha en tot adolescent una mena d’esperança oculta: saber que hi ha algú “per a mi”, que trobaré “un dia” una persona que, no sols m’atraurà, sinó que em com prendrà i que jo podré ser feliç per tota una vida. L’expectació de l’amor, ¿no és potser un dels moments de la vida, per la seva ingenuïtat, per les esperances que dóna i per les energies que és capaç de desvetllar? I el fet de trobar, de cop i volta –o potser a poc a poc– la realitat de l’esperança amagada, ¿no és motiu d’agraïment? Constatar que el que desitjava existeix, té un rostre i un nom i fins i tot ultrapassa les meves expectatives: heus ací aquella “dilatació espiritual” que condueix a una gratitud total. I fent un pas endavant, ¿no hi hauria també la gratitud fonda per ser capaç d’amor, amb tot el risc que comporta, però també amb tota la capacitat de donació i de joia?

Eixamplant el nostre horitzó, trobarem al nostre voltant la societat humana, el gran món del treball, dels serveis, de la producció i de les relacions humanes. Es tracta d’una experiència concomitant: des de la infantesa, més enllà de la família hi ha “els altres”, tot un món del qual sentim parlar, en el qual anem entrant, tot naturalment: el treball del pare, les botigues i el mercat on va la mare, el brogit dels carrers, les reunions i les festes... De forma inconscient, la nostra actitud inicial és la de rebre –i quasi exigir–, però, poc a poc, ens tornem col·laboradors, primer amb la imaginació i després amb la preparació i amb els fets. (L’escoltisme i altres formes de pedagogia activa afavoriran aquest entrenament social i afectiu).

El moment de la gratitud, malgrat totes les possibles deficiències, ve després. Quan ens adonem de la impossibilitat de viure sense “els altres”, quan en una reflexió simple, quasi elemental, constatem que la nostra vida ha estat possible gràcies a aquests altres. Alimentació, casa, vestit, distraccions... mils de persones han treballat per a mi. La forma de societat actual afavoreix l’anonimat. El consumidor generalment no coneix el productor, i difícilment pot haver-hi relacions directes que originarien més fàcilment l’impuls de la gratitud. Amb tot, una visió una mica fonda del “fenomen social” ens ho diu, i la instauració de certs ritus moderns –com, p.e., la festa del Primer de Maig– ¿no tindrà com a fons recuperar aquests aspectes humans i directes de les nostres relacions socials? És més, malgrat les insuficiències o les possibles explotacions, la gratitud envers la vida social, ¿no seria el punt de partença ideal per a una renovació constant de les estructures al servei de les persones? Quina ens sembla la millor actitud personal de cara a la inserció en la societat: el conformisme, el rebuig o la gratitud creativa?

Però els béns que les generacions passades i les presents han posat a la nostra disposició no s’exhaureixen en la tècnica i els serveis. Hi ha el camp immens de la cultura. ¿No vàrem aprendre dels llavis de la mare una llengua, que ella no havia pas inventada? ¿No vàrem sentir des de petits, amb emoció, un cant dolç o una música alegre? ¿No vàrem assajar, també nosaltres, de combinar colors o de plasmar figures de fang, com al nostre voltant vèiem en obres que ens semblaven prodigioses? Qui de nosaltres és immune a la temptació poètica o novel·lística? I entre aquestes experiències, ¿no hi hagué també l’indefinible sentit de poble, de nació? I aquesta immensa producció cultural que jo em trobo gratuïtament al meu servei, ¿no desvetllarà en mi una immensa gratitud? Amb bastant probabilitat no hi deu haver entre vosaltres ni un Miquel Àngel ni un Bach ni un Verdaguer, però estem contents que hagin existit, que llurs obres siguin encara motiu de desvetllament joiós per a nosaltres.

I aquesta “memòria” cultural agraïda, ¿no és precisament l’impuls més pregon i realista per a una “recerca” amb autèntic futur? Els moviments polítics que han volgut començar de zero, ¿no ho han fet de forma artificial i a preu d’incomptables injustícies i sacrificis absurds? Quan el necessari progrés i les correccions vénen d’un esperit agraït poden, sens dubte, comptar amb la col·laboració de les generacions anteriors, i m’atreviria a dir que fins i tot en els errors hi ha un bri de bona voluntat, puix el mal absolut no és factible per part de l’home.

Ens queda clara, encara, la natura, la terra, l’univers, aquesta petita immensa casa pairal, que des de la nostra petitesa, sentim com a nostra. El món és, al mateix temps, el subministrador d’energia vital dels nostres cossos i l’objecte de la nostra admiració estètica. El món és, d’una banda, camp, mina, rebost, i de l’altra, espectacle, bellesa, poesia... El món ens resisteix, però el transformem al nostre servei, tot comprenent que hem de respectar-lo. El món ens és donat a la nostra exploració, però exigeix, en bé de nosaltres mateixos, aquella cura que li permeti de continuar al servei de la vida. Quasi ens atreviríem a dir que la relació home/univers ha anat canviant al llarg de la història, i que el moment actual marcat per la sofisticació de la tècnica, té noves responsabilitats envers aquella immensa “machina mundi”, a començar pel respecte ecològic. Per això, l’actitud contemplativa, l’atenció a l’harmonia còsmica, que tant va sorprendre els antics, és el primer pas per sentir l’embranzida d’agraïment que porta a compromisos concrets envers la natura.

Qui de vosaltres no recorda, a la fi d’aquestes breus consideracions, aquella extraordinària pàgina de Dostoievski, on descriu l’èxtasi del petit dels germans Karamazov, Aliosha, quan en una nit estelada, estirat ple de joia incontenible, abraça la terra, amb un amor quasi infinit d’amor a l’univers: la joia agraïda de ser home, puix tot el que hem dit –família, educació, amistat, amor, societat, cultura i món– sols l’home ho coneix, ho sent i ho viu?

C. DIFICULTATS DE LA GRATITUD: L'OBSTACLE DEL MAL EN TOTES LES SEVES FORMES, DES D'UNA PERSPECTIVA EXISTENCIAL

La referència a Aliosha Karamazov no ens pot fer oblidar les càustiques posicions d’Ivan. El discurs que acabem de fer podria trobar fàcilment la contrapartida del mal en cadascun dels seus moments i, llavors, l’escàndol substituint l’agraïment portaria efectivament a la rebel·lió. Camus n’és un exemple actual i colpidor. ¿No haurem pecat d’un optimisme candorós en cantar els motius d’agraïment? ¿No haurem mancat d’esperit d’observació, o fins i tot no haurem projectat la satisfacció de viure d’una existència que potser no ha conegut el dolor?

Cal, doncs, matisar. El rebuig i la rebel·lió no són un caprici de l’esperit humà o el fruit d’una visió alterada de la realitat. La relació familiar pot ser malmesa quan manca l’acceptació, quan les tensions conjugals ultrapassen la normalitat, quan la separació o la mort introdueixen l’experiència prematura de l’orfenesa –“Sometimes I feel like a motherless child...”–. I, què direm d’aquells casos extrems, com el del nen mexicà que no volia tenir una mare al cel, la Verge Maria, pel record insuportable de la seva mare a la terra? ¿S’explicaria l’estranya psicologia de Sartre i àdhuc la seva filosofia de l’absurd de l’ésser sense les estranyeses del seu ambient familiar, tan ben descrites a Les mots?

I així podríem parlar de les pors a l’escola i de les corrupcions d’infants en certs ambients –com p.e. Graham Greene ha deixat plasmat en algun dels seus llibres (cf. Moeller, Ch., Literatura del s.XX y cristianismo)– o dels desenganys de l’amistat tantes vegades oblidada o traïda. ¡Quantes vegades no ha repetit la història les dolgudes paraules de Juli Cèsar en morir: “Tu quoque, Brute, fili mi”! I, què direm de les frustracions amoroses, de les mentides i incomprensions, de les pressions subtils o descarades que fan de certes llars autèntics inferns? ¿No haurem pecat de romàntic en cantar l’amor humà en tons exultants? ¿No hi ha un vessant profundament dolorós en tota història d’amor? Si més no, ¿no hi trobarem sempre una desil·lusió desconcertant, unes limitacions imprevistes, una “cara oculta” de la persona estimada, que ens la fa sempre estranya? Més encara, què deu pensar de l’amor la noia violada o el noi iniciat brutalment a certes pràctiques més animals que humanes?

I així podríem parlar de les relacions d’opressió, de les misèries socials i econòmiques, de les angoixes per la vida i el país, de les catàstrofes naturals que en pocs moments destrueixen vides i cases... ¿Es pot mirar tot això amb ulls agraïts?

El mínim que podem concloure és que la bondat de l’ésser no és evident sempre, i que per tant la gratitud no és una actitud que brolli necessàriament de l’esperit humà, i això explica el fet de l’existència d’actituds tan oposades a la gratitud com el fatalisme o la rebel·lió. I, malgrat tot, creiem que la gratitud no sols és possible, sinó que constitueix l’actitud humana per excel·lència, la reacció més veritable i fecunda davant la vida, la síntesi de la “memòria” i la “recerca”.

Obrim-nos, doncs, a les últimes raons de la gratitud a allò que ens agrada d’anomenar la gratitud essencial.

D. FENOMENOLOGIA DE LA GRATITUD ESSENCIAL

¿No us sembla una mica estrany que en tot el nostre itinerari, el tema de Déu hagi aparegut només de resquitllada? ¿Es podrà fonamentar metafísicament la gratitud de ser sense parlar de l’Ésser font de tot ésser? Si Déu és Déu, i a més “ha parlat”, ¿serà possible que no sigui la clau de volta del nostre problema? I si ho és, ¿no serà normal i acceptable que la metafísica de la gratitud participi del caràcter misteriós de Déu, de la seva “invisibilitat”, de la seva “inefabilitat”?

Passem, doncs, de les petites gratituds a la gratitud essencial.

Pares i amics, educadors i societat, cultura i món, i jo en el centre, com a persona que entén, que estima, que actua... Per què? Per què, malgrat tot, existeixo i existeix aquest tot que m’envolta, que fa possible la vida, que m’entusiasma i, ensems em sobta? Per què trobo en mi arrels inexplicables en els nivells empírics i no tinc evidència de realitats superiors, fora de mi mateix?

Quan en moments de retorn al centre de nosaltres mateixos, de “concentració”, la força de la intel·ligència que raona i demana s’uneix a l’impuls del cor, assedegat de plenitud, en un moviment de total transparència a la realitat, disposats al sí que compromet l’existència tota, el nostre esperit troba en Déu la resposta integradora de tots els seus anhels (cf. Sant Agustí, Confessions, llibre X). És com la intuïció vital del sentit de la creació: tot el que és i no és plenament –perquè pot deixar de ser– és per do d’Aquell que és des de sempre i per sempre, d’Aquell que es defineix com l’existir mateix, plenitud i font del ser que no pot tenir altre motiu en crear que comunicar la possibilitat mateixa de tota bondat que és l’ésser.

(N.B.: Tot tornant de Sitges a Barcelona, el dimarts 30 de juliol, un nen de 8 anys em posava amb precisió la pregunta essencial:

–Tú eres cura?
–Sí.
–El mundo lo ha hecho Dios, pero a Dios, ¿quién lo ha hecho? ¿De dónde ha nacido?
–Dios no tiene nacimiento, porque es eterno.
–No lo entiendo!
–Dios nace de sí mismo... –Ah!)

Ara bé, l’acte creador no pot ser més perfectament lliure i gratuït, o Déu deixaria de ser Déu. Si, com paradoxalment deia Hegel, Déu no esdevé Déu sense el món, la creació és necessària, i nosaltres mateixos som “part” de Déu: el panteisme ens assetja. No hi ha fronteres. Res no és comprensible. Tot és tot.

En canvi, si malgrat no ser necessari, el món és, jo sóc, l’acte radical i últim que explica el meu ser és un acte d’amor desinteressat, i per tant porta de la gratitud a la gratitud. Sóc, per tant sóc estimat, sense cap mèrit previ de part meva, puix que no existia. Gràcies! I, a més, sóc estimat pel meu nom, com a persona única i irrepetible, amb una capacitat de conèixer, d’estimar i de fer que mai no s’ha donat i mai més no es donarà. Gràcies!

Vet aquí perquè l’atenció a la gratitud del ser, la gratitud essencial, porta a la pregària essencial: “Beneeix el Senyor, ànima meva...”

Escoltem en Guardini:

“Rebre’s constantment de la mà de Déu i donar-li’n gràcies fa part de l’actitud de l’home, de l’home real, que està en la seva essència autèntica. Podria ser molt bé que jo no existís, podria ser també que no existís el món. Essencialment, no em mancaria res, ‘només jo’, ‘només el món’, perquè Déu es basta a si mateix. Potser l’acte bàsic de tota pietat és... saber estar d’acord a existir i confessar-ho.” (Guardini, R., Una ética para nuestro tiempo, pàgs. 141-142)

Confessem també que hem filat prim i que els raonaments exposats, encara que ja els plantegen els nens de 8 anys, no són fàcils ni corrents. ¿Tota la nostra “metafísica de la gratitud” s’esgota en la reflexió sobre el “do ontològic” de la creació, entesa certament com a impuls inicial i continuat de l’amor gratuït de Déu volent el ser de tot el que no és Ell mateix?

La resposta és no. Hi ha també el do de ser “fill”, el “do històric”, el món de la Revelació de Déu en Crist Jesús. Entrem-hi!

Tenim, doncs, una nova prova de gratuïtat de l’amor de Déu envers la seva creació: l’Encarnació del Fill etern, a fi que, tractant-nos com a amics, ens digui els secrets del Pare. I aquí, la donació arriba al paroxisme.

El fet de poder escoltar el missatge de Déu amb veu humana, el fet de poder participar en la presència històrica del Déu que es manifesta, el fet de rebre, juntament amb el missatge, la possibilitat de correspondre amb una energia espiritual igualment donada, completa de tal manera l’anhel essencial de la persona humana que amb tota veritat la presència històrica del Fill enmig nostre, la seva mort i resurrecció i la donació de l’Esperit Sant constitueixen el punt de partença d’una humanitat nova, que, nascuda de la gràcia de la donació personal de Déu, s’explica sols en la joia de l’agraïment “sempre i en tot lloc”.

Obrim el Nou Testament.

Jesús va lloar els gestos d’agraïment. Pensem, per exemple, en el passatge dels deu leprosos guarits:

“Un d’ells, veient que havia estat guarit, tornà enrera glorificant Déu amb crits, i es prosternà de cara a terra als seus peus donant-li gràcies; i aquest era un samarità. Jesús digué: ¿No han estat purificats tots deu? I els altres nou, on són? ¿No se n’ha trobat cap que tornés per donar glòria a Déu, sinó aquest estranger?” (Lluc, 17, 15-18)

(cf. el gest de Maria, la germana de Llàtzer, vessant el perfum sobre Jesús a Betània, a Mt 26, 6-13).

Ell mateix, abans d’acomplir gestos molt significatius, manifesta l’actitud d’agraïment. Per exemple, abans de la multiplicació dels pans (cf. Mc 8, 6), abans de ressuscitar Llàtzer (cf. Jn 11, 41), abans d’instituir l’Eucaristia (cf. Lluc 22, 17-19)... Un moment particularment emotiu de la seva vida, ens fa entreveure la pregària de Jesús penetrada de gratitud. Es tracta de la constatació de la presència del Regne de Déu enmig dels senzills:

“Aquella mateixa hora, s’entusiasmà en l’Esperit Sant i digué: ‘Us dono gràcies, Pare, Senyor del cel i la terra, perquè heu amagat aquestes coses als savis i entesos i les heu revelades als senzills. Sí, Pare, perquè així us ha plagut a Vós. El meu Pare m’ho ha donat tot, i ningú no coneix el Pare sinó el Fill, i aquell a qui el Fill el vol revelar’. I, girant-se cap els deixebles, els digué a part: ‘Sortosos els ulls que veuen el que veieu. Perquè us asseguro que molts profetes i reis van desitjar veure el que vosaltres veieu, i no ho veieren, i sentir el que vosaltres sentiu, i no ho sentiren’”. (Lluc 10, 21-24)

Res d’estrany, doncs, si sant Pau, l’apòstol de Crist, sentint-se entre aquests “sortosos”, fa de l’acció de gràcies l’inici constant de les seves cartes, l’actitud de fons de tot aquell que per la fe i el sagrament ha igualment comprès qui és el Fill i qui és el Pare, de tal manera que se sap i se sent “fill en el Fill” i portat pel mateix Esperit, a entrar confiadament en relació amb el Pare.

Mireu, sempre que Pau contempla el misteri de Crist, esclata en un himne de benedicció:

“A mi el més ínfim de tots els sants, m’ha estat concedida aquesta gràcia, d’anunciar a tots els pobles les insondables riqueses del Crist, i de posar a plena llum quines són les disposicions del misteri amagat des de tots els segles en Déu, creador de totes les coses, a fi que ara coneguin els principats i les potestats dalt del cel, per mitjà de l’Església, els variadíssims recursos de la saviesa de Déu, segons l’etern designi que s’havia proposat en el Crist Jesús, Senyor nostre, en qui tenim la seguretat d’acostar-nos amb confiança, per mitjà de la fe en ell. (...) Per aquest motiu, m’agenollo davant del Pare, de qui pren el nom tota la família al cel i a la terra, perquè, segons la riquesa de la seva glòria, us concedeixi de ser enfortits vigorosament en l’home interior, per mitjà del seu Esperit; que el Crist habiti per la fe en els vostres cors, i que, arrelats i fonamentats en la caritat, pugueu comprendre amb tots els sants quina és l’amplària i la llargària, l’altura i la profunditat, conèixer, en una paraula, la caritat del Crist que sobrepuja tot coneixement, perquè, totalment plens, entreu en la plenitud de Déu”. (Efesis 3, 8-19)

No acabaríem mai.

Què ha passat? Que Déu mateix, el creador es manifesta i es dóna a l’home, tot obrint-li el seu misteri personal, a través de Jesús, el Fill etern fet home, i de l’Esperit Sant, Amor del Pare i del Fill, que reconcilia i divinitza, connectant-nos vitalment amb el misteri pasqual de Jesucrist. ¿S’entén?

Quin és el motiu de la gratitud? L’amor.

Quin és l’obstacle de la gratitud? El mal.

Doncs bé, Crist, volent manifestar-nos un amor encara més gran i més desinteressat que el que apareix en la creació, assumint per amor les conseqüències del pecat –mort en creu–, ressuscitant a la vida eterna i enviant l’Esperit d’amor als homes, obre el camí perquè la gratitud sigui definitiva i plena. Tot dolor de la vida present assumit en Crist, és promesa de glòria, i l’horitzó de l’existència humana no és la mort, sinó la intimitat amb Déu, en la plenitud. L’acció històrica de Déu –l’Encarnació– ha transformat la situació metafísica de l’home, que en la fe serà sempre un “agraït”.

“Estigueu sempre contents, pregueu sense parar, doneu gràcies en tota ocasió; que això és el que Déu vol de vosaltres en el Crist Jesús”. (1 Tes 5, 16-18)

Ens quedaria un punt per acabar: la gratitud per la promesa o el “do escatològic”, és a dir, definitiu. Fem-lo breument.

La filiació rebuda per la fe ens introdueix en la vida de Déu, però de forma inicial. La nostra llibertat pot fer malbé el do rebut, simplement rebutjant-lo, menystenint-lo o oblidant-lo. La gràcia ens és donada com a llavor personal que, arrelant en les nostres actituds, ens porti a la plenitud definitiva. La fe va unida a l’esperança. Doncs bé, la dinàmica del do, la seva inclinació profunda, la promesa que conté, és la vida de fill per sempre, en la presència del Pare i en la plenitud de comunió amb tots els sants: la “ciutat de pau”.

A vegades he pensat que els cristians no tenen massa ganes d’anar el cel, i que potser no estan disposats a sacrificar gaires coses per anar-hi. Per què, aquest esmorteïment de la fe? Per què una certa por “d’avorriment” en la contemplació eterna de Déu? Com és que la promesa no desvetlla els desigs més profunds?

Quan sant Cebrià va escoltar la seva condemna a mort, va respondre simplement: “Gràcies, Déu meu”. Sant Pau o sant Joan de la Creu tenen accents semblants (“...rompe la tela de este dulce encuentro”). No ens escandalitzem. La glòria futura que es manifestarà en els fills encara no s’ha revelat. Obrim, però, els ulls del nostre esperit a les insinuacions lluminoses de la fe en Crist, i aquell “Vivo sin vivir en mi, pues tan alta vida espero, que muero porque no muero” de santa Teresa ens començarà a sonar natural.

El cel, ¿no serà precisament l’assoliment definitiu i per un do màxim d’aquella veritat, d’aquell amor, d’aquella llibertat, en plenitud de pau, que des de la nostra primera anàlisi vàrem trobar com a elements bàsics del nostre ser personal? I el sol fet que puguem caminar responsablement cap a aquesta fita, tot realitzant efectivament l’amor ja en la terra, ¿no és capaç de coronar aquella “dilatació d’esperit” que va ser l’inici del nostre agraïment vital?

E. CONCLUSIÓ

El que ens falta descobrir i viure del misteri del cosmos i de la història ultrapassa totalment les nostres pobres imatges, que només l’esperança nascuda de la intuïció de l’amor infinit ens dóna un besllum. Mentrestant, l’Església, llavor d’humanitat reconciliada i ferment actiu d’esperança futura, sigui el nostre suport i la nostra tasca. I el càntic de Francesc, agraint la creació de l’Altíssim, clogui aquestes reflexions apressades sobre la metafísica de la gratitud.

Pregàries d’avui i de sempre Montserrat, 1973, pàgs. 63-64

“Altíssim, Omnipotent, bon Senyor,
teves són les lloances, teva la glòria
l’honor i tota benedicció.
Només a Tu, Altíssim, escauen,
i cap home no és digne d’anomenar-te.

Lloat siguis, Senyor meu,
amb totes les seves criatures,
especialment missenyor el germà sol,
amb el qual fent el dia ens il·lumines.
I és bell i radiant, amb tanta d’esplendor
que de Tu, Altíssim, ens és un signe clar.

Lloat siguis, Senyor meu,
pel germà vent,
i per l’aire i els núvols i la serenor i per tot temps,
pel qual dónes a les teves criatures sosteniment.

Lloat siguis, Senyor meu,
per la germana aigua,
que és molt útil i humil, preciosa i casta.

Lloat siguis, Senyor meu
pel germà foc;
amb ell il·lumines la nit,
i és alegre i bell, robust i fort.

Lloat siguis, Senyor meu
per la nostra germana, la mare terra,
la qual ens nodreix i ens governa
i lleva tants de fruits amb flors acolorides i amb herba.

Lloat siguis, Senyor meu
per aquells qui perdonen pel teu amor,
i suporten malaltia i tribulació.

Benaurats els qui les suportaran en pau,
perquè Tu, Altíssim, els coronaràs.

Lloat siguis, Senyor meu
per la mort corporal, germana nostra,
de la qual cap home vivent no pot escapar-se.

Ai dels qui morin en pecat mortal!
Benaurats els qui trobaran la teva santíssima voluntat,
que la segona mort no els farà mal.

Lloeu i beneïu el meu Senyor,
sigui per tot regraciat
i serviu-lo amb gran humilitat”