Per una educació republicana. Escola i valors, de Gregorio Luri
El llibre s’estructura en tres capítols introductoris, un quart capítol que constitueix el nucli del llibre, i dos capítols finals, sobre l’escola 2.0 i sobre el pedagog Ramon Rucabado i les seves idees sobre el valor de l’exemple. El primer dels capítols introductoris està dedicat, tenint en compte el discurs públic sobre la “crisi de valors”, a reflexionar sobre quin és el valor de l’escola. De fet, en aquest capítol introductori Luri descriu la base a partir de la qual justificarà tots els punts desenvolupats en el nucli del llibre. Així, allò que l’escola permet és l’educació per l’exemple a partir de la relació mestre-alumne. En aquest sentit, més que fer una llista dels valors d’una escola, seria millor fixar-se en què es fa en una escola, i, a partir d’aquí, veure si s’és coherent amb allò que es predica. Sigui com sigui, Luri és partidari d’una ètica del deure més que d’una ètica de la cura, ètica, aquesta darrera, que afavoreix actituds que es justifiquen segons l’emotivitat de les persones i que genera tot un seguit de teràpies i terapeutes per tal de “curar” l’alumne de les seves mancances.
El segon capítol del llibre està dedicat a una breu anàlisi de les exigències que es fan a l’escola i el seu compliment. En aquest sentit revisa dades de fracàs escolar (elevat a Catalunya, sigui com sigui que es mesuri i sempre en relació amb altres països), d’expectatives dels docents, i de la relació de l’escola amb la societat, on posa en relleu la poca sincronització entre el sistema educatiu i el productiu. En aquest darrer cas deixa ben clar que si la família és el lloc on se’ns valora pel que som i la societat el lloc on se’ns valora pel que sabem fer, cal que l’escola ajudi l’alumne a fer-ne la transició amb èxit. A l’escola catalana, però, això no està gaire ben vist, i conceptes com competitivitat i rendiment de comptes són més aviat defugits.
Establertes les bases, i abans d’entrar en el nucli del llibre, Luri dedica un tercer capítol a criticar amb detall l’aplicació del constructivisme a l’ensenyament, ideologia oficial de les grans reformes educatives de finals dels 90. No en farem cap resum, ja que seria preferible reproduir l’argumentació sencera. Destaquem tan sols dues idees; en primer lloc, si acceptem que els coneixements són una construcció de la persona, llavors una conseqüència és començar a dubtar de la possibilitat de parlar d’una realitat. En segon lloc, “el constructivisme proposa un model de subjectivitat autoconstruït, fonamentalment antipolític, perquè un jo autoconstruït és un mite que s’adapta bé a un món que fomenta un home ple de desitjos que cal satisfer, cosa impossible d’assolir i, per tant, corrompent a qui s’ho planteja". És especialment destacable d’aquesta afirmació de Luri el foment per part del constructivisme de models antipolítics, és a dir, que no valoren el bé comú com a conseqüència d’un tipus de persona que són fonamentalment autoconstruïdes, és a dir, amb poca relació amb la realitat i sense gaires possibilitats d’ésser valorades més enllà que per part de la pròpia opinió. Aquesta mancança política d’un sistema educatiu és, des del meu punt de vista, el més destacable de la crítica de Luri al constructivisme.
Pel que fa al nucli del llibre, es tracta d’una llista de vint-i-quatre finalitats que l’escola hauria de tenir en compte. Són el resultat de reflexió, experiència pròpia i àmplies lectures entorn el debat educatiu en altres països, especialment del món occidental. És molt recomanable la seva lectura atenta. Aquestes vint-i-quatre finalitats es classifiquen en quatre categories: finalitat cultural i política, finalitat psicològica, finalitat intel·lectual i finalitat institucional.
Destaquem-ne alguna. En primer lloc, l’asseveració, ja apuntada en el llibre L’escola contra el món, que no hi ha cap mètode d’ensenyament que asseguri, per ell mateix, l’èxit escolar. L’experiència ens diu que els sistemes educatius amb més èxit presenten una gran diversitat de mètodes d’ensenyament, en alguns casos especialment divergents. Així doncs, de què serveix estudiar metodologies? El que apunta Luri és que el que fa que un sistema tingui èxit és la qualitat dels seus mestres. “Una escola no és millor que els seus mestres” repeteix al llarg del llibre. Per tant, cal que cada mestre trobi les metodologies que li permetin desenvolupar millor les seves capacitats. En aquest sentit faria falta una estructura educativa que permeti la flexibilitat necessària per acollir mestratges diversos.
Una altra de les finalitats de l’escola seria l’objectivació de l’esforç i l’interès. Tenint clar que qualsevol avaluació de l’alumne és parcial i subjectiva (tot i que menys que l’avaluació que no es fa), Luri proposa una avaluació de les intencions per aconseguir un objectiu ben determinat que permetria defugir l’emotivisme. Com a proposta aplicada en destaca una de Richard Sennet, que considera el treball manual, la lluita contra la matèria, podríem dir, educadora, i que permetria aquesta avaluació de les intencions. Es tracta d’una proposta de recuperació de l’ètica del treball en oposició a l’ètica del consum o l’ètica de la realitat virtual. Des del meu punt de vista, aquesta és una de les propostes més interessants del llibre.
Citem el títol d’alguna més de les finalitats de l’escola: cura de la copertinença; pluralisme, no multiculturalisme; diferenciar argument d’opinió; el treball en equip; tenir present l’alumne, i molts d’altres. Tots ells són aspectes de l’escola que mereixen una reflexió profunda.
El penúltim capítol està dedicat al que s’anomena l’escola 2.0, la que usa de manera intensiva la tecnologia com a eina educativa. La consideració de Luri sobre el tema és prou clara: la tecnologia és el mite taumatúrgic dels nostres temps, però alhora cal tenir-la present a l’escola, ja que altrament no estaria complint una de les seves funcions. En fer-ho, però, s’ha de tenir present que aquesta tecnologia, especialment internet i tot el que l’envolta, amplia les nostres virtuts i també els nostres defectes. Si el mestre és quelcom més que un acompanyant en l’itinerari educatiu de l’alumne, idea que recorre tot el llibre, llavors amb l’obertura al món que internet proporciona calen encara més punts de referència que ajudin a discriminar.