Per què hem de recordar Pere Duran

L’11 de juliol de 1999 traspassava a Barcelona Pere Duran Farell, que havia nascut a Caldes de Montbui el 1921. Pocs dies abans, el 5 de juliol, quan era a la seu de la Fundació Ortega y Gasset, a Madrid, a punt de presentar la comissària europea Emma Bonino que havia de pronunciar una conferència, va patir un sobtat atac del qual ja no es va recuperar.

En els següents dies i setmanes, el nombre i la qualitat dels articles que glossaven l’home i els seus fets donen fe d’una personalitat excepcional i, diguem-ho sense temor a incórrer en el tòpic, certament irrepetible. Aviat, però, s’acomplirà el tercer aniversari de la seva desaparició, i l’erosió del pas del temps juga, implacable, contra la memòria. Lluitar-hi, no acceptar l’oblit, en el seu cas no és un tribut d’amistat, sinó un veritable deure de donar a conèixer el qui ha estat model i exemple de virtuts cíviques i de capacitats creatives.

Pere Duran se’ns apareix com un home polièdric, amb tantes i tan variades facetes que podrien induir a la sospita de la dispersió, però no fou així. Les seves múltiples dedicacions tenien un eix central que les cohesionava, tot donant un ple sentit a l’acció. I entorn d’aquest eix apareixen, talment com dos cercles concèntrics (si se’n permet la imatge), el professionalempresarial, primer, i el cultural, entès en el sentit més ampli, després, que completa la seva personalitat.

En aquest eix central tenim la seva concepció d’un nou humanisme, així com una catalanitat plena i activa. En una ocasió, i davant d’un públic empresarial, va definir Catalunya com un país petit, però amb una potent i admirable història que té futur gràcies a la qualitat dels seus homes. L’humanisme que predicà és ètic i optimista, plasmat en un ideari que expressava en les intervencions públiques i en els escrits.

A la concepció d’un futur humanisme, Pere Duran hi arriba mitjançant un discurs, l’exposició del qual supera de molt l’extensió del present article, però sí que podem oferir-ne un succint esbós. El seu punt de partida és la creença que el nostre món ha entrat en una delicada, complexa i confusa fase de transició vers un entramat de nous valors, amb la consegüent i progressiva desaparició de les pautes tradicionals. Aquesta crisi produeix, entre altres efectes, allò que Duran anomena la “desagregació de les estructures del poder convencional” en el domini polític, el domini econòmic i el domini social. Un dels efectes d’aquesta desagregació és la crisi de governabilitat que afecta totes les instàncies, en les quals s’instaura alguna forma de poder o d’autoritat que comprèn des de la família a la comunitat mundial. Un altre efecte és el desordre que genera, però és un desordre (i aquí apareix l’optimisme radical del nostre personatge) creatiu, que trenca motlles per poder innovar en matèria d’organització i relacions econòmiques i socials. Una resposta global a la crisi del nostre temps és l’esperançada florida d’un nou humanisme, que ens hauria de conscienciar que en el món actual s’han abolit les distàncies i que, davant l’espectacular acceleració de la complexitat de la ciència i de la societat, cal actuar amb humilitat i sentit del futur. L’home, en aquest nou context que facilita l’alliberament de les seves capacitats creatives, haurà d’obrar amb “llibertat responsable”, en expressió tan grata a Pere Duran. Afegim, encara, a l’actiu del seu pensament, la imperiosa necessitat d’enfortir els lligams de solidaritat entre els humans i l’obertura, confiada, a la renovació de l’espiritualitat.

El sentit últim de les realitzacions de Pere Duran en el cercle professional i empresarial l’hem de cercar en el nucli de les seves reflexions. Gairebé totes les aportacions que efectuà en aquest àmbit ho foren en el vital sector de l’energia. Aquí apareix l’enginyer que era, l’home que mirava molt lluny (quasi visionari per a alguns) i el servidor de la seva comunitat, ja que no cal insistir en la natura estratègica de l’energia, del tot decisiva per a l’esdevenidor d’una societat del segle XXI. Podem dir i repetir cent vegades que fou l’home clau en la introducció de les energies modernes (nuclear i del gas metà o natural) a Catalunya i, encara, del gas natural a Espanya, malgrat l’hostilitat i els entrebancs de l’Administració pública de l’època. I reblant l’anterior afirmació, podem proclamar que sense ell Catalunya també s’hauria vist privada d’aquests atots fonamentals per al desenvolupament. Recordem les principals fites de l’aventura de l’energia a la qual es lliurà Pere Duran: en el domini de l’electricitat hidràulica, la presa de Susqueda de disseny innovador; la primera central nuclear de Vandellòs, resultat d’una hàbil negociació amb el govern del general De Gaulle; i la introducció del gas natural, tot establint, amb el metaner “Laietà”, el trànsit o transport del gas liquat entre Líbia i Barcelona, que fou el segon que es realitzava a escala mundial. La visió de futur que en els anys seixanta del segle XX va tenir Pere Duran ha estat àmpliament referendada pel posterior auge del gas natural en tots els països industrialitzats.

El segon i darrer cercle de la personalitat de Pere Duran, que venim explorant, l’hem qualificat de cultural. I podem afegir que apareix tant o més dependent del seu ideari com ho és l’econòmic. És variat, i fins i tot pot resultar sorprenent; a més, palesa la seva riquesa interior, la considerable extensió dels seus centres d’interès, així com la curiositat intel·lectual que mai no va deixar-lo de petja. Aquí, a més de les realitzacions materials, s’inclouen algunes de les manifestacions més sobresortints de la seva personalitat.

Per als qui ho ignoren podria resultar sorprenent, però res és més cert: Pere Duran fou un competent arqueòleg de camp, que excavà i recollí materials en diverses parts del món. Fou ell qui descobrí el bust femení anomenat la Dama de Baza per la localitat on fou trobat, i que ara es conserva al Museu Arqueològic de Madrid, molt a prop de la famosa Dama d’Elx, amb la qual es pot comparar. A Núbia, Alt Egipte, obtingué una concessió per a excavar en una zona que hauria de cobrir les aigües de l’embassament d’Assuan, on posà al descobert i rescatà els materials d’un jaciment del període meroític, el darrer avatar de la civilització egípcia. En el curs de les seves nombroses excursions pel Sàhara algerí, acompanyat de la seva muller Montserrat Vall-llosera (el desert els tenia el cor robat), aplegaren milers de puntes de sagetes de sílex, testimonis d’una intensa vida abans que la persistent sequera convertís la sabana en àrides dunes i estèrils pedregars. I, encara, va endegar una excavació a Síria, un indret de civilització mil·lenària. Moltes de les troballes efectuades (llevat de les peces més excepcionals) es conserven en el seu museu particular, situat en una galeria oberta sota la seva residència de Premià de Dalt. Podríem concloure que, per a Pere Duran, l’arqueologia fou recerca apassionada del passat i, també, obertura a l’ample món del present.

En el jardí d’aquella mateixa mansió es poden veure uns esplèndids testimonis d’una altra dedicació predilecta d’aquest personatge inesgotable, que situaríem entre la botànica i la jardineria. Arbres i plantes molt singulars, sovint dutes per ell mateix dels viatges als indrets més impensats del planeta: sobretot cactus, amb exemplars únics, així com plantes crasses del desert, que testimoniaven l’atracció que experimentava pels grans espais oberts, silenciosos i minerals. L’hivernacle on florien varietats d’orquídies. I la important col·lecció de bonsais, dels quals tenia personalment cura i que foren un vincle de l’amistat que l’uní amb Felipe González. Al jardí exercia el treball manual, que tant li va agradar. I si resseguíssim l’interior d’aquella casa, trobaríem testimonis del modernisme, la forma d’art que més el va atreure i a la qual dedicà nombrosos volums de la magnífica col·lecció de llibres que Catalana de Gas oferia en ocasió de les Juntes Generals d’Accionistes.

Hem arribat al final d’aquest breu recorregut per una vida i una obra ben poc comunes. I, per a concloure, només cal assenyalar un parell de les manifestacions més visibles de la personalitat de Pere Duran, com foren la seva enorme capacitat de comunicar i el conreu de l’amistat que sempre practicà. Josep Pla va qualificar-lo com a home d’una expressivitat total (capacitat ben poc comuna entre els catalans) que exercí davant dels auditoris més nombrosos i diversos, auxiliat per una memòria prodigiosa. I l’amistat, càlida i generosa, com la que l’unia als joves algerians, lluitadors per la independència, que acollia en temps difícils, i després, quan foren ministres, li obriren de bat a bat les portes del seu país. Tant ha estat així que les autoritats algerianes n’han perpetuat la memòria anomenant “Pere Duran” el tram que passa per Algèria del gasoducte Magrib-Europa. I a la sahariana Timimoun, on Pere disposà que s’escampessin les seves cendres, el recorda un senzill cenotafi amb una làpida en català i àrab on es llegeix:

“Pere Duran Farell
Caldes de Montbui 27.01.1921
Barcelona 11.07.1999
Descansa en el seu estimat desert d’Algèria.”

Nosaltres, els catalans, no hauríem d’ésser menys agraïts.