Pensar en los otros. Sobre el talento para la metáfora, de Ted Cohen

De la seva producció intel·lectual destaquen els llibres Jokers; Identifying with Metaphor; Metaphor, Feeling and Narrative; i un volum dedicat a l’estètica kantiana: Three Problems in Kant’s Aesthetics. El professor Cohen es declara jueu practicant. Hi ha un misteri a la metàfora. Amb aquesta bonica frase obre el seu llibre Thinking of Others (Pensar en els altres), un elogi entusiasta de la metàfora, considerada peça clau per entendre la història de la literatura i de les relacions personals. L’estudi de les metàfores –més exactament, l’estudi de la capacitat dels humans per crear metàfores– permet, segons Ted Cohen, avançar en la comprensió de l’extraordinària complexitat de la personalitat humana. Convé recordar aquí que l’home és l’únic ésser vivent conegut amb capacitat de crear i, interpretar metàfores i això no pas des del seu origen (les primeres eines de pedra trobades al riu Gona, a Etiòpia, tenen més de 2,5 milions d’any d’antiguitat), sinó des de fa només 4.000 anys. La transcendència de la invenció de la metàfora ha estat comparada per estudiosos de la història de les idees amb la invenció de la roda. El llibre s’inicia amb un cop d’ull panoràmic sobre els diversos instruments (símils, analogies, metàfores, paràboles, al·legories, etc.) utilitzats pels humans, al llarg dels temps, en la confecció de les seves infinites històries i narracions. Una metàfora no és res més que una simple comparació entre dues coses diferents que, en posar-les una al costat de l’altra, misteriosament, una de elles –i de vegades totes dues– s’il·lumina estranyament amb una nova i sorprenent llum. Julieta és el sol, el Senyor és el meu pastor, els pobres són els negres d’Europa, etc., són metàfores corrents que il·luminen determinades realitats.

Un dels exemples proposats per l’autor és l’extravagant comparació entre el triangle format per un escriptor, un lector i un crític literari i el format per un assassí, la seva víctima i el metge forense encarregat de determinar l’arma o verí utilitzat. Un triangle al costat de l’altre ens obre automàticament una nova i inesperada perspectiva. No són evidentment elements idèntics, però són misteriosament comparables. L’objectiu principal del llibre, emperò, no és l’estudi de les diferents classes de metàfores, sinó la relació entre el procés particular de creació i interpretació de metàfores i el procés general de comprensió de l’altre; és a dir, del proïsme. El llibre és un intent d’aproximació al fenomen de la comprensió mútua. Estic convençut –diu Ted Cohen– que comprendre l’altre suposa pensar en un mateix com si fos un altre. El talent per fer-ho ha d’estar relacionat amb el talent per crear metàfores, per pensar en una cosa com si fos una altra; i podria ser que fos el mateix, encara que desplegat d’una altra manera. L’autor prestarà especial atenció a les metàfores que denomina d’identificació personal; és a dir, a les que neixen de la capacitat humana per formular preguntes del tipus: t’agradaria que t’ho haguessin fet a tu?, què faria jo si em trobés en la seva situació?, etc. Pensar en una persona com si fos una altra –afegeix– és una tasca desconcertant i misteriosa; però, si estic ben encaminat, l’habilitat per fer-ho és una capacitat humana fonamental sense la qual la nostra vida moral i estètica gairebé no seria possible. Vist el problema des d’aquesta perspectiva és evident el caràcter fonamental que per al desenvolupament i perfeccionament de les capacitats i talents humans deu haver jugat la confecció –oral o escrita– de narracions i històries de tota mena basades en personatges i fets reals o totalment inventats. La literatura, en sentit ampli, seria vista així com el nostre camp d’entrenament virtual per aprendre a jugar en la vida real. La ficció neix, com el gas dels pantans, de la profunditat de la terra, s’eleva silenciosament pels aires i s’escampa tranquil·lament pel món. Els sentiments i les emocions generats per personatges i fets ficticis estan fets de la mateixa substància que els nascuts per accions reals. Són metabolitzats en el nostre cervell, tots dos, exactament de la mateixa manera i sense necessitat de confondre obligatòriament una esfera amb l’altra. Les anècdotes i personatges de ficció ens ajuden a situar-nos imaginativament en relació els altres. La seva funció és la de facilitar l’autoconeixement i el coneixement dels altres.

Els lectors d’aventures, per exemple, mostren una gran facilitat per identificar-se amb determinats personatges i una gran dificultat per a identificar-se amb d’altres. Per què? De la infinita multitud d’històries metafòriques que els éssers humans han construït al llarg dels segles, Ted Cohen selecciona, per a il·lustrar la seva teoria, alguns exemples extrets de la literatura popular: Dr. Faustus, de Thomas Mann; El Don de plàcides aigües, de Mikhail Sholojov; Hamlet, de W.Shakespeare; el film Chinatown, de R.Polansky; El cor de les tenebres, de Joseph Conrad; i, molt especialment, de la Bíblia, el gran proveïdor d’històries i metàfores. De l’Antic Testament, per exemple, analitza l’episodi de l’adulteri de David (Segon Llibre de Samuel, 11,2-12,7.). Un dia, el rei David s’enamora de Betsabé, l’esposa d’Urias, un dels seus militars més destacats. Després de fracassar en diverses estratègies amoroses, David fa matar Urias per deixar lliure d’obstacles la seva relació adultera amb Betsabé. Jahveh li envia immediatament el profeta Natan, qui li explicarà una història metafòrica. La historia és aquesta: un dia, un home molt ric que tenia moltes i moltes ovelles, es veié obligat a fer hospitalitat a un pelegrí desconegut i va decidir robar l’única ovella que posseïa un home molt pobre que vivia, en companyia dels seus fills petits, just al costat de casa seva. La va robar, la va matar, la va cuinar i la va oferir generosament al seu convidat. L’home ric es va estalviar una ovella i l’home pobre va perdre tot el que tenia. Finalitzat el relat, Natan li preguntà a David què opinava de l’actuació de l’home ric i David li respongué: L’home que ha fet això mereix la mort! I Natan li contestà: Tu ets aquest home! Davant d’aquesta senzilla història, Ted Cohen es fa dues preguntes: primer, què volia aconseguir Natan de David explicant-li aquesta història metafòrica?; i, segon, què deu voler de l’oient l’autor de la narració? I ràpidament contesta: Crec que la història pretén instruir; té com a objectiu inspirar sentiments i accions en els seus lectors. És irrellevant que la història sigui real o fictícia. (...)

La Bíblia és llegida com a verdadera per molts lectors, com a literatura de ficció per molts altres i agnòsticament per bastants més, però l’èxit de la història de David i Betsabé no sembla dependre de que la història sigui verdadera o no. I cita una frase de Ludwig Wittgenstein: No et prenguis com una evidència, sinó més aviat com una cosa estranya, el fet que les figures i les narracions inventades ens proporcionin plaer i ocupin el nostres esperit. Després de la Bíblia visita l’obra de William Shakespeare per extreure el següent exemple: Hamlet, Príncep de Dinamarca, greument traumatitzat per la recent i sospitosa mort del seu pare –el rei–, parla amb el primer actor de la companyia contractada per actuar davant del nou rei i principal sospitós del crim, Claudi, i de la seva nova esposa, Gertrudis, mare de Hamlet i vídua de l’anterior rei. Hamlet i el còmic tracten de recordar un fragment d’una antiga obra que potser els demanarà que representin aquella nit. Es tracta d’una peça teatral sobre l’assassinat de l’ancià rei Príam a mans de l’infernal Pirros, uns fets molts similars als que Hamlet sospita han succeït fa poc a Elsinor. El primer actor mostra a Hamlet la seva vàlua interpretativa declamant entusiàsticament un parlament de Pirros, emocionant-se de forma espontània –no prevista per Hamlet– en imaginar Hècuba confusa i pertorbada pel dolor causat per la mort de Príam, el seu espòs. Aquest detall inesperat –generat exclusivament per obra i gràcia de l’empatia del còmic amb els personatges que encarna– sorprèn i irrita Hamlet, que es pregunta: Què li importa (a Pirro) Hècuba ni ell a Hècuba? (Hamlet, act. 2º, esc. 2ª). Què ha succeït aquí? Hamlet s’ha vist forçat a comparar l’emotiva reacció que el primer actor ha mostrat envers el personatge d’Hècuba amb la freda i dura reacció que ell ha mantingut amb la seva mare des del moment de conèixer la mort del rei. Constata, molt incòmode, que està molt apenat i dolgut per la mort del seu pare, però no pel possible dolor de la seva mare a qui considera, sense proves, còmplice culpable. La identificació metafòrica entre Claudi i Pirros –els dos assassins– buscada per Hamlet es produeix inesperadament entre el primer actor i el propi Hamlet, que se sent moralment desassossegat, en descobrir que el còmic té més empatia amb la vídua del drama que ell amb la seva pròpia i real mare.

A continuació, Ted Cohen passa revista a altres històries per demostrar que el fenomen de la auto comprensió i de la comprensió mútua és tema habitual en l’art narratiu de tots els temps, des dels poemes homèrics fins a les vulgars històries diàries que la gent s’inventa per fer servir d’excuses pels petits i grans errors, pels seus pecats venials i delictes habituals. La tasca de comprendre els altres –i a nosaltres mateixos– és difícil. Potser impossible, tal com diu el personatge Marlow, el narrador fictici de la novel·la El cor de les tenebres, de Josep Conrad: És impossible comunicar la sensació de vida d’una època determinada, de la mateixa existència, d’allò que constitueix la seva veritat, el seu sentit, la seva subtil i penetrant essència. És impossible. Vivim com somiem, sols. Potser –afegeix Cohen– l’alegre suposició que podem comprendre’ns fàcilment els uns als altres és tan pecaminosa com la negativa creença que no val la pena intentar qualsevol comprensió humana. La nostra obligació és intentar comprendre’ns amb la plena consciència que això no pot fer-se mai amb ple èxit. I insisteix: Hi ha una connexió entre la capacitat d’apreciar plenament la ficció narrativa i la capacitat de participar en la moralitat de la vida, precisament perquè la capacitat d’imaginar-se un mateix essent un altre és un requisit d’ambdues. Per a Ted Cohen les metàfores d’identificació personal són els accessos a la comprensió humana, a l’apreciació de l’altre. Exigeixen ser captades. Captar-les és part del propi compromís amb l’ésser humà, perquè ser humà requereix saber què és ser humà i això requereix el reconeixement íntim d’altres éssers humans. I conclou el seu llibret amb aquest consell personal: Les metàfores, l’art i les persones demanen que vostè les capti. I només pot fer-ho invertint el seu jo.