Pels seus cinquanta anys de capellà, el mossèn liquida un"trívial"

Obro parèntesi abans de començar, que Déu n’hi do i dispensin: pronuncieu-ho “trívial”, que és un anglicisme. Molts ja coneixeu el joc; tens una fitxa, tires els daus, et fan preguntes trivials i si les encertes, et van donant formatgets; qui primer té tots els formatgets, guanya. Fins aquí, tot normal. Al GEN, però, té un significat afegit: tot ve de la idea que es podria fer una mena de joc d’aquests amb frases i idees comuns o habituals als discursos dels nostres savis; fet això, només cal que anomeneu la part com el tot, i m’entendreu si us dic que un dels proveïdors més importants de “trívials” és el Mossèn.

Exemples: No és creïble la història de l’Estable... perquè a l’Orient mai deixarien d’acollir una dona prenyada; media vuelta a la derecha... és igual que media vuelta a la izquierda, pero al revés; al desert hi ha unes plantes... que punxen només de mirar-les. I tants d’altres. Els experts ballarinians segurament ja sabíeu la continuació dels punts suspensius. I, com ara qui subscriu, segurament els heu emprat en més d’una ocasió. És part del mestratge que devem a Mn Ballarín; segurament no el més transcendent, però sí, pel proper i pel quotidià de les imatges, el més vital i el més directe.

Res de nou, fins aquí.

La novetat és que haurem d’esborrar un dels trivials, que segurament recordareu: “aquest és un país de sentimentals i de poetes d’incògnit; en aquest país, tothom ho nega, però tothom té un poema escrit a algun calaix, excepte jo” (entengui’s el Mossèn). Els col·leccionistes de trivials haurem d’esborrar aquesta fitxa, perquè resulta que (n’adjunto una prova) el Mossèn ha decidit treure de l’armari la seva vena poètica i, sense vergonya del tantes vegades reiterat trivial, dedicar uns versos a la Parròquia en la qual exerceix de vicari, a l’empar de les homèriques barbes del seu Rector, Mn Anglarill.

I posats a fer, l’ha fet molt sentit, prenyat de profundes imatges, mètricament impecable, i, a més, amb ritme de sardana: qui subscriu ja l’ha sentit cantar al Cor de Gósol, que se l’ha fet seu, i l’entona i el refila ja com a himne propi.

La raó d’aquesta radical ruptura amb els principis enunciats en el ja ex-trivial, és, però, prou important: s’escau que pel març ha fet cinquanta anys que a Mn. Ballarín van fer-lo capellà, i que, després de tants volts com ha fet, i després de tanta guitza episcopal, ha trobat un petit món gairebé perfecte, al qual només li manca el Peppone perquè el nostre mossèn es posi a jugar a futbol. Preguem que el bon seny de l’Emília ho eviti.

De moment, potser per a neutralitzar-lo, segurament perquè, com sempre, en Ballarín té tants amics a la taverna com a la sagristia (si no més), li han canviat l’adreça. Preneu nota, si us plau: Josep Maria Ballarín i Monset, Carrer de Mossèn Ballarín, 1, Gósol.

Per molts anys, Mossèn.