Pàtria: realitat i somni. Reflexions a partir d’un viatge a Polònia
Els habitants de la ciutat o de la comunitat política, sempre entre la pàtria real i la somiada, es troben permanentment en la necessitat d’enfortir la real per apropar-la a la somiada.
Per poc que coneguem les vicissituds de la seva història, tendim a pensar en Polònia com la nació màrtir. Màrtir en episodis del passat que han conduït en el present a un estat-nació sòlidament constituït. Com més dramàtics són aquells episodis més ens fan pensar en el caràcter sorprenent del resultat. Això –aquest caràcter sorprenent– probablement es podria atribuir a qualsevol nació, ja que el naixement de la primera consciència d’un “nosaltres” polític és cosa que sempre queda dintre d’una esfera més aviat misteriosa. Subratllem, però, que en el cas de Polònia aquest “nosaltres” s’ha mantingut fins avui, malgrat estar rodejada de grans potències i això en un territori –les planures de l’Europa central– molt mancat de fronteres naturals. Mirar els mapes de les fronteres de Polònia al llarg dels segles dóna la sensació d’una gran plasticitat. Com si un conjunt d’amebes anessin canviant de forma i de grandària amb el temps fins arribar al cas que alguna fos enterament engolida per una altra o per d’altres. De fet les fronteres poloneses han canviat molt al llarg del temps, encara que de moment semblen haver assolit una estabilitat tardana. Polònia té avui frontera amb Alemanya, la República Txeca, Eslovàquia, Ucraïna, Bielorússia i Lituània.
Un moment remarcable: a les acaballes de la Gran Guerra els polonesos van recuperar l’Estat que havien perdut a finals del segle XVIII. Llavors els territoris de Polònia havien quedat repartits, com a conseqüència d’una d’aquestes combinacions tan europees, entre Prússia, Àustria i Rússia. Durant el segle XIX hi va haver diverses insurreccions, totes elles infructuoses, però les circumstàncies creades per la guerra de 1914-1918 donaren una nova oportunitat als polonesos, ja que Alemanya i Àustria havien estat vençudes i Rússia fortament debilitada per la guerra i la revolució, encara que va fer falta una guerra addicional, la de 1920 entre Polònia i Rússia, en què Polònia va assolir una aclaparadora victòria, per ajustar les fronteres.
Un segon moment remarcable, també pels atzars de la guerra: l’any 1945, un cop acabada la Segona Guerra Mundial, Estats Units, Gran Bretanya i la Unió Soviètica van dibuixar les noves fronteres de Polònia. El país va perdre unes dues cinquenes parts del seu territori, que van passar a mans soviètiques. Al mateix temps va guanyar amplis territoris a l’oest, a costa d’Alemanya. Això va portar també una excepcional reordenació de la població: els alemanys que ara es trobaven en territori polonès van ser desplaçats. En total, uns sis milions de persones si comptem els que van fugir de l’exèrcit roig i els que van ser expulsats pels polonesos en una operació de neteja ètnica equiparable a la que els alemanys van fer en envair Polònia. Per omplir el buit deixat pels alemanys expulsats varen ser recol·locats dos milions de colons procedents de la Polònia central i un milió i mig procedents dels territoris annexionats per la Unió Soviètica. Per d’altra banda, l’important minoria jueva (uns dos milions el 1921) va ser víctima de l’holocaust en la seva pràctica totalitat. A l’est, el desplaçament de les fronteres va suposar que la minoria ucraïnesa, uns cinc milions de persones clarament no polonesos i amb projectes d’independència, va quedar fora de Polònia, mentre que els polonesos d’aquesta zona van ser desplaçats, com hem dit, cap a la novament delimitada Polònia.
En resum, els atzars de la guerra i dels pactes posteriors entre els vencedors van crear una Polònia uniformement polonesa en termes de llengua i religió i amb una consciència nacional que s’anava incrementant des del segle anterior sota la dominació de Prússia, Rússia i Àustria. Era quelcom que estava molt lluny de la situació anterior a la Segona Guerra Mundial, quan dintre de les fronteres poloneses hi havia grans minories alemanyes, jueves i ucraïneses.
És per això que si bé és cert que Polònia és una nació màrtir, també ho és que és mimada per la història. Els conflictes europeus, que han dibuixat amb sang tantes fronteres, han fet patir Polònia i els polonesos, però finalment l’han ajudada a assolir una situació satisfactòria, al contrari del que passa amb nacions que, també embolicades en conflictes europeus, han quedat en situació de dependència.
El nou període de la seva història el va iniciar Polònia sota el pes d’un govern comunista a les ordres de Moscou, però amb dos grans regals que la seva combativitat i els atzars de la guerra li havien fet: un Estat propi, que va continuar existint després de la guerra encara que fos sota la tutela soviètica, i una notable cohesió interior per religió, llengua, història i sentiment nacional.
En l’última etapa de la seva història, Polònia va saber fabricar un arma insospitada i que va resultar summament efectiva per lluitar contra l’opressió del règim polític prosoviètic. Mentre, sota l’ocupació nazi, el país organitzava la resistència més potent d’Europa que va protagonitzar la insurrecció de Varsòvia de l’any 1945, un tal Karol Wojtyla va escollir iniciar els seus estudis sacerdotals en lloc d’agafar el fusell com tants de polonesos van fer. La capacitat, la sort, la providència o tot alhora van ajudar de nou Polònia. L’any 1978 Wojtyla va ser elegit papa amb el nom de Joan Pau II i va resultar que es va allunyar bastant de la prudència vaticana amb un compromís molt fort amb la llibertat polonesa.
Els fets varen ser essencialment aquests: el nomenament de Wojtyla, llavors cardenal de Cracòvia, com a Papa va ser el 16 d’octubre de 1978. Vuit mesos després, el 10 de juny de 1978, va viatjar per primera vegada a Polònia enmig d’un entusiasme general. No hi ha dubte que la mera presència d’un papa polonès havia de donar ànims a la població, tant més quan que va fer freqüents esments dels drets humans i nacionals envoltats per una crida de significat tan ambigu com efectiu: “No tingueu por”. L’any 1980 les vagues es van multiplicar després que el govern apugés lleugerament el preu de la carn. El 17 d’agost es va crear un comitè de vaga presidit per Lech Walesa. Arribats aquí, les autoritats van haver d’admetre la principal petició dels vaguistes: l’autorització dels sindicats lliures. Es va crear Solidaritat, el sindicat més famós, i amb raó, dels temps moderns. Pel novembre ja comptava amb vuit milions d’afiliats. Tothom tenia al cap la mateixa cosa: entrarien a Polònia els tancs soviètics, com havia succeït en el passat a Hongria i a Txecoslovàquia? La probabilitat que entressin era alta, atès que l’organització autoritària de la Unió Soviètica i dels països satèl·lits era incompatible amb les demandes dels treballadors polonesos.
Què estava fent, per tant, el Papa? En realitat, una crida a la rebel·lió i a una rebel·lió clarament perillosa. Com pot ser que el Papa animés, des de la seva posició de poderosíssima autoritat moral, a una rebel·lió que, a més, podia acabar en vessament de sang? Solament em ve al cap una explicació: era profundament polonès, nacionalista polonès. També a això cal atribuir, probablement, la seva abundant doctrina sobre la importància moral de les cultures minoritàries i sobre els drets de les nacions. A la catedral de Cracòvia hi ha la tomba del bisbe Stanislaw Krasnowozski, que lluità contra els russos al segle XVIII. Un taüt negre està situat a mitja altura de la paret, amb la tapa oberta. N’emergeix una àguila també negra, amb una corona d’or i esgrimint una espasa. Wojtyla va ser-ne un continuador.
Els polonesos se senten orgullosos del que han assolit i és lògic que se’n sentin. Si ens imaginem un personatge nacionalista i un altre que sigui de idees estatalistes, tal vegada tots dos poden sentir-se orgullosos, ja que ambdós estan interessats en la cohesió de la comunitat política, encara que vegin els fonaments de tal cohesió en coses diferents. Els nacionalistes donen importància a la història comuna dels pobles, a la llengua compartida, a les tradicions i també al paper de l’Estat, de les lleis i, en general, de les institucions polítiques. Els estatalistes, en canvi, subratllen l’Estat i les lleis, que consideren els factors principals de l’estructuració de la comunitat política. En el cas de Polònia tenim els factors que els nacionalistes subratllen i també un estat democràtic que satisfà les condicions dels estatalistes.
Malgrat tot, és possible que l’estatalista teòric que ens estem imaginant no se senti satisfet. Per què, si la situació òptima sembla la polonesa i la d’altres comunitats polítiques on coincideixen nació i estat? Perquè per tres raons els estatalistes critiquen genèricament el nacionalisme: per la seva potencial agressivitat, pel factor de divisió i de desordre que pot ser el nacionalisme d’una part del territori d’un estat existent si aspira a tenir les seves pròpies institucions polítiques i per la impossibilitat del nacionalisme en societats pluriculturals.
De fet, pels estatalistes el programa ideal és fer una neteja de nacionalismes en els estats-nació existents, sigui del nacionalisme de la nació dominant, sigui del nacionalisme d’una nació dominada. Això és especialment clar en el estatalisme recentment aparegut a Alemanya i que està estretament relacionat amb la por al seu propi passat. La qüestió seria deixar de banda la historia, la llengua, les tradicions, com a factors d’unitat i tenir solament present la possessió de la ciutadania d’un estat democràtic, el que suposa gaudir de llibertat en el marc de les lleis. Per resumir, queden oblidats els herois i neix la veneració de la constitució. Aquí s’hauria de fonamentar la cohesió de les comunitats polítiques. A l’Estat espanyol hi ha hagut una certa importació d’aquest patriotisme constitucional però amb una finalitat completament específica. Han estat els nacionalistes espanyols els que han aixecat la causa del patriotisme constitucional per tal de dir que ells no són nacionalistes i que sí que ho són algunes comunitats perifèriques i retrògrades. Un episodi de guerra cultural-política.
La primera crítica dels estatalistes als nacionalistes apunta a l’agressivitat de les nacions. La seva existència, realment, sembla òbvia si es mira una mica la història d’Europa: França, Alemanya, Anglaterra, pertot arreu imperialismes; el 1914, una guerra alegrement sustentada inicialment pel nacionalisme dels pobles. I a més, la retòrica de les banderes i del morir per la pàtria. Indubtable agressivitat històricament constatada. Però, és que existeix algun subjecte humà, individual o col·lectiu, de qui es pugui extirpar l’agressivitat? No ha existit l’agressivitat dels imperis i de les tribus? Encara que fos possible un Estat unit solament pels avantatges d’unes lleis que preservessin la llibertat i fessin possible la prosperitat de la comunitat política, creiem realment que quedaria assegurat el caràcter pacífic d’aquesta comunitat? ¿N’estem formulant simplement l’esperança que els homes siguin finalment raonables i capaços d’acords? S’aconseguiria això per la sola extirpació del nacionalisme? ?La segona crítica de l’estatalisme al nacionalisme es refereix a la divisió i al desordre que pot aportar si afecta una part del territori d’un Estat ja constituït. Com sembla que el progrés històric ha anat de la tribu a l’Estat, qualsevol divisió d’aquest sembla un retrocés i un retrocés òbviament injustificat a ulls de l’estatalista que, per definició, no creu en les raons del nacionalista. La coses són diferents si es creu que les comunitats polítiques es basen en un subjecte històric i cultural que existeix prèviament a l’Estat. El nacionalista sosté que les institucions polítiques han d’ajustar-se a aquests subjectes preexistents.
L’última crítica estatalista al nacionalisme és: com es pot fonamentar la cohesió de la comunitat política en la història, la cultura i les tradicions en societats multiculturals? En aquestes cal justament fer abstracció de tot això i recolzar-se en el factor comú a tots els pobles que conviuen en una mateixa unitat política, és a dir, en les lleis que garanteixen la convivència i la llibertat sota la constitució. No estem formulant de nou una esperança, solament una esperança que els fets són lluny de confirmar com a camí polític viable? El cert és que els estats-nació han tingut i tenen una història llarga i, en termes completament generals, les comunitats polítiques fonamentades en una identitat prelegal compartida semblen més aviat la norma. Com se’n sortiran, els estatalistes? Aconseguiran fonamentar comunitats polítiques sense nacionalisme? De moment critiquen el nacionalisme on aquest és completament actiu, com és el cas d’Alemanya i Espanya. Però això és molt fàcil i no té res a veure amb una substitució del factor nacional pel factor estatal.
Però tornem a l’orgull dels polonesos. En realitat els personatges estatalistes que ens imaginem –no sé si veritablement existeixen a Polònia– no poden, per tot el que hem dit, estar satisfets. Poden estar-ho els nacionalistes? Hem dit que sí, però pensant-ho millor, tal vegada el panorama té algunes ombres. No té quelcom d’artificial, de forçada, una unitat nacional que es fonamenta, en part, en l’expulsió fora del territori de milions de persones de tradicions no poloneses? No és solament un problema polonès, ja ho hem vist. Apunta a una de les debilitats de les nacions en general. I si tinguéssim un coneixement proper de la vida polonesa en trobaríem, probablement, moltes més.
Perquè, en realitat, quan estan satisfets els nacionalistes? Nacionalisme, patriotisme o amor a la pàtria, ciutat veritablement pròpia, unitat. Quan s’omplen d’un contingut suficient aquestes paraules? L’amor a la pàtria real és una cosa i l’amor a la pàtria imaginada, volguda o intuïda n’és una altra. Probablement no és possible l’un sense l’altre. Probablement té tanta força l’un com l’altre. O tal vegada té encara més força l’amor a la pàtria intuïda perquè representa la necessitat humana de pronunciar amb veritat un “nosaltres” consistent. Els habitants de la ciutat o de la comunitat política, sempre entre la pàtria real i la somiada, es troben permanentment en la necessitat d’enfortir la real per apropar-la a la somiada.
Això fa pensar en la bíblica història de Babel que, segons sembla, explica les vicissituds d’un poble que vol enfortir la seva identitat. És el cas que després del diluvi els descendents de Noè es varen multiplicar: “Tota la terra es servia d’una mateixa llengua i d’unes mateixes paraules”. Podríem interpretar: tots es consideraven un mateix “nosaltres”, una nació, una unitat. Tots coincidien en el que era just i en el que era injust, en el que estava bé i en el que estava malament, en el que era valuós i en el que no ho era. Per això, un cop establerts a la terra de Senaar van poder tenir un propòsit comú. Primer, adquirir habilitats tècniques: “es digueren els uns als altres: fem maons i coguem-los al foc”. Així que “el maó els serví de pedra i l’asfalt de morter”. Un cop apreses aquestes tècniques se’ls va acudir aquest propòsit: “Edifiquem-nos una ciutat i una torre el cim de la qual arribi fins al cel, i fem-nos un nom a fi que no ens dispersem per tota la terra”.
Què significa en aquest cas, en el cas d’una col·lectivitat, “fer-se un nom”? De primer, que aquest nom sigui universalment acceptat, que no hi hagi cap membre de la comunitat que ho rebutgi, que tothom ho accepti sota la mateixa interpretació, amb la mateixa força i el mateix orgull. Significa que el conjunt de membres d’una comunitat formin una unitat, perquè si no la formen llavors no se’ls pot designar amb un mateix nom, farà falta més d’un nom. Amb el nom únic volen evitar “dispersar-se per tota la terra”. La pèrdua d’unitat és la dispersió, aquí esmentada amb una dimensió espacial –“per tota la terra”– però que pot contenir la dispersió de criteris, de valors, de lleialtats, d’ambicions.
I com volen aconseguir fer-se un nom?: “Edifiquem-nos una ciutat i una torre el cim de la qual arribi fins al cel”. Això sembla significar que volen portar molt enllà les tècniques de construcció que han après, fins a una afirmació potent –una ciutat i un gratacel– de la seva pròpia capacitat i fonamentar la seva autoconsciència en la satisfacció i l’orgull de tenir-la. La cosa també es podria dir així: la unitat de la comunitat política està lligada a la història comuna –tots són fills de Noé–, a la cultura i a la llengua –tots parlen la mateixa–, a l’arrelament en un territori –no es volen dispersar- però també a l’aplicació hàbil de tècniques que li donin potència econòmica i militar.
Ara bé; aquesta cerca de potència per part de la comunitat política sembla humanament necessària i convenient, però, què li sembla a Jahvè? Ell, ens diu el Gènesi, “baixà per veure la ciutat i la torre que edificaven els homes”. Llavors Jahvè es digué a si mateix: “Tots ells formen un sol poble i parlen una mateixa llengua”. És a dir: la nissaga de Noè havia aconseguit el que s’havia proposat. Formaven una unitat, cadascú complia amb el seu paper i així prosperaven d’allò més bé. És el que el mateix Jahvè veu: “Si comencen amb aquesta empresa, cap projecte ja no els serà impossible”. Això sembla coincidir amb el que sempre s’ha afirmat i que sembla obvi, que la unitat dels pobles els dóna força, capacitat per anar endavant, al contrari que les divisions internes que debiliten i, en el límit, porten a l’autodestrucció de la comunitat política.
Sembla que a Jahvè li hauria de semblar bé el camí emprès per la nissaga de Noè. Però no és el cas. Diu: “Baixem i confonguem–los aquí mateix el llenguatge perquè no s’entenguin entre ells. I així ho va fer: els va dispersar i van cessar d’edificar la ciutat, que per això fou anomenada Babel (de l’arrel hebrea babal, confondre), perquè allà Jahvè va confondre el llenguatge de tota la terra”.
Per què el confon? És Javhè contrari als esforços dels homes? Per tal com la torre que construïen volien que arribés fins al cel? Els hebreus distingien el cel físic, que formava una unitat amb la terra, del cel com a habitatge de Déu. Que la nissaga de Noè volgués construir una torre que arribés fins al cel no pot tenir un significat directament físic que seria absurd, però sí que pot estar relacionat amb el que significava el cel físic: una construcció solida, lluminosa, amb un ordre d’una magnífica regularitat, harmònica. Que la nissaga de Noè volgués arribar al cel amb la seva torre pot voler dir que volien crear una comunitat política, per resumir, sòlida, suficient i harmònica, que volien anul·lar la distància entre nació real i nació somiada. Això significaria sobretot que seria una ciutat suficient per a l’home, on s’assolirien les seves finalitats, on es complirien les seves aspiracions. El “nosaltres” seria complet, compacte, i Déu no hi faria cap falta perquè serien els esforços dels homes els que crearien la nova ciutat.
Però tornem al principi: la història babèlica comença per un “nosaltres” fort, però no suficientment fort: és cert que des del principi “parlen una mateixa llengua”, però també és cert que volen construir la ciutat i el gratacel per “fer-se un nom” i evitar dispersar-se per tota la terra, és a dir, volen enfortir-se més. La intervenció de Jahvè porta la història al seu començament: de nou el “nosaltres” dèbil, però ara més intensament dèbil: “els va dispersar i van cessar d’edificar la ciutat”, allà (a Babel) “Jhavè va confondre el llenguatge de tota la terra”. En realitat els allibera dels riscos dels seus propòsits impossibles.
Anem a raure a la circularitat permanent: la debilitat del “nosaltres” o la distància entre la pàtria real i la pàtria somiada, el desig d’enfortir-la, l’oblit de Déu i el desig d’apropiació de les determinacions del cel, el desenvolupament de projectes ambiciosos (ciutat física, gratacel), el retorn a la debilitat del “nosaltres” (dispersió per tota la terra).
Aquesta circularitat té un nucli essencial: sembla que la nostàlgia del cel ens fa desitjar una pàtria terrenal i que aquesta pàtria terrenal alimenta la nostàlgia de la pàtria celestial. Aquí dintre es desenvolupen les lluites històriques.