Passolini

Tornem-hi.

Encara que ja us ho tingui dit. El cinema mut és net i pelat, tot és mímica. Només cal recordar com camina el Xarlot i quines cares fan els personatges de la Joana d’Arc de Dreyer. Amb el sonor, el cinema, esverat per la troballa, va multiplicar i multiplicar la xerrera talment que, entre els còmics, només se salven el Cantinflas i els germans Marx.

Fins que va venir el classicisme, que no feia més que contar una història. Amb un mestre únic, el John Ford. I, al final, som al barroquisme dels castells de focs, amb una xifra que m’esborrona, els milers i milers de cotxes estifollats només per matar el dolent. Ep! Si és que hi ha de dolent, perquè en els films d’ara ho són tots.

Temps enrere, just acabada la guerra mundial, Itàlia –havia de ser Itàlia– va donar-nos un cinema únic, el neorrealisme. Itàlia no necessitava fer un Coliseu de cartró per als seus films de romans, tampoc no li calia cap mena de decorat; tenia a cada poble i poblet els carrers més bells que al món sien. Vet ací Assís. I per fer cau i ronda arrossegava de segles la gràcia inimitable de la Commèdia dell’Arte. Així surten “El lladre de bicicletes” o el “Miracle a Milà” amb la tràgica de “El general della Rovere” o “Roma citta aperta”. Per dir-ne alguns. Però, com a bons italians, el seu cinema va tombar cap al barroc de “Giulietta dels esperits” felliniana.

Entre barroc i primitius, com sempre, Itàlia passa el seu moment clàssic. Jo diria que amb “L’eclipsi” d’Antonioni, posem per cas.

També a la italiana, que sempre surt amb algú inclassificable, hi ha el mestre Passolini. Ja ho sabeu. L’home d’una mala fi a la platja d’Òstia, just a la platja d’Òstia on ell hi havia signat un film. Així i tot, aquell home d’una mort tràgica duia a dintre la passió de santa Caterina de Siena i molt més que un estrill de sant Francesc.

Diria que com tots els italians.

Però ell, més que molts, potser era comunista, però comunista a la italiana, duu a dins el Pepone de Don Camilo.

El Passolini acaba amb uns fils esparracats com “Salo” i el “Decameron”. Tot i que mai no perd la grandesa. Ni la plàstica dels colors que recorden el Giotto ni el realisme dels espais tan justos de mides com la plaça de la Senyoria florentina.

Ho torno a remarcar. Passa a Itàlia.

Un comunista, pederasta i tràgic, ha fet l'única pel·lícula de Jesús que no sigui figaflor ni trucada. Entre els dos extrems, el seu evangeli de sant Mateu, amb un punt de barroc als barrets dels sacerdots jueus, és una meravella de narració directa, d’imatge i d’ambient. Només algú com ell, cristià malgrat tot i sense saber-s’ho, podia fer una escena de l’anunciació amb l’Àngel que no necessita ales per fer-nos-el entendre.

Però per a mi, hi ha un altre film on el Passolini, fent-se el matemàtic, es fibla l’ànima fins a tremolar.

És el “Teorema”.

Que, per cert, ell mateix n’ha escrit un guió literari, meravella de prosa continguda. Tan continguda i tan viva que gairebé no li cal veurà el film a qui se l’hagi llegit.

El film és una història molt rara.

I fins poca-solta per qui no en tregui l’entrellat.

És en una casa burgesa a la italiana del nord, vull dir carregada de “soldi”. Hi ha el pare burgesàs, la mare avorrida embafada de quartos, la noia primfiladeta, el noi esborifat i la minyona vinguda d’algun poble on les dones encara van de negre.

I vet ací que els arriba un “hospite bellissimo”.

Ai, ara germans no se m’esvereu, que va de molt gruixudes. L’aital “bellissimo” se les fa amb la mestressa, la filla, la minyona i per no ser menys, amb l’amo i el fill. Els repassa a tots. Els deixa a tots marcats.

Fins que se’n va.

La filla acaba al manicomi, desenganyada perquè esperava casar-se amb l’hoste. El fill tira a pintor abstracte, tan abstracte i tan poc fet a la feina que s’hi fa el riu. La mare, després d’una nit buida, es fica al llit amb el primer obrer que troba a la matinada. Els dos altres són tan italians que l’home acaba conill al mig de l’estació dels trens. I la minyona, tornada al poble, té fama de santa, cau balba en un descampat, el tractor l’enterra viva, i vet ací que del terraplè en surt una deu d’aigua miraculosa.

Ben cert que la gent es pregunta què redimonis vol dir que jo m’estigui amb aquestes històries tan poc espirituals.

Cal entendre el títol.

Quan fèiem geometria tocàvem el teorema de Pitàgores, sense adonar-nos què és un teorema.

Molt senzill. Donat un fet, en aquell cas un triangle rectangle, passa allò dels catets i la hipotenusa.

Doncs Passolini ens planteja un teorema.

Donat que existís Déu, la noia acabaria boja, el noi fóra un desesperat, la mare una més desesperada encara, el pare franciscà pelat sense sentit. I la minyona una santa miraculosa que ningú no acaba d’entendre.

Com veieu, una fi ben galdosa per a tots cinc.

Jo ho he començat dient-vos-ho. Aquesta és la història personal del Passolini. Déu, per a ell, és una mena d’absolut de la desesperació. És a la línia de Kierkegaard, el teòleg de l’absurd, tant que, com més absurda sigui la idea de Déu més angoixa, i com més angoixa, més fe.

Però Passolini no és fill de les boires del nord, és nat a les llums úniques d’Itàlia, a les mesures gregues dels espais i a la desmesura grandiosa de la Roma imperial i papal.

El film em va fer pensar.

D’haver nascut a Assís encetant el segle XIII, Passolini s’hauria trobat amb un sac i un cordill, sense res més, darrera de sant Francesc, però avui aquesta Església nostra té massa teòlegs i pocs poetes folls.

Per al Passolini, per al teòleg que no passa d’ací i per al canonista que només sàpiga cànons, el teorema surt clavat. Déu només pot dur-nos a la desesperació del no-res o a una santedat de dona boja. No folla.

El Passolini fóra incapaç de donar-nos la coca ensucrada del Zefirelli pintant-nos sant Francesc amb el càntic de germà sol només d’esquitllentes.

En el teorema, just, es descuida del càntic franciscà.

Us ho diré ben cru, perquè toca.

El Passolini no ho ha acabat d’entendre.

Déu no és un mal xinat.

És un bon Pare amb el Fill fet home.

Pier Paulo Passolini (Bolònia 1922).

Escriptor i director cinematogràfic italià. Fill d’un militar, va cursar estudis a la Universitat de Bolònia, i en el transcurs de la segona guerra mundial va iniciar la seva carrera com escriptor. Autor d’obres de crítica literària, com Sobre la poesia dialectal (1947), Passió i ideologia (1960), La poesia popular italiana (1960); obres poètiques com Le cenere de Gramsci (1957), La religione del mio tempo (1961); i narratives com Ragazzi di vita (1955), Una vita violenta (1959), Donne di Rome (1960). En la seva narrativa incorpora amb fidelitat documental les formes del llenguatge popular.

En la seva obra cinematogràfica les anotacions líriques penetren en el realisme més descarnat. Es va iniciar l’any 1961 amb: Accatone, després Mamma Roma (1962), Il vangelo secondo Matteo (1964), Teorema (1968) –obres premiades per l’Oficina catòlica internacional del Cinema–, Porcile (1969), i Medea (1970).