Paper històric de Raimon Galí

Un dia de l'any 83 o 84 va dir que em volia conèixer. Jo havia sentit parlar d'ell d'una forma distant a Josep Benet i a Joan Raventós. El vaig anar a veure a Igualada en un piset humil; sempre ens hem vist en una habitació tancada.

Aquella tarda de dissabte vàrem parlar molta i molta estona i vaig sortir d'aquella conversa absolutament encisat, estava com gairebé en èxtasi i recordo que en sortir em va dir una cosa que em va impressionar molt: no sé què "a les teves ordres", I vaig pensar a les ordres de què, què he de fer jo? M'estava dient que el que jo havia de fer era continuar la meva feina, la meva professió, analitzant, estant un home rigorós, honest i, al cap d'un temps, un dia li vaig dir "Raimon has d'escriure les teves memòries"; em va contestar que no. Vaig insistir dient: has d'escriure les memòries, perquè aquests 4 volums: Recalada, Signe de contradicció... etc, ens ho llegirem uns quants; alguns que no ho faran, els menysprearan i la majoria, els ignoraran. Has d'escriure les memòries en 150 pàgines. El vaig convèncer.

Les memòries són molt més properes i vitals i parlen de coses que, de vegades, no havia parlat en les seves intervencions: la infància, els jardins, els seus voltants, això que feia que anés amarant-se d'aquesta terra seva... I diu a la pàgina 52 de les seves memòries, parlant de la seva joventut "sentíem la veritat de Catalunya a les nostres venes sense cap mena de prejudici".

Per aquesta raó, em sentia molt proper a ell. Jo havia estat envoltat de gent de prejudicis, de valors, de doctrines, de compliments i de coses que havies de creure. Havia acabat per no creure ningú i per creure en el més elemental, el que podia tocar i palpar: la meva terra, la cultura, la llengua. I a més a més, passava una cosa, havia viscut el període universitari del 65 fins al 75. Havia viscut tot aquell corpuscle materialista on darrera no hi havia res i, d'això, me n'havia adonat, com d'altres joves també.

Sempre discutien amb en R.G. i al final deien: molt bé, endavant. D'on li ve tot això? En primer lloc, d'una idea de país, que la treu de qui viu a la ciutat de Tarragona a l'entorn d'una família amb una educació pedagògica en llibertat i en una certa disciplina familiar.

El segon component el té del grup de Palestra, de tot aquell grup de joves tocats per fer un servei de cara al seu país.

Tercer: l'excursionisme, que li portava el coneixement bastant acurat de tot el territori i li permetia veure totes les contradiccions, la fortalesa, la fermesa del país, la cultura, la seva varietat i la seva grandiositat.

Hi ha la implicació personal. Té una idea de país i en R.G. el vol transformar i s'hi implica personalment i ho fa a la primera oportunitat que té. A partir del món acadèmic universitari i a partir d'alguna cosa molt elemental. Ell ho diu també: "jo abans d'anar al meu compromís bèl·lic havia passat per l'Escola de la llibertat, de la responsabilitat, de la confiança de l'home en l'home, de l'amor a la Pàtria."

I quan va a l'Escola de Guerra fa això. Va a l'E de G. en un aspecte que, per diferents raons, encara no hem reivindicat prou i és un dels temes que tenim en comú: Reivindicar perquè Catalunya no havia de tenir una E. de G., no solament com a poble valerós, com ha dit Jordi Sales i amb molt coratge, sinó també militarment, com al llarg de la nostra història, en època medieval, moderna, etc. no sempre ben dirigida però, ha estat un poble valerós; i això explica el seu compromís amb l'E. G. Aquest compromís, del qual sortirà com a oficial, no li evita veure les contradiccions que es viuen al front d'Aragó a l'Exèrcit de Catalunya i té el coratge de descriure'l en 4 volums, que són d'una riquesa detallística extraordinària, d'una anàlisi que, de vegades, tens la sensació que el moment més ric vitalment, de construcció i de pertinença i de sentir-se més actiu amb el present de Catalunya, és allò que es diu de vegades: "el que està tant al cor dels homes és la guerra."

Tens la sensació que és una època en la qual R.G. es va sentir defensant al límit el país i se sentia en una actitud de la qual no va renunciar mai; és a dir, la implicació total amb la idea i la voluntat de defensar un cert esperit militar molt propi de la història de Catalunya, fins que es va deixar de tenir l'exèrcit propi a partir del decret de Nova Planta de 1716, encara que, anys després, aquest exèrcit actuava amb l'imperi austríac.

En un segon punt, implicació personal. Això fa que quan vagi a l'exili hi hagi unes quantes persones que comencen juntes a analitzar què és el que ha passat, què ha estat la història de Catalunya, quins han estat aquests mestratges, aquests pensadors. És gent molt jove però ha deixat un pòsit que encara dura. Aquí, lògicament, hi ha una figura indiscutible, Joan Sales, amb la seva obra Incerta glòria, un monument a la literatura, al país, a l'anàlisi, al compromís, una visió de la Guerra Civil espanyola possiblement de les més riques que mai s'han escrit.

En R. G. i els companys de l'exili fan una cosa que és molt extraordinària. Comencen a pensar quina és la història d'aquest país i ells diuen que València, Mallorca i Catalunya són un mateix país. S'havia dit alguna vegada això, és a dir, el que després s'anomenarà Països Catalans. Cada un d'aquests països, amb els seus trets característics, tots junts fan una sola nació, és la nació gran, és la nació que ens engloba tots. Dins d'aquest examen fan la revista que es diu Quaderns de l'exili. Aquesta és, de totes les que es fan, la més estrictament política, la que menys mira el passat, la que més tanca les ferides sagnants de l'exili i de la tragèdia i de la fossa profunda que s'ha produït entre catalans, a conseqüència de la Guerra Civil.

En una altra dimensió l'anàlisi de l'exili porta a una trista conclusió: l'exili, per a combatre, no serveix per a res. Lògicament, això farà que, com moltes persones, en referència a l'exili i en referència a certes actituds de compromís tan íntegre, en R. G. es trobi sol, marginat, perquè és un home, com diu a Signe de Contradicció, a qui no li importa anar a contra corrent. Si l'exili per actuar dins del país no serveix per a res, s'ha de tornar. I tornen (són molt joves), però es dediquen a activitats molt diverses.

Què pretenen ells? En aquesta quarta etapa el que fan és mestratge, actuen i fan de mestres. Són el pont de comunicació entre un país que té normalitat i que ha culminat, en molts aspectes, la Renaixença i l'ha completat en el que va ser la Generalitat republicana.

En aquell moment, ells són el pont, els qui faran de vasos comunicants cap a la generació que s'ha de construir. No volen que entre aquells moments d'abans de guerra i després, no hi hagi res. Ells faran de pont, amb totes les dificultats inimaginables, per les circumstàncies que ja sabem: dificultats internes del país, la complicada vida dels partits polítics en l'exili i la clandestinitat. Faran mestratge en tot: en l'excursionisme (rutes de coneixement del territori), amb els seus conceptes espiritual i religiós, sempre deixant tot el marge possible.

Moltes vegades aquest mestratge va contra corrent, perquè moltes de les seves reflexions no venen de fora perquè són més modernes i de forma papanata les assumeix, sinó que les elabora, les discuteix, s'amara d'elles i si les rebutja, ho diu. Per exemple, davant del marxisme que es presenta a Catalunya, no se'l creu. Veu que és una gran cobertura, de la qual la carcassa està buida. El mateix fa amb el materialisme. Això li suposarà, a partir dels anys 60, que es quedi marginat i sol quan els partits vagin cap a postures materialistes, marxistes. Hi ha poques excepcions, en aquesta taula n'hi ha alguna, i d'això la gent se n'adona.

R. G. explica, i fins i tot la critica, la no religiositat. És a dir, la religiositat del nacional-catolicisme està de baixa. El Concili Vaticà II porta una altra forma de religiositat. Molta gent pot assumir lliurement aquesta nova religiositat, però una altra gent el que fa és obviar-la, substituir-la, perquè, quin model hi ha?, per un model humanista-espiritual. No hi ha res. I quan ell denuncia això, no crea simpatia en massa gent.

A nivell polític, un element als anys 60-70 tampoc li crea simpaties. Es tractava de la descolonització que s'estava produint i ell deia: "atenció, no es pot fer de qualsevol forma." Ara veiem el resultat, amb aquesta vergonyosa tanca a Melilla, etc. Tothom es vol escapar dels països descolonitzats, perquè no van posar unes bases, una estructuració i adequació, donant les oportunitats perquè aquella gent, després de la descolonització, tingués les oportunitats, en la seva majoria, de viure lluny de la misèria i de la situació que s'ha produït.

Aquest mestratge és el que fa que hi hagi persones que, als anys 50-60, recuperin aquest catalanisme que havia entrat en una profunda contradicció i un descrèdit a conseqüència del que s'havia viscut a la Guerra Civil i a l'exili.

R. G. va ser un arc d'aquest pont que va donar aquesta continuïtat entre una generació i una altra i va fer possible l'aparició de persones que, fins i tot amb les contradiccions com les que hem viscut, tinguessin un element comú: el fet del país, de la nació, de l'entitat, el fet de la cultura. D'aquí surten els qui després seran els dirigents que hem tingut en aquest país i encara tenim en el present. I tot això malgrat els cants de sirena vinguts de fora, malgrat una immigració que no ha tingut l'oportunitat d'unir-se al projecte polític nacional del país.

R. G., i amb això acabo, va ser un punt clau de referència d'aquest període. Jo diria, com a resum de tot ell, una frase que em sembla que el resumeix molt "la veritat és que els somnis i les vivències no s'estronquen, sinó que evolucionen".