Ordet, de Carl Dreyer
Però en va passar una que, si no hagués estat tan atapeït, ja l’hauria olorada. Sense preocupació per cap dialèctica, a Hollywood van fer les seves estrelles. De cert que vosaltres coneixeu el Hitchcock, l’Orson Welles, el Howard Hawks. O mestre John Ford.
I mai no heu sentit parlar de Dreyer.
Tanmateix, vistos fora de les cartelleres dels cinemes, aquest invent ha donat només quatre grans de debò. Einseinstein toca l’èpica, Chaplin és la comèdia amb més frescor que Aristòfanes, Ford és tot allò de bé que hagin fet els USA malgrat els puritans. I la llista s’acaba amb Dreyer.
Dreyer és danès.
No me’n recordo de quan va néixer ni de quan va morir, us cercaré la fitxa, però “La passió de Joana d’Arc”, “Dies Irae” i, sobretot, “Ordet” són peces cabdals que justifiquen el cinema.
Agafem-nos-ho de lluny.
Dinamarca, al segle XIX, va donar un dels pensadors cristians que marquen fites. Si Nietzsche és el deliri de grandesa, ell és la teologia de la fe per l’angoixa. Vull dir Kierkegaard. Arrencant de la fe de Luter que és un do de Déu inexplicable, per Kant que dóna a la fe la dimensió d’imperatiu categòric, Kierkegaard, des de l’angoixa existencialista, li fa fer el tomb. Simplifico. L’angoixa és el xoc amb l’absurd, i la vida és existència en l’absurd, com més absurd, més viva. I ja hi som. Com més absurda sigui la idea de Déu, més vital serà.
No us hi embolico més.
Però sense Kierkegaard no entendrem Dreyer.
Abans, però, us parlaré de la seva tècnica.
No hi ha ningú més al cinema que hagi aconseguit uns espais tan despullats. La seva santa Joana, cinema mut, és a blancs i negres sense grisos, les cares tenen uns trets tan marcats que fan èpica. En el bisbe Cauchon hi veus un inquisidor implacable; la noia lorenesa, just pels trets marcats, té un aire d’innocència infantívola que ja ni li cal parlar. Els rètols segueixen, conscienciosament, les mateixes paraules que surten a les actes del procés de Joana. Dreyer no fa trampa, com els USA amb la història.
A “Dies irae”, títol que recorda l’ofici de difunts i la ira de Déu en el judici final, plany la noia atrapada per la ira dels puritans que acaba a la foguera. El tema no permet grisalles.
I ja som a “Ordet”.
Tot és blancs i negres. La sala de la casa té les bigues negres, negres les llindes de les portes, negre el rellotge, el parament de la vaixella és a l’armari negre. Per contrast, les parets són blanques. En els pocs moments a l’aire lliure del film, només són grises les herbes que es mouen al vent, s’hi mouen sense fer tragèdia. Com als clàssics grecs, ni l’herbei ni els personatges mai no s’escabellen.
Els mobles parlen, només per la posició de les cadires saps que a la sala hi ha un mort ficat a la caixa, ho saps fins abans d’adonar-te que el rellotge, davant de la mort, s’ha aturat.
Deia que els personatges mai no s’escabellen.
Cada un és un tipus de vivències.
El vell i la jove creuen sense demanar-se res més. L’home és un creient amb dubtes. El metge no creu en res, amb prou feines en la ciència. El pastor luterà és luterà amb molta cerimònia, pertany a l’església oficial. I fa contrast amb el pastor purità, implacable en la seva fe.
M'hi torno, cada personatge fa dignament el seu paper a la vida.
Però hi ha una nena i l’oncle. L’oncle és boig, trencant a gratcient el ritme del guió, passa d’una porta a l’altra engegant com si res trossos de l’evangeli de Sant Joan. Ningú no en fa cabal, llevat de la nena. El boig és la figura poètica i dramàtica de l’angoixa en la fe.
Ell és “Ordet”, la paraula. I més la “Paraula” que encapçala l’evangeli de Sant Joan. “En el principi era la Paraula”. Diguem-ne “Logos” a la grega o “Verbum” a la llatina.
Cada personatge es deixa veure talment és.
Dreyer ho broda. Hi entens el puritanisme, l’escalfor luterana apaivagada pel fet de ser l’església oficial, els dubtes d’uns, la certesa de la fe o de l’ateu. I la fe en l’angoixa del boig.
Però tot d’una es desferma la tragèdia, amb la serenitat d’una Antígona.
La jove mor de part, és allà a la sala, erta.
Cadascú hi diu la seva.
Fins que la morta resta sola, amb el rellotge parat i les cadires buides. És quan entra la nena amb el boig. No sé pas com s’ho fa Dreyer, però pel posat de l’home saps que ja no és boig.
Palplantats tots dos davant de la morta, la nena diu a l’oncle.
- Tu deus tenir fe.
- En tinc.
- Doncs ressuscita-la.
I la ressuscita.
Les mans de la morta comencen a moure’s, molt a poc a poc, com si aprenguessin altre cop a tocar i acaronar, després es mouen els braços, després es mou tan sols una mica el cos. Al final se li obren els ulls.
Aquesta plàstica d’un mort que torna a viure, només la podia donar el cinema.
I “Ordet”, com cercava el seu autor, és una confessió de fe que mou muntanyes.
Fent entendre que tots som uns ressuscitats instant a instant.
Vaig veure per primer cop aquest film a una sala de “arte y ensayo”.
Rere nostre hi havia una jovenalla que mig reia sobretot quan el metge assegurava que la fe és falòrnies. A poc a poc, van anar callant. I quan va arribar la resurrecció van fer un “oooh”, com si els haguessin estafat.
Ells es van quedar per veure el “Setè segell”.
Jo me’n vaig anar, ja l’havia vist.
Bergmann és només un refregit de Dreyer.
Acabo.
Per a mi Dreyer és molt important.
Potser no ho serà per a vosaltres si veieu “Ordet”.
Vosaltres mateixos.
Cada temps és com és, no us en blasmaré pas.
CARL THEODOR DREYER Copenhague, 3 de febrer 1889-20 d’abril de 1968
Va començar a l’oficina, va fer de periodista.
Fins que fou ajudant d’August Blom, muntador i guionista. Direcció a Dinamarca. També, de pas, a Suècia, Noruega, Alemanya i França.
Mai no es va vendre, per això la seva producció de films és curta.
És un “dels grans” del cinema. No ho dic pas jo sol.
Té obres d’inspiració mística, rebotada en el rigorisme protestant. Les tres que segueixen són obres mestres:
- La passió de Joana d’Arc (1928) Feta a França, la seva obra cabdal.
- Ordet (1955) “La Paraula” a l’inici de l’evangeli de Sant Joan. Per contrapunt, té obres que canten la vida i l’amor malgrat tot.
- Dies irae (1943) La vida a ple topant amb el puritanisme.
- Gertrud La vida a ple amor. No en sé la data, deu ser de les darreres.
ORDET
Carl Th. Dreyer, 1955
Actors: Preben Lerdorff, Henrik Malberg, Emil Christensen, Gerda Nielsen
Treballava amb actors molt coneguts seus, i els les feia passar males.
El film dóna la problemàtica de la fe des del món protestant, tan variat. Però hi ha el cant a la vida en un part (el part més real i poètic del cine).
I hi ha el triomf de la vida sobre la mort, en una resurrecció. Aquesta obra, titllada de menor per alguns, és on s’hi veu més Dreyer.