Obstacles a la plenitud nacional de Catalunya

És manifesta la necessitat, àmpliament compartida, d’enfocar amb una veu pròpia una sèrie de problemes que afecten la societat en general i la catalana en particular, deguts en part a la celeritat i profunditat d’uns canvis evidents que se superposen a la nostra fragilitat com a poble. S’han de subratllar els perills que ens amenacen i s’ha de fer una proposta coherent que enforteixi un cos social que comparteix una angoixa i una certa perplexitat davant una catalanitat cada cop més difosa. Aquest cos social preocupat necessita esperança, necessita moral i per tant voldria camins i propostes que vinguin de més enllà dels plantejaments polítics, però que alhora puguin influir-los.

Un grup de treball que vulgui ser efectiu ha de partir d’unes afinitats prèvies que evitin discussions de principis i facilitin un cert consens dels camins a proposar, estant sempre oberts i sabent que mai no hi ha una darrera paraula.

De la problemàtica que ens afecta faig el meu resum:

Primer punt

Hi ha un problema previ: La comunicació i la divulgació de les coses que pensem. Penso que es fonamental que les nostres idees, que tothom ha treballat, siguin comunicables i ben comunicades. Cal que els experts aconsegueixin la transmissió, o dient-ho encara més lleuger, la DIVULGACIÓ DEL SEU PENSAMENT. Hi ha molts joves valuosos en potència, que són dinàmics per temperament, que necessiten mestratge. N’hi ha d’altres, com assenyala sovint Jordi Sales, que són sensibles-generosos, o compassius i voluntaris que generen un llenguatge tòpic i molt sovint avorrit, i una bona dosi d’inconstància. Cal obrir a uns i altres camins assumibles que els duguin imperceptiblement a la reflexió en profunditat tot evitant que davant la magnitud dels problemes es desanimin.

Això no vol dir que el grup de treball deixi la tasca d’aprofundir els problemes, que això és essencial. Però cal divulgar.

Segon punt

S’ha de fer un esforç important per denunciar i decantar l’actual tendència europea que denunciava tan bé Vaclav Havel: “La recerca embogida de diner, del confort i de les autosatisfaccions estrictament personals és l’únic que compta?”

Molta gent, sobretot la gent jove, creu que és impossible o inútil aturar que les forces creatives o destructives del món facin el seu camí, guanyi qui guanyi. Cal doncs, diuen, despreocupar-se de tenir projectes més enllà de procurar l’acompliment dels nostres desigs a mesura que van sorgint i viure la vida tal com ve. Cal acceptar el que hi ha, sigui o no sigui caòtic, perquè un s’hi habitua i punt.

Hem d’oposar-hi, amb una certa insistència i amb diferents llenguatges, la resposta del mateix Vaclav Havel: “Cal estructurar els valors que necessitem per viure i no s’hi pot arribar sense un nou impuls espiritual”.

Això transportat a la catalana i encara que això de justícia (Tercer món, desigualtat, dèficits, pobresa econòmica i social...), i pau (com a fruit de la justícia), resulti tot plegat una mica tòpic, podia resumir-se així com a programa a proposar de mil maneres diferents i a partir del “concret”.

Treballar per la nostra realització personal, que comporta treballar per la plenitud nacional de Catalunya que comporta treballar per la justícia i la pau en el món.

Tercer punt

Denunciar els obstacles conceptuals

Per tots cantons, pel dret i pel revés, cal denunciar el relativisme del pensament postmodern, la penetració generalitzada del pensament dèbil, l’acceptació resignada del determinisme històric, la valoració del pensament abstracte que mira els problemes des de fora sense implicar-s’hi o estarhi implicat. Saber no és definir, és viure. Hem de denunciar la separació dels problemes com si es poguessin enfocar amb independència. Tot conflueix i tot s’influeix mútuament. No pot ser donar prioritat a uns problemes i excloure’n d’altres. Cal pensar amb totalitat i aprofundir i actuar segons la pròpia vocació.

Crisi de sentit

Enfocar amb llibertat el problema de l’existència, del transcendent, el problema del mal, el silenci de Déu... No fer-ne un tabú i obrir camins de reflexió o d’acceptació.

Quart punt

Denúncia de la insuficiència de la democràcia condicionada per l’eficàcia de la propaganda o per la seva potència comunicativa i deteriorada per la manca d’informació real dels ciutadans quan voten. Promoure el desig de participació, condemnar l’abstencionisme quan no és fruit de la perplexitat sinó de la indiferència.

Condemna radical de les temptacions d’autoritarisme (majories absolutes) o de la violència (impotència).

Cinquè punt

Problemes d’ordre social i econòmic.

Punts com llibertat-igualitat-justícia, punts com el capitalisme salvatge i desenvolupament s’han d’enfocar des d’una òptica pensada amb totalitat i sense complexos.

L’ecologisme salvatge, la sostenibilitat, el futur de la natura, s’han de tocar amb absoluta racionalitat i sense condicionaments d’oportunisme. I donar pensament coherent i camins d’actuació.

La globalització econòmica i cultural i les conseqüències uniformitzadores s’han d’alertar i fer notar els problemes afegits que tenen les cultures de dimensió reduïda.

La immigració massiva. Cal assenyalar drets i deures dels immigrants sense caure en la demagògia, la xenofòbia, el racisme, la violència. Apel·lar a una tolerància seriosa, no falsejada. “Cap immigració enlloc del món no té dret a ser conqueridora” com diu Jordi Llimona.

Això ens porta a parlar d’un tema encara sense resoldre: Els drets dels pobles complementaris i inseparables dels drets de les persones.

Sisè punt

Nacionalisme.

Constatació del llast negatiu que comporta la paraula (idea) de nacionalisme sense que el gran públic distingeixi entre nacionalismes positius (de personalització i supervivència), dels negatius (imperialisme dels estats nació, xovinisme).

Equiparació de fet a molts sectors europeus del nacionalisme amb l’essencialisme, l’integrisme, el fonamentalisme, l’assimilisme, la violència... És la ressaca dels anys trenta i quaranta i l’impacte del terrorisme actual.

Cal desar la paraula nacionalisme? Cal substituir-la?

És possible un nacionalisme d’identificació (Terricabres) sense un tronc de nacionalisme de manteniment de la identitat, respectuós, això sí, amb la pluralitat i els drets de les persones?

Nació ha de comportar necessàriament tenir estat? Cal insistir en la limitació de la sobirania dels estats i en noves fórmules d’encaix.

Setè punt

Europa com a problema o com a camí i com a fita a assolir?

Unitat i fraternitat europees amb tractes administratius, econòmics i socials igualitaris, però amb estatuts culturals forts que garanteixin la diversitat. Europa en la construcció del món.

Calen o són possibles nous estats a Europa? Són desitjables?

Vuitè punt

Espanya com a error històric a subsanar des d’una òptica plurinacional i pluricultural.

La voluntat centralista i d’uniformització.

L’odi a la diferència. Dificultats d’encaix de les nacions hispàniques.

• Un genocidi tou, premeditat i subterrani. Bilingüisme bel·ligerant. Mitjans de comunicació públics i privats. Atac permanent i complagut a la unitat de la llengua catalana. Desatenció voluntària a la catalanització dels immigrants.
• L’administració de la justícia amb poca o nul·la presència del català.
• L’ofegament econòmic. Finançament insuficient. Balança fiscal negativa (1 bilió). Acusacions d’insolidaritat que es fan a Catalunya.
• Dèficit d’infrastructures. AVE, aeroports, carreteres, peatges. Fires de Mostres. Multinacionals desviades a Madrid.
• El problema de l’aigua. Resistència al transvasament del Roine. Desatenció al Delta. Manca de programació per al futur.
• L’església espanyola i les resistències a una conferència episcopal catalana. Influència espanyola sobre el Vaticà. Elecció dels bisbes. Tall cruent al bisbat de Lleida.

Novè punt

Problemes i obstacles en l’ordre vivencial i de les actituds.

A nivell individual:

• L’individualisme salvatge. Fer el que em plau i evitar o ignorar el que cal i que hi ha un cal.
• Acceptació del caos. És possible conviure-hi i suportar-lo.
• La indiferència i la banalitat obertament confessades.
• La indiferència a la pràctica però dissimulada.
• Viure virtualment.
• L’optimisme babau.
• El pessimisme fatalista dels covards i els indolents.
• Els dinàmics per temperament sense planificació ni objectius ponderats i estables. Els sensibles i generosos sense estudi ni constància.

Desè punt

Actituds col·lectives a superar:

• La bona consciència dels benestants que es tranquil·litzen enumerant o denunciant els problemes sense cap voluntat de superar-los.
• Manca de plantejaments utòpico-realistes. Visió dels problemes a curt termini.
• Manca de confiança col·lectiva. Pessimisme desànim. Mesellisme. Derrotisme, autoodi, manca d’autoestima.
• Egoisme. Especulació del sòl. Destrucció del paisatge. Insolidaritat comarcal. Manca d’ordenació del territori.
• Pèrdua del sentit estètic en la construcció dels habitatges. Incúria en la restauració dels monuments històrics.
• Menysteniment de la cultura popular.
• Primar interessos de partit per damunt dels interessos del país. Fraccionament suïcida.

Onzè punt

Educació.

La societat fa l’escola. No a l’inrevés. Reflexió per a un pla educatiu d’acord amb les necessitats personals i col·lectives. Escola i persones, escola i país, escola i món.

Dotzè punt

Desconeixement de la pròpia història.

Punts claus per entendre la situació actual. Denúncia dels equívocs històrics, generalment assumits pel gran tou de la població, també la catalana.

Campanya de divulgació en forma de petites pastilles o articles de curta durada.

Punt final

Elogi de la utopia.

Elogi del realisme.

Per una “utopia-realista”. Per un utopisme “pràctic”.