Nova aproximació biogràfica a Jesús de Natzaret
A propòsit del llibre d’Armand Puig i Tàrrech, Jesús. Un perfil biogràfic, Proa, Barcelona 2004.
Presentar un perfil biogràfic de la persona de Jesús és una tasca ambiciosa, en el millor sentit del terme, que ha seduït molts autors al llarg de la dilatada història del pensament cristià. L’obra d’Armand Puig s’ha de situar a l’interior d’aquest gran corrent de pensament que consisteix a reconstruir històricament el perfil biogràfic del fundador del cristianisme, tenint en compte tant les aportacions de la història com de l’exegesi actuals que ens permeten, en força casos, una reconstrucció versemblant i certa de la persona de Jesús. El coneixement que mostra l’autor dels estudis històrics, així com dels exegètics, és inqüestionable. Des de D.F. Strauss fins a l’actualitat, els grans autors que han tractat el tema són presents en aquesta obra. Em sembla important remarcar aquesta perspectiva històrica, ja que reflecteix una actitud científica rigorosa per part de l’autor, que no es limita únicament als corrents de moda o a les darreres aportacions. La utilització crítica dels estudis realitzats al llarg de la història és signe de maduresa investigadora.
L’obra consta, pel que fa al contingut, de cinc grans apartats: presentació de les fonts cristianes i no cristianes; el context en què va viure Jesús; el personatge; el missatge i de la mort a la vida. Al final trobem una bibliografia força extensa i seleccionada.
Les cinc parts estan ben estructurades i equilibrades. La primera, la presentació de les fonts, abasta les fonts cristianes, tant els evangelis canònics com els no canònics així com d’altres fonts cristianes antigues, i també les fonts no cristianes –jueves, romanes, hel·lenístiques o islàmiques– amb una valoració crítica de les mateixes. Malgrat aquesta presentació exhaustiva, hi ha una certa ambigüitat en la utilització del concepte de “font”, com tot seguit indicaré.
La segona part està dedicada a presentar el context social, cultural i religiós en el qual va viure Jesús. La reconstrucció històrica d’aquest context és molt completa i reeixida, ressaltant sobretot els diferents grups religiosos, la seva importància i les seves doctrines, el seu pes social, polític i religiós, així com les referències pertinents a d’altres corrents filosòfics contemporanis.
A la tercera part, dedicada a la presentació del personatge, s’inicia un viratge. A partir d’aquí, el llibre adquireix, des del meu punt de vista, una perspectiva diferent. Quan es tracta de la presentació de la persona de Jesús, l’objectivitat de la reconstrucció històrica no es pot separar de la reflexió teològica. L’obra, aquí, canvia de tonalitat. No pas en el sentit que no estigui ben documentada, sinó en el sentit que la utilització de les fonts o del que s’ha d’entendre per font esdevé problemàtic. I aquesta problematicitat és obviada, al meu entendre, de manera massa precipitada.
La reconstrucció biogràfica de la persona de Jesús sempre serà problemàtica ja que, tal com va indicar D.F. Strauss al segle XIX, els evangelis no poden ser considerats simples documents “històrics”, la qual cosa no vol dir que no tinguin fonamentació històrica. Els evangelis són “fonts teològiques” que no es poden simplement juxtaposar a d’altres fonts històriques. Els evangelis són ja “construccions” que tenen com a base la vida de les diverses comunitats cristianes, les diferències entre els quals depenen de l’experiència viscuda de la persona de Jesús per part d’aquestes comunitats. Dit altrament, tenim tants perfils de la persona de Jesús com evangelis, però no pas perquè això posi en qüestió la historicitat de Jesús, com pretenia D.F. Strauss en un context post-il·lustrat o romàntic, sinó perquè se’ns escapa l’origen.
Així com el fet de la historicitat de Jesús és ben resolta per l’autor, no ho és, de manera satisfactòria, el de l’origen dels relats evangèlics. I aquest és el punt clau. No es pot donar com a implícita l’existència d’una comunitat cristiana originària que després s’hauria diversificat. Amb la qual cosa no vull pas dir que aquest sigui l’intent de l’autor, però la manera com és presentat el personatge i el fet de plantejar un perfil biogràfic de Jesús pot donar a entendre que aquesta hipòtesi pot ser versemblant.
La reconstrucció de la vida del personatge, tanmateix, és històricament versemblant. Les hipòtesis presentades són creïbles, tot i que cal tenir present que els relats referents a la infància de Jesús són ja una “construcció teològica”, i els detalls biogràfics, presentats amb molta extensió, no estic segur que siguin tan rellevants. El fet de no ponderar el concepte de “font” fa que no sigui degudament valorat l’únic concepte teològicament rellevant dels evangelis de la infància: l’encarnació. La concepció de Maria es considera com un “fet”, ja que hi ha documents que en parlen, i això va en detriment de la significació teològica. Aquest “positivisme” exegètic és, des del meu punt de vista, qüestionable. Bona part de la presentació biogràfica de la infància de Jesús gira al voltant d’això, sense entrar en el significat teològic d’aquesta dada, cercant explicacions versemblants: l’estat civil de Josep, la seva situació jurídica o legal, els germans de Jesús, etc. Trobo que hi ha massa obsessió en el fixament de dades històriques i contextuals precises en detriment de les qüestions teològiques més fonamentals. Tinc la impressió que aquí l’exegeta s’ha sobreposat al teòleg. Els evangelis són documents teològics, i l’exegeta no pot obviar aquesta qüestió. Un tractament dels evangelis que no tingui en compte aquesta condició serà sempre un tractament parcial.
Pel que fa a l’itinerari vital de Jesús i la tipologia dels diversos grups de seguidors, així com els anys d’activitat pública, estan també ben caracteritzats. Tanmateix, aquest apartat potser hauria hagut d’anar més entrellaçat amb la presentació del missatge, objecte del tercer gran nucli d’estudi.
En efecte, pel que fa al missatge, hi ha algunes qüestions a plantejar. La primera de procediment o de mètode: és correcte plantejar-ho com un nucli a part? No hi ha dubte que és legítim fer-ho d’aquesta manera, però potser hauria estat millor relacionar els anys de l’activitat pública de Jesús i el seu itinerari vital amb la presentació del missatge. D’aquesta manera s’haurien pogut veure les variants dels evangelis i el perquè de les mateixes. Per què un evangeli destaca unes coses i no unes altres. El missatge està vinculat a la vida i l’experiència de les comunitats cristianes; si s’hagués destacat més aquest aspecte, s’haurien pogut identificar millor els cercles de seguidors així com l’itinerari vital de Jesús. El fet de presentar-lo com un nucli independent obvia aquesta vinculació. Això sí, el preu a pagar hauria estat pedagògicament elevat, però molt més fidel a la realitat històrica i teològica. Perquè finalment, el perfil biogràfic de Jesús presentat per l’autor adquireix, en alguns moments, un to una mica hagiogràfic que és del tot innecessari; tot quadra massa en alguns aspectes d’aquesta reconstrucció. Al mateix temps, algunes de les hipòtesis considerades en aquest apartat no tenen, potser, el rigor històric d’altres parts del llibre, però no pas perquè l’autor no estigui ben informat, sinó perquè el fet de considerar determinades hipòtesis com a històricament versemblants pot conduir a un cert fideisme més que no pas a la reflexió teològica.
L’últim gran apartat és potser el més reeixit, almenys pel que fa a la passió de Jesús. La reconstrucció històrica de la passió de Jesús és extraordinària. També perquè és la part històricament més documentada. Aquí ens retrobem amb l’exegeta i historiador rigorós de les dues primeres parts. L’últim sopar, la detenció, l’interrogatori jueu, el procés romà i la mort per crucifixió són capítols dignes d’elogi, tant per la tasca de reconstrucció històrica com pel “pathos” de l’autor. ¿Per què no haver començat per aquí la presentació del perfil biogràfic de Jesús, i a partir d’aquí presentar la reconstrucció dels diferents “Jesús” que ens presenten els evangelis, per arribar a una aproximació màxima a la seva persona, com les bones simfonies musicals que anuncien en l’obertura els grans temes que després aniran desenvolupant?
El mateix problema que apareix en tractar de l’encarnació torna a ressorgir en parlar de la resurrecció i les aparicions. L’esforç per la datació precisa de les aparicions obvia la qüestió fonamental i teològicament rellevant: el sentit de les mateixes. No es pot, sense més, obviar aquesta qüestió. Caldria aportar molts més matisos teològics i no cenyir-se tan exclusivament als “fets”, ja que aquí, una vegada més, el concepte “fet” no és unívoc.
Ens trobem, en definitiva, davant una obra important, científicament sòlida i pedagògicament ben presentada. Aquesta obra està cridada a ser, sens dubte, una obra de referència en la nostra cultura, que serà llegida per lectors que no disposen de la formació acadèmica del seu autor per assimilar-ne adequadament el contingut. Per això, la manca d’una perspectiva teològica i crítica en determinats aspectes considero que no és secundària. Com a obra d’informació sobre el context cultural, social i religiós del temps de Jesús és una magnífica obra de referència. Com a obra que permeti establir un diàleg amb la cultura moderna o contemporània, obvia en massa ocasions els punts que poden ser objecte de conflicte.
Finalment, les mateixes dificultats que tenim nosaltres eren les mateixes que tenien els contemporanis de Jesús i les que han existit en totes les èpoques. En ser obviades, el diàleg es fa més difícil, i la possibilitat d’una certa apologia basada en un fideisme residual seria el pitjor desenllaç. No és, en absolut, el que desitja l’autor d’aquesta ressenya, però n’indica el perill, en tant que lector interessat i crític amb el llibre i amb la cultura actual, i convençut que la persona de Jesús és cabdal per a la història de la humanitat i un referent indefugible per a la nostra cultura, malgrat els intents de la mateixa per a prescindir-ne, tal com veié Nietzsche de manera tan pertinent i lúcida amb l’anunci de la mort de Déu.