Notícia de Catalunya: l'afany del concret

En qualsevol època i situació una característica que fa valuosa una obra és que ajudi a entendre el concret, a valorar-lo i a treballar-hi. El gust per el concret és el que ens fa apropar a la realitat i copsar-ne les complexitats i les dificultats i, en haver aprofundit aquests elements, ens situa en millor posició per a actuar-hi.

Aquelles anàlisis que són capaces de fer-nos veure els factors que composen la realitat són d’un valor indiscutible. Són aquelles que, amb estil clar i directe descriuen el que tenim al davant i que potser ens seria difícil d’entendre. Són aquelles que amb mà decidida aparten les teranyines que els malentesos o simplement els anys dipositen damunt la vida i que periòdicament és necessari descobrir en la seva més crua i autèntica realitat, pas previ a actuar, per fer-ne el redreçament i la projecció.

Aquest exercici és el que feu l’historiador Jaume Vicens i Vives amb les seves investigacions i assaigs. Entre aquests, el que aconseguí la més alta utilitat col·lectiva fou amb el llibre Notícia de Catalunya publicada el 1954 i des d’aleshores reeditada periòdicament.

Notícia de Catalunya s’oferí a la societat catalana en una etapa especialment difícil, la dècada dels anys cinquanta del segle XX, potser la més angoixosa de l’època que visqué Catalunya sota la dictadura franquista. Fou justament aleshores que Vicens i Vives oferí aquesta anàlisi clara i esperançadora dels elements que conformen la personalitat dels catalans i els desafiaments que ens envolten.

Efectivament, aquella dècada era extraordinàriament difícil. Catalunya havia acabat la Guerra d’Espanya del 1936 – 1939 en un naufragi col·lectiu, tothom hi havia sortit vençut, uns i altres, els de més ençà i els de més enllà, tothom constatava que la personalitat nacional dels catalans era trepitjada amb ànim de fer-la desaparèixer.

Així i tot, la dècada dels anys quaranta havia alimentat l’esperança que, si la Segona Guerra Mundial era guanyada per les democràcies, això significaria el retorn de les llibertats i de les cotes d’autogovern. A casa nostra Maurici Serrahima escrivia en aquells anys un opuscle, al qual posava el significatiu títol de Mentrestant, convidant a mantenir les conviccions mentre no es produïa aquella recuperació. Però, el següent escenari internacional que es produí i que fou conegut com la Guerra Freda, donà oxigen a la dictadura franquista i provocà la desesperació que amb claredat descrivia Gaziel en les Meditacions en el desert 1946 – 1953. Aquestes constaten que les esperances en un ràpid restabliment de les llibertats democràtiques s’ajornaven i es tancava així l’oportunitat esperada.

Fou aleshores, en els anys cinquanta, quan es produí la dècada més dramàtica, el franquisme sense cap pressió externa s’afermà en els seus mètodes. Fou en aquest període quan Espriu convidava a un “salvar els mots” que reflectia una situació límit.

En aquesta situació, Vicens i Vives publicà Notícia de Catalunya, assaig que descriu amb claredat els grans factors que composen la vida catalana. La seva publicació fou un esdeviment. Santiago Sobrequés, en una carta a Jaume Vicens i Vives, escriu “no vull deixar passar més dies sense acusar la gran impressió que m’ha produït la teva Notícia de Catalunya, que considero d’una valentia i penetració excepcionals. Sens dubte que és una de les coses més importants i més teves, més sinceres que has escrit i suposo que farà soroll i que se’n parlarà durant molt de temps i potser més demà que avui” (Història d’una amistat – Epistolari de Jaume Vicens i Vives i Santiago Sobrequés i Vidal (1929 – 1960)).

Enmig de la grisor que imposaven les circumstàncies, Vicens i Vives feia una descripció clara i contundent dels catalans, de la personalitat, qualitats i defallences, encerts i errors i proposava, com a primera tasca a emprendre, “conèixer-nos” i –afegia “saber qui hem estat i qui som, si volem construir un edifici acceptable dins el gran marc de la Societat Occidental a la qual pertanyem per filiació directa des dels temps carolingis”.

El llibre explica tres grans capítols:

1. Els elements: El català, home de marca, El sentit social de la terra, Eina i feina, Prohomia i gent de bé i Església i clergat.
2. Les il·lusions: El pactisme, Imperi i llibertat i L’actitud hispànica.
3. Les dificultats: Els catalans i el Minotaure, Les revolucions catalanes i Els ressorts psicològics col·lectius.

Cada ratlla d’aquest assaig, el qual fou útil fa més de cinquanta anys i que segueix essent recomanable, és escrita des d’un coneixement profund de la nostra història i des de la convicció que sempre és possible redreçar-se i construir-se, si hi ha la voluntat de fer-ho.

Precisament una de les conclusions del llibre és la que afirma: “La vida dels catalans és un acte d’afirmació continuada: és el sí no el si. Per això el primer ressort de la psicologia catalana no és la raó, com en els francesos; la metafísica, com en els alemanys; l’empirisme, com en els anglesos; la intel·ligència, com en els italians; o la mística com en els castellans. A Catalunya el mòbil primari és la voluntat d’ésser.”

Notícia de Catalunya fou des de la primera edició un llibre que fou i és útil per fer més sòlida aquella voluntat d’ésser, la qual segueix essent bàsica en la vida catalana. En aquella circumstància contribuí a la formació d’un pensament i d’una pràctica de reconstrucció nacional: aquest llibre és a la base de les grans accions que una nova generació protagonitzà a les acaballes dels anys cinquanta del segle XX; és, també, a la base de les motivacions profundes de l’acció dels anys seixanta, quan Jordi Pujol fixà com a gran objectiu “Construir Catalunya” i, finalment, és present també en les prioritats de les primeres dècades del restabliment de la democràcia i de l’autonomia.

Notícia de Catalunya fou i és útil per conèixer-nos, condició de qualsevol moment de la nostra història i de tota generació. La descripció aprofundida que Vicens i Vives féu dels catalans ha esdevingut un text d’aquells que travessen les èpoques i esdevenen clàssics moderns, perquè moltes generacions hi troben explicacions i suggeriments que els acompanyen en la vida i els ajuden a fer-la amb més coratge i decisió.

Vicens i Vives ens deixà una monumental obra com a historiador. I ens féu el gran present d’un assaig que ens indica els camins a recórrer, sempre com afirma en les últimes ratlles “amb temps, amor i confiança”.