Nadal, creu de terme de la història, de Mn. Josep Ma Ballarín
Mossèn Josep M. Ballarín
Dèria Editors, 2005.
Partint del fet que el Nadal és fita d'anada i tornada de la història, abans en l'espera (Antic Testament) després en la predicació i acceptació de l'esdeveniment al llarg de la història, l'autor fa un repàs d'aquesta història d'una manera fulgurant, a base d'unes grans llambregades que permeten una visió de conjunt. Com diu Ballarín sempre m'ha agra dat guaitar-me la història des de molt amunt i a grans gambades. Ara bé, aquestes ullades interpretatives només són possibles quan es té un pòsit cultural estimable que, en aquest cas, és immens, podríem dir d'una força irresistible.
Ballarín s'esplaia en unes agudeses sintètiques i originals que enamoren el lector i el fan addicte a l'espera de noves troballes.
Com, per exemple: "Amb el poble fent-li el rebec, Déu no va tenir més remei que dur-lo a cal Notari: Moisès va baixar del Sinaí amb les Taules de la Llei."
O bé: "El gregorià, sortit certament entre les ombres romàniques, com el bon vi es fa vell a les bones botes."
I, encara, expressa que la parròquia és a l'origen d'Europa... com a confederació de parròquies que durant segles van fent el seu fet.
Les seves interpretacions són novedoses i tallants: "La democràcia ve de l'Església puritana. Nietszche, mata-rates de sagristia, Hamlet un esplèndid cagadubtes. Lenin, la cisalla. Trotsky, la revolució a no parar. Stalin, la Tralla i Sibèria. De rebot: Mao i el seu seminari, Llibre vermell fent de Kempis."
Bellíssima la seva menció a Dostoievsky, que va sentenciar que "si el Crist no fos veritat em quedaria amb el Crist i deixaria la veritat."
Un es pregunta per què l'estil literari de Ballarín, que com l'obra dels grans artistes té un regust personal inconfusible, no ha estat encomiada pels crítics del nostre país? És perquè Ballarín es confessa capellà del tronxo i això difícilment es perdona? És perquè el seu estil trenca tots els motlles, desborda per tot arreu i els crítics no saben com emprendre-se'l?
Tant per cultura, com per imaginació i manera d'explicar, el llibre, només el podran assaborir aquells qui són prou saberuts, culturitzats i amb uns coneixement mínims que els permetin accedir als sobreentesos, als adjectius sorprenents i brillants, que són la gràcia i la sal de la manera d'escriure de Ballarín. Si hi afegim els tocs poètics, com el del Rossinyol que vas a França, acabarem d'ullar el seu estil.
I una paraula encara: Si el llibre es pot llegir d'una tongada, molt millor. Ens bressola ara i adés, sigui en el desànim sigui en la perplexitat, per acabar en l'esperança del missatge més bell que al món sia, les Benaurances.
Ballarín s'autodefineix ninotaire de vocació i a fe que el seu traç ferreny, enèrgic i alhora senzill, l'acredita com un dibuixant atractiu i adient, reeixit en la seva vocació. No es d'estranyar que se'l requereixi per a noves aventures editorials on el dibuix ha de jugar-hi un primer paper.
Després de tot el que s'ha dit, els lectors convindran que és un llibre que s'ha de llegir i de tenir com a referent.