Nacionalisme català i Guerra civil a Catalunya (1936-1939), de Víctor Castells
En el seu darrer llibre, Víctor Castells ens proposa sortir de la versió habitual de la Guerra Civil, segons la qual aquesta va constituir un enfrontament entre “dretes i esquerres”, o “reaccionaris i anticlericals”, per considerar els fets en clau nacionalista. L’autor analitza el conflicte emmarcant-lo en la lluita que, des dels temps moderns, Catalunya ha mantingut amb Castella per tal de gaudir de plena llibertat i sobirania. Cal notar que, a més a més d’adoptar aquest punt de vista, moltes de les apreciacions del llibre posen de manifest una concepció de la història basada en la importància de la mentalitat o el caràcter dels pobles, en la línia dels estudis de Batista i Roca, Raimon Galí i els dels mateixos Vicens Vives o Carles Cardó.
És, sota aquests pressupòsits, que Víctor Castells considerarà, d’entrada, que la Guerra Civil va ser un conflicte “en gran mesura importat a Catalunya”, que no responia a les característiques mentals catalanes. Això ho corrobora, de fet, al·ludint a la situació en què es trobava el nostre país tot just abans de començar la guerra, el període conegut com a “Oasi Català”. Aquest període, segons l’autor, vingué determinat per un acostament entre els líders dels dos partits nacionalistes del moment, Lluís Companys i Francesc Cambó. Acostament que hauria estat propiciat per la intercessió de Batista i Roca, home que en el llibre apareix com a element clau en totes les accions empreses a favor de l’interès de Catalunya, ja sigui durant els temps immediatament anteriors, com coetanis, a la guerra. L’actuació de Batista i Roca, a través de Palestra i del moviment escolta, s’encaminà a aglutinar els esforços que es feien des de diferents entitats i associacions per mantenir la consciència de poble dels catalans, i, d’aquesta manera, evitar un dels mals del seu caràcter: el divisionisme, “certament nefast i de conseqüències terribles”, assenyala l’autor del llibre, “quan es tracta d’un país no consolidat, en estat precari de reconstrucció”.
Mostrar la trama humana que es va teixir al voltant d’aquesta idea d’unir esforços per defensar la llibertat de Catalunya constitueix la línia de força principal de l’obra de Víctor Castells. És una línia que presenta dues vessants, perfectament interdependents i complementàries: la representada per les iniciatives que es van dur a terme a l’interior del país i les que es van fer des de l’exterior, a nivell internacional, per aconseguir el reconeixement i el suport de les potències europees democràtiques. L’autor distingeix dos fonts de problemes per a l’assoliment dels objectius que es proposaven els nacionalistes catalans: d’una banda, les agressions procedents de l’exterior, relacionades amb el feixisme, però també amb la manca de sentit autonomista que demostraven els governants republicans espanyols; d’una altra banda, i com a perill radicat dins de Catalunya mateix, l’onada revolucionària anarquista, primer, i el dirigisme comunista, després. Aquesta ambivalència, quant a la font dels problemes es reflectiria en la doble aspiració nacionalista Ordre Públic i República Catalana: “eren molts, cada dia més, els qui en tenien el convenciment. Si s’aconseguís d’acabar amb els anomenats incontrolats, una República Catalana seria ben acollida internacionalment i, en tot cas, podria ser evitada una divisió massa profunda i forta –la que hi hagué– de la societat catalana, ja prou martiritzada pels extremismes dels darrers temps i més encara aquells fatídics dies de juliol.”
Era indispensable aconseguir aquest ordre públic a l’interior si es volia obtenir el reconeixement de la República Catalana per part de França i el Regne Unit. Tanmateix, les coses eren encara més complicades, ja que l’esmentat reconeixement s’havia d’intentar assolir sense despertar les sospites dels líders republicans espanyols. D’acord amb la constitució, Catalunya no podia disposar de representació pròpia. A pesar de tots els imponderables, el mateix 1936, es creà el Comissariat per a la Propaganda a iniciativa del president de la Generalitat i, comptant amb el suport d’aquest, ja a l’any 1938, es va aconseguir formar un Consell de Relacions Internacionals, amb la finalitat d’organitzar la política exterior. Jaume Miravitlles fou el designat per a dirigir el Comissionat, a través del qual, com ressalta Víctor Castells, Catalunya va arribar a gaudir d’autèntiques delegacions de govern, a França, a càrrec de Nicolau M. i Tudurí, i al Regne Unit, sota la responsabilitat, podia ser d’altra manera?, de l’incombustible Batista i Roca. L’organització d’un servei de diplomàcia propi serveix d’argument a Víctor Castells per defensar la catalanitat de Lluís Companys. L’autor observa que, en donar el consentiment a la seva creació –col·laborant, fins i tot, amb el govern basc de José Antonio de Aguirre–, el president de la Generalitat es saltava la legalitat republicana. Oferint aquest punt de vista, l’autor es distancia de les visions més crítiques envers la seva actuació que l’acusen de les relacions ambivalents amb els grups radicals anarquistes, sobretot al començament de la guerra –vegi’s Raimon Galí, Aixecament i Revolta, per exemple–. En el llibre es defensa que la tasca desplegada a prop dels ministeris anglès i francès va permetre que Catalunya rebés una consideració al si de les respectives cancelleries. No obstant això, el temor a què l’establiment d’una República Catalana pogués implicar el naixement d’un nou estat comunista, i els mateixos inconvenients que dins el seu propi territori podia comportar aquest reconeixement –reivindicacions nacionalistes a Irlanda del Nord, pel que fa al Regne Unit, i al Rosselló, a França– van provocar la manca d’una política clara en relació amb el “problema català”.
La consecució de l’ordre públic a l’interior de Catalunya s’assolí a partir dels fets de maig amb la imposició del corró comunista al desordre anarquista. Això, que va representar el fi de la violència i les arbitrarietats al carrer, d’una altra banda, va suposar la pèrdua de l’autonomia de què havia gaudit el govern de la Generalitat fins aleshores. De la lectura d’aquest llibre es desprèn que la veritable oportunitat per a Catalunya va tenir lloc en els primers temps de la guerra, quan el govern republicà espanyol estava ocupat en la defensa de Madrid. Després el predomini comunista i el mateix desenvolupament de la guerra, contrari als interessos catalans, ho van complicar tot molt. Fou en aquest primer període, en què Catalunya hagués hagut de desentendre’s del conflicte i buscar el suport internacional, que es va produir un esdeveniment determinant per al futur immediat: “el mal anomenat”, segons l’autor, “complot contra Companys.” Estat Català sota la direcció del que aleshores era conseller de governació, Josep Torres i Picart, va preparar un cop de força amb la intenció de reduir la influència anarquista sobre el govern català. El cop, que, com vol destacar Víctor Castells, no sembla pas que anés contra Lluís Companys, fou descobert el novembre de 1936, amb la qual cosa es veié abocat al fracàs. La tesi del llibre és que aquests esdeveniments van constituir un precedent dels fets de maig. Com a conseqüència, es dugué a terme una forta repressió dels sectors faistes cap els líders nacionalistes (separatistes) catalans. Es produí la caiguda del cap de govern, Joan Casanovas, favorable a les tesis radicals d’Estat Català, i l’ascens al poder del més moderat Josep Tarradellas. L’autor es pregunta per la possibilitat que aquest conflicte no es tractés d’un enfrontament personal entre Joan Casanovas i Josep Tarradellas. “En aquest cas”, diu, “també enfrontament en el pla del catalanisme: Casanovas amb els nacionalistes, Tarradellas decidit a bloquejar tota mena de reforçament dels postulats del separatisme.” El fatídic divisionisme del caràcter català?, ens preguntem nosaltres.
Al marge de les múltiples matisacions que es puguin fer, el cert és que l’estudi que desenvolupa Víctor Castells il·lumina molts aspectes oblidats per la versió sorgida arran de la Transición i ofereix una bona perspectiva per tal de fer-se una idea de la tremenda complexitat que amaguen els fets de la Guerra Civil, quan s’abandona la idea simplista, i uniformitzant, de conflicte entre dretes i esquerres.