Nació nacionalismes. Una reflexió en el marc del magisteri pontifici contemporani, de Joan Costa

Nació i Nacionalismes. Una reflexió en el marc del Magisteri pontifici contemporani
Joan Costa
M&M Euroeditors. Facultat de Teologia de Catalunya Barcelona, 2000

Joan Costa i Bou, nat l’any 1961, prevere de l’arxidiòcesi de Barcelona és enginyer de telecomunicacions per la ETSETB de la UPC, llicenciat en teologia per la Facultat de Teologia de Catalunya, Màster en Doctrina Social de l’Església per la Universidad Pontificia de Salamanca i membre docent del Seminari de Doctrina i Acció Social de l’Església (SEDASE). Ha col·laborat també amb els Equips de Pastoral de la Política i la Comunicació de la Federació de Cristians de Catalunya. L’autor ha presentat darrerament en la Generalitat la seva obra: Nació i nacionalismes, que vol ser una aportació sobre les exigències ètico-polítiques i culturals sobre la vida nacional i els nacionalismes, i en l’exercici de l’activitat pastoral de l’Església. L’esforç de delimitació conceptual i el rigor d’aquest treball fan que la seva lectura i interès resultin recomanables per a tota persona interessada en els principis rectes per a l’estructuració de la comunitat política. Tanmateix el professor Costa no vol restar en l’àmbit dels principis , sinó arribar propostes concretes d’actuació, tan personals com institucionals. Per arribar a aquest àmbit demana però una conversió sincera, no sempre fàcil, a la riquesa de la realitat.

A més del pròleg i la introducció l’obra s’estructura en tres grans espais: el primer destinat als aspectes polítics i filosòfico-morals del problema, el segon dedicat explícitament a la Doctrina Social de l’Església, i el tercer, a tall de recapitulació i conclusions, al bé comú i el bé propi, orientacions per al context europeu i espanyol.

El punt de partida de l’estudi és la referència que l’autor fa al document “Arrels cristianes de Catalunya” publicat el 1985 pels bisbes catalans, on s’afirmà: “Com a bisbes de l’Església a Catalunya, encarnada en aquest poble, donem fe de la realitat nacional de Catalunya, afaiçonada al llarg de mil anys d’història...” també l’agraïment al director del SEDASE, mossèn Antoni Ma Oriol, i els estudis del Sr. Josep-Rafael Carrerras de Nadal sobre la Doctrina Social de l’Església-DSEi el seu concepte del nacionalisme identitari.

El primer apartat s’inicia amb l’esforç de posar els límits del concepte de nació, i per això es referencien comparativament les definicions de diversos diccionaris. Posa de manifest com actualment es confonen semànticament: nació, poble i Estat. Essent un problema de paraules i de continguts analitza com el mot pàtria prové de pater “terra dels pares o avantpassats”, i nació de nascor “néixer, formar-se ésser de tal natura”. D’aquesta manera si a la pàtria es referiran els aspectes espirituals a la nació s’imputaran els aspectes polítics.

L’autor introdueix una distinció fonamental que travessa tota l’argumentació del llibre: la nació no és un concepte unívoc, sinó anàleg; d’altra banda, i a diferència de la nació, l’Estat no és un concepte anàleg. Tan sols qui estigui habituat a la coneixença analògica pot entendre el que significa nació. La nació no pot reduir-se a l’Estat, ja que el precedeix i el transcendeix. L’Estat no és una aliança original: matrimoni, família, amics, nació i humanitat; això vol dir que hom pot canviar la seva pertinença sense trair-lo, sense adulteri –ad alterum– És totalment vàlid parlar d’una nació dins una altra i anar així estructurant cercles concèntrics superiors.

Amb gran rigor metodològic en el camp sòcio-polític analitza després quatre possibilitats administrativo-polítiques: Estat-Estat; Nació-nació; Estat-nació, que, segons que manqui de nació, n’inclogui una, s’identifiqui amb ella o sigui transcendit per la nació donarà lloc a un Estat a-nacional com l’Estat del Vaticà entitat política sense cap connotació nacional, un Estat nacional com Holanda, on l’Estat ha creat la nació, o fórmules com l’Estat plurinacional d’Espanya o de més complexes com en l’Estat d’Israel-Estat no-nacional plurinacional; finalment la darrera possibilitat és la Nació-Estat, amb diverses variants com la nació interestatal d’Euskadi i altres.

Després de fer un seguiment per diverses teories històriques i filosòfiques (Hobbes, Savigny, Herder etc) per delimitar les diferents aportacions a la qüestió l’autor adopta una perspectiva aristotèlico-tomista i realitza diverses distincions. Així més enllà d’un nacionalisme basat en el sa amor a la pàtria, apareixerien diverses possibles degeneracions: unes per excés com podrien ser la naciolatria que divinitza a la nació i pot donar com a resultat el racisme, el nacionalisme exarcerbat, que denigra tot el que no és propi, el nacionalisme agressiu, l’homogeneïtzador o jacobí que imposa una política igualitària i uniformitzadora i altres formes com l’imperalista, el capriciós, o el legal, basat en la inèrcia d’una política oficial. Per defecte parla també d’un cosmopolitisme apàtrida basat en un internacionalisme que porta a la pèrdua de l’estima del propi país, o en el mateix marxisme que veu en la nació una creació de la classe burgesa. Enfront d’aquestes categories Joan Costa defensa la bondat dels nacionalismes positius, com són: el nacionalisme natural que brolla de realitats espirituals justes a partir d’arrels i valors; el defensiu, que és respectuós; i el nacionalisme educatiu que vol fomentar les conviccions i sentiments adreçats a reforçar el veritable patriotisme.

En finalitzar aquest apartat relata la documentació sòciopolítica en l’àmbit internacional com la definició de la noció i drets de les minories segons l’ONU i la Declaració Universal dels drets lingüístics, entre d’altres.

El segon bloc és dedicat a un exhaustiu estudi de les fonts de la Doctrina Social de l’Església, contrastant discursos i encícliques. Recorda prèviament el valor del Magisteri de la DSE. Tot seguidor de Crist ha de conèixer i viure la DSE.

El punt de partida és l’afirmació de Pius XI, el 21 de VIII de 1938, en el que defensa un nacionalisme just que atorga a les altres nacions allò que pertoca, moderat, que es deixa portar sempre per la recta raó, temperat que té el vigor que cal per dominar qualsevol excés, i d’aquesta forma “associat a totes les virtuts”. El pontífex contraposa aquest model als nacionalismes exarcerbats o imperialismes com el nacionalsocialisme alemany, i el feixisme als que denigra en Mit brennenger Sorge el 1937. Relata després les aportacions de Pius XII, que demanà en el Discurs de Nadal de 1941 proporcionalitat i reciprocitat, en tot allò que afecti als deures de l’Estat envers les minories. De la mateixa manera parla de Suïssa com a model de reconeixement dels fets diferencials i de convivència en el Radiomissatge al poble Helvètic 21. IX. 1946. Joan XXIII a Pacem in Terris de 1963 ens ensenya els valors de l’intercanvi i el respecte en les relacions d’interdependència. Analitza seguidament el Concili Vaticà II en la Constitució Gaudium et Spes de 1965, posant de manifest la coincidència amb el que diu Joan Pau II en la “Carta dels drets dels pobles”: els drets de les nacions no són altra cosa que els drets dels humans assumits en aquest específic nivell de la vida comunitària. L’Estat plurinacional ha de ser capaç de reconèixer les diverses nacions que engloba, respectar-les i promoure-les amb justícia total. Costa posa de manifest la coincidència entre Pius XI i Pau VI en parlar el 1971 en el Sínode de Bisbes De Iustitia in Mundo d’una nacionalisme responsable, és a dir just, moderat i temperat.

El llibre finalitza la seva travessa per la DSE amb l’estudi de Joan Pau II que, pel seu historial personal com a ciutadà que ha patit la prepotència alemanya primer i l’imperialisme rus després, és un Papa amb especial sensibilitat doctrinal vers els drets dels pobles. El llibre poua d’un total de 13 intervencions, inclosa la redacció del Catecisme de l’Església Catòlica de 1992. Joan Pau II va dir el 20.V.1982: “una fe que no es converteix en cultura és una fe no acollida en plenitud, no pensada en la seva totalitat, no viscuda amb fidelitat”. Especialment interessant és el Missatge del sant Pare a la XXII Jornada Mundial de la Pau: “Per a construir la pau, respecta les minories” (1.1.1989). Estableix una corresponsabilitat de drets i deures: les minories ètniques, religioses i històriques –tenen dret a l’existència, a servar i desenvolupar la pròpia cultura, a tenir relacions amb altres grups amb herència cultural i històrica, i el dret a la llibertat religiosa. Els deures corresponents són el de cooperar al bé comú, el de promoure la llibertat i dignitat, el de valorar el respecte dels legítims drets, així com la solidesa de les pròpies reivindicacions, en la defensa de les quals mai no és lícit el recurs a la violència. L’enciclicia Sollicitudo Rei Socialis de Joan Pau II ha subratllat la importància dels principis de subsidiarietat juntament amb el de solidaritat, bo i qualificant-lo com una virtut humana i cristiana. Subsidiarietat –com autonomia dels cossos intermedis– i solidaritat no són dos principis que s’hagin d’harmonitzar, sinó les dues cares d’un únic principi que expressa –alhora i sense divisió– la doble dimensió de l’únic ésser humà que és, també, a la vegada constitutivament individual i social.

El tercer i últim capítol és el dedicat a la problemàtica del bé propi i el bé comú en el context de l’Estat espanyol. Costa referencia la lectura de l’article de A.M. Oriol “Reflexión cristiana sobre la reconciliación en Euskadi” Lumen 30. 1981, pp-70112, i fa una reflexió global que sintetitza l’exposat en els anteriors apartat al voltant de l’ordre que ha de gaudir el cos social: de les parts al tot, de les parts entre si i del tot a la part.

La fi de tota comunitat és el bé de tots els seus membres i comporta una relació de la persona a la comunitat, per tal de retornar a la persona. El fonament de la nació és la persona en la seva dimensió comunitària, la persona que viu i es realitza en una societat. Costa segueix la tesi de Joan Pau II: el particular i l’universal no es contraposen, no són antagònics. D’aquesta manera el bé comú s’ha de preferir sempre abans que el bé propi, amb una precisió: cal que els béns  siguin d’un mateix gènere. El bé és també un concepte analògic i pot predicar-se extensiva i intensivament. Bo i mantenint el mateix gènere de bé, és a dir que siguin intensivament iguals: el bé de molts és millor que el bé particular, un bé comú que denigrés els drets de la persona no seria un autèntic bé comú, igual que una nació que convisqui en una comunitat major té drets fonamentals, no simplement drets polítics concedits per l’autoritat major. El Tractat de Maastricht accepta com a constitutiu de la Unió Europea el principi de subsidiarietat.

Costa posa en l’obra de manifest la contradicció interna de la crítica als nacionalismes: afirmar que el nacionalisme és un vici aplicant aquesta afirmació en l’àmbit local no és un “salt lògic” lícit. D’aquesta manera qualsevol nacionalista basc, català, gallec o de qualsevol altre país del món és sempre i per definició negatiu, desordenat o dolent, és un nacionalisme il·lícit davant d’un altre que sí és lícit sense dir primer per què. L’analogat principal del nacionalisme negatiu en els textos del Magisteri és el nacionalisme exarcerbat de l’Estat i no obstant això es vol referir als nacionalismes naturals, defensius o educatius que reaccionen davant aquest excés. Per a una correcta articulació del bé comú Costa demana una comprensió de la distinció entre individu i persona –la dimensió terrenal comunitària, l’ordenació a la perfecció i la llibertat espiritual respectivament (caldria per tant tornar a llegir a Maritain en “Humanisme Integral”). No es pot afirmar l’individual negant la seva dimensió comunitària, o bé afirmant allò col·lectiu com una unitat substancial sense deixar escletxa per a l’individual; o bé reduir la religiositat a l’àmbit de la consciència –sense donació dialogal– amb una forma políticosocial col·lectivista.

Costa acaba el seu recorregut amb un desig: si entenem per nacionalisme el moviment ideològic i polític que reclama per a un poble el reconeixement dels drets que deriven de la seva personalitat nacional, aleshores tan de bo que ben aviat arribi el moment de deixar d’ésser nacionalista per tal d’arribar a esdevenir senzillament bons patriotes.

Recorda també, finalment, com la DSE ha recomanat de parlar en la llengua materna, la llengua del cor, en tots aquells moments de la intimitat amb Déu.