Nació i magisteri pontifici, d'Antoni M. Oriol i Tataret
Antoni M. Oriol i Tataret
Proa, Barcelona, 2007
El currículum de l’autor és ampli: prevere de la diòcesis de Vic, llicenciat en teologia i filosofia, professor de teologia moral, promotor del Seminari de doctrina social de l’Església a la Facultat de Teologia de Catalunya, professor de doctrina social de l’Església a la Universitat pontifícia de Salamanca i relator del Concili provincial tarraconense.
Abans del llibre que comentem va publicar, amb Joan Costa, Fet nacional i magisteri social de l’Església (Proa, Barcelona, 2003) escrit amb ocasió de la instrucció pastoral de la Conferència episcopal espanyola titulada Valoración moral del terrorismo en España, de sus causas y de sus consecuencias, que fou aprovada el novembre del 2002 i que contenia pronunciaments sobre el nacionalisme.
Nació i Magisteri Pontifici és una investigació ampla i curosa, amb uns resultats que són exposats de forma sistemàtica i clara. L’autor pren en consideració un total de 380 documents. Després del prefaci del cardenal Paul Popard, president del Consell Pontifici per a la Cultura, i de la presentació del propi autor, vénen set capítols dedicats a Pius XI, Pius XII, Joan XXII, al Concili Vaticà II, a Pau VI i a Juan Pau II. El període temporal cobert va, per tant, de 1922 a 2005. Observi’s que és un període que va viure commocions i canvis molt amplis, com ara la Segona Guerra Mundial, la descolonització, la Guerra freda i la desintegració de la Unió Soviètica. En molts casos, les nacions i els nacionalismes van estar implicats en primer pla: es va veure el nacionalisme alemany aprofitat per als projectes expansius del Nacionalsocialisme, la dominació de diverses nacions -estats bàltics, Ucraïna, Bielorússia, per exemple, a més dels països de l’est d’Europa- per la Unió Soviètica i la creació de nous estats arran de la descolonització, de la desintegració de la Unió Soviètica, i de la secessió de països prèviament iugoeslaus. La doctrina pontifícia es fa ressò freqüentment d’aquests fets.
En cada un dels capítols que hem detallat, l’autor fa una presentació del Papa corresponent i a continuació reprodueix els textos originals que ha seleccionat com a significatius per al tema que investiga. A continuació analitza el seu contingut. Al final de cada capítol fa una síntesi doctrinal. Aquest material sobre els sis papes estudiats, més el Concili Vaticà II, s’estén fins la pàgina 716 del llibre. El Papa al qual es dediquen més pàgines és Joan Pau II (403), seguit per Pau VI (120) i el Concili Vaticà II (60). El document de síntesi doctrinal més extens també és el dedicat a Joan Pau II (37 pàg.), molt lluny dels que segueixen (Pius XII i Pau VI amb 4 pàgines). Segurament això és el resultat d’un llarg pontificat, 27 anys, d’una excepcional energia i creativitat que es va mostrar en molts àmbits, d’una intensa activitat viatgera que el va posar en contacte amb moltes nacions i del seu origen polonès, amb la injecció de sensibilitat que això pot suposar respecte a situacions d’opressió o de llibertat de les nacions.
Després dels capítols dedicats als diferents papes i al Concili Vaticà II, el llibre conté un annex amb un compendi de la doctrina social de l’Església referent al fet nacional. També inclou un índex temàtic que, pel seu caràcter sintètic, obre amb eficàcia el llibre a l’interès del lector. Registra quinze entrades, les quals val la pena reproduir: autodeterminació, cultura, Déu, estat, Europa, família, home, llengua, minories, nació, nacionalisme, pàtria, poble, racisme i secessió. Sota cada un d’aquests termes vénen les referències a les pàgines dels textos corresponents i cada una d’elles és precedida per un títol que ens indica sintèticament allò que trobarem. Aquestes referències estan reunides prèviament en tres grups que es distingeixen segons sigui el prisma al qual responen: el teològico eclesial, l’antropològic o l’ètic jurídic.
La doctrina social de l’Església distingeix entre dos tipus de nacionalismes. L’esperit de la distinció es veu clar seguint el text de Joan Pau II: “El patriotisme, en efecte, és el recte i just amor de la pròpia identitat com a membre d’una determinada comunitat nacional. Negació del patriotisme és el nacionalisme: mentre que el patriotisme, estimant allò que és propi, estima també allò que és d’altri, el nacionalisme menysprea tot allò que no és propi. Allò que és d’altri, si no reeix a destruir-ho, cerca d’apropiar-s’ho” (pàg. 500) Aquesta accepció negativa del nacionalisme sembla aplicar-se molt bé al comportament que tenen, en ocasions, les nacions majoritàries respecte a les minoritàries dintre d’un estat plurinacional, encara que, com a actitud, el nacionalisme negatiu així definit pot afectar a qualsevol tipus de nació. L’altra cara, el nacionalisme positiu o patriotisme, va tenir una formulació, feta pel poeta polonès Norwid, que Joan Pau II cita amb satisfacció: “La nació és feta no solament d’allò que la distingeix de les altres, sinó també de tot allò que la uneix a les altres” (pàg. 628).
Mirant la doctrina pontifícia en el seu conjunt, queda clar que el nacionalisme negatiu és una deformació del nacionalisme positiu o patriotisme. Tant la nació com el nacionalisme, considerats en el que pròpiament són, no solament mereixen un judici positiu sinó que són considerats com una dimensió essencial de l’existència humana i de les exigències del seu desenvolupament, una dimensió que cal afavorir i conrear. Podem prendre la definició de Joan Pau II: “La nació és la societat natural en la qual l’home, a través de la família, ve al món i forma la seva pròpia identitat social; és a dir, que ell viu en una determinada cultura que afaiçona el geni del seu poble i imprimeix en els homes (...) les característiques de llur personalitat i de llur formació” (pàg. 353).
Cal tenir en compte, en primer lloc, que fent aquesta valoració de la nació, reconeixent-li aquest paper essencial en la vida dels homes, el pensament pontifici se situa, de bon principi, en franca oposició a l'uniformisme, a la idea que les unitats polítiques han de fonamentar la seva cohesió en una bàsica uniformitat cultural, lingüística i simbòlica. No cal pensar massa per trobar exemples llunyans, propers i molt propers d’aquesta creença. La molt diferent posició de la doctrina pontifícia pot veure’s consultant el terme “minories” en l’índex temàtic del llibre que comentem. Hi comprovarem la decidida defensa de les minories per part de la doctrina pontifícia, que els reconeix el dret a existir i a les seves peculiaritats culturals i lingüístiques, tot establint l’obligació que tenen els estats de promoure i afavorir els seus drets.
Quan parlem de nació ens referim a quelcom més que a una minoria. Encara que sigui una nació minoritària, mirar-la en tant que nació és diferent que mirar-la en tant que minoria. Una nació considerada en ella mateixa és una comunitat unida per vincles diversos - culturals, històrics, polítics - i amb el desig de continuar unida. Caldria afegir, probablement, que aquesta comunitat constitueix una mena de base existencial per als seus components, com llur lloc de partença i d’arribada. Finalment, sembla també característica de la comunitat nacional la voluntat de ser, mitjançant les institucions oportunes, un subjecte col·lectiu capaç de decidir sobre els seus propis afers. Al respecte, la doctrina de l’Església té formulacions molt clares, com ara aquesta de Joan Pau II: “L’Estat és sòlidament sobirà quan governa la societat i alhora serveix el bé comú de la societat i consent a la nació de realitzar-se en la seva pròpia subjectivitat, en la seva pròpia identitat”. (pàg. 365) El terme “subjectivitat” aplicat a la nació sembla implicar que és concebuda com un subjecte i que l’estat és un organisme al servei de la nació. De fet, en un altre document, el mateix Joan Pau II diu que “l’estat és l’expressió de l’autodeterminació sobirana dels pobles i les nacions” (pàg. 162), cosa que després rebla de la següent manera: “És ací on rau la seva autoritat moral. Fill d’un poble de cultura mil·lenària que ha estat privat durant un temps considerable de la seva independència com a estat, jo sé, per experiència, l’elevada significació d’aquest principi” (pàg. 319).
La connexió entre nació i estat, per la qual aquest últim rep la seva legitimitat com a fruit de l’autodeterminació de la nació, ens porta a l’autodeterminació mateixa considerada com a dret de les nacions. Si ens dirigim de nou a l’índex temàtic del llibre, comprovarem immediatament que hi ha nombroses referències als seus diversos aspectes. Si no m’equivoco, el text més antic, dintre del període estudiat, és un de Pau VI que conté un discurs al parlament d’Uganda, el 1969, en el qual parla de la “llibertat dels territoris nacionals”, entenent per tal “la independència civil, l’autodeterminació política i l’emancipació del domini d’altres poders”. Com deia, en l’índex temàtic trobem referències a desdir al dret d’autodeterminació. Algunes d’elles són les següents: “És un principi bàsic en la vida dels pobles”; “és font de desenvolupament dels pobles”; “té relació intrínseca amb la justícia”; “és un dret indispensable per a l’ordre i la pau entre els pobles”.
En l’extensa obra que estem comentant, el lector trobarà un ampli espectre de qüestions relatives a la nació tal i com és tractada pel Magisteri Pontifici, així com d’altres que en tenen relació, com hem vist en detallar els continguts de l’índex temàtic. No podem pretendre fer un resum, però sí que s’ha de destacar, per acabar, algun punt que posi de manifest el relleu que la nació agafa en el Magisteri Pontifici. Crec que cal subratllar l’anterioritat de la nació respecte a l’estat en l’ordre històric, antropològic i jurídic, de forma que és aquella, com hem vist, la que legitima a aquest. Una posició així va molt més enllà del reconeixement que l’home s’insereix sempre en una família que al seu torn és al si d’una comunitat més àmplia, dotada de característiques històriques i culturals pròpies. Aquesta és una realitat veritablement difícil de negar però que pot ser valorada de forma modesta, reduint la comunitat en qüestió a mera comarca o regió. O pot ésser quelcom més, una nació, una comunitat destinada a ser un subjecte polític. Crec que val la pena veure que aquesta qüestió es planteja molt vivament en el pensament pontifici. I això no passa tan clarament en d’altres concepcions. Penso en el concepte de patriotisme constitucional, que vincula primàriament l’individu amb la comunitat política mitjançant la lleialtat a una mateixa constitució. El significat a Alemanya d’aquest concepte d’origen alemany, és força interessant i està vinculat a la por al nacionalisme cultural i ètnic, perquè té una justificació versemblant atenent a la historia recent. Però el concepte de patriotisme constitucional, com que deixa en un segon pla els elements clàssics de la definició de nació– història, llengua, cultura, referències simbòliques, sentiment de pertinença, projecte col·lectiu–, s’ha pogut convertir, a l’Estat espanyol, en una forma de lluita del nacionalisme d’arrel castellana contra la resta de nacions que estan dintre de l’estat però amb arrels diferents. Per aquests espanyols tal vegada importen els valors democràtics de la constitució, els quals són posats en primer pla pels alemanys que defensen el concepte de patriotisme constitucional, però certament també els importa, i tal vegada més, trobar un argument adequat per justificar la seva decidida negativa a reconèixer el dret a la llibertat de les nacions que no són la seva.
Un altre pensament força allunyat del pontifici és aquest en el qual trobem vinculats el liberalisme individualista i l’estatisme uniformista, on l’exaltació de la llibertat individual coexisteix amb la negació de la llibertat dels pobles, i on la pròpia diversitat dels pobles freqüentment és vista com un destorb per la coherència política i com la supervivència d’elements antiquats. Tot això porta a una primacia de l’estat, on solament té presència real la nació, quan coincideix amb l’estat, quan té prou majoria per considerar-lo seu i manejar-lo com a seu.
La sensibilitat del Magisteri Pontifici és del tot diferent, com hem vist i com pot veure molt més àmpliament qui profunditzi en el llibre de Mossèn Oriol. Una de les fonts d’aquesta sensibilitat és, probablement, que l’Església sap que la història és en mans de Déu, la qual cosa implica que els subjectes històrics, els estats, han de basar-se i respectar quelcom que els és previ. Relacionat amb això, el dret natural, al qual es vincula el pensament pontifici, constitueix per sí mateix una referència per damunt del dret positiu, i impedeix així considerar els estats i les constitucions com un nivell últim. No menys important és que la memòria històrica de l’Església recorda la importància de les arrels cristianes dels pobles, fruit dels processos d’evangelització. Aquest element, que tan immediatament afecta l’Església, té poc a veure amb estats i constitucions. Per la seva natura és completament proper als elements prepolítics que configuren una nació i és, per si mateix, un element forjador d’aquesta. Quan l’Església demanava que el projecte de constitució europea fes esment de les arrels cristianes d'Europa estava en joc, en realitat, una determinada concepció històrica i política.