Mystic River, de Clint Eastwood

Mystic River
Clint Eatswood
Estats Units d'Amèrica, 2003

«Aquesta pel·lícula tracta de gent real que intenta buscar la seva identitat en circumstàncies molt difícils. Això s’ha de treballar des de la sinceritat i cal que el resultat sigui versemblant.» Així s’expressa el mateix Clint Eastwood en relació amb el tema de la seva pel·lícula Mystic River, al meu parer, una de les més reeixides que ha realitzat com a director. En ella, hi trobem condensades qüestions que d’una forma més o menys constant són tractades en la seva extensa filmografia, però, en aquest, cas, reunides en un mateix film i examinades amb mirada reposada i de forma més pregona. Els fets que se’ns narren a través de l’ull de la càmera transcorren com les aigües del riu, el nom del qual dóna títol a la pel·lícula. El riu místic que, lent, formant grans meandres d’aigües encalmades, travessa l’humil barri d’East Buckingham de la ciutat de Boston, on se situa l’acció. Dic que les qüestions s’hi condensen perquè, en aquest treball, Eastwood, emulant l’estil directe i contundent de molts dels personatges per ell interpretats, ens confronta a l’avatar en què es resumeix tota existència humana: la vida, tant la de l’humil treballador com la del ric empresari, es desenvolupa sota un aspecte èpic, en els termes d’una lluita. Una lluita per tractar d’assolir uns fins, que un dia, potser quan era un jove adolescent, es van identificar amb la plenitud de la felicitat. Una lluita, per tant, en el transcurs de la qual la persona es posa a prova, i on, tot sovint, ella mateixa –les seves pors i neguits– en constitueix el primer obstacle.

Jimmy Markum, Dave Boyle i Sean Davin, els personatges principals del film, protagonitzen també sengles lluites, i també ells, tot sovint, esdevenen els contrincants de si mateixos. Tenen una cosa en comú. Comparteixen el temps de la infantesa: els jocs en els carrers d’edificis ombrívols i tristos del barri, i la calma de les aigües somnolents del riu. Però comparteixen sobretot una experiència tràgica: la de la descarnada irrupció del mal i el manlleu de la seva innocència. Un dia, mentre jugaven al carrer, com en moltes altres ocasions, se’ls acostà un home gran. Se’ls presentà sota la disfressa de policia, un guardià de la llei. Els renyà perquè havien inscrit els seus noms amb un pal sobre el ciment tendre d’una obra. Jimmy, el més decidit de tots ells, l’havia escrit en primer lloc; Sean, l’havia seguit, i Dave... Dave només va tenir temps de ratllar la primera síl·laba. El seu nom quedà a mitges, perquè, just quan l’escrivia, féu acte d’aparició l’enganyador, el suposat policia. Aquest, després de reprendre’ls, s’emportà Dave en cotxe. Ningú no va saber res més d’ell fins al cap de quatre dies. L’home gran, que s’havia presentat com un policia, era en realitat un pederasta. Juntament amb un altre, havia retingut en un soterrani el pobre infant i n’havien abusat. Dave mai més no podrà tornar a veure el món amb els mateixos ulls. Ni ell, ni tampoc cap dels altres dos amics. Van tenir sort, el mal s’emportà en Dave, però els hauria pogut tocar a ells. Tal és la presentació de la història que en aquesta pel·lícula ens vol contar el senyor Eastwood. Es tracta d’una història el guió de la qual està basat en una novel·la de l’escriptor nord-americà, d’ascendència, irlandesa, Dennis Lehane. Les escenes que acompanyen aquesta presentació ens mostren el barri des d’un punt de vista aeri, amb uns plans del pont de ferro sobre el corrent del Mystic. Després, la càmera se centra en el balcó d’un pati interior, on dos homes xerren relaxadament sobre el proper partit de la lliga de beisbol, mentre prenen una cervesa. Al carrer, sense gaire trànsit, els nois juguen.

Han passat els anys, els infants s’han fet grans. Amb el pas del temps, les seves vides s’han separat, han recorregut camins diferents. Però, ara, en plena maduresa, de nou un altre esdeveniment els tornarà a unir, en el mateix barri, en els mateixos carrers, on tantes vegades havien jugat durant la seva infància, a la ribera del mateix riu. I, de nou, allò que els reuneix és un fet tràgic. Com si la vida en aquest barri de cases velles i bars decadents de llum esmorteïda estigués marcada per la fatalitat. L’homicidi de la jove filla d’en Jimmy, la Katie, fa que les seves vides es tornin a encreuar. Des que eren petits, cadascú ha esdevingut protagonista d’una història, la seva, que carrega com pot sobre si. Eastwood, en aquesta segona part del film, demostrant el seu geni, ens condueix a un viatge a través de l’ànima dels tres personatges. L’avenç en la investigació del crim per part d’en Sean, convertit en un bon policia, atent i eficaç, transcorrerà en paral·lel amb el desvetllament del món que s’oculta en l’interior de cadascun d’ells. Veurem fluir la seva història i el seu passat al ritme en què ho fan les aigües fosques que discorren sota el pont.

Jimmy (cal dir-ho, magistralment interpretat per Sean Penn), en assabentar-se de la mort de la seva filla, i de les circumstàncies en què s’ha produït, colpejada brutalment, sent abatre’s sobre si, com un punyal que s’enfonsa en el més profund de la seva ànima, tota la ignomínia i la vilesa d’aquest món. Ell és un exemple de lluitador. És cert, en la seva joventut va sucumbir als vicis del barri i va caure en la delinqüència. Però sempre va mantenir-se fidel a un codi d’honor: no tot en aquesta vida és igualment vàlid. Un amic és un amic, un tracte amb algú és un tracte amb algú, i, no en virtut del tracte, però sí d’aquest algú, amb un rostre, uns ulls i una família, ell mai no el trencarà. És un esperit medieval. En cert sentit, és el més innocent dels tres personatges. Entoma les coses tal com li vénen. Les assumeix i les encara a partir d’uns principis molt elementals, però al mateix temps profunds, l’amistat i l’amor a la família. La mort de la seva filla Katie se li fa insuportable perquè va ser gràcies a ella que la seva vida va fer un tomb. La seva mare va morir de càncer quan era ben petita i ell era a la presó, traït per un company de lladronicis. En sortir, la mort de la seva dona, i la fragilitat de la nena, pràcticament un nadó, el feren adquirir un ferm compromís amb totes dues. Ell és així, un home de compromisos. Sempre mira directament als ulls de l’altre. És amb els ulls que segella els seus tractes, i no amb la lletra de l’escrit.

En Sean (Kevin Bacon) és l’encarregat de descobrir l’autor de l’assassinat. És per això que torna al barri, del qual havia marxat, potser fugit, per a fer carrera. Dels tres amics, aparentment és a qui millor li han anat les coses. Amb un càrrec de responsabilitat i una feina ben respectable. Garant de la llei i la justícia, polit i atent, d’alguna manera constitueix el contrapunt d’en Jimmy. Tanmateix, també en ell es beslluma el signe del malfat que impregna el barri. S’acaba de separar de la seva dona, en el precís moment en què esperen un fill, i experimenta durament, intensament, el fibló de la soledat. Actua, fa la feina, gairebé maquinalment, perquè el seu cap s’envola, es perd en el record de l’amor perdut. Malgrat tot, amb l’encontre amb els seus dos antics companys de jocs, sentirà renéixer el caliu de l’amistat. En la investigació l’acompanya Whitey Powers (Laurence Fishburne). Ell no és del barri. Els seus judicis, la seva manera de fer desembarassada aportaran aire fresc a la carregada atmosfera en què en Sean es veu obligat a desenvolupar la seva recerca. Tot li és excessivament proper, i no aconsegueix desprendre’s dels llaços afectius a fi de realitzar la feina amb la serenor i la imparcialitat requerides: la morta, és la filla d’un amic de la infància, i un dels principals sospitosos, en Dave, és l’amic que el cotxe va emportar, aquell qui no va tenir temps d’inscriure el seu nom al ciment de l’obra.

En aquest tercer personatge sembla concentrar-se tot el que de tràgic hi pugui haver en l’existència humana. Prematurament arrencat del món innocent de la infantesa i llençat al subsòl de la vida, en Dave és un home esquinçat. Quan es produeix el retrobament, gaudeix d’una llar. Mena una vida senzilla, però aparentment feliç. La seva dona és una modesta noia del barri, la Celeste (Marcia Gay Harden), cosina de l’Anabeth (Laura Linney), la dona d’en Jimmy en el moment que s’esdevenen els fets. Tenen un fill menut a qui agrada d’emular els grans jugadors de beisbol. Amb l’assassinat de la Katie, el passat ressorgirà ferotge i brutal en la ment d’en Dave. Qui és exactament ell? El nen que uns homes-llops –així es refereix als seus segrestadors– un dia van arrabassar la seva infància, o l’home que és ara i que ha crescut sota la més absoluta negació del passat. En ell conviuen dues persones: el nen a qui no van deixar créixer, que viu ancorat en un temps pretèrit, i l’home lligat al present, marit de la Celeste i pare d’un fill. També en Jimmy, fins i tot en Sean, tenen una relació complicada i difícil, amb el seu passat; també ells senten que una part de la seva infància va anar-se’ls-en amb aquell cotxe, però encara són capaços de mantenir units els extrems de la seva persona. Certament, la seva és una existència en una tensió constant, però tenen prou força per no acabar de partir-se en dos. En canvi, en Dave, com ell mateix confessa a la seva dona, es veu a si mateix com un vampir, algú que és mort en vida, obligat a viure en les tenebres per ser un altre a la llum del dia.

La matinada del diumenge, en què es produí l’assassinat, en Dave va sortir a fer unes copes. Coses de l’atzar, fou el darrer de veure amb vida la Katie. En tornar cap a casa, l’assaltà l’ombra del passat. Veié com un pederasta abusava d’un infant dins un cotxe, com a ell mateix li succeí.

Obrí la porta, alliberà el vailet, i colpejà i colpejà l’homellop fins a la mort. Corprès pel que havia fet, arribà a casa. La Celeste, en veure’l entrar amb les mans ensangonades i amb una ferida de ganivet al ventre, s’alarmà. Els dos fets, l’assassinat de la Katie i la mort del pederasta, s’havien esdevingut la mateixa nit. Durant els dies següents, en Dave manifesta una conducta estranya, es mostra distant, capficat i expressa unes estranyes idees sobre si que omplen de preocupació la Celeste. Cap notícia als diaris de la mort d’un pederasta en un cotxe al barri. La dona dubta del marit. És una noia feble, insegura, que no està feta per suportar amb enteresa els embats de la vida. Necessita que se li ofereixi seguretat i el seu marit es condueix com algú que ha perdut la raó. Superada per la situació, l’abandonarà. S’adreçarà a en Sean, el marit de la seva cosina i el pare de l’assassinada. L’angoixa, la por, no la deixen viure i li confessarà que creu que en Dave és el culpable de la mort de la seva filla. Ella entreveu quina serà la reacció que aquesta confessió pot provocar en en Sean, però, a pesar de tot, prefereix tancar els ulls, estima en grau superlatiu la tranquil·litat, i defuig la lluita.

La confessió de la Celeste suposarà el desenllaç de la tragèdia. En Sean, acompanyat de dos pinxos, antics col·legues, els germans Savage, anirà a buscar en Dave. Després d’emborratxar-lo en un antre llòbrec a la riba del riu, el Black Emerald Bar, fantàsticament condicionat per Henry Bumstead, el dissenyador de confiança d’Eastwood. El seu interior decadent actua de signe premonitori del que ha de succeir, com ho fan el barri i el riu. Sota les bromes de l’alcohol, en tancada nit, conduiran en Dave vers el corrent de les aigües. En Sean és un home noble, però primari i instintiu, allò primer són la dona i els fills. Tot l’orgull, tota la dignitat que un pugui tenir, es resumeix a ser capaç de lliurar-se de forma absoluta als seus. Com els membres d’un clan ho fan amb tots aquells qui en formen part. Tot el que no sigui això amaga un fons de covardia.

D’altra banda, això ho justifica tot. La família és l’aliment de l’ànima d’en Jimmy, és allò que l’allibera del seu tèrbol passat. És per aquesta raó que, equivocadament i tràgica, executarà el seu amic. L’endemà s’adonarà del seu error. L’altre amic, en Sean, el policia, el va a trobar i li comunica que ja han descobert el veritable assassí. Al germà del noi amb qui sortia la Katie, en voler gastar una broma a la noia, se li disparà la pistola amb què anava armat. Després, amb l’amic que l’acompanyava, la colpejaren fins a treure-li la vida a fi d’evitar poder ser inculpats per ella. L’absurd, el malfat, indeleble, torna a abatre’s sobre els protagonistes d’aquesta història. En Sean preguntarà al seu amic si ha vist en Dave. A la qual cosa en Jimmy, desfet, contestarà: «en Dave fa vint-i-cinc anys que no el veig. Des que un cotxe se’l va endur». Els dos s’estan mirant els ulls. Sense que encreuïn cap paraula, s’entenen. En Sean no podia haver mort algú que, com els vampirs, ja era mort en vida. Més aviat, l’alliberà de la tortura en què s’havia convertit la seva existència.

No vull acabar el comentari sense destacar el que em sembla que són dos aspectes importants d’aquesta pel·lícula. L’un té a veure en allò que ens vol dir el director amb la història que hi narra, l’altre en la forma de narrar-la en imatges. M’atreviria a dir que ambdós aspectes constitueixen uns trets característics, no només d’aquest treball, sinó del conjunt de l’obra de Clean Eastwood. En Sean, en Jimmy, fins i tot en Dave són uns herois. No és ben bé l’heroisme del pistoler que surt a l’encontre d’una colla de bandits. A l’estil del William Munny de Sense perdó (1992), o del Predicador, de Genet Pàl·lid (1985). Els d’aquells és un heroisme més interioritzat, basat sobretot en la lluita que cadascun d’ells manté amb si mateix, a fi de no sucumbir davant les adversitats a què els enfronta l’existència. Aquí la colla de bandits –els Little Bill i Lahooks–, per dir-ho així, la constitueix la vida mateixa. Des d’aquest punt de vista Mystic River fora un aprofundiment de la temàtica al voltant de la qual giren moltes de les obres d’Eastwood. Certament, en Dave sucumbeix, no pot superar l’esquinçament a què l’ha abocat la seva experiència traumàtica, prematura, amb el mal del món; però és una mort amb honor, enmig del fragor del combat. Combatre no garanteix l’èxit, però atorga dignitat a qui el presenta. Aquesta em sembla que és una de les claus per entendre el cinema d’aquest director. La vida d’en Dave té el caràcter de lluita, si més no, en l’acceptació del patiment. Justament allò que vol defugir la seva dona. La Celeste vol una vida fàcil, despreocupada i feliç. Ella, com en Dave, sucumbeix a la desgràcia, però, a diferència d’aquest, sense presentar combat. És per això que en la darrera escena –magnífica seqüència plena de finor, intel·ligència i enginy–, durant la processó que travessa el barri celebrant nogensmenys que el 4 de juliol, dia de la Independència, quan es troben les mirades de la Celeste i d’en Sean, i la d’aquella amb en Jimmy, tot està dit. Un altre cop les mirades: aquestes veuen l’interior de l’ànima. Cadascú sap el que val, el que pot demanar o exigir de l’altre. En això es condensa el significat místic de la pel·lícula, i com deia abans, del conjunt de l’obra d’Eastwood: ni classes socials, ni ideologies polítiques, ni gèneres, què punyetes, allò en què es distingeixen els homes i les dones és a saber fer-se dignes, o no, de si mateixos, a acceptar o no el combat en què de vegades es converteix la vida. No cal dir-ho, també aquest és el tema de Million Dollar Baby (2004) i de Cartes d’Iwo Jima (2006), per citar dues de les seves darreres pel·lícules de més èxit.

El segon aspecte que voldria destacar de la pel·lícula té a veure amb la tècnica de la filmació. Si el contingut de la mateixa, les qüestions que s’hi plantegen, es tracten amb una gran finor; si la interpretació dels actors, tant d’elles, com d’ells, mereix el qualificatiu d’excel·lent; l’ús de la càmera i el muntatge de les escenes és igualment elogiable. L’espectador ni s’adona de l’existència mediadora de l’aparell fílmic entre ell i la realitat que se li mostra. És tal la sinceritat des de la qual es treballa, tan gran la versemblança que s’imprimeix a les imatges, que un s’hi sent dins, participant del drama que s’hi descabdella, gaudint i patint amb els personatges. Res de virtuosismes o de fàcils efectismes. El llenguatge cinematogràfic és, aquí, plegat a les necessitats del guió, i en això consisteix precisament l’habilitat i el saber fer del director. Les seves vistes aèries, sobre el barri i el riu, no són meres concessions al gaudi estètic –al qual també conviden–, els primers plans sobre els rostres dels personatges, com els que tenen lloc durant el crucial diàleg entre en Jimmy i en Dave, que precedeix la mort del segon a mans del primer, o el que se centra en l’expressió d’en Jimmy, en el moment d’assabentar-se que el cos trobat per la policia és el de la seva filla, no són el resultat d’una voluntat de lluïment en el maneig de la càmera, tot al contrari, pretenen posar al davant de l’espectador el neguit de l’ànima humana, que en pugui gairebé sentir el panteix, el batec del cor. Potser no passarà a la història per les seves innovacions en el llenguatge cinematogràfic, i no perquè aquestes es vegin vedades o limitades en les seves obres, sinó perquè aquest no és el seu propòsit final. Si es considera la globalitat dels seus treballs, un s’adona que allò que vol Clint Eastwood, i li agrada fer, és explicar històries. Històries de vida, el descabdellament de les quals, com hem dit abans, exigeix la resolució d’un conflicte personal, interior, per mitjà de la resolució d’un d’exterior, en què hi ha implicada la vida d’un altre. Per acabar: l’atractiu de les pel·lícules d’aquest director –i potser allò pel qual se les pot rebutjar– consisteix en la seva simplicitat, en el fet que ens parlen sense embuts, amb les cartes damunt la taula, de nosaltres mateixos.

Fitxa Tècnica

Duració: 137 min
Direcció: Clint Eastwood
Guió: Brian Helgeland; basat en la novel·la homònima de Dennis Lehane
Fotografia: Tom Stern
Música: Clint Eastwood
Muntatge: Joel Cox
Direcció artística: Jack G. Taylor Jr.
Repartiment: Sean Penn, Kevin Bacon, Tim Robbins, Laurence Fishbourne, Marcia Gay Harden.