Música al voltant de Màrius Torres

Des de fa segles i en les més diverses cultures, la poe-sia oral ha anat aparellada indissolublement amb la música. Més modernament, els poemes escrits, ressonant de manera diferent en cada lector, han estat sovint convertits en cançons o han inspirat músiques que els acompanyen o els comenten. A les acaballes de l’any del centenari del naixement de Màrius Torres he tingut ocasió d’escoltar algunes músiques inspirades per poemes seus. Voldria comentar-les a continuació, fent abans una pinzellada sobre el nostre poeta, la seva obra i la seva relació amb la música.

Durant els anys d’estudiant de medicina a Barcelona i mentre treballava com a metge a Lleida, Màrius Torres també s’havia dedicat a activitats artístiques, culturals i polítiques. El 1935, en ser-li diagnosticada una tuberculosi pulmonar aguda, aquell jove metge de vint-i-cinc anys que també tocava el piano i escrivia versos, narracions, cròniques i articles, va ingressar al Sanatori de Puig d’Olena, al terme de Sant Quirze de Safaja. Allà, en l’isolament i en l’ambient jovial i afectuós d’un petit cercle de bones amistats, va dedicar-se bàsicament a llegir, escriure, tocar el piano, conversar i passejar, i es va convertir en algú que, lliurat de ple a la poesia, anava deixant rastre de la seva vida interior poema rere poema. Sense renunciar del tot al to més anecdòtic o de circumstàncies dels seus poemes primerencs, la seva poesia es va anar decantant cap al cantó més essencial de les coses. Però encara que la poesia esdevingués un dels centres principals de la seva vida i que es girés sovint cap al transcendent, Màrius Torres també era capaç de mirar la seva activitat poètica amb un punt d’humor. El 1942, sis mesos abans de morir, deia en una carta a Carles Riba: “Si volgués resumir què m’han portat aquests quatre anys darrers, us diria que, d’una banda, l’afermament en la meva vocació, la consciència que jo sóc essencialment aquesta cosa absurda: un poeta líric”.

Melòman i pianista d’afició, Màrius Torres tenia una aptitud especial a expressar la seva vivència intensa de la música. Passant fluidament d’un pla més familiar i proper a la natura a un pla més abstracte i filosòfic, molts dels seus poemes es refereixen a la música per intentar fer-nos entendre certs misteris de la vida, o bé il·luminen els misteris de l’experiència musical parlant-nos de coses més visibles de la vida quotidiana.

Al costat de l’aparició en escena de la música mateixa o de motius que hi tenen relació –un instrument, algú que toca, el nom d’un compositor–, en la poesia de Màrius Torres hi ha un parlar que sovint sona com una música i hi ha també una mena de clima espiritual o música profunda que podem identificar amb una manera d’estar i de veure les coses i amb el to amb què ens les diu el poeta. Tant si es refereix a l’amistat i l’amor com si parla de la música, la bellesa del món, la mort o l’infinit –amb els anhels, melangies, incerteses, joies i esperances que els acompanyen– el poeta s’expressa en un to introspectiu, profund i solitari que alhora és cordial, lleuger i comunicatiu. Sovint, com si fóssim dins un monòleg o un diàleg que ens van empenyent en una o altra direcció, ens trobem mirant la vida i el món amb un somriure de melangia i de pau, amb una serenitat, amb una humilitat, amb una clarividència o amb un meravellament que són els del poeta i que es van fent també una mica nostres. Escoltar aquest to, reconèixe’l i anar-nos-hi identificant pot veure’s com una activitat alhora poètica, musical i espiritual.

Partint sobretot de la seva vivència de la música de cambra, Màrius Torres ens va deixar diversos poemes il·luminadors sobre com la música ressona dins nostre. Alguns músics, al seu torn, han fet aportacions a la seva poesia posant nova música a alguns dels seus poemes. Vegem-ne uns exemples.

Maria Rosa Ribas havia compost ja fa anys diverses cançons sobre poemes de Màrius Torres. Coincidint amb el centenari del poeta, la discogràfica Columna Música les ha publicat en el CD Les ales del vent. Durant un dels actes de presentació d’aquest CD en vaig escoltar en directe una selecció, amb la compositora actuant com a pianista. Els acompanyaments del piano i tota la música sonaven acolorits i inspirats, si bé a moments, cap al final del recital, aquell encant que ho embolcallava tot potser resultava una mica massa uniforme. La soprano i el tenor van cantar amb molta musicalitat, i crec que si ho haguessin fet amb menys volum de veu i en un to menys operístic ens haurien acostat més a uns poemes que, pel meu gust, demanen ser dits a mitja veu. Per assegurar que el text cantat fos ben entenedor, abans de la interpretació de cada cançó dos rapsodes en van recitar el seu poema inspirador, i va ser un plaer gaudir de la seva manera tan personal de dir-los –fent més èmfasi en el ritme i la musicalitat de cada poema, l’un, i revelant-nos-els amb més austeritat i amb un accent lleidatà preciós, l’altre–. L’acte va acabar amb la interpretació d’una cançó composta per Màrius Torres sobre el poema de Paul Verlaine “Chanson d’automne”. Senzilla, d’un gust exquisit i amb reminiscències de lied francès, em va semblar una excel·lent acompanyadora i comunicadora del sentiment del poema.

Posteriorment, navegant per internet, vaig escoltar el que han fet sobre la poesia de Màrius Torres diversos cantautors. La seva manera de cantar acostuma a ser més entenedora que la de la majoria de cantants de música clàssica, potser perquè vocalment o tècnicament el seu cant és menys exigent –i acostumen a comptar, a més a més, amb l’ajut del micròfon–, o perquè la seva necessitat de comunicar-se passa per damunt de preocupacions de tècnica vocal, i la simplicitat de les seves melodies facilita que puguem seguir sense esforç el que diu cada poema. Amb tot, la senzillesa, admirable en algunes cançons, en d’altres apareix més com una pobresa de recursos musicals o com una falta de destresa per fer coincidir les frases musicals i les frases sintàctiques o els accents de la música i els accents de les paraules. Així mateix, hi ha cantautors que semblen tant o més preocupats per la seva veu i la seva obra que per transmetre el poema musicat, i el sentimentalisme amb què Lluís Llach canta “Cançó a Mahalta” no lliga gaire, pel meu gust, amb la vitalitat esperançada que animava Màrius Torres fins enmig dels dubtes, l’angoixa o la melangia. De tota manera, encara que a vegades potser no ens ajudin especialment a penetrar en l’esperit dels poemes que han musicat, la majoria de cantauors han estat tocats per la poesia i hi han reaccionat genuïnament oferint-li el millor que tenien, sovint ens han donat moments molt bonics i rodons –per exemple, Celdoni Fonoll cantant a cau d’orella “L’aire del teu silenci”, el grup Espiral d’Embulls cantant amb dolçor mallorquina “Corren les nostres ànimes” o Biel Majoral dient suaument i deixant ressonar amb tota la força “La ciutat llunyana” damunt d’un fons musical– i no podem oblidar que molta gent ha començat a conèixer Màrius Torres gràcies a la tasca de tots ells.

Després d’anys de tenir-la oblidada en el CD d’Anacrusi Joaquim Homs, un retrat, música de cambra, he escoltat de nou la cançó per a soprano, clarinet i piano que Homs va compondre el 1965 sobre un dels poemes que Màrius Torres havia dedicat a la música, "En el silenci obscur". Homs va ser el primer compositor que va utilitzar el dodecafonisme a Catalunya i a Espanya i, entre alguns cercles, el seu nom s’ha associat amb una certa música inintel·ligible, freda i excessivament racional. Si escoltem aquesta cançó atentament i sense prejudicis, però, ens trobem davant una obra d’una gran força evocadora que ens endinsa en l’esperit del poema i ens hi fa descobrir noves dimensions. Tota la cançó és una unitat que passa com en un sol impuls dins del qual la música fa aparèixer diferents ambients en funció de les insinuacions del text. L’ofici i la sensibilitat d’Homs poden ajudar a explicar la gran capacitat d’aquesta cançó de captar amb precisió i d’amplificar lliurement l’esperit del poema amb tots els seus canvis i matisos. Encara que la seva melodia no sigui fàcil de ser taral·lejada i d’esdevenir popular, crec que aquesta recreació musical d’Homs sobre el bell poema de Màrius Torres és un dels homenatges més bonics del segle XX a la música –comparable al que, en un estil més assequible, havia fet Schubert al segle XIX amb An die Musik.

Recentment, en un concert del minúscul grup de jazz RM Hot Jazz Duo en un local minúscul de Barcelona –La Xocolatada– he assistit a la preestrena de “Vespre de tardor”, tema de jazz inspirat en la cançó que havia compost Màrius Torres sobre el poema de Verlaine “Chanson d’automne”. Es tracta d’una tonada de jazz tranquil·la, amb regust de tango i bossa nova, d’una melangia continguda, serena i, a última hora, també alegre. Acabat el concert, l’autor de la melodia explicava que estava donant voltes a un altre tema de jazz que li havia vingut al cap a partir del poema de Màrius Torres “Tres amigues”, i que volia que tingués un aire emocionat i somrient com el que devia inundar el poeta quan pensava en la Mercè, l’Esperança i la Maria, les seves entranyables amigues del Sanatori de Puig d’Olena.

Les músiques al voltant de Màrius Torres que he pogut sentir no són excessivament pretensioses ni recargolades, i crec que això lliga amb els gustos del poeta. En el dietari que va escriure del 9 al 27 de setembre de 1936 dedicat al seu germà Víctor que acabava d’anar al front, enmig de comentaris polítics, patriòtics i personals, elogiava amb entusiasme L’Auca del Senyor Esteve d’en Rusiñol i en subratllava la falta de pretensions.

D’algunes cançons de diversos cantautors i del tema de jazz “Vespre de tardor” em va agradar especialment que fossin cantades i tocades a mitja veu, tal com imagino que Màrius Torres devia dir els seus poemes. Sempre m’ho he imaginat així, però això no treu que altres amants de la seva poesia no puguin rebre-la d’una altra manera i sentir la necessitat de cridar-la als quatre vents en el llenguatge i l’estil d’una companyia d’òpera o de musical, d’un grup de folk, de pop, de rock o de rap o d’una coral de barri, de poble, d’excursionistes o de filharmònics. I si a alguns no ens acabés de fer el pes l’aire tristoi d’en Lluís Llach, però a ell li sortia de cantar així i a un munt de gent els agradava així, millor per a ells, que hi disfrutin, i tant de bo que tots hi puguem disfrutar també d’una manera o altra.

Més enllà dels gustos i preferències de cadascú, totes les músiques fetes al voltant de la poesia de Màrius Torres ens fan ser a prop d’aquesta poesia una vegada més i d’una manera nova, i contribueixen que aquesta poesia segueixi viva, circulant i provocant reaccions. I fins i tot si ens fan venir ganes de tornar a la poesia de Màrius Torres prescindint de mitjancers musicals, també això els ho podem agrair. Amb tot, en la manera com rellegirem aquesta poesia i com la imaginarem, o com algú ens la dirà i com l’escoltarem, hi haurà també –més conscient i volguda o no tant– alguna interpretació vital i musical que s’afegirà a aquesta mena de partitura que és cada poema escrit.

Van ser molt pocs, els qui van tenir el privilegi de participar en les vetllades de poesia i música que feien a Puig d’Olena i al Mas Blanc en Màrius Torres, les tres amigues, el doctor Saló i, a vegades, Joan Sales, Núria Folch i algun altre amic –i, durant dues setmanes del mes d’octubre de l’any 42, Núria Torres, la germana petita del poeta–. Però a tots ens queden les nombroses cartes que, des del front o des de l’exili, va escriure Joan Sales a Màrius Torres, plenes de comentaris lúcids i sucosos sobre la seva poesia, i a tots ens queda, sobretot, l’obra del nostre gran poeta líric i la capacitat d’anar-la revivint a la nostra manera. En una carta a Joan Sales de l’11 de desembre de 1940, quan aquest i Núria Folch vivien exiliats a la República Dominicana, en Màrius li parla d’una vetllada al Mas Blanc i afegeix unes ratlles adreçades a la Nuri: “M’imagino la teva hamaca. I a tu, que mai t’he sentit llegir versos. Em dóna una íntima satisfacció, com a poeta, pensar que hi ha, tan lluny d’aquí, en un país llunyà com un somni, una veu de dona que llegeix els meus versos”. Avui, a les acaballes del 2010, m’agrada imaginar que en Màrius Torres, fins i tot després d’haver viscut aquelles amistats i aquelles vetllades que alguns no podem evitar de mitificar, també deu estar content que gent de peu pla, de sensibilitats i caràcters ben diferents, llegim, escoltem, diguem o cantem els seus poemes, cadascú a la seva manera. Hi ha gent, aquí baix, que continuem sentint la necessitat i el goig de fer-ho.