Mounier i l'enllaç personalista
Article publicat al Butlletí del Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya.
Tardor 2001. No 117.
A la memòria de l’amic Josep Rovira Martínez amb qui ens subscrivírem junts a la revista Esprit i que em féu veure la importància del Traité du caractère.
Introducció
No és gens fàcil parlar avui d’Emmanuel Mounier (1905-1950), i com que no ho és, no se’n parla gaire. En general per tal d’historiar prou bé la vida intel·lectual europea del segle XX és molt difícil dibuixar adequadament les dimensions, primerament, de la crisi dels anys 1930-1932 i després la de l’any 1940-1941, sobretot a França, i la de 1947-48. L’any 1946 E. Mounier diu que el moviment personalista nasqué de la crisi oberta l’any 1929 amb els cracs de Wall Street i considera que aquesta mateixa crisi dura encara en el seu moment present de la immediata postguerra.1 P. Ricoeur, en un escrit important al qual ens referirem, pensa que és retrospectivament que E. Mounier unifica tot el sentiment del període en una llarga crisi, però que aquest sentiment no era dominant a França els anys 1930-32 en què la repercussió dels cracs fou de moment molt feble com un sentiment col·lectiu. El que passa, sempre segons P. Ricoeur, és que trencant un sentiment col·lectiu d’una certa normalitat republicana Mounier i altres joves pertanyents a moviments semblants “han posat en crisi el que ell anomenarà l’ordre establert, més que seguir una crisi ja visible als ulls de tothom”2. Fóra ben possible, és una llei de la dinàmica dels records fer més homogenis els sentiments propis d’un llarg període d’allò més precisament sentit a cada moment en fragments més petits. La qüestió es complica quan el descontent primerament pressentit en una ruptura generacional es fa pels fets posteriors, senyal evident d’una crisi generalitzada. Una cosa semblant podríem advertir a Catalunya entre la vivència dels prohoms de “la normalitat” republicana i els més joves combatents al front de les milícies pirinenques o els oficials de l’escola de guerra. El cert és que E. Mounier fundà l’any 1932 la revista Esprit i posà en marxa el moviment personalista en el context europeu d’una crisi de civilització. A casa nostra el jove Maurici Serrahima fou corresponsal de la revista Esprit.
Dividirem les reflexions resultants d’aquesta nova mirada a l’obra de Mounier en quatre apartats en què tractaré successivament de la força d’unes tensions (1), sobre l’equívoc d’un -isme (2), la fragilitat de la política personalista (3), la radicació de l’acció personal en el caràcter (4).
1. La força d’unes tensions bàsiques
Des de l’inici de la seva trajectòria Emmanuel Mounier definí el seu pensament pel respecte i el reconeixement d’unes tensions bàsiques constitutives de la vida social. Guy Coq corregeix el mateix Mounier quan l’any 1944 diferencia l’història de la revista Esprit des de 1932 en cinc etapes i parla d’una primera etapa doctrinària (1932-1934) tot declarant-la deficient sobre el pla polític.3 Cercant l’adjectiu que millor convingui, el cert és que l’impuls inicial de la revista Esprit i els primers textos de Mounier arrenquen des d’un alt voltatge de doctrina, pensament, formulació de principis, definició o guia d’una vida espiritual intensa.
En un dels primers escrits a la revista Esprit, el títol del qual Refer el Renaixement és prou simptomàtic de l’ambició que el mou, Mounier parla que en la societat cada home creixverticalment, però també està cridat a un intercanvi horitzontal d’abnegacions o dedicacions (dévouements).4 Aquesta figuració de forces que poden ser vistes com antitètiques i que cal integrar com a complementàries és molt característica del procediment constant del pensador de Grenoble a l’hora de fixar la xarxa dels conceptes fonamentals del seu pensament. La persona és l’home que creix, d’una manera semblant com el Kant de les Reflexionen defineix l’Esperit (Geist) com la ment o l’ànim (Gemüt) vivificat. El pensament inicial de Mounier es defineix com a revolucionari perquè ell creu que el creixement de la persona està bloquejat per la societat individualista i econòmica sorgida del Renaixement. L’any 1939 parla de “pecat contra la persona” quan ens abandonem a l’anonimat i a la irresponsabilitat, o quan en el tracte social reduïm un home vivent a una de les seves funcions. Des d’aquest perspectiva, la d’unes potencialitats bloquejades, la distinció entre individu i persona és la pedra fonamental que donarà al moviment personalista tota la seva força inicial, les seves lignes de départ. La consigna de refer el renaixement cal que sigui interpretada com un desfer una trajectòria que ha portat de fet al carreró sense sortida de la lluita entre l’individualisme liberal i els col·lectivismes que se li oposen, quan de dret ens cal pensar a la vegada un creixement vertical i horitzontal de les possibilitats humanes.
Que una cosa estigui malament, no vol dir que tothom que la trobi malament la trobi malament d’una manera bona. Mounier es trobà sempre molt incòmode davant del fet, ben possible, que la seva crítica filosòfica dels col·lectivismes materialistes fos instrumentalitzada en un sentit favorable a l’individualisme burgès possessiu i benestant. El que és amenaçat en la lluita entre individualisme i col·lectivisme és el que a mi m’agrada anomenar l’enllaç personalista del servei, la fecunditat i la donació com a categories realment viscudes en la vida social5. No s’enllaça la persona amb la comunitat, com si a la primera un cop ja feta en un interior personal li fos necessari sortir cap un exterior comunitari. No cal ajuntar de la forma que sigui dues realitats o coordinar difícilment dos dinamismes, sinó viure amb plenitud, sense bloquejar-lo, les indicacions d’un únic impuls de plenitud.
La persona és “el volum total de l’home” dirà en un escrit posterior titulat significativament revolució personalista. Aquest volum total viu d’una tensió i equilibri de tres dimensions espirituals: vocació, encarnació i comunió6.
La vocació és la unitat de la persona diu un text de gener de 1935 titulat també significativament revolució comunitària amb el qual Mounier va completant la definició de les posicions de partida del moviment Esprit. Mounier té pàgines molt boniques sobre la vocació, però la punta subversiva del que diu se’ns escaparà sempre si no tenim constantment molt clar que el que diu val per a tothom, rigorosament per a tothom, per a qualsevol dona o home, nen o nena, noi o noia, vell o jove, pobre o ric. La vocació ni es circumscriu a la professió, o a la vida política o artística, ni s’afegeix com un luxe que començarà a tenir-se en compte quan les unes o les altres necessitats materials siguin cobertes: això fóra confondre les persones amb les personalitats en el sentit més mundà del terme. El Manifest al servei del personalisme (1936) és en aquest punt molt contundent: l’individualisme liberal ha trencat el principi universal d’igualtat i de fraternitat que el cristianisme havia establert contra el particularisme de la ciutat antiga. Si l’ésser humà únicament ha de començar la seva possible humanitat a partir d’un determinat nivell del tenir, quedarà finalment definit pel tenir i no per l’ésser. Trencada la universalitat, els homes més pobres queden reduïts a la seva dimensió de pobres; el pitjor que podem fer amb les nostres misèries o mancances és que ens converteixin en miserables i mancats.7 La vocació és el principi vivent i creador que més enllà dels personatges o funcions, dels estats anímics, voluntats, esperances i desigs o humors, en cada cas, m’unifica progressivament. La finalitat de l’educació és madurar, armar i desarmar el millor possible el nen o nena, noia o noi, fins al descobriment de la sevavocació que és el nucli d’aplegament i expansió de les seves responsabilitats. Amb la noció de la vocació com a centre de la persona estem en presència d’un punt doctrinal fort del pensament de Mounier. L’any 1939 parlarà de la vocació suprema de la persona com del divinitzar-se divinitzant el món, personalitzant-se sobrenaturalment personalitzant el món i, en conseqüència, ni sofrir, o divertir-se o acumular béns no poden ser l’aliment quotidià necessari sinó “crear hora per hora proximitat”8. Un punt doctrinal fort no vol dir de cap manera un principi eteri que sobrevola la realitat sense arrelar-s’hi, únicament apte per a fer discursos i no per tal de guiar el dia a dia. Des d’aquest sentit, seguint la indicació que fa anys em feu el plorat amic Josep Ma. Rovira, són molt aconsellables per tal de captar el millor estil del “personalisme” del fundador de la revista Esprit les pàgines del Traité du caractère. En concret pel que fa a la noció de vocació tot el que en el capitol final dedica a la moral caracterològica o la vocació en els límits del caràcter. L’atenció al seu caràcter descentra a l’ individu d’ell mateix i el situa sempre en ell mateix.9 La tipicitat dels trets caracterials ens dirigeix cap amunt i ens fa generalitzables i previsibles. La irreductibilitat final a la tipicitat ens situa sempre sobre la base del nostre cos únic. Hi ha aquí un punt, de díficil comprensió pel que veig10, qué és el de la legalitat i generalitat de la determinació caracterial com a verticalitat de la persona i el seu correlatiu de la corporalitat com a base constant i situació personal. Al meu, entendre, però, és l’enllaç entre vocació i compromís que dóna al plantejament inicial la força de tot el seu trajecte.
Segons com sempre ens podem comprometre a qualsevol cosa mentre sigui universalitzable en el llenguatge jurídic dels contractes. Estem situats, encarnats o compromesos, i no podem intentarne fugir sense desnaturalitzar-nos, amb allò que en la imatge de la persona com a volum fóra el que li serveix sempre de base per tal de sostenir una altura. Al Mounier dels escrits dels anys trenta el preocupa, com ens podria preocupar també ara a nosaltres, el debat entre “purs”i “realistes”. Els primers són ànimes altives i exigents, crispats, plens de paraules generoses i eloqüències moralitzants, habiten la inflació de la ideologia. Els segons són tàctics, hàbils en la propaganda, s’acomoden amb indulgència al que els demana el públic, no tensen ni incomoden a ningú, habiten la inflació del diner. Seguint el sentir carnal de Péguy, Mounier pensa sempre la noció de situació, compromís o encarnació entre aquests dos extrems: el discurs superb que expressa agrament la disconformitat davant la realitat de les coses i la ràpida submissió a la nostra espontaneïtat poc treballada, als desigs més immediats de seguretat i els slogans imperants en la superficialitat de l’ambient.11 Penso que no hi ha res més funest per a la salut moral de les nostres nacions europees que la vella i repetida consideració que les rebel·lions, els idealismes o les ànsies revolucionàries són una molt bona cosa... per al jovent. Fer de la subversió política una necessitat biològica, una malaltia de l’edat, és no prendre’s seriosament ni la política ni l’edat. Que en l’encadenament de les generacions, en un joc de continuïtats i discontinuïtats, hi hagi ruptures és molt propi de la història humana; però això no vol dir que ens calgui llegir-ho mecànicament i no correspongui a l’honor de cada generació la responsabilitat de decidir el sobre què i el com tant de la seva ruptura com de les seves continuïtats. La bondat d’una ruptura, o d’una conformitat, es perllonga en compromisos. Mounier escriu que la persona es prova per compromisos; que no són –en la mesura en que les coses estan ben posades– ni provisionals, ni automàtics, ni temperamentals, ni revifalles més o menys puntuals de la vella mística de la batalla. Considerar que una agitació intensa a l’entorn d’ideals és únicament propi d’un desfogament per a cadells, que fan així com unes maniobres per al seu futur protagonisme social en terrenys més seriosos, malgrat ser una pràctica repetida és una profanació pròpia del cinisme de societats molt decadents i molt escèptiques. Hi ha sempre, en la ruptura o en la continuïtat, un deure de fidelitat i un servei permanent de la veritat. També és en el Tractat del Caràcter, en el seu cap. VIII, el domini de l’acció, on trobem un munt d’observacions molt pertinents sobre el sentit personalitzat de l’acció humana. En l’apartat “l’autonomia de l’acció compromesa” Mounier observa que una ruptura total sense cap conformitat fora “refusar l’encarnació fonamental que ens fa membres d’un poble, d’un pais, d’una época, d’un medi”. Un cert inconformisme anarquitzant i pretensiós únicament manifesta “inconsistència d’esperit i una feblesa molt primària”. Però la no conformitat expresada en vocacions personals és la seriositat com a “voluntat de compromís total”.
Si hem entès perquè és sempre un enllaç el que hi ha entre la base de l’encarnació, o compromís, i l’altura de la vocació entendrem, penso, com l’enllaç persona-comunitat correspon a una dimensió d’amplada de la persona com una comunió vivent. El primer pas d’“iniciació a la persona” es pendre consciència de la meva vida anònima transformant-la en vocació arrelada en la seva base, el pas correlatiu d’iniciació a la comunitat és prendre consciència de la meva vida indiferent “indiferent als altres perquè està indiferenciada dels altres”. El primer Mounier parla de graus de comunitat des de les masses a la mística comunió dels sants passant per societat vitals, societat dels esprits, societat jurídica contractual, fins a la comunitat personalista que té la seva idea-límit en la péguyniana Cité harmonieuse.12 L’impuls personalista en Mounier és fill del millor Bergson i el millor Péguy. El moviment Esprit vol atravessar les realitats amb tensions molt nobles.
2. L’ equívoc d'un -isme.
Les paraules acabades en -isme són molt difícils de tractar perque hom presupossa massa fàcilment que a la seva bondat de classificació i diferenciació se li ajunta una comprensió suficient del que nosaltres únicament havíem separat de la resta amb una designació. En l’estudi dels -ismes filosòfics, o no, la primera, i imprescindible, cosa a fer és aixecar acta del moment de naixement de l’-isme i del seu perquè. Si ho fem habitualment, ens trobem en la immediata necessitat de distingir dues grans families d’-ismes: a) la dels que són posteriors i externs al pensament, o a l’art, que s’ha classificat en -l’isme o b) la dels que s’hi han autoproclamat. Descartes no és cartesià o racionalista, Agustí medieval, o Marx marxista, o Miquel Angel renaixentista, com Sartre existencialista, Mounier personalista, o Breton surrealista o Picasso cubista. Als primers els hi feren classificadors posteriors, els altres se’n feren, s’en proclamaren, comptaren amb -l’isme proclamat com un factor de la seva estratègia comunicativa adreçada a un públic. La conferència sartriana L’existencialisme és un humanisme (1946) o el Manifest al servei del personalisme (1936) ens obliga a demanar-nos com a lectors d’uns textos què és el que el seu autor vol fer o promoure a través d’ells. La resposta, en el cas de Mounier, és molt precisa i ambiciosa; Mounier és personalista, perque vol fer una civilització personalista13. Hom pot somriure tant com es vulgui, el pudor i el sentit del ridícul és dife rent d’una època a un altra època, voler fer civilitzacions era més corrent l’any 1936 que no pas ara. Anarquistes, Feixistes, Nazis, Socialistes, Comunistes, Catòlics, etc., es combatien entre si mobilitzant àmplies capes de la població en nom de projectes de civilització rivals davant d’un buit evident de la viabilitat de la civilització liberal o capitalista.
Paul Ricoeur en el seu article de l’any 1992, titulat Meurt le personnalisme, revient la personne, diu que deplora la tria desgraciada que feu el fundador del moviment Esprit d’un terme en -isme rivalitzant amb d’altres “fantasmes conceptuals”. Es refereix a la tríada marxisme, existencialisme, personalisme com un fenomen francès sobretot popular des de l’immediata postguerra l’any 1945 fins els anys 1960. A la década dels seixanta la nova moda de l’estructuralisme (Foucault, Althusser, Lacan, Lévi-Strauss) enterrava sota l’exigència de pensar el sistema la vigència de les modes precedents i unificava totes les seves rivalitats com a diferents rostres d’una mateixa il·lusió humanista. La crònica de l’actualitat filosòfica de les modes està feta de moviments gruixuts amb molts pocs matisos i transicions. L’aparador es buida d’unes novetats que ja duraven massa com a tals i ja cansen, i de repent s’omple d’unes altres novetats de les quals sobtadament cal parlar des d’una gran, sincera o fingida, devoció.
P. Ricoeur pensa l’any 1992 que l’existencialisme i el marxisme estaven millor “articulats conceptualment” i que el “personalisme no era prou competitiu per tal de guanyar la batalla del concepte”. No n’estaria tan segur. Sobretot si ens limitem a historiar la lluita ideològica de superfície tal com es donava fins l’any 1950 data de la mort de Mounier. El professor Ricoeur de 1992 cau en el mateix fenomen de la dinàmica del record que ell retreu a Mounier a pròposit de la crisi de 1929 i l’inici del moviment Esprit. La cosa se’ns fa evident perque Ricoeur cita com a mostra d’una millor articulació conceptual del marxisme la complexitat del pensament de Gramsci o d’Althusser, que són autoritats del marxisme universitari molt posterior de la segona meitat del segle XX. El marxisme amb el qual rivalitza Mounier és molt menys acadèmic, és el del primer Roger Garaudy, el de l’Humanité i pròpiament parlant l'estalinisme dels partits comunistes francès i italià i els sindicats obrers. El que diem mostra les dificultats enormes d’historiar presents. No treu res, però, a la perspicàcia del filòsof de l’hermenèutica, format en el moviment Esprit, que ens adverteix que hi ha alguna cosa que no va prou be en l’etiqueta personalista com un -isme de combat ideològic immediat.
És ben cert que el mateix Mounier en el darrer capitol de Qu’est-ce que le personnalisme? (1946) parla dels equivocs del personalisme, però com se’ns diu explícitament són els equivocs sobre el personalisme, el que els altres cometen a pròposit del -isme que els ha estat proposat, del qual no es capta prou bé la seva “inspiració”. La punta de la queixa és que els confosos volen desarmar el personalisme de la seva “punta revolucionària”, “una filosofia-espasa esdevé una filosofia-màscara, una mistificació” si no es treuen les conseqüències revolucionàries dels seus enunciats teòrics. El malentès que Mounier denuncia l’endemà mateix de la segona guerra mundial és que la seva teoria personalista implica la fi de la burguesia occidental a mans d’un moviment popular i revolucionari14. Hom pot triar els seus adversaris a l’hora de deduir d’una teoria els combats històrics que ella implica. Però no sempre se’ls pot vèncer a cops de teoria. El vell problema de totes les espases, també de les filosòfiques, és el de la seva eficàcia en el combat. El problema de la mística revolucionaria del personalisme comunitari fou sempre el de la seva feblesa política. La deploració ricoeuriana versa sobre el fet que s’adoptés un -isme per tal de vehicular una teoria. Aquest és l’equívoc d’un -isme. L’any 1992, allunyats del que fou el combat històric mounierià, el que Ricoeur proposa mantenir, revient la personne! és el que anomena actitud-persona. Ricoeur argumenta que és difícil promoure la defensa dels drets humans més enllà de legislacions positives sense una referència a la persona. Una actitud fonamenta un compromís i una convicció. Mitjançant la convicció passo d’espectador d’una crisi a l’actitud que em sosté “descobrint al crear i creant al descobrir”, al servei de les poques causes que reconec com més importants que jo mateix. Retorna la persona?
3. La tràgica fragilitat d’una política
A la crisi de 1948 –l’inici de la guerra freda– els grups Esprit estaven situats entre els cristians progressistes per una banda i per l’altra els homes del MRP i els socialistes “tous”, com els anomena una nota aspra de Feu la Chrétienté contra Etienne Borne; junts aquestes forçes polítiques formaven la tercera via de la política de la convulsionada quarta república francesa. En el vocabulari de l’època 1948 els progressistes són els cristians que adhereixen als partits comunistes o hi colaboren molt estretament. El MRP Moviment dels republicans populars fou el més semblant a França a la Democracia Cristiana italiana, alemanya o belga. Els socialistes “tous” són els que romanen fidels a la segona internacional obrera, els homes i dones de la SFIO, Secció Francesa de la Internacional Obrera. L’estratègia de Mounier era clara, construir un socialisme no stalinià; però, la seva tàctica, i el seu temps, es consumeixen en discussions molt circumstanciades sobre la legitimitat de la seva posició, polint i repolint el seu diagnòstic segons el qual estem davant d’una nova civilització.
Quan rellegeixo les darreres obres de Mounier La petita por del segle xx (1949) i sobretot Feu la Chrétienté (1950) em ve sempre l’estranya sensació que cridava massa. Crida massa contra el Garaudy que malgrat la mà estesa als catòlics no vol donar cap garantia de rectificar o corregir la propaganda atea. Crida massa contra l’E. Borne i la tercera via cristiano-demòcrata i social-demòcrata. Crida massa contra en G. Fessard i els jesuïtes més o menys kojevians15.Crida massa contra els participants de les Setmanes Socials. Fustiga molt crispat les zones on, en una sana tàctica política corresponent a la seva estratègia, el seu projecte hauria de crèixer i es bloqueja en la repetició patètica d’un diagnòstic en un excés de verbalisme: el final de la burgesia occidental. Com moren les civilitzacions? la qüestió no és gens facil d’escatir, però amb tota seguretat no és a base de crits ni de proclamacions. És possible, àdhuc, que el que Mounier tenia al cap com existència burguesa estigués morint realment, o estigués ja morta, o morís ben aviat a la segona meitat del segle xx davant la nova americanització de la vida europea, o que hagi sofert algunes mutacions revitalitzadores. És possible, també, que jo ara em confongui en la dinàmica del record i projecti sobre la lectura de Mounier el sentiment de les discussions de la meva joventut on la xerrameca molt abundant sobre aquestes qüestions alienava als desalienadors d’ofici, o de vocació, d’unes potencials masses a alliberar que mai consentiren a ser alliberades.
Res és més fàcil que desmentir profecies o diagnòstics antics: el Mounier de La petita por del segle xx (1948) tot parlant del maquinisme afirma que ja han estat assolits certs màxims “la impremta en negre, el telèfon ja no son susceptibles de perfeccionament”.16 Per tal de compensar afegim aquesta altra profecia ben encertada d’Anarquia i Personalisme (1937) “podria arribar un dia que el partit “obrer” estigui composat d’economistes, periodistes, advocats i patrons”17. Petites bromes a part, el que cal demanar-se és: ¿en la complexitat de la profecia desmentida i l’acomplerta hi ha una caducitat definitiva de la circumstància immediata del combat d’E. Mounier i el seu equívoc personalisme, i també la del tot del seu pensament i tot el seu treball espiritual? ¿Els avenços tecnològics de la segona meitat de segle i el rostre actual del Labour Party anglès i els partits socialistes europeus han complicat tant les coses que anul·len la vigència de les idees centrals del missatge de Mounier? La humanitat ha estimat sempre les seves darreres complicacions com canvis molt substancials. Ja sento les veus del polítics i intel·lectuals revaloritzadors que pontifiquen “Mounier arano ens serveix”. No n’estaria gaire segur. L’èmfasi en l’ara i en el nosaltres que el voldria fer servir (exactament per a quina mena de coses?) tampoc és cap bona senyal que obtinguem així la perspectiva adequada. Podria passar, penso, que malgrat la tràgica fragilitat de les politiques que inspirà, i el molt pesant equívoc sobre l’isme del personalisme, algunes idees-força sobre la relació entre persona i comunitat, servissin per a poder formular algunes tensions, més profundes i subterrànies, de les que imaginen sempre els que creuen confiats que a la bondat de l’actual estat de coses només li manca alguns complements: l’educació amb valors, l’acció més intensa del voluntariat i d’altres ornaments ja ben definits, controlats i domesticats, per tal de gaudir d’una estabilitat prou satisfàctoria. El dur silenci de promocions més joves, que s’escolta arreu, que comença a inquietar alguns, despertarà introduint en les nostres realitats tensions més nobles.
4. La radicació de l’acció humana en el caràcter.
Revient la personne? demanava P. Ricoeur l’any 1992. Els professors de filosofia ben documentats com és sempre el cas d’en Ricoeur tenen a vegades la temptació de confondre la doctrina i la realitat. Si la persona és una realitat, la realitat de creixement d’un individu humà en vocació, encarnació, comunió, no retorna perquè no havia marxat mai. Si la història o la política són un moviment de lluita d’homes cap a la perfecció de les seves institucions comunes, no són realitats que pujen i baixen, o se’n van i retornen, perquè les filosofies-modes ara en parlin massa, ara en callin també massa. El que pot ser moda té uns ritmes de vigència, les realitats són més constants. I encara que les realitats certament canviin, no ho fan al ritme de les modes. L’any 1936 el Manifest al servei del personalisme ens diu que la persona és una potència d’envergadura infinita. El popperisme com a moda intel·lectual, i amb més seguretat totes les tragèdies del segle xx, ens han deixat una gran desconfiança contra els impulsos de perfeccionament de les nostres societats. Si rellegim sovint els llibres de Karl Popper La Societat Oberta i els seus enemics (1945) o La misèria de l’historicisme (1944-45) convindrem, primerament, que certament els homes fan coses molt rares quan s’escalfen i dibuixen perfeccions defintives. Tindríem més o menys arrelat com uns axiomes de prevenció contra experimentacions en matèria de models socials i polítics, com si ens guiés a cada punt de les nostres deliberacions col·lectives la saviesa de les dites tradicionals “Gat escaldat de l’aigua freda en fuig” o “ Més val boig conegut que savi per conèixer”. Segonament, però, també hauríem de convenir que refredar constantment el cor humà, a la popperiana manera, no és gens fàcil. Mounier també deia amb rotunditat, i com un desafiament, l’any 1936, que la persona no estava feta per tal d’inspirar sistemes mediocres de garantia contra la grandesa (grandeur). Al meu entendre tot el problema de la viabilitat i equilibri actual de les societats avançades està en el com s’anul·la, es domestica o s’expandeix lliurament en elles la “grandesa de la persona” feta de vocació, compromís i comunió.
El debat entre liberals (Rawls, Dworkin, Nagel) i comunitaris (Taylor, Sandel, Mac Intyre, Walzer) en el que podríem anomenar les filosofies de la democràcia dels darrers trenta anys del segle xx, ha remogut molts problemes des d’una primitiva polaritat fonamental: a) el principi liberal: l’única finalitat legítima de les institucions polítiques és promoure l’autonomia màxima dels individus que formen part de la societat i b) el principi comunitari: la definició de la vida autènticament lliure passa per la participació de l’individu a una comunitat històrica particular. Entre els molts problemes remoguts em sembla particularment significatiu el de la formació del ciutadà. Michael Walzer ha parlat molt lúcidament del subjecte liberal com un subjecte post-social,19 quan normalment el retret tradicional era que el subjecte liberal, l’àtom individual, era abstracte o presocial i la socialització efectiva era comunitària. És per això que els comunitaris han citat sempre amb delectació la fórmula aristotèlica “la polis és anterior a l’individu” (Política, 1253 a 18). La noció del liberalisme com a post-social reflecteix molt be el caràcter “emancipat” del subjecte liberal: “un subjecte capaç de reflexionar de manera crítica els valors que han governat la seva socialització”. El que diem es veu encara més clarament amb l’exigència del superliberalisme de Roberto Unger “construir un món social menys estrany a un subjecte (self) que pugui en tot moment transgredir les regles generatives de les seves pròpies construccions mentals o socials”.20 Em penso que la possibilitat de l’individu-transgressor de la seva socialització efectiva és sempre una possibilitat de la persona. El problema és el com ho pot fer i per què l’imatge de la seva expansió o compliment s’ha de representar en la figura de la transgressió. El problema és, també, si hom pot imaginar una comunitat que no sigui hostil a un jo eternament transgressiu “si els enllaços, o lligams, que ens lliguen els uns als altres no ens lliguen, no hi pot haver comunitat” (Walzer). Com imaginem la transgressió o el lligam? L’enllaç personalista, entre vocació, compromis i comunió que hem descrit (1) sembla més apte que la bipolaritat individu-comunitat per tal de descriure una expansió de la grandesa de la persona sense que calgui sempre pensar que o l’individu s’afirma aïllat o es sent d’un grup únicament si s’hi sotmet. La noció medial torna ser, únicament en aparença estranyament, la del caràcter, que em sotmet a mi mateix a l’afirmarme, quan em manifesta lliurament als altres tal com sóc en ells i en una unitat immediata d’acció. L’home dramàtic i complet és destí21 comunitari i lliure des de la base del seu caràcter dinamitzada en altura com a vocació i respirada en un aire de tots com a amplada.
La figura de la persona com a volum total de l’home ens pot rejovenir per tal de no reduir-nos com actors del nostre present a automates o somniadors. Actualment en o sobre la nostra situació escolar hom parla molt de l’educació en valors i de l’educació per la pau, educació de..., educació per a... com a mùltiples instàncies superestructuralment idealistes i pro-comunitàries. A la vegada, pululen “psicolègs” entre les nostres aules, que tutoren, diagnostiquen, aconsellen... infraestructuralment en l’atenció al moment individual; però les nostres aules són cada cop més difícils de governar centrades en la seva missió de tals, estructuralment, dramàticament en el sentit de l’acció on el dret a l’estudi es fa goig de l’estudi i vocació de racionalitat benèfica22. Si el sistema escolar tingués únicament com a finalitat una conformació social comunitària o tribal la seva duració és massa llarga i el seu tarannà massa fle xible; si el sistema escolar es justifiqués unica ment com un servei de promoció individual en el mercat de treball els seus costos són massa barats i la seva estructuració serà sempre massa rígida; com un lloc creador d’opinió pública pas siva té massa rivals més rics en medis i de major prestigi social; l’aventura escolar es justifica únicament perque és el lloc únic de formació dels ciutadans. “Quan fem ús d’un rellotge i d’un calendari som hereus d’una racionalització benèfica multisecular que ens possibilita una orientació habitual en la nostra quotidianitat. Per més que visquem en la immediatesa d’una situació i d’unes formes de vida regulades sobre el control natural del temps d’una manera “natural”, una mínima reflexió ens portarà molt fàcilment a veure que en realitat estem depenent d’un racional esforç humà reeixit i que ens és disponible per una llarga tradició ininterrompuda; però que no és per ella mateixa ininterrompible. Saber quan s’ha de sembrar és tan “natural” com el que tots els ciutadans siguin iguals davant la llei, ni l’una ni l’altra cosa sorgeixen repetidament de la nuesa de la vida humana en la seva transmissió com a tal.”23 Sorgeixen d’un llarg esforç de ciutadania lliure que els futurs ciutadans lliures estan a continuar i a agrair.
Notes
(1) E. MOUNIER, Qu’est-ce que le personnalisme? (1947) a E. Mounier, Oeuvres, III (1944-1950), du Seuil, 1962, més recentment a E. Mounier, Écrits sur le personnalisme, Points-Essais, 2000, p. 315 (a partir d’ara EP).
(2) P. RICOEUR, Meurt le personnalisme, revient la personne (1992) reeditat com a prefaci de E. Mounier, Écrits sur le personnalisme, Points-Essais, 2000.
(3) Prefaci a E. MOUNIER, Refaire la Rennaissance a Points-Essais, 2000 p. 9
(4) E. MOUNIER, Refaire la Renaissance (oct.1932): “Dans la société que les hommes font entre eux, chacun y croit verticalement, vers sa liberté, sa personnalité, sa maîtrise; mais il est appelé aussi à un échange horizontal de dévouements.” a Révolution personnaliste et communautaire (1935) editat a E. Mounier, Oeuvres, I, du Seuil, 1961 i reeditat a E. Mounier, Refaire la Rennaissance a Points-Essais, 2000 p. 61.
(5) E. MOUNIER, Refaire la Renaissance (oct.1932): “L’homme moyen d’Occident a été façonné par l’individualisme rennaissant, et il l’a été, pendant quatre siècles, autour d’une métaphysique, d’une morale, d’une pratique de la revendication. La personne ce n’est plus un service dans un ensemble, un centre de fécondité et de don, mais un foyer de hargne” a E. Mounier, Refaire la Rennaissance a Points-Essais, 2000 p. 63 (a partir d’ara RR).
(6) E. MOUNIER, Révolution personnaliste (des.1934) “La personne est le volume total de l’homme. Elle est un équilibre en longueur, largeur et profonder, une tension en chaque homme entre ses trois dimensions spirituelles: celle qui monte du bas et l’incarne dans une chair; celle qui est dirigée vers le haut et l’élève à un universel; celle qui est dirigée vers le large et le porte vers une communion. Vocation, incarnation, communion, trois dimensions de la personne” a RR, 2000 p. 85.
(7) E. MOUNIER, Manifeste au service du personnalisme (1936) “Pour la masse qui peine, le bon moyen de l’isoler de toute universalité sauf celle de sa peine a été de lui rendre inaccesible l’exercice même de la pensée et héroïque celui de la vie spirituelle” a E. MOUNIER, Oeuvres, I, du Seuil, 1961 i a E. MOUNIER, EP, Points-Essais, 2000, p. 36.
(8) Un homme allait de Jerusalem a Jericho cap. 6 de Personnalisme et Christianisme (1936) a RR pp. 484 486.
(9) E. MOUNIER, Traité du caractère, (1946): “Dans la mesure où les caractères tendent à la généralité du type, la formule actuelle de son caractère est por le sujet personnel une première forme légale, la plus étroitement adaptée à la vocation intérieure, mais inclinant déjà vers une ébauche d’universalité ce qui voudrait s’enfermer dans une complaisance solitaire; elle appelle l’individu à l’objectivité d’un monde plus large que celui de l’individu. Dans la mesure où chaque caractère défie l’analyse et déconcerte sa propre formule par les ressources venues du coeur de la personne, la formule caractérologique, par contre, s’affirme en regard de la loi morale comme la première forme saissable conceptuellement du principe de différenciation et de personnalisation. La plus universalisable des lois de la conduite doit se plier aux possibilités et s’appliquer aux ressources que chacune de ces formules lui offre” E. Mounier, Oeuvres, II, du Seuil, 1961, p. 714.
(10) ANTONIO RUIZ FERNÁNDEZ: El sujeto ético en el pensamiento de Emmanuel Mounier (TD,UCM,1990) diu de l’afirmació “la persona és el volum total de l’home” “fórmula que despojada de la imagen geométrica, parece ser más comprensiva” (p.·346). Què és un volum despullat de dimensions? ARF considera sense argumentar-ho que el pensament de Mounier sobre la corporalitat està mancat de precisió en els primers escrits. Creiem que la comunicació, la llibertat, la corporalitat, o el compromís no són temes aïllables en Mounier sense la centralitat de la noció de vocació.
(11) E. MOUNIER: Pour une technique des moyens spirituels (1933-34): “ce n’est pas en se grisant de forces vagues et d’actes éloquents, ou en se soumetant aux tyrannies intérieurs ou collectives que l’homme d’aujourd’hui se sauvera du “spiritualisme” et du “matérialisme”. C’est en se situant, personellement et collectivement, dans un univers réhabilité, et en s’engageant, par la décision libre d’une personne rénovée, dans des gestes responsables, sous une lumière unifiante. Ni ange ni bête: charnel (au beau sens où aimait le dire Péguy) par son attention au monde, par son application à donner les preuves de chacun de ses mots, et à assurer la qualité de sa présence aux hommes proches et aux objets humbles: spirituel par le désir de transfigurer à mesure qu’il intègre, et sans fin” a RR pp. 247 248.
(12) E. MOUNIER, Révolution communautaire (1935) “Il sera bon de s’en faire d’abord une image limite. Dans une parfaite communauté personelle chaque personne s’accomplirait dans la totalité d’une vocation continuellement féconde, et la communion de l’ensemble serait une résultante de chacune de ces réussites singulières. Contrairement à ce qui se passe dans les sociétés vitales la place de chacun serait insubstituable et essentiellement voulue par l’ordre du tout. L’amour seul en serait le lien, et non pas aucune contrainte, aucun intérêt vital ou économique, aucune institution extrinsèque. Chaque personne y étant promue aux valeurs supérieurs qui la réalisent, trouverait dans les valeurs supérieurs objectives communes le langage qui la relie à tous les autres. Une telle communauté, rêvée par les anarchistes, chantée par Péguy dans sa Cité harmonieuse, n’es pas de ce monde... Toute communauté personelle en est une image et une participation, quoique impure” a RR p. 112 113.
(13) E. MOUNIER: Manifeste au service du personnalisme (1936): “Nous appelons personnaliste toute doctrine, toute civilisation affirmant le primat de la personne humaine sur les nécessités matérielles et sur les appareils collectifs qui soutiennent son développement” a EP p. 19.
(14) E. MOUNIER: Qu’est-ce que le personnalisme? (1946) “Pour insérer le personnalisme dans le drame historique de ce temps, il ne suffit pas de dire: personne, communauté, homme total, etc. Il faut dire aussi: fin de la bourgeoisie occidentale, avénement des structures socialistes, fonction initiatrice du prolétariat, et pousser plus précisement encore, année par année, l’analyse des forces et des possibilités. Faute de quoi le personnalisme devient une idéologie à tout faire, et désarmé de sa pointe révolutionnaire, il est capté au service des paresses conservatrices ou réformistes. Une philosophie-epée, comme on l’a nommée, devient une philosophie-masque; au sens propre, une mystification” a EP pp. 376 77.
(15) Sobre la figura d’en Gaston Fessard hom pot veure ara M.Sales, G.Fessard. Genèse d’une pensée. Paris, 1997.
(16) E. MOUNIER, La petite peur du xxé siècle (1949) a E. MOUNIER, Oeuvres, III (1944 1950), du Seuil, 1962. Hi ha una traducció catalana, E. MOUNIER, La petita por del segle xx, Barcelona, 1968 p. 45.
(17) E. MOUNIER, Anarchie et personnalisme (1937) a E. MOUNIER, Oeuvres, I, du Seuil, 1961 i a E. MOUNIER, EP, Points-Essais, 2000, p. 298.
(18) TH. PANGLE, The Spirit of Modern Republicanism: The Moral Vision of the American Founding. Xicago, 1988.
(19) M. WALZER, The Communitarian Critique of Liberalism, Political Theory, 18, 6 23
(20) R.UNGER, The Critical Legal Studies Movement, Harvard University Press, 1986 p. 41.
(21) E. MOUNIER, Traité du caractère, I. Les approches du mystère personnel: “le courant que nous choisissons de mettre en valeur, où le sens de l’homme spirituel s’unit au sens de l’homme charnel pour dresser, contre l’automate ou le frêle rêveur des idéaux révolus, un homme dramatique et complet, nous apparaît-il comme une promesse qui débor- de le plan de la connaissance pour intéresser notre destin”.
(22) Podeu veure les meves reflexions a JORDI SALES: “El dret a l’estudi a Catalanuya” a Pensament i Política, Revista de Reflexió Política i Social. Agrupació Socialista Universitària, número 1. Primavera de 2000.
(23) JORDI SALES I CODERCH: “La qüestió sobre els fonaments de la política” escrit preliminar a Y. CH. ZARKA, Hobbes i el pensament polític modern. Barcelonesa d’Edicions, Barcelona, 2000 p. 20.