Monsenyor

“El Cardenal-Arquebisbe es va trobar aïllat entre la demagògia clerical castellana d’una banda, i la demagògia anticlerical republicana d’altra.”

Els telegrames de la premsa ens han fet saber, el mes passat, la mort, a Roma, de monsenyor Vidal i Barraquer, arquebisbe de Tarragona. Aquest venerable príncep de l’Església ha mort gairebé octogenari; i, en bon i gran català a l’exili.

Ha estat un dels grans cardenals del nostre segle; una figura de dignitat no menys alta i serena que els cardenals Mercier i Verdier. Amb ells, ha representat l’esperit cristià dels pobles belga, francés i català –tan diferent del fanatisme islàmic dels curas castellans.

Cert, moltes coses (art i filosofia, ciència i política) han canviat mil vegades en el que va de segle. Però la pedra on pujava el diminut Sant Pau per predicar i convertir els nostres avantpassats, segueix a Tarragona, recordant-nos que la nostra terra té una pàtina de dos mil·lenis de cristianisme.

Alguns catalans obliden que una de les institucions més importants del seu país és l’Església catòlica. Paral·lel a la renaixença general dels Països del Principat, València i les Illes, va ressorgir l’idealisme cristià català, a principis del segle passat, com una justa i ponderada reacció contra les vulgaritats materialistes del segle XVIII. Era també, al mateix temps, una reacció contra el macabre jesuïtisme castellà, el qual, en el transcurs de la Decadència, havia anat envaint els nostres Països i amenaçava alterar-ne la mentalitat. En feliç aliança unint l’idealisme religiós al sentiment de llibertat, una sèrie de pensadors eminents formen una cadena, des de monsenyor Fèlix Amat, arquebisbe de Palmira (1750-1830) fins al bisbe de Vic Torres i Bages (1846-1916), passant per Jaume Balmes (1810-1848). I el més gran dels nostres poetes de la Reinaxença resta sempre mossèn Cinto; i Catalunya és l’únic país del món que, en ple segle xx, per la mà de Gaudí, ha alçat encara una catedral enorme i genial.

Monsenyor Vidal i Barraquer era d’aquest llinatge. Però hi hagué qui, en comptes d’aprofitar aquest moviment ideològic poderós i eminentment constructiu (com hauria fet tot veritable polític), va anar-se’n pels pobles a predicar i organitzar l’extermini del cristianisme. Els moros ja no eren a la costa, com en altres segles, sinó que els teníem dins de casa. Algun dia sabrem quin element interessat va inocular el virus de la hidrofòbia a aquells infeliços; perquè és patent que, amb una semblant política, només s’aconseguia un objectiu: fer el joc al jesuïtisme de ponent, sumint més i més el nostre poble en el descrèdit internacional a fi de fer impossible la seva emancipació.

El Cardenal-Arquebisbe (i el seu sector) es va trobar aïllat entre la demagògia clerical castellana d’una banda, i la demagògia anticlerical republicana d’altra. Impàvid, va fer el seu camí, desafiant la incomprensió dels uns i la dels altres. Va engolir fins a les mares molts calzes d’amargor; entre ells, un dels més amargs, la batalla pel bisbat de Barcelona, guanyada pels jesuïtes castellans en tota la linia, els quals en van expulsar el bisbe Miralles, català (de Mallorca) enèrgic i incorruptible, per instal·lar-hi l’estranger i inepte Irurita. (Aquell Irurita que, segons la vox populi, es va negar a administrar els sagraments al President Macià; hi va haver d’anar monsenyor Vidal i Barraquer).

Les seves grans batalles van ser, sobretot, durant la Dictadura. Quan en els pobles de l’Arquebisbat, era llegida una pastoral, i començava: Nos, Francesc, Arquebisbe de Tarragona, Cardenal Vidal i Barraquer del títol de Santa Sabina, Primat de les Espanyes..., semblava que una emoció greu i profunda s’encomanava als oients. És que el Dictador, en el seu afany de despullar Catalunya de tots els títols que recordessin la seva antiga grandesa, havia volgut privar Tarragona de la seva Primacia. Històricament, Toledo és Primada en el reialme de Castella, i Tarragona en la Corona catalana d’Aragó. Units els dos reialmes el 1516, va néixer la rivalitat. La pugna hauria acabat potser amb l’eliminació de Tarragona, sense l’energia de monsenyor Vidal i Barraquer. Va protestar contra la intromissió del Dictador en els afers canònics, i aquesta actitud coratjosa va provocar que una partida de policies espanyols violessin la seva residència i regiressin els seus papers privats. Aquest fet brutal va commoure les consciències cristianes de tot el món.

Enfront de Franco, ell i el bisbe de Vitòria –un basc– han estat els únics prelats que van negar-se a signar l’anomenada Pastoral col·lectiva de l’Episcopat espanyol d’adhesió a Franco. Per explicar aquest refús d’un Cardenal Primat, que involucrava una tàcita condemna del seu règim, el franquisme va haver de recórrer al baix expedient d’escampar que Monsenyor s’havia tornat boig….

Era Monsenyor alt i extremadament magre. Solia vestir un simple hàbit negre, en què només una estreta vora morada indicava la seva jerarquia. Tenia el seu tracte una afable i senzilla majestat que inspirava a la vegada respecte i simpatia. Qui l’hagi vist, caminant, a poc a poc, pels camins, plens de records romans, dels volts de Tarragona, o entre els avellanars que volten el monestir de Poblet, a la Conca de Barberà; o bé en el seu palau, de parets grans i nues, pintades a la calç i gairebé sense mobles, no oblidarà fàcilment aquella figura alta, lenta, magra i malaltissa, però enèrgica i redreçada, i sobretot aquella mirada impressionant, a través de la qual (només a través d’ella) un es donava compte del foc que cremava dins.

La mort de Monsenyor és un nou cop per a Catalunya. Per apaivagar la mentalitat de guerra civil i els furors hidrofòbics de dretes i esquerres que esqueixen el país i el deixen dividit i inerme enfront de l’invasor castellà, la seva serena i afable jerarquia hauria pogut fer molt, arribat el moment de la reconstrucció.