Mogambo, de John Ford
John Ford, el director, no hi va mostrar mai una especial predilecció. Era un remake d’un film de l’any 1932 i un simple encàrrec per a complir amb la quota del contracte amb la productora, que Ford va acceptar per l’oportunitat que li brindava de viure una experiència a l’Àfrica.
De fet, es basa en una història de gran simplicitat. És el típic triangle. El galant i dues dones pel mig. Però Ford hi va treure tot el suc possible, fent-ne una de les pel·lícules més entranyables, emotives i reeixides del director.
I això sobretot per les magnífiques interpretacions que el director va aconseguir. No en va ell mateix es definia com un director d’actors. Afirmava que, així com molts altres directors estaven molt pendents per les posicions de les càmeres, o dels angles de les preses, ell es concentrava sobretot en els actors.
En efecte, en resulta un quadre viu de diàlegs espurnejants, de mirades elèctriques i de passions i sentiments a flor de pell, contrapuntejat amb un humor fresc i irresistible, servit sobretot per l’efectivíssima Ava Gardner, en una de les seves millors interpretacions, a través d’una ironia tendra i forta alhora i plena de sentiment. També Clark Gable, el protagonista masculí, està majestuós. Magnífica apareix també Grace Kelly, sempre resplendent, movent-se en una forta tensió entre passió i contenció.
I tot això emmarcat en una fotografia de gran bellesa, perquè tot i el que el mateix director pogués dir, intentant sempre amagar la seva sensibilitat artística, les seves pel·lícules són sempre uns quadres plàstics amb resultats quasi pictòrics.
Tot això ho aconsegueix amb un acurat tractament dels colors, que sense ser estridents, són d’una gran efectivitat visual; el gran domini de les llums i les ombres propi de l’expressionisme, tractats però amb gran sobrietat; i la senzillesa en la planificació, evitant el màxim els plans superflus i fent el màxim ús dels plans estàtics, portant això, d’una banda, a una més gran naturalitat de la composició i a una inusitada proximitat de l’espectador envers els personatges; i de l’altra, a una successió de quadres d’acurat sentit estètic pròxims a la pintura o a la fotografia artística.
El resultat és sempre en Ford d’una gran aparent simplicitat, però darrera la qual s’amaga molt de treball i de complexitat. Així, per al rodatge d’aquesta pel·lícula que és quasi de tipus intimista, amb només pràcticament cinc o sis protagonistes, va fer falta muntar al mig de la selva un gran campament amb més de tres-centes tendes per a les més de cinc-centes persones necessàries per al rodatge.
És significatiu que el considerat gran geni Orson Wells, artífex d’innombrables innovacions en la tècnica cinematogràfica, en ser preguntat en certa ocasió per quins eren els seus tres directors preferits va contestar: “John Ford, John Ford i John Ford”.
Pel que fa al fons de la història del film, s’aborda el gran tema de Ford que és el dels perduts, i el seu honor i la seva redempció. En aquest cas el protagonista és, d’una part, un caçador, ja de certa edat, que s’ha dedicat bona part de la seva vida a la caça, sense haver tingut temps per a pensar en casar-se. Transpira ja des del moment un sentiment d’insatisfacció i de crispació. De cop arriba una noia, amb la intenció de reunir-se amb un caçador que creu erròniament que és en aquell indret. Ja és fora; no l’ha esperada. En el seu lloc hi troba un altre caçador. Aquest, que no té grans miraments en les seves relacions femenines, hi veu l’ocasió per a passar una agradable temporada. A la noia, que també ha portat fins llavors una vida lleugera, ja li van bé les intencions del galant.
S’inicia doncs entre ells dos un idil·li. Però aquest és ràpidament truncat per l’arribada d’una bella i jove dona, que arriba amb la intenció de fer un safari amb el seu marit. El galant perd ja tot interès en la primera dona, i tota la seva atenció passa a dirigir-se envers la casada. Realment és l’amor de la seva vida. El mateix sentiment apareix en ella, casada amb un amic de la infància i sense haver conegut abans de casar-se gaires altres homes, i que ara es troba amb un home de veritat.
En la realitat, entre els actors es va produir una situació paral·lela.
El mateix Ford, tot i que aliè a les trames amoroses entre els seus actors, no es va voler quedar però fora de l’arena. A ell, li va donar per a seguir una guerra particular amb l’actor principal, l’impertèrrit mascle Clark Gable. Seria que s’erigia en el paper de pare, defensor dels bons costums (de fet tota la seva troupe l’anomenava sovint ‘Papy’)? O era gelosia?
En una ocasió, l’actor va mantenir davant Ford que volia repetir una escena, que la podia fer més bé. Ford va dir que ja estava bé. L’altre insistia. Finalment Ford li va dir que endavant, i es va repetir l’escena. En acabar l’actor s’adona que no s’ha estat filmant. Ford li va respondre que ell havia acceptat que la tornés a fer, però que no li havia dit que rodaria.
El desenllaç de la història fictícia de la pel·lícula, com no podria ser d’altra manera en Ford, es resoldrà d’acord amb els codis de l’honor, però sense cap tipus de constrenyiment forçat i ranci, sinó amb una acceptació simple del deure i de la realitat amb tota l’elegància i el bonhumor. La presència del sacerdot catòlic missioner no és aliena a aquest desenllaç, no avergonyint-se en cap moment Ford d’aquesta referència religiosa.
També les relacions entre els actors en la vida real es portaren amb dignitat.
Ava Gardner, qualificada com la Venus de Hollywood en el seu moment, degué restar en un principi una mica sentida de les atencions preferents de Gable envers la noia més jove, però ho va saber portar amb gran esportivitat, i de fet mantingueren unes bones relacions d’amistat amb Gable.
El romanç entre la jove actriu i el ja entrat en anys Clark Gable, que li podia ser pare, també va anar per camins raonables, i es va acabar un cop finalitzat el rodatge, sense més conseqüències, per a tranquil·litat de l’esverada, formal i catòlica mare de la jove actriu, que havia ja posat el crit al cel.
A tot això, potser hi degué contribuir la missa catòlica setmanal que John Ford acostumava a organitzar en els seus campaments, obligant a tota la seva troupe a assistir-hi, ell el primer, tot i que ell, fora de rodatges, quasi mai no hi anava.
El director, un cop acabat el rodatge, i després de passar uns dies obligats amb la seva esposa, es refugià per una temporada al seu veler Araner amb alguns dels seus camarades habituals, amb un grapat de llibres, el joc de cartes i una bona provisió de licors.