Modernitzar Catalunya. Idees per afrontar la modernitat, de Miquel Puig
Miquel Puig
Proa. Debat 4.
Barcelona, 2001.
El llibre de Miquel Puig és un dels molts que han brotat durant la primavera passada sobre Catalunya. El fenomen caldrà que sigui analitzat en el seu conjunt amb alguna detenció. De moment, però, sembla més just analitzar-los individualment. Miquel Puig voreja la cinquantena, el seu perfil brillant se’ns està fent molt típic de la situació present de Catalunya: doctor en Ciències Econòmiques a la Universitat de Barcelona i al Massachusetts Institute of Technology, professor de Teoria Econòmica a la Universitat de Barcelona, ha ocupat diversos càrrecs a l’Administració de la Generalitat, ha estat Director General d’Indústria i Comissionat per la Societat de la Informació. Actualment és Director General de CC/RTV i Director de TVC.
En una classificació periodística d’urgència Miquel Porta Perales ha posat, massa fàcilment crec, etiquetes al fenomen de conjunt diferenciant entre “romàntics” i “postnacionalistes”. El llibre de Puig fora el “postnacionalista” i “heretge” de CDC en front del “romàntic” i “fidel” Estratègia per Catalunya de Pere Esteve (Quo Vadis Catalonia? La Vanguardia, Libros, 11 mayo 2001). També hauríem de parlar algun dia amb alguna detenció d’aquest sistema d’etiquetes classificatòries i de la seva frivolitat crònica. Ara serà suficient indicar a un possible lector ingenu –si és que en queda algun– que l’heretgia ven molt més que la fidelitat; aquestes heretgies mai comporten cap mena de persecució, son “heretges” molt ben tractats, heretges oficialment molt reconeguts i socialment ben considerats per dir-ho d’una manera ben gràfica.
Modernitzar Catalunya està molt ben estructurat, s'emmarca en un esquema fàcil, massa, resumeix la situació amb quatre reptes i proposa deu accions. L’autor considera que “Catalunya va tenir èxit en la Revolució Industrial” (p.12). Sóc jo que subratllo la paraula èxit per tal de posar al lector d’aquesta ressenya sobre la pista d’un fet que en aquest llibre es mostra d’una manera molt patent: molta literatura actual sobre Catalunya està saturada d’un vocabulari de la compulsió competitiva, intensa, un xic espasmòdica: s’ha triomfat, es triomfa i s’ha de triomfar, tot es molt important, importantíssim, d’alt nivell, de gran nivell, de primer nivell, extraordinari, extraordinàriament eficaç, brillantíssim, potent, molt ambiciós, exemplar, de gran capacitat, etc. El fet acaba produint una certa angúnia per la seva reiteració constant i obsessiva: sóm avui a Catalunya davant d’una epidèmia de megalomania?
La realització “exitosa” de la Revolució Industrial es va produir segons Miquel Puig com a resultat d’un ambiciós programa modernitzador que va ser capaç de mobilitzar les energies socials [de Catalunya] en la direcció correcta. El programa és el catalanisme: “El catalanisme ha estat la ideologia dominant de la Catalunya que es va enfrontar al repte de la industralització” (p.223). El lector es pot sorprendre: el “catalanisme” ha estat una “ideologia”, de veres ha estat dominant? exactament com?
Davant d’uns nous reptes que ara substitueixen aquesta industrialització –no gens precisada en el llibre– i que són: la globalització econòmica, la revolució digital, la problemàtica ambiental i la immigració africana cal un nou catalanisme. Com deia, l’estructura del llibre és molt clara, aquest nou catalanisme afronta els quatre nou reptes mitjançant deu accions: 1) Recordar als catalans què és ser català; 2) Garantir un sistema educatiu universal; 3) Modernitzar l’economia; 4) Fer compatible el creixement econòmic amb la defensa del medi; 5) Triomfar en l’era digital; 6) Mantenir la cohesió social; 7) Continuar essent una comunitat integradora, en comptes d’esdevenir una societat multicultural; 8) Governar per a les persones; 9) Estructurar el país; 10) Resoldre el dèficit fiscal. A cada “acció” li correspon un capítol del llibre. No ens és ara possible comentar amb detall aquest decàleg que es com un ambiciós programa de govern o una desiderata un xic altisonant. La nostra lectura és fixarà en una constant d’aquest llibre, com de molts escrits semblants, la indefinició en què queden els protagonistes ineludibles sobre els quals aquestes accions es poguessin realitzar com a deures molt concrets desplegats en un temps donat. Un de les característiques del llibre, que ja ha estat observada, és la seva ingenuïtat (Miquel Roca a la seva presentació). És la noblesa d’aquesta ingenuïtat que ens pot oferir una molt bona ocasió de diàleg i reflexió sobre el present impuls programador i portar-lo a dimensions amb tota seguretat més modestes, però, també, més viables.
El primer precepte “recordar als catalans que és ser català” és formula d’aquesta manera: “si volem que Catalunya continuï essent un país privilegiat, el primer que hem de fer és recordar als catalans que el valor més important a preservar és el de la responsabilitat” (p. 60). Donat com ens van les coses personalment no estaria tan segur si vull que Catalunya continuï essent un país privilegiat. Certament que cal agrair la bellesa natural de les nostres terres i la riquesa fruit del treball de les generacions precedents i no vull defugir cap de les meves responsabilitats i m’agrada viure entre conciutadans que habitualment les compleixen. Però comença a no agradar-me massa que m’ho recordin i sobretot ja no m’agrada gens que m’ho recordi segons qui: “el primer que hem de fer és recordar... als catalans”. Aclarim-nos a poc a poc: ¿qui són aquests que el primer que han de fer es recordar-nos als catalans les nostres responsabilitats? Segons qui siguin no és el primer que han de fer. “Acostar la política al ciutadà mitjançant les llistes obertes i mitjançant el reforçament dels municipis és necessari; però no ens hauria de fer oblidar que el motor fonamental de la societat no són els governs: ni els municipals, ni la Generalitat, ni, encara menys, el govern central. El motor fonamental del dinamisme català ha estat la voluntat dels catalans, de les seves associacions i de les seves empreses. A més de l’es perit emprenedor, el catalanisme ha de potenciar, doncs, el voluntariat i el mecenatge” (p. 64). Penso que el que aquí es diu no ha estat en el passat tan veritat com es diu –la història real de la indústria catalana està més plena de concessions i implantacions governamentals del que normalment es diu, i tinc molt seriosos dubtes que el present ens sigui tan beneficiós; en tot cas, si m’ho repeteixen i m’ho recorden els homes de govern em sona a excusa de mal pagador.
Com acostuma a passar el que va primer condiciona tota la resta. La segona acció proposada és “Garantir un sistema educatiu universal de gran nivell”. Aquest garantir crec que no és la millor paraula; fóra millor construir o ordenar. En tot cas la perspectiva que el llibre empra per a tractar l’escola “l’èxit de la moderna indústria depèn del nivell general d’instrucció” (p. 67) no és l’adequada. I l’exemple dels canvis d’il·luminació en l’augment de productivitat dels treballadors per tal de motivar més els nostres mestres és molt desafortunat. L’exemple del sistema americà li hauria d’haver ensenyat a l’autor que el sistema que resultà bo per a l’èxit de la indústria americana no es va construir amb aquesta finalitat, es construí per dotar als ciutadans americans d’una dignitat política en l’exercici dels seus drets civils. El primer problema de la nostra actualitat escolar se’ns fa molt clar quan Miquel Puig –que recordem que és un alt funcionari de la nostra Administració– opina que les escoles concertades “lliures de la rigidesa de l’estatut de funcionari” són “més productives” (p. 69) i que l’escola pública té un gran problema de motivació. La ingenuïtat de Puig ens fa un gran servei i dóna la clau de moltes coses del nostra panorama educatiu a l’escriure: “En definitiva, hem comès l’error tan clàssic en el mediterrani de confondre l’autoritat amb el despotisme. Per tal d’evitar el segon hem eliminat la primera. Els sindicats han cregut que impedint que el mestre pogués ser controlat per l’Administració se l’alliberava, quan en realitat el que s’ha aconseguit és desmotivar-lo; i l’Administració ha estat prou feble per cedir” (p. 72). El que aquí es diu –deixant a part si l’error és mediterrani o no– posa el dit a la nafra. Fixem-nos primerament en un aspecte retòric de com estan personalitzats els actors “el mestre” està sol en singular, els sindicats en plural i l’Administració en majúscules. Som dolents i refem la frase “l’aprenent de buròcrata ha venut el Magisteri al(s) sindicat(s) per tal d’estalviar-se problemes de gestió i de respecte” i obtenim una veritat que si no és rectificada fossilitzarà les nostres escoles en “un sistema educatiu” del qual es parlarà d’una o d’una altra manera que tindrà un o un altre nivell segons convingui a diferents retòriques polítiques partidistes en diferents moments. Perque la situació no és ara la de un “gran nivell” d’un sistema educatiu al que li manqui el petit detall residual de “motivar el professorat” (p. 77) sinó rectificar una política molt absurda que ja amenaça convertir d’una manera crònica la realitat de les nostres escoles en mer objecte d’avaluacions, motivacions i elucubracions més o menys falses o desbaratades.
Perquè certament per tal de modernitzar l’economia, fer compatible el creixement econòmic amb la defensa del medi, o “triomfar” en l’era digital (pp. 79-145) el país necessita bones escoles i bones universitats. No és gens segur, però, que el camí sigui un discurs que converteix “el dinamisme empresarial” en una entelèquia que ho subordina tot. Si poden tenir un cert sentit frases com ara aquesta: “Una Catalunya més dinàmica empresarialment necessita una universitat que estimuli els seus estudiants a tenir opinions pròpies i els seus professors a iniciar aventures empresarials, fins i tot dins de la pròpia universitat” (p. 89), no en té pas menys aquesta transformació: “Una Catalunya més dinàmica universitàriament necessita una empresa que estimuli els seus assalariats a pensar pel seu compte i els seus directius a iniciar aventures intel·lectuals, fins i tot dins de la pròpia empresa”. Estic molt segur que empreses dinàmiques són una realitat profitosa pel conjunt del país. De la mateixa manera que la vida m’ha ensenyat que els millors científics són els menys “cientifistes”, també he anat veient que els millors empresaris són els que menys s’omplen la boca de proclamacions de dinamisme empresarial. Aquesta part central del llibre està plena de bones anàlisis, que encara foren millors si en el seu neguit no renyés sempre una mica a tothom.
La imaginació verbal de l’autor es desborda pel meu gust en els apartats “mantenir la cohesió social” i “continuar essent una comunitat integradora, en comptes d’esdevenir una societat multicultural”. (pp. 147-175). No m’ha acabat mai d’agradar del tot l’expressió “mantenir la cohesió social”i després de llegir les planes que Miquel Puig li dedica encara m’agrada menys. M’explicaré, l’autor comença aquest apartat amb dues afirmacions “L’economia de mercat és molt eficient... l’economia de mercat és enormement cruel” (p. 147). No vull entrar ara a discutir cap de les dues afirmacions, únicament indicar que en una sana filosofia social i política si alguna cosa es enormement cruel no és molt eficient. Primer es deixa operar plenament a l’economia de mercat amb totes les seves crueltats (perquè s’està obsessionat per l’eficiència) i després els posem remei amb una gran voluntat d’eficiència, per tal que el país no se’ns trenqui, per tal de “mantenir la cohesió social”, per tal de no quedar-se sense joguina. L’horitzó realment polític és definir jurídicament la fraternitat ciutadana de tal manera que les crueltats no s’arribessin a cometre; fóra, certament, políticament més noble i em temo que també econòmicament més rendible, perquè aquest fer i desfer recorda aquell benefactor que va regalar l’hospital i abans va fer els pobres. Aquí l’esforç de l’autor fa realment patir molt, la seducció anglosaxona s’ha de deturar i no acceptar “la fractura entre barris de luxe i barris marginats” (p. 151). Tampoc amb la immigració africana: “la nostra història és justament la contrària: no la segregació, sinó la integració” (p. 165). Tot li grinyola al nou catalanisme a l’acceptar unes premisses que impliquen una certa violència social sense voler acceptar-ne les conseqüències; la cosa s’agreuja perque a base de tanta creativitat i poca erudició (la visió que té del paradigma a substituir catalanisme/revolució industrial és angelical), convindria que recordés que el partit industrial va perdre finalment les fàbriques per una revolució anarquista i les hi van recuperar a punta de baioneta.
Aquests executius brillants de l’Alta Administració amb idees, sovint diuen segons quines coses com de passada sense ni adonar-se que poden irritar a gran part del personal d’una manera molt notable. A propòsit de les polítiques natalistes –de les quals no n’és partidari– l’autor escriu:” No crec que la natalitat pugui augmentar si introduïm més desgravacions fiscals, perquè quan es decideix tenir un fill és en funció d’una il·lusió que va més enllà d’aquestes qüestions” (p.185). Parlant del descontent del professorat ha dit: “És cert també que la retribució econòmica dels mestres no és generosa. Però també és cert que la feina del mestre és, o hauria de ser, molt vocacional” (p. 70). Ja hem vist que pels mestres el que cal és motivació, pels futurs pares de família la recepta és seguretat: “En comptes de dissenyar polítiques natalistes, el que hem de fer és preguntar-nos com ho hauríem de fer perquè la nostra societat donés més seguretat als catalans” (p. 186). Hom exhibeix una estranya habilitat en desviar una qüestió política precisa cap a abstraccions etèries com la motivació o la seguretat en el cas que ens ocupa. “Escolti, deixi’s de música celestial! el sou dels mestres i professors o el tractament fiscal de la família, com està ara a Catalunya comparativament amb els restants països europeus?” Aquesta és la qüestió cenyida i de resposta obligada sobretot quan s’afirma: “Si el catalanisme es va proposar convertir Catalunya en un país que no desentonés en l’Europa del moment, nosaltres ens hem de proposar convertir Catalunya en un país líder dins d’Europa.” (p.226). L’apel·lació moralitzant a la vocació i a la il·lusió és bastant insensata, no es té en compte que algun malèvol interlocutor podria objectar que l’alta direcció també es qüestió de vocació, o hauria de ser, i d’il·lusió i no de disseny de polítiques retributives o de despeses de representació. Tot plegat és com una pena perque d’aquesta manera el fossar entre la diguem-ne intel·ligència projectiva de les nostres elites i el conjunt de la ciutadania no farà més que fer-se cada vegada més ample.
Aquest llibre podria ser pel seu contingut un punt de partida pel debat de problemes que tenim plantejats, però em temo que el seu to ho faci definitivament impossible. La contraportada del llibre diu “Per afrontar la modernitat calen noves idees per vèncer la por i obrir-nos culturalment i econòmicament perquè només l’obertura ens pot alliberar del provincianisme. El nou catalanisme exigeix ciutadans més responsables, una vida política menys conservadora, menys assignatures i més anglès i redaccions a l’escola, menys erudició i més creativitat a la universitat, més innovació tecnològica, empreses més grans, una capital més ambiciosa, més respecte al territori, nous paradigmes culturals oberts a la immigració i menys ambigüitat en el nostre encaix dins d’Espanya”. Definitivament aquest llibre i el que ell pot representar avui a Catalunya ha equivocat definitivament el to a l’hora de dirigir-se als seus conciutadans amb propostes de futur. El lector un cop recuperat del sotrac d’un veritable terrorisme intel·lectual que el tractarà de poruc, tancat i provincià en cas de dissentir de les tesis, o millor slogans, que el llibre sosté, pot pensar que aquestes no són maneres de comportar-se en un diàleg intel·lectual i que si aquest nou catalanisme ens ve amb tantes exigències prèvies, formulades amb tanta rotunditat, i un xic de petulància i grolleria, doncs millor que no vingui! Tots plegats ja ens ho farem sense tanta brillantor d’una manera més reposada, segura i tenaç.