Miquel Batllori. Records de quasi un segle, de Cristina Gatell i Glòria Soler
Recollits per Cristina Gatell i Glòria Soler
Quaderns Crema. Barcelona, 2000
Heus aquí un llibre amè, fresc, àgil i divertit, “document de primera mà per conèixer una de les personalitats més rellevants de la nostra cultura”.
Potser el mèrit més gran del llibre per als que poc o molt vàrem conèixer el pare Batllori, és la fidelitat i exactitud amb què queda reflectida la seva personalitat.
Gran senyor liberal, planer, senzill, intel·ligent, agut, amb un sentit de l’humor (“un sentit de l’humor transcendental”, deia ell) i una ironia que no mostra mai ni la més lleugera ombra d’acritud, cosa molt d’agrair en uns moments on sembla que és necessari rebentar el proïsme per estar ben segur que hom existeix. És un home que “veu” la complexitat de la vida humana, amb els seus encerts, les seves febleses, les seves il·lusions i els seus condicionaments, i que la considera amb un somriure benèvol i en el fons, tendre. És realment extraordinari poder parlar de tantes coses sense caure mai en cap moralisme, en cap petulància, en cap “condemna”, amb tanta profunditat, i sense exaltar-se mai subreptíciament a si mateix en parlar dels altres, com és tan freqüent en les “memòries” i “records”. És un llibre refrescant, que us deixa un agradable sabor de boca.
Però no és pas de cap manera un llibre banal. El que diu del “quasi un segle” és sempre interessant, i toca amb acuïtat molts temes (i molts personatges) que han estat cabdals en la història recent, en el món de la política, de la religió i de les ciències històriques. I les pàgines primeres, quan parla de l’ambient familiar, barceloní i català d’abans de la guerra civil, dóna una idea de la realitat que rarament aconsegueixen les “memòries” i menys els llibres d’història.
Cal remerciar Cristina Gatell i Glòria Soler per la seva feina. Com a historiadores interrogant un historiador és lògic que caiguin en algun moment en el que podríem anomenar “deformació professional”. D’altra banda, l’erudició i la memòria del pare Batllori eren tan formidables i en alguns moments parla amb tanta naturalitat de persones o fets que desconeixem o que només hem sentit anomenar vagament, que de vegades ens quedem una mica “in albis”. Però fins en aquests casos, observacions i comentaris serveixen per introduir-nos una mica més en els “intríngulis” del segle.
En general, però, podem seguir-lo bé, si llegim amb ironia i sabem entrar en els sobreentesos i les suggestions. Prendré només alguns exemples.
Sobre el règim feixista: la conversa entre dom Sturzo i Benedetto Croce (p. 138), no té desperdici. Però potser encara és més revelador el passatge següent: “Mussolini havia visitat la casa Fiat de Torí i va preguntar al senador Agnelli quines idees polítiques tenien els seus obrers. El senador va dir: “Miri, excel·lència, un terç són socialistes, un terç comunistes i un terç populars” “I feixistes?” “Feixistes tots, excel·lència...”
Sobre el règim soviètic: a propòsit de la celebració a Barcelona de la reunió de la Junta Directiva del Comitè de Ciències Històriques ens diu: “Els dos historiadors soviètics venien amb un altre senyor, la targeta del qual deia així: “Deputy Head of Public Relations, National Academy of Sciences, Moscow”. La vaig mostrar al col·lega polonès i em digué tot d’una: “No comment”. Evidentment, era el comissari. Abans de retornar tots tres a Rússia, aquest darrer em digué, en nom del president del Comitè, que l’any següent jo seria l’invitat de la secció d’història de l’Acadèmia de Moscou per passar un parell de setmanes a la Unió Soviètica. Hi vaig anar pel gener del 1994, i en conservo un gran record, ben diferent del que tenia del meu primer viatge allà, l’estiu de 1970. Vaig voler aprofitar aquest nou viatge a Rússia per tornar a visitar el monestir de Zagorsk. Vaig preguntar al “deputy head” si calia, com l’altra vegada, assolir un vistiplau del departament de Cultes, i em digué que, venint ara com a invitat de l’Acadèmia de Ciències, i anant-hi acompanyat per ell, no calia. Però abans de partir de l’hotel cap a Zagorsk vaig veure que, en el hall, parlava amb la mateixa persona que, l’any 1970 ens havia demanat el nom, la nacionalitat i el número de passaport.”
Sobre el Concili Vaticà II: “ara veig que la formulació: “no és litúrgic? no és pastoral? fora!” que ja llavors no m’agradava gaire, és en realitat el gran forat negre del Vaticà II... no voler intervenir en qüestions de tipus teològic i moral. Tot això ho van deixar fora, en uns moments que hi havia una dotzena de teòlegs de gran prestigi... com el cardenal Bea, els pares Congar i de Lubac...
Però de fet, això que històricament considero una falla del Vaticà II, ha tingut un avantatge: aquella reforma teològica, que el Concili només hauria pogut emprendre d’una manera més aviat poruga, han acabat fent-la els teòlegs pel seu compte; i com que realment un cert esperit del Concili va perdurar després, no s’han atrevit a condemnar moltes actituds i afirmacions que abans del Concili haurien estat reprovades.
Mirat, doncs, amb perspectiva històrica –ni que sigui d’història contemporània–, aquella llacuna, aquell forat negre del Concili potser ha estat beneficiós, perquè ha donat, en la pràctica, una llibertat més gran als teòlegs i moralistes seriosos i responsables, per a poder replantejar i resoldre molts problemes de base, prou més importants, per al poble de Déu, que les reformes pastorals i litúrgiques”.
Un llibre per llegir i rellegir, on sempre descobrireu algun matís nou d’aquesta gran persona que fou el pare Batllori.