Mestre Galí. A propòsit de les ganes d'aprendre
La dita ho diu: noblesa obliga. I el pes de la noblesa de l’intel·lecte no és menys feixuc ni honorable que el de la noblesa de la sang i la tradició. No ho tenia fàcil en Jordi Galí, el senyor Galí, quan va decidir dedicar la seva vida a la docència. Quan s'és el fill d'algú com Alexandre Galí voler dedicar-se a l'ensenyament pot semblar una temeritat, però precisament la càrrega d'aquesta herència, que en alguns podria haver pesat com una llosa, en el cas del senyor Galí ha actuat com aquells pesos que empraven els atletes grecs: la càrrega que ajuda a saltar més lluny i més lliure.
Podria parlar de la meva experiència personal del Mestre Galí, no com el docent que imparteix a les aules, sinó com el mestre que, conscient del llegat que ha rebut, malda per transmetre'l a les noves generacions, conscient que allò que ha rebut ho ha de passar en relleu aquells que volen seguir el seu camí. Però, i això és quelcom que vaig aprendre al GEN en aquells anys, ja llunyans, de la joventut, per conèixer a algú cal anar als seus textos.
L'estiu de 2006 vaig llegir el seu llibre Les ganes d'aprendre. Ho vaig fer des de la modèstia d'algú que no s'ha dedicat professionalment a l'ensenyament, però que és conscient de la importància, i més en un món dislocat com aquest, que té la instrucció a la nostra vida.
Vivim uns temps en què els valors que van permetre progressar la nostra societat, l'Europa filla de Jerusalem, Atenes i Roma, són qüestionats, si no negats obertament. Esforç individual, el coneixement com a element d'autoritat, el sentit de la instrucció com a element de formació, tot això s'ha vist qüestionat fins als fonaments sense que es presenti una alternativa. Estem renunciant als nostres referents, a aquelles arrels que ens afermaven a la terra, sense altres lligams amb la realitat que dèbils fils submergits no en terra, sinó en una substància inestable.
L'obra del Mestre Galí, que altres especialistes comentaran en la seva justa mesura, és un recordatori que som allò que hem rebut, que la nostra vida és un camí vers el futur perquè sortim d'algun punt concret del passat. Sense aquesta consciència de la nostra pertinença a una comunitat, les nostres vides no són projectes de futur, sinó fantasmes de present.
Res és espontani. La situació que vivim és l’últim estadi (per ara) d'un procés iniciat fa anys. És el procés de substitució de la instrucció per l’educació, allunyant les famílies de les seves responsabilitats educatives, el procés de la dominació de la iniciativa privada en mans d'un estat amb vocació totalitària, que vol ser mestre d'ànimes i no de ments.
Mestre Galí, i la família espiritual a la qual pertany, ha viscut per salvar-nos els mots, per retornar-nos el nom de cada cosa, com deia Espriu. Ha estat un esforç tenaç, homèric, però està en les nostres mans ser dignes del seu llegat i la seva obra, i continuar pel camí que va tenir el coratge de seguir i encara, Déu vulgui que per molts anys, segueixi; un camí de treball, esforç, excel·lència, tradició i amor a la llibertat, única font de coneixement.