Mestre de l'honor d'un poble

Aquest article fou publicat al diari Avui 29 d’abril del 2005

Per tal de comprendre la vida d’en Raimon Galí com un destí cal comprendre com es cargolen amb el pas del temps la seva vocació de cap militar i la d’historiador, i finalment, la d’escriptor. La seva primitiva vocació militar fou primerament sacrificada en l’obediència filial en profit dels estudis de Filosofia i Lletres a la primera Universitat Autònoma de Barcelona. Un cop recuperada durant la Guerra Civil a l’Escola de Guerra aquesta vocació militar fou servida al front en defensa de la República Espanyola. I també fou continuada en la idea-matriu dels Quaderns de l’Exili, que era la de formar una unitat militar per tal de combatre amb els aliats sota bandera catalana contra el nazisme. Aquesta primera vocació fou complementada amb els seus estudis d’història i d’antropologia a l’exili mexicà. Finalment, en la primera resistència catalana contra el franquisme també podem descriure un ersatz de la milícia en la seva funció de cap a l’escoltisme i al CC implicada ara en una funció de mestre i orientador de vocacions realitzada sempre atípicament, això és, al marge de les institucions universitàries. I més finalment, durant els anys vuitanta i noranta del passat segle, per sort cada cop més unificades es deixen discernir, però, la funció d’orientador de camins personals i d’iniciatives dels més joves junt amb la cada cop més intensa dedicació a l’escriptura.

Un dels aspectes més maltractats per la frivolitat ambiental de l’obra de Raimon Galí és la seva apel·lació al sentit de l’honor. Aquesta densa exigència de no fer malbé amb les nostres febleses i claudicacions la bellesa del món. Raimon Galí ho va viure i ho va glossar amb les seves memòries. Si es repassen repetidament les planes dels volums de Signe de contradicció, un s’adona que força del seu missatge arrencava del seu sentit agraït de la bellesa. Ho explica a La Catalunya d’en Prat, quan s’ha aixecat de nen encara a contemplar una sortida de sol diu senzillament: “El que havia vist amb els meus ulls era la bellesa inexpressable del món, lligada amb el fet de la meva vida que en formava part”. D’aquí deriva el seu concepte central del seu patriotisme, la figura del “pont espiritual dels mediterranis” (Coma-ruga, 1984). Aquest pont ho és entre el goig de viure en la joia i la festa com una riba, i la tragèdia i duresa de la vida per l’altra. L’arc d’aquest pont és sostingut per la virtut com heroisme fet cultura en el sentiment de l’honor i el coratge habitual de defensar el patrimoni comú. El fil roig de l’esforç de Raimon Galí ha estat el seu lligam amb la bellesa del món, el destí d’un poble i l’honor d’una generació. La seva lliçó ha estat i serà fecunda en el temps més amagat que el de les actualitats que no sempre li foren favorables, el temps de les persones, dones i homes que ell ajuda a orientar-se en l’agraïment per la bellesa rebuda en un
poble en el qual “Déu va passar-hi en primavera i tot cantava al seu pas”.