M'empipa que tothom estigui empipat

AVUI. Diumenge 17 de març del 2002

A les nou del matí ja estic empipat d’allò més. He acabat de llegir o repassar els diaris de Barcelona i un d’econòmic de Madrid i tinc motius per estar-ne. Hi ha problemes gravíssims al món, difícils de resoldre. Però a Catalunya estem relativament tranquils i la presentació de la seva realitat hauria de compensar el mal efecte dels desastres en altres llocs. No és així. Pel que es veu, aquí tothom està enfadat i això em posa de mal humor. Els motius són sobretot econòmics, tot i que també n’hi ha de polítics, socials i esportius. I si m’empipo és perquè, com a economista, sé que l’any 2000 o el 2001 –encara no tenim les dades del darrer any – Catalunya ha donat les millors xifres econòmiques de la seva història, les miris com les miris: renda per habitant, producte interior brut, exportació, etc. Fins i tot la inversió pública de l’ Estat ha pujat força. Però la gent està enfadada i protesta. Té tot el dret de fer-ho i tota la llibertat, gràcies a Déu. Sóc dels que em desperto cada matí i recordo, abans que res, que vivim en democràcia i tinc per tant tot el dret a sortir al balcó i malparlar dels qui ens governen, de l’alcalde o el veí de l’escala. Tot i el bon estat econòmic general, enterbolit per un inici de recessió, que és possible que no tingui continuïtat, la protesta és un signe dels temps. Un signe dels temps que no pot ser bo per a la salut de la població. I penso en aquella persona tan enfadada, que vaig veure ahir a TV3, a punt de tenir un infart de tan indignada com estava.

M’empipa que tothom estigui empipat. És clar que a l’hora de la feina i de la vida ordinària aquest estat d’ànim no el trobo tan reflectit. Però només cal que miri el telenotícies migdiavespre o escolti un debat qualsevol per ràdio per retrobar-me aquella irritació extrema. També m’empipo perquè algunes raons que tinc jo per enfadar-me no són compartides. Per exemple. Estic molt disgustat pel dèficit fiscal, que Catalunya manté històricament en relació a la resta de l'Estat. És una autèntica mala passada –parlant bé–, però no ha arrelat en l’opinió general, mentre que sí que ho han fet unes qüestions que no li arriben ni a la sola de la sabata. M’empipo perquè els altres no s’empipen com s’haurien d’empipar.

M’empipo amb els savis, els científics, perquè no m’aclareixen gaire. Per la meva banda només pretenc entendre una mica d’economia i d’història econòmica. I de futbol, és clar, perquè en això tots els homes i algunes dones hi entenem molt, i som els qui hauríem de fer les alienacions i no el desgraciat de l’entrenador. Quan es tracta de parlar o d’opinar sobre qüestions tècniques, espero que els savis en aquells coneixements m’aplanin el camí i em permetin a mi treure les conclusions després. Es pot treure poca o molta aigua de l’ Ebre? Són dolentes per a la salut les antenes de telefonia? Es poden menjar els vegetals genèticament modificats? Són segures les centrals nuclears? És una realitat el forat d’ozó a l’atmosfera? Perilla el nostre medi ambient? Personalment no goso opinar perquè no hi entenc. Aquesta setmana he comprovat amb goig que es construirà un sincrotró a Catalunya. No tinc ni idea de què és, però un savi-amic m’ha dit que serà un gran ajut per a la investigació i el crec. Però a l’hora de la veritat molts savis no s’aclareixen, perquè sempre n’hi ha que estan al servei de les dues parts en discussió i a mi m’arriba una doble veritat, que em trasbalsa i no em permet prendre posició. Sempre havia pensat que hi havia unes ciències anomenades exactes i altres que no ho eren. Ara dubto que dos més dos sumin quatre. Com a conseqüència del que acabo de dir, m’empipo també amb els que parlen del que no entenen: dubto del que diuen els economistes que parlen de sociologia i m’esvero d’algunes manifestacions de sociòlegs que parlen d’economia. El món n’està ple, i els diaris, i les ràdios i les televisions. Els que prediquen la tolerància, el progrés i el diàleg són sovint uns dogmàtics, que parlen en nom d’una veritat absoluta. N’hi ha que són simplement sectaris, o sigui que no creuen en el que diuen, però els convé dir-ho. Però una immensa majoria són persones de bona fe, als quals la protesta els surt no sé exactament de quina part del cos, però d’un lloc molt profund. El resultat és que el dogmatisme genera dogmatisme. Jo, que després de 60 anys de creences religioses he aconseguit reduir els meus dogmes de fe als estrictes per mantenirme dins de l’ortodòxia, i que no m’avergonyeixo de menjar un tall de pernil un divendres de Quaresma, em trobo, tant si es parla d’aigua com d’ensenyament, com de llibertat de preus, com d’ecologia, com de règim fiscal, com de cancel·lació del deute extern, o de globalització, que hi ha molta gent que té la veritat absoluta i està molt enfadada perquè els altres no ho reconeixen.

Espero que els lectors entendran que parlo amb ironia i que no vull ofendre ningú. A vegades n’hi ha que no ho han fet i m’enfado perquè m’han pres seriosament, però per més motius tinc per enfadar-me amb aquells que no em llegeixen i passen la pàgina perquè creuen que això de l’economia no és per a ells. Però què es pensen! És que no necessiten diners per viure? L’economia ens afecta a tots i si volem arribar a fi de mes, aquesta secció hauria de ser seguida amb especial atenció. Més, per descomptat, que la dels esports, tot i que jo també –haig de confessar-ho– m’hi aturo uns moments.

De motius per enfadar-nos n’hi ha molts. Però encara n’hi ha més per treure profit de la vida. Riure té un gran valor cultural. Recomano una bona tassa de til·la, un tranquil·litzant natural i sense additius. No s’enfadin amb mi, sisplau!