Memòries, de Raimon Galí
Raimon Galí i Herrera
Proa, Perfils, 2004
Des d'un punt de vista històric, les Memòries de Raimon Galí, aparegudes l'any 2004, ofereixen diverses lectures.
D'una banda, interessen per la visió que donen dels esdeveniments que han succeït a la Catalunya contemporània, en les seves successives fases o etapes: Noucentisme, etapa republicana, Guerra civil, exili a Mèxic, retorn a Catalunya i, finalment, l'obra de redreçament cultural a través del moviment CC i el seu protagonisme en diverses institucions escolars i culturals del país.
D'altra banda, pel coneixement directe del pensament pedagògic dels seus pares -una pedagogia catalana d'inspiració cristiana, allunyada de les estridències revolucionàries i de les connivències espanyolistes- que fa que Raimon Galí adopti una actitud dura i crítica amb bona part dels protagonistes de la renovació pedagògica que es va donar a casa nostra a partir dels anys seixanta del segle passat.
Val a dir que en l'itinerari intel·lectual de Raimon Galí destaquen dos aspectes principals. En primer lloc, el seu compromís polític amb la història i cultura del país, per la qual cosa ha romàs fidel a una militància catalanista de pedra picada. En segon terme, però no menys important, la seva filiació cristiana, la vivència del sobrenatural, la crida de la transcendència divina.
Fet i fet, compromís polític i religiós s'entrecreuen en diferents moments d'aquestes memòries.
Lògicament un llibre de memòries com el de Raimon Galí es troba curull d'històries, anècdotes i facècies que, tot i el seu interès, no poden ser comentades amb detall.
Si algú pot dir que aquestes memòries tenen un punt d'àcides i corrosives es deu a les crítiques i acusacions que Galí deixa anar al llarg de les pàgines del llibre que ens ocupa. Així s'han d'entendre les seves consideracions sobre l'aclimatació a casa nostra de les teories de Mounier que bo i assumint una direcció política es desmarquen de l'orientació cristiana. Per Raimon Galí la cosa és evident: l'arraconament de Péguy i l'èxit de Mounier va tenir conseqüències fatals per a la nostra història recent.
Raimon Galí insisteix una i altra vegada en la seva crítica a la presència d'elements comunistes en la vida cultural i universitària catalana. De tal faisó, que aquest conjunt de circumstàncies va determinar un canvi de rumb en la nostra tradició pedagògica que s'arrela en el moviment de renovació del primer terç del segle XX. A l'hora de fer consideracions, Raimon Galí no afluixa: més perillosa que la dictadura militar, és la dictadura intel·lectual que esborra sistemàticament tot allò que li fa nosa.
A partir de l'article El compromís cívic dels germans Galí: memòria i pedagogia, de Conrad Vilanou i Torrano, de propera aparició a la revista Relleu.