Memòria de 1714
Quan fem memòria dels fets del passat, hem de fer memòria sobretot dels contextos intel·lectuals i emocionals en els quals les decisions són preses. Aquest és l’objectiu de la meva intervenció.
Conferència impartida durant el Curs d’Estiu de la Fundació Relleu, 6 de Juliol 2007
En les Corts de 1701-02, els catalans acceptaven Felip V com a rei. Aquest es mostrava relativament generós, si bé de vegades deixava veure la seva impertinència. En tot cas, era més que no pas el que havien estat els monarques de tot el segle XVII. En aquell moment, no hi havia cap dubte que seria el sobirà de la Corona d’Aragó. Malgrat tot, ens trobem que al 1705 els catalans canviaven de bàndol, refusaven Felip V i iniciaven una guerra. Una guerra que seria devastadora: duraria deu anys, destruiria el país de forma intensa, l’arrasaria literalment diverses vegades amb les anades i vingudes dels exèrcits. Una guerra que acabaria amb el setge sobre Barcelona, llarg de 13 mesos i amb 30.000 bombes sobre la ciutat.
M’interessaria que intentéssim entendre per què els catalans prenen una decisió gens fàcil d’entendre. No ho resoldrem pas ara – hi ha historiadors que n’han escrit llibres sencers i encara no ho han resolt. Fem, però, una aproximació als arguments en joc. Proposo que ens els plantegem tal i com se’ls deurien plantejar els homes del moment. Per començar, deurien pensar que prendre la decisió d’entrar en guerra era una decisió molt difícil, en primer lloc perquè França i la Corona hispànica eren en aquells moments les màximes potències militars del planeta. És cert que com a potència marítima, Anglaterra podia comparar-s’hi, però considerant en la combinació global, terrestre i marítima, eren les més potents. A més a més, s’ha de tenir en compte que aquestes dues màximes potències, a les quals es volia declarar la guerra, vivien al costat, totes dues tenien frontera directa amb nosaltres. Per tant, s’ha de comptar amb què la guerra es desenvolupara en un escenari com a mínim proper i fins i tot, molt probablement en el propi territori – com finalment va passar. Aquest risc era evident. D’altra banda, els catalans que van prendre la decisió eren també conscients que la situació política del moment no era potser la ideal, però tampoc del tot dolenta i, en tot cas, no pas pitjor que la que s’havia viscut durant moltes dècades anteriors.
Vistos aquests arguments, per què entrar en guerra i arriscar-se a perdre-ho tot? Hi havia un element que hi jugava a favor, una reflexió que anava en aquest sentit: si entrem en guerra, pot ser que ho perdem tot, però si no hi entrem, gairebé segur que ho perdrem tot. Ja s’havia viscut l’experiència de l’ocupació militar francesa a la Catalunya Nord, ja se sabia com actuaven els nous funcionaris del rei. Per què no arriscar-se a salvar-ho tot? En contra d’aquesta idea, es donava el següent argument: si no s’entra en guerra, està per veure que es perdi tot i, al capdavall, hauria de passar molt de temps abans que tot es perdés. I les coses podrien canviar mentrestant.
Hi havia, naturalment, un contraargument: la decisió és difícil i complicada, perquè és molt arriscada, però en canvi també és cert que mai no hi havia hagut en el món una coalició tan favorable contra les monarquies francesa i hispànica: Anglaterra, Holanda, l’Imperi (amb tots els territoris patrimonials, austríacs i hongaresos), Savoia i Portugal. La guerra, com totes les guerres, és arriscada, però potser ara és el moment de fer-la, perquè és ara quan tenim més aliats. És més: no només disposarem d’una aliança mai vista i, per tant, aquesta oportunitat potser no la tornarem a tenir mai més, sinó que a més resulta que en aquesta aliança hi ha els nostres socis comercials més importants: Anglaterra i Holanda. És a ells que venem els nostres excedents agraris (fonamentalment aiguardent) i és a ells que comprem els productes agraris que ens són imprescindibles per a la nostra supervivència literal, per no morir de gana: blat, que ens arriba del Bàltic des de fa anys, arengades i bacallà – aquests últims més recents, però amb capacitat per estar canviant radicalment la dieta dels catalans. I encara més: no només són els nostres socis principals, sinó que a més són els millors que podríem tenir. No en trobarem cap d’altre de millor al món en moltes dècades. Per tant, potser val la pena jugar-nos-ho tot a una carta al seu costat.
Aquests eren alguns dels plantejaments que hi havia sobre la taula i de seguida n’anirem donant més. Però més que els arguments en concret, el que m’agradaria subratllar és que la decisió, que finalment es va prendre, va ser una decisió plena de racionalitat. Cal destacar-ho, perquè sovint – o almenys aquesta és la meva sensació – la historiografia ho ha plantejat com una decisió poc racional, poc pensada, molt marcada per l’emotivitat: una explosió emocional de sentiments immediats, una sensació de pell. En canvi, és molt probable que el raonament darrera de la decisió d’entrar en guerra fos un raonament molt aprofundit. Per això, quan fem memòria de la Guerra de Successió, estaria bé que féssim memòria de l’àmbit en el qual les grans decisions van ser preses i de tots els elements que hi van entrar en joc.
Continuem, doncs. Un altre aspecte que cal tenir en compte és que la Guerra de Successió és la primera guerra mundial de la història. No només es disputa en els territoris de la Corona espanyola; també es va lluitar al Canadà, a l’Índia, al Brasil i a Rússia.
Però entrem ja al moment que la guerra havia començat. Els fets van anar demostrant que haver declarat la guerra havia estat molt arriscat i que el preu que se’n podia pagar era molt alt. Però també va haver-hi algun moment de fortuna: el 1706 i el 1710 va semblar que podíem guanyar aquella guerra. No era una impressió injustificada: per dues vegades, les tropes catalanes que formaven part d’un exèrcit aliat, van entrar a Madrid. La participació d’aquest tropes no es pot tractar com un simple detall. Deixeu-m’ho il·lustrar amb una anècdota, amb totes les limitacions que tingui com a tal. A l’Arxiu Secret del Vaticà es guarden molts documents que parlen de Catalunya i alguns d’ells són de l’època de la Guerra de Successió. Entre ells, hi ha els informes enviats per un llegat pontifici, el qual acompanyava l’exèrcit aliat a aquell estiu de 1710 (cal recordar que en aquell moment, Barcelona tenia la cort pròpia de Carles III, davant de la qual actuava un nunci i que, a més, tots els exèrcits amb tropes catòliques comptaven amb el seu corresponent llegat). El nostre llegat en qüestió informa al Sant Pare, sobre l’evolució de la guerra, gairebé dia per dia i explica com, la nit següent que les tropes aliades van entrar a Madrid, se sentien des de totes les cases, crits de “¡Viva Felipe V!”. Segons que explica el llegat, davant d’aquesta situació, el cap dels exèrcits aliats, mariscal Widerstander, va prendre una decisió el dia següent: que fossin els Miquelets (voluntaris catalans) els qui patrullessin pels carrers de la vila. I afegeix: "Ja no es va sentir res més".
La presència d’aquelles tropes catalanes, per tant, deuria anar més enllà del còmput numèric. Deuria tenir també una alt valor, si no militar, segur que polític. No només per als catalans, sinó també per als castellans. Perquè és molt probable que un dels elements clau, perquè Felip V aconseguís adhesions entusiastes entre els seus súbdits castellans, va ser que aquests veien l’altre candidat, Carles III, com el candidat dels catalans. Hi ha molts documents en els quals els castellans van deixar ben clar que mai no acceptarien aquell rei que portaven els catalans, que venia de Catalunya – físicament. Encara és més rellevant –i cal fer memòria d’aquestes coses- constatar que no va caldre esperar que les tropes catalanes ocupessin trossos de Castella, perquè els castellans tinguessin antipatia als catalans. Anys abans, quan l’Arxiduc Carles es plantejava entrar a la Península, molts ja li havien assenyalat la conveniència de no desembarcar a Catalunya, perquè això seria molt mal rebut per la Corona de Castella. Era preferible fer-ho a Andalusia o fins i tot a Portugal.
Cal recordar que abans del conflicte bèl·lic, ja hi havia aquesta animadversió de tipus nacional o, si la paraula molesta algú, “protonacional”, i si encara algú s’incomoda, “identitari” – i espero que ningú hi tingui al·lèrgia – entre les dues entitats, que ara no sé si n’hem de dir “nacionals” o “protonacionals” o el que sigui – els historiadors tenim tants problemes a l’hora d’anomenar les coses que acabem inventant-nos fórmules neologistes: ara, enlloc d'“Estats” o “nacions”, que no es poden usar sense generar un conflicte extraordinari, parlem de “formacions històriques”, tan asèptiques que no tenen cap perill (en realitat, així estem utilitzant el llenguatge per no haver d’encarar el veritable problema). Aquest xoc nacional previ s’ha de tenir present per al nostre context actual.
I també per a entendre una altra decisió difícil que van prendre els catalans en el context de la Guerra de Successió. La decisió que va portar directament als fets de 1714. Una decisió encara més difícil d’entendre que la de 1704 o 1705. És la decisió de juliol de 1713: continuar lluitant. En aquell moment, les tropes aliades evacuaven Catalunya, complint el Conveni de l’Hospitalet acordat amb les tropes borbòniques. Es van comprometre a entregar Tarragona, i ho van fer. I es van comprometre a entregar Barcelona. I no ho van poder fer. No van poder perquè la població de Barcelona s’hi va negar. I quan dic que s’hi va negar, vull dir que s’hi va negar amb les armes a la mà, perquè la càrrega de la defensa militar de la ciutat requeia sobre els seus propis ciutadans, a través del seu enquadrament militar en la Coronela. Era un enquadrament militar molt més professional del que de vegades tendim a pensar, especialment després de 10 anys de guerra.
Fem memòria dels arguments intel·lectuals i emocionals del moment. Per començar, ara ja no hi havia cap aliança internacional per recolzar la lluita contra les dues màximes potències del moment. A més, les úniques places que resistien eren Barcelona i la vila i castell de Cardona: València, Aragó i Lleida havien caigut al 1707, Tortosa al 1708. En el moment de prendre la decisió de continuar lluitant, Barcelona, cap del país, té uns 35.000 habitants. Compta amb 985 soldats professionals – en sabem les unitats, amb els seus noms i el nombre d’efectius. A aquests s’hi sumaven uns 4.500 defensors enquadrats en la Coronela. Amb un total, per tant, d’uns 5.000 – 6.000 defensors sobre 35.000 habitants. L’exèrcit reial, que estava a punt de tancar el setge de la ciutat, tindria al llarg de les operacions (la xifra aniria variant), uns 40.000 soldats. Hi havia, per tant, més soldats assetjant la ciutat que habitants dins les seves muralles. La desproporció entre atacants i defensors militaritzats se situava d’entre 8-9 a 1. A més, aquell exèrcit tenia a la seva rereguarda, escampats arreu del Principat, fins a 45.000 soldats més. Amb un total, per tant, de 95.000 soldats contra els 5.000 defensors. Hi havia més soldats enemics a Catalunya que famílies catalanes.
Aquestes dades són necessàries per entendre la decisió de seguir lluitant. Millor que jo, ho explica Ferran Soldevila, que s’ha de llegir – i que dubta de la racionalitat de la decisió. Perquè es tractava d’una decisió greu. Naturalment, n’hi va haver que van defensar la necessitat de rendir-se, per tal de salvar alguna cosa. Però els seus arguments xocaven contra l’experiència. València es va rendir sense disparar un tret i què en va salvar? Res. Saragosssa, igualment – si bé a Aragó hi havia ben poc per salvar. Lleida, també. I a més, que s’hi havia fet? Segur que a Barcelona ho sabien, els fets eren molt recents i la ciutat deuria estar plena de refugiats que n’explicaven la història: la Seu convertida en arsenal militar, plena de canons, la població pràcticament forçada a evacuar-se, els veïns obligats a llaurar els carrers perquè hi creixessin males herbes i la ciutat mai més no fos habitada. També els valencians deurien explicar l’esgarrifosa repressió de 1707, que va afectar fins i tot l’Església com mai abans a la història d’Europa – i l’Arxiu del Vaticà n’està ple.
Per tant, rendir-se tampoc no serviria de res. O potser sí, deurien dir alguns; almenys serviria per salvar les vides. Potser no se salvaria cap constitució, ni cap institució, però si es lluitava, molts dels qui estaven discutint la decisió moririen. Contra aquesta posició hi havia un contraargument: encara que hi morissin molts, hi havia l’esperança que els aliats s’ho repensessin i tornessin. Aquesta esperança, plantejada així, pot semblar molt estranya a algú que no conegui el període. Però una part dels polítics anglesos, especialment els pertanyents als wights (que més endavant donarien origen al partit liberal), alimentava l’esperança catalana. Els deien que, encara que els tories (futurs conservadors) havien firmat el pacte de Gènova i els havien traït, hi havia la possibilitat que tornessin a Catalunya, si aconseguien fer-se amb el poder. S’esperava que un nou monarca del Regne Unit, substitut de la Reina Anna (més partidària de la pau), es decidís per a la guerra. Aquest nou monarca arribaria al torn anglès, al llarg del següent any. Un nou rei partidari de la guerra amb França, disposat a enviar de nou la flota anglesa davant de Barcelona.
Aquesta possibilitat existia, encara que ara ens costi creure en una cosa que finalment no va passar. Però quan estudiem història, no l’hem de considerar en funció d’allò que finalment va passar, sinó d’allò que els homes del moment veien i creien. Ells prenien les seves decisions tenint al davant no el camí concret que la història va acabar prenent, sinó tenint al davant un ampli ventall de possibilitats. Nosaltres hauríem d’intentar reconstruir aquest ventall de possibilitats, per poder entendre la racionalitat (o la manca de racionalitat) de la seva decisió. Al capdavall, no només hi havia l’esperança que els aliats poguessin tornar, sinó que a més a més, l’emperador Carles VI (l’Arxiduc Carles), malgrat que ens havia deixat sols i malgrat que havia demanat que la seva estimada esposa, Elisabet de Ludwig, l’emperadriu, també ens abandonés (amb llàgrimes als ulls dels catalans que la van acomiadar al port); malgrat tot, doncs, encara ens deia que no defallíssim, que seguíssim lluitant, que tornaria. Però no feia res per a nosaltres. No va enviar ni un soldat, ni un fusell, ni una bala – però alimentava la nostra esperança. Per tant, és lògic que alguns pensessin que els aliats tornarien i uns altres exactament el contrari. El cert és que no van venir. Però també és cert que van estar a punt de fer-ho. L’estiu de 1714 va anar d’un pèl que no tornessin. Tant és així que, efectivament, l’ordre dirigida a l’almirall Whisley, comandant en cap de la flota britànica al Mediterrani, perquè reunís la seva flota al port de Maó, davant de la possibilitat de dirigir-se a Barcelona, va sortir de la Cort de Londres. El que va passar és que quan l’ordre va arribar a l’almirall i la flota britànica s’estava reagrupant, Barcelona va caure.
Ara bé, més enllà del context internacional i de totes aquestes possibilitats depenents entre elles, que van condicionar la presa d’una decisió que va ser molt més racional del que tendim a pensar, hi ha una altra qüestió fonamental: l’emoció.
Aquells catalans, valencians i d’altres (perquè també hi havia alguns britànics) que van prendre la decisió de lluitar, no la van prendre una sola vegada, sinó moltes. Tampoc no la va prendre un sol òrgan institucional isolat, els Braços de les Corts, sinó tots i cadascun dels combatents que defensaven la muralla. Perquè haurien pogut no defensar-la. Encara que l’ordre de lluitar existia, podrien haver-s’hi negat. Encara que l’ordre es va donar una sola vegada, al juliol de 1713, la decisió es va prendre almenys una vegada cada dia, durant els tretze mesos següents. Perquè quan anaven a dormir o quan el sol sortia per l’horitzó, de ben segur que tots ells es deurien preguntar si allò valia la pena, si tot plegat tenia algun sentit. I aquesta pregunta se la van fer no només els qui combatien, sinó tots els qui en aquell moment eren dins de la ciutat. Quan tu prens la decisió de combatre i saps que qui anirà a combatre seràs tu mateix, la decisió és molt difícil. Però quan tu prens la decisió de combatre i saps que qui està combatent al teu costat, no és algú que no coneixes de res, sinó el teu fill, o el teu pare, o el teu germà – perquè es combat per gremis, en un moment que els fills acostumen a heretar els oficis dels pares –, quan aquestes són les condicions, la decisió de combatre és encara molt més difícil. Arribar a casa i dir al teu fill: “Apa noi, anem a morir” és difícil. Difícil per als qui combatien a la muralla i també per als qui no hi combatien, però que cada dia anaven a la muralla una, dues, tres, quatre, cinc vegades, a portar aigua. Qui portava aquesta aigua eren les mares d’aquells nois que combatien. Cada vegada que portaven aigua a la muralla, resaven per trobar el seu fill encara viu. I la majoria d’elles, algun dia, van tornar enrere sabent que el seu fill era mort.
Però deixeu-me subratllar una altra cosa que em sembla rellevant, si volem fer memòria del que va representar la data de 1714. A pesar de tot, la decisió de lluitar va ser sempre una decisió política, presa per les institucions del país seguint les lleis del país. Fins en un context com aquell, amb un país ocupat, després de 10 anys de guerra, amb un setge com aquell, després de 13 mesos de bombardeigs, en els quals l’enemic havia llençat 30.000 bombes sobre la ciutat (una bomba per habitant), les decisions es continuaven prenent en el marc institucional que corresponia. I qual el comandant en cap de la defensa de la ciutat, Antoni de Villarroel, militar professional, va fer saber a les autoritats polítiques que no estava en condicions de continuar dirigint la defensa de la ciutat, perquè no disposava de soldats, ni de municions, ni de pólvora (a Barcelona, per fer pólvora, la gent rascava el salnitre de les pedres de les cases, cremava els seus mobles en pires carboneres a les places i resava en esglésies plenes, en misses que duraven hores interminables, perquè algun vaixell procedent de Mallorca entrés, trencant el bloqueig, en alguna nit de tempesta); quan, doncs, Villarroel va declarar que continuar dirigint la defensa anava més enllà del seu honor, del seu deure i d’allò que resultava racional, les autoritats polítiques de la ciutat i del país van respondre que no li podien demanar que anés més enllà del seu honor, del seu deure i d’allò que considerava racional, però li pregaven que entengués que si ell renunciava al seu càrrec, la moral dels combatents cauria i, així, posaria en perill la decisió de resistir. I aquesta decisió la prenien les autoritats polítiques del país. Li demanaven en conseqüència que se sotmetés a la voluntat política del país i que continués en el càrrec, encara que això anés més enllà del seu deure i del seu honor. I Villarroel va acceptar; va acceptar les ordres polítiques i va continuar dirigint la defensa de la ciutat.
Voldria que s’entengués que aquesta decisió no va ser tan freda com ara sembla. Deixeu-me posar un exemple: la nit del 13 al 14 d’agost es van produir els combats potser més intensos de tot el setge, els combats de la nit de Santa Clara. En aquests combats s’havia perdut el bastió de Santa Clara. L’enemic l’havia ocupat. En aquell moment, la ciutat ja no era una ciutat tancada, per culpa de l’acció dels bombardeigs. La major part de les bombes es van llençar durant el Gran Bombardeig, del 22 de maig a 25 de juliol de 1714, dia dels bombardeigs més greus perquè era Sant Jaume i Berwick, comandant de l’exèrcit atacant, es deia James i va voler celebrar així el seu sant. Durant el Gran Bombardeig, el ritme era d’una bomba cada 3 minuts – imagineu quantes bombes haurien caigut des que he començat a parlar. Durant aquests dos mesos, hi havia tant de fum, que els defensors de Santa Clara, de Sant Pere o de Llevant no podien veure ni Montjuïc. Moltes d’aquelles bombes havien caigut en el tram de muralla que anava de Sant Pere fins a Llevant -més o menys, el que avui correspon al Parc de la Ciutadella i el passeig de Lluís Companys. De manera que en aquella part hi havia 7 bretxes a la muralla, la més gran de les quals permetia que 300 soldats enemics l'atravessin, un al costat de l’altre. Era la que els atacants anomenaven Bretxa Reial. Aquella nit de Santa Clara, per tant, els atacants consideraven que la ciutat era una ciutat oberta i la muralla, un simple talús de pedres i terra, pel qual pujaven i baixaven cada vegada que s’ho proposaven o gairebé. Ara, a més, s’havia perdut el baluard. Però igualment es va procedir als contraatacs habituals en aquelles circumstàncies.
Permeteu-me que us expliqui un moment la forma de combat. Perquè puguem entendre el valor de les decisions que es prenien cada dia i per cadascun dels combatents. Combatre llavors vol dir el següent. En una hora determinada, molt sovint a l’alba, comencen els bombardeigs. Després de la primera andanada, ja no veus res. Tot és ple de pols. La pols es posa per tot arreu: pels teus ulls i per la teva gola. I teniu por. Molta por. I la gola se us asseca, per la por i per la pols que us entra. Sabeu que l’enemic, en qualsevol moment, passarà a l’atac. El veieu formar. Els teniu molt a prop. Hi ha trams de la muralla en els quals teniu la trinxera dels assetjants a 25 metres. Els veieu la cara. Cada moment del dia, fins i tot quan no hi ha combat. Són aquí. I en qualsevol moment atacaran. I ataquen. Nosaltres, al començament del setge, érem uns 5.500 defensors, ara sou molts menys, segurament menys de la meitat. L’enemic continua disposant de 40.000 soldats, perquè ha renovat totes les baixes que ha patit. Quan l’enemic ataca, és probable que les columnes d’assalt estiguin formades per 10.000 o 15.000 soldats. L’onze de setembre, per uns 25.000. Ataquen punts concrets de la muralla en els quals, potser, com a màxim, hi ha uns 300 defensors. Us imagineu què és ser 300 defensors i veure que sobre vostre vénen 10.000, 15.000 soldats amb la baioneta calada? Dispareu. Ja no hi veieu gens, perquè aquesta vegada el fum surt del vostre fusell. Dispareu amb pólvora de mala qualitat. Les bales de ferro que feu servir erosionen les ànimes dels vostres fusells i molts d’ells us esclaten a la cara. Tots teniu la cara cremada de la pólvora de mala qualitat. Us falten les celles i teniu les pestanyes de sobre enganxades amb les de sota – amb prou feines podeu obrir l’ull dret. L’enemic es llença sobre la vostra posició. Com a molt, tindreu l’oportunitat de disparar una vegada més. Potser, si l’enemic ve de més lluny, dues vegades. Però quantes baixes causareu a l’enemic que s’acosta? Suposem que encertéssiu totes les bales – no n’encertereu ni la meitat, ni de causalitat. Quantes baixes? Tres-centes? Si són quinze mil! L’enemic us supera. Us supera irremeiablement. Un dia rera l’altre. En un punt i un altre de la muralla. Alguns us heu de retirar, altres combatreu fins a la mort. Els qui us retireu, ho feu fins a una nova posició. S’ha construït una gran barricada, la Gran Transversal, que segueix bona part del Rec Comtal i que ha de servir com a resistència a la pressió de l’enemic, quan aquest desbordi definitivament la muralla. Aleshores, el que queda de la vostra artillera (que heu retirat de la muralla perquè l’enemic no la destrueixi) vomita metralla. A raig, amb els enemics a tocar. La metralla surt disparada i cauen centenars de víctimes. I aleshores, torneu a disparar. I tota la vostra fuselleria dispara. Però ara fa algunes setmanes que sou ben pocs defensors (Barcelona té 6 quilòmetres de muralla per defensar i potser sou 3000 defensors, cadascú de vosaltres ha de defensar 2 metres de muralla). És impossible enviar reforços. No hi ha reforços. Fa setmanes que viviu a la vostra posició a la muralla. Ja no torneu a casa a dormir. Ja no sortiu de la vostra posició ni per anar a menjar, ni per anar a pixar, ni per a res. Viviu, dormiu i moriu a la vostra posició. I tot i així, cal treure forces. I cal que la fuselleria dispari, que dispari a boca de canó contra l’enemic. Un cop disparada, cal que es cali la baioneta i es passi al combat cos a cos. I un dia, i un altre dia i un altre dia. I així es recupera la muralla innombrables vegades.
Aquella nit, la nit de Santa Clara, l’enemic ha ocupat però el bastió. El reforçaran tan ràpidament com puguin. Hi ha algunes de les seves millors tropes. Tropes d’elit. Plenes de granaders, que llencen granades que us exploten enmig de les vostres línies. Porten els seus canons lleugers. Construeixen una barricada sobre el bastió i així el tanquen. Villarroel ordena que no hi hagi contraatacs aquella nit. I malgrat tot, algunes de les vostres unitats, alguna unitat de cavalleria descavalcada, passa al contraatac. Moren tots.
Explico aquest cas perquè sapiguem en quines condicions es lluita. I perquè, quan fem memòria de 1714, sapiguem exactament de què fem memòria.
Aquella nit Villarroel i Basset preparen el contraatac general que s’ha d’executar a l’alba. El contraatac s’ordenerà de la següent manera: un batalló de valencians, el batalló dels Desemparats, sortirà del baluard de Llevant, per la part exterior de la muralla, oferint-se al foc de l’enemic, sense cap mena de protecció. El seu objectiu és arribar fins al bastió que està ocupat, bloquejar-lo per la banda exterior i així evitar que rebi reforços; mentre que per l’interior se l’ataca i s’intenta recuperar-lo.
Arriba l’alba. Els valencians surten del bastió de Llevant, avancen fins a la línia de foc davant de les forces enemigues. Disparen, allò que poden. Es col·loquen davant del baluard per tancar-lo i impedir els reforços. Es llença el contraatac general. Primer el foc artiller i el foc morter, després l’assalt. I el baluard es recupera. Els valencians avancen, assalten la primera línia de les trinxeres exteriors enemigues. L’ocupen. I passen un altre cop a l’atac, contra la segona línia de trinxeres fins que, pràcticament, ja no en queda cap. Així es combatia.
L’11 de setembre de 1714 – i amb això acabaré la seva memòria- cap allà a dos quarts de cinc de la matinada, ja s’han format les columnes d’assalt enemigues. Uns 25.000 soldats es posen en marxa. El seu objectiu és la Bretxa Reial. Cap a dos quarts de vuit del matí, la Bretxa Reial s’ha perdut. És impossible defensar-la i ja no hi ha esperances de recuperar-la. L’enemic s’escampa des de la Bretxa Reial per tot l’entremat urbà (o allò que en queda) del barri de la Ribera. La major part del barri ja no existeix gaire. Avancen. Els defensors es retiren de la muralla i es refugien darrera la Gran Transversal. Aquesta barricada s’ha fet com s’ha pogut: amb runes, amb mobles, amb carros, amb allò que hi havia més a l’abast. Tota l’artilleria s’ha de retirar rera això. Es passa a combatre casa per casa. No és ni una frase feta ni una expressió buida de contingut: el Batalló dels Notaris desapareix sencer en la defensa del Convent de Santa Clara. No en va quedar cap. El Convent de Sant Agustí Vell, situat just sobre la Transversal, ha estat conquerit per l’enemic. Es contraataca a baioneta calada i navalla en mà. Es combat habitació per habitació fins que s’expulsa l’enemic de Sant Agustí Vell. I es continua lluitant rera la Gran Transversal. Des de les cases, des dels terrats, des de les finestres, des de les capçaleres dels carrers. Res no pot impedir que l’enemic avanci per darrera del baluard de Sant Pere. L’ocupa i el baluard cau. És el baluard que és més a prop del tram de muralla que els defensors encara conserven. I es passa al contraatac. I es recupera. L’enemic el torna a assaltar. I es passa al contraatac. I es recupera. El quart d’aquests contraatacs l’encapçala personalment Rafael de Casanova, amb la Bandera de Santa Eulàlia. Hi participen els fadrins de telers. Tenen 14 anys. Disparen, calen la baioneta, assalten i recuperen el baluard enfront de soldats professionals. Rafael de Casanova cau ferit. Tampoc no us explico tots els detalls, ja em convidareu una altra vegada. El baluard de Sant Pere es va perdre dues vegades aquell matí. Això vol dir que es va recuperar fins a deu vegades, a punta de baioneta.
Cap a migdia, ja hi ha la clara consciència que no queda cap esperança. L’enemic ha col·locat els seus canons sobre les restes de muralla i es disposa a bombardejar la ciutat, des d’allà dalt cap a baix. Villarroel dóna la penúltima ordre: fer formar la cavalleria. A Barcelona queden 300 cavalls. Tres-cents cavalls en una ciutat que es mor de gana. Per tant, vol dir: que no s’han menjat els cavalls, i que a més, hi ha hagut prou disciplina com per alimentar-los amb gra, perquè si no, no agafen el galop. Formen els 300 cavallers. És l’última càrrega de la cavalleria catalana. Tres-cents cavalls formats rere l’absis de Santa Maria del Mar, al Passeig del Born. L’objectiu és el tram de muralla que queda al Pla d’En Llull, per tal d’expulsar l’artilleria que s’hi està instal·lant. Villarroel cau ferit, en aquella càrrega. Diuen les cròniques de l’època que llavors la seva ordre (encara que una mica massa llarga per ser verídica, si bé deuria anar per aquí) és: “Continuï la càrrega, davant meu ningú no es retira, victòria o mort!”. D’aquells genets no en va quedar cap.
Després d’aquell desastre, Villarroel ferit dóna la seva última ordre. Demana a un dels seus oficials que toqui campana a rendició. L’oficial respon que no ho farà. Villarroel crida a un altre dels seus oficials i repetirà l’ordre. Aquest oficial li respon que només ho farà si té una ordre escrita de les autoritats polítiques. Villarroel crida a un tercer oficial, i li suplica que es rendeixi. Aquest ho farà.
Mentrestant, les autoritats polítiques han acabat un últim escrit. I aquesta és la última ordre que van registrar. Diu així: “Si en el termini d’una hora no hem reunit gent suficient a la part de Pla de Palau, del Monestir de Jonqueres, com per passar al contraatac general, la ciutat es veurà obligada a rendir-se”.
Les autoritats eren perfectament conscients que no hi havia gent suficient, ni per passar a un contraatac general, ni per a res de res. Per què doncs aquesta última ordre? La resposta es troba en les últimes línies d’aquell document:
“Prenem aquesta decisió perquè les generacions futures sàpiguen que vam defensar a ultrança les llibertats de la pàtria”.
A nosaltres ens correspon fer realitat allò que ells no van aconseguir.
Conferència transcrita per Jordi de Nadal