Melancholia, de Lars von Trier

Justine i Michael celebren la festa del seu casament a casa de la germana de la núvia i del seu marit. En el transcurs de la festa, el planeta Melancholia avança i amenaça de col·lisonar amb la Terra. El desenvolupament de la festa i l’avenç del planeta transcorren en paral·lel, d’una manera que podria evocar qualsevol tragèdia de Shakespeare. El film de Lars von Trier s’emmarca en un gènere que podríem anomenar tràgic o apocalíptic, encara que avui dia se l’anomeni ciència ficció o drama. El gènere tràgic o apocalíptic es caracteritza per la presència d’un conjunt de catàstrofes naturals, que no són res més que l’anunci d’altres catàstrofes morals. Es tracta, doncs, d’un gènere narratiu que ens vol fer anar més enllà de la simple versemblança de les imatges literàries. Lars von Trier ho fa amb les imatges cinematogràfiques. El seu film parla, en efecte, d’una catàstrofe: l’extinció del planeta tal com l’experimenten quatre membres d’una família que viu en l’opulència. No és pas en clau ecològica o física, tanmateix, com s’ha de llegir la proposta de Lars von Trier, sinó en clau moral. L’experiència d’aquesta família s’ha d’extrapolar a la resta de la societat.

Per boca de Justine, la núvia, Lars von Trier ens diu que la Terra és dolenta, i que és per aquest motiu que el planeta Melancholia s’apropa per destruir-la. La maldat, tanmateix, no es refereix tant als grans mals que afecten el planeta com a les imperceptibles maldats quotidianes que erosionen la nostra condició humana, com la del director d’una companyia que comercialitza productes enganyosos per a nens fins a convertir-los en addictes. És aquesta amalgama de perversions instal·lades en la humanitat en forma de cobdícies i egoismes el que destrueix la humanitat, tal com diu E. Solé a La Vanguardia. Maldats diàries que pateixen amb resignació, potser sense identificar-les, milions de persones.

Melancholia, com indica el seu nom, representa a la vegada impotència i resignació enfront d’aquesta situació. Al final, el planeta col·lisiona contra la Terra com una mena de necessitat. La pregunta és: quina necessitat? La dels poderosos, que veuen els altres com a simples peces acoblades a favor seu? La dels “mercats”, als quals no els importa que les seves especulacions enfonsin països i portin a la misèria milers de persones??Potser no ens quedi altre recurs que la reflexió lúcida, tal com ens la proposa Lars von Trier, per afrontar aquesta situació dehumanitzadora. Melancholia no aporta respostes, sinó preguntes. És el que ha de fer tot cinema de qualitat.

Fitxa tècnica

Guió: Lars von Trier.
Fotografia: Manuel Alberto Claro.
Intèrprets: Kirsten Dunst, Charlotte Gainsbourg, Kiefer Sutherland, Charlotte Rampling, Alexander Skarsgård.
Música: Mikkel Maltha.
Duració: 136 min.

Josep Hereu i Bohigues, nascut a Tor (Girona) I'any 1952, és Doctor en Teologia per la Universitat de Fribourg (Suisa) i Doctor en Filosofia per la Universitat de Barcelona. És autor de Trascendencia y Revelación de Dios. Metafisica de las cifras según Karl Jaspers y metafisica del testimonio según Jean Nabert (Barcelona 1983) i El mal com a problema filosòfic. Estudi del problema del mal en la filosofia de Jean Nabert i Paul Ricoeur (Barcelona 1993). Ha collaborat en l'obra d'Evangelista Vilanova, Història de la teologia cristiana, lII (Barcelona 1989). Ha traduït al català I'obra de K. Jaspers, Introducció a la filosofia (Barcelona 1993). Ha estat professor de Filosofia al Col·legi Mare de Déu de les Escoles Pies de Barcelona i professor de Metodologia Teològica a I'Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona.