Màrius Torres, el poeta de la joia constant

Enguany se celebra el centenari del naixement de Màrius Torres (1910-1942), un dels grans poetes catalans del segle XX. El “poeta de la nova Catalunya”, tal com el va definir Raimon Galí, va morir de tuberculosi als 32 anys d’edat, després de sis anys de llarga lluita contra la malaltia al sanatori del Puig d’Olena, al terme municipal de Sant Quirze de Safaja. Situat dalt d’un cingle del Vallès Oriental, a prop de la comarca d’Osona, amb un clima fresc envoltat de boscos i unes vistes extraordinàries que en dies clars arriben fins al mar, aquest sanatori era considerat un dels millors d’Europa en la lluita contra la tuberculosi. La tuberculosi és una malaltia pulmonar a la qual se li va trobar remei molt poc temps després que s’emportés el jove poeta de Lleida. Un poeta del qual el canonge Carles Cardó, secretari del cardenal Vidal i Barraquer, va afirmar que “sens dubte, hauria superat tots els poetes catalans anteriors si li haguessin estat doblats els seus anys de vida”.

Màrius Torres es llicencià en Medicina però, després d’un temps de treballar a Lleida en la consulta mèdica del seu pare, als 26 anys va caure malalt. En la seva condició de metge, Màrius Torres sabia que aquesta malaltia no es podia guarir en un molt elevat nombre de casos. Quan va entrar al sanatori del Puig d’Olena en Màrius sabia que tenia moltes probabilitats de no sortir-ne viu. Poc després d’ingressar al sanatori va començar la guerra. Una guerra que s’emportà al front el seu germà petit Víctor, així com també a molts dels seus amics.

El patiment per la barbàrie anarquista i comunista a la zona republicana en un principi, i l’angoixa pel desenllaç d’un cruel conflicte civil que es va decantant a poc a poc a favor de les tropes franquistes, no creaven precisament el millor entorn o ambient per a confiar en una vida millor si se superava la malaltia. Encara més, la derrota final del règim republicà el 1939, així com l’inici de la Segona Guerra Mundial, amb unes victòries fulgurants del règim nazi en els seus primers anys, haurien d’haver ensorrat definitivament la moral d’un jove malalt catalanista i demòcrata, al qual l’exili se li havia emportat molt lluny tots els seus familiars i amics, primer a França i després cap a altres continents.

Imagineu aquest jove poeta, sense recursos econòmics i en una situació de pobresa absoluta, lluny dels seus, pràcticament abandonat a la casa del dolor, durant llargues setmanes reclòs a la seva habitació, fitant cara a cara la mort, que tot sovint s’emportava altres interns. ¿Com devien ser per a Màrius Torres aquells dies i mesos de post-guerra, reclòs i aïllat al sanatori? En Màrius havia escrit al seu germà Víctor, quan aquest encara estava al front: “a vegades penso què passaria si perdéssim la guerra... aleshores fins i tot els teus perills es tornen pàl·lids!”.

El periodista Xavier Cateura m’ha fet descobrir fa poc un aspecte per a mi desconegut, que encara va fer més angoixant els tres darrers anys de la vida de Màrius Torres. Quan les tropes franquistes entren al sanatori, al gener de 1939, els revoltats van voler endur-se a una presó ordinària aquell jove poeta que escrivia en català, fill del diputat republicà Humbert Torres, ex-alcalde de Lleida. No sabem com va ser possible que el poeta malalt no fos tret del sanatori... però podem ben bé imaginar que des d’aquell moment el sanatori amic esdevenia per a Màrius Torres una presó enemiga. Els franquistes van anar ingressant al sanatori un nombre creixent de militars rebels afectats també per la tuberculosi: els altres companys malalts d’en Màrius, fins llavors d’origen català i que esdevenien amics en compartir els tractaments, les converses i les estones de descans, van anar essent gradualment desplaçats per uns soldats hostils i agressius, a les antípodes dels ideals del nostre poeta, ja llavors molt prim i debilitat pels anys de malaltia. Així, al maig de 1940 ja hi havia ingressats al sanatori del Puig d’Olena setze militars franquistes.

Els tres anys finals de Màrius Torres, doncs, discorren en un ambient asfixiant i hostil no només de portes enfora, per un món destruït i escombrat per la guerra i per la dictadura anticatalana. També el seu mateix sanatori fins llavors amic, en el jardí del qual hi havia conegut al 1936 la seva estimada Mercè Figueras i el seu gran amic Joan Sales, ara esdevenia una presó sense sortida, una presó exterior que només deixava l’ànima com a únic i últim reducte de llibertat.

En conèixer i en imaginar-me aquestes condicions en què a partir de 1939 va continuar escrivint Màrius Torres, vaig revisitar la seva obra per veure si hi havia una inflexió a partir d’aquesta data. Com jo recordava, però, la mateixa esperança segueix brollant dels dits i del cor del poeta. El poeta que havia escrit que “l’eternitat és un present que s’eixampla”, no es va deixar pas endur per la derrota exterior ni per la tristesa desoladora interior, sinó que va seguir essent aquell poeta de la joia constant, del continuat renéixer i de l’esperança sense fi malgrat les creixents adversitats. La seva poesia és d’una serenitat infinita i també, des del 1939 endavant, continua avançant en una solidesa sorprenent, en uns temps en què, en un món embogit, el silenci de Déu turmentava i desesperava fins i tot els esperits més forts.

Al 1941, i davant d’un vell company que acabava de morir, és capaç d’escriure:

Gràcies amic, pel més bell dels teus gestos,
que ens mostra, callant, la certesa que els dicta.
Tots aprenguem dels teus llavis, ja testos,
que la joia de viure és invicta.

Màrius Torres va néixer fa cent anys i va morir molt jove, però va descriure l’esperança i la joia com ningú en el nostre temps:

Això és la joia: ser un ocell, creuar el cel on la tempesta
deixà una pau intensa.
I això és la mort: tancar els ulls, escoltar el silenci de
la música que comença.