Maria Rúbies i la pedagogia que ens convé
Quan, com una mena de Joana d’Arc, la veiem actuar contra la mediocritat de l’escola oficial i les injustícies socials, hi observem aquesta motivació. L’esperit salvador estarà sempre present en les accions que emprengui Maria Rúbies, com ho estigué en moltes de les reformadores de la pedagogia a Catalunya, en els anys seixanta. Per poc que s’observi la intensa i massa breu vida de Maria Rúbies sempre s’hi veurà el fil roig de l’esperit redemptor... Gairebé tot agafa en ella un aire apassionat, d’embranzida decisiva en el combat etern contra el mal.
En definitiva, penso que, malgrat ella fos, segurament, conscient de les seves limitacions, actuà sempre convençuda de la seva responsabilitat. Aquí rau, en definitiva, l’origen de l’enorme respecte que es guanyà Maria Rúbies entre els seus coetanis i la seva grandesa.
Les pràctiques pedagògiques de Maria Rúbies començaren molt aviat. A partir de 1946, inicià el batxillerat a l’Institut de Lleida i molts companys del seu curs recorden encara com, a l’hora del pati, els ajudava a resoldre els dubtes que tenien. I ben aviat començaria a fer classes particulars inaugurant així una docència que duraria trenta cinc anys més... Dels records que tenen els alumnes d’aquelles primeres classes es destil·len ja les qualitats supremes de Maria Rúbies: claredat en les idees, claredat en la seva exposició.
Quan, força anys més tard, vaig tenir la sort d’acompanyar-la en algun míting polític, comprovava com ella feia servir, de forma excel·lent, aquestes qualitats. Amb tranquil·la serenitat anava enumerant els diversos missatges que volia fer arribar a l’auditori. I si creia que eren sis els missatges, no se’n deixava cap ni un. Els abocava tots malgrat l’orador posterior, de vegades de manera visible, es neguitegés. Ella portava sis missatges per a dir a la gent... i els exposava clarament i impertorbable!
De l’any 1957, en què acaba la carrera de Matemàtiques a Barcelona, fins al 67 transcorren deu anys. Gairebé els podríem anomenar els anys de vida silenciosa de Maria Rúbies, durant els quals posa els fonaments que seran decisius per a tota la seva gran activitat posterior.
D’entrada, de retorn a Lleida, classes i més classes: a l’Institut de Batxillerat i en diversos col·legis religiosos: Sagrada Família, Mater Salvatoris, Cor de Maria... A més es dedica, en càrrecs directius, a l’Acció Catòlica femenina de Lleida i també en aquest àmbit fa pedagogia activa. El consiliari, Mn. Ortiz, recorda, per exemple, de com engrescà la Diòcesi amb motiu d’una commemoració al voltant de la Verge de Lourdes! En aquests anys fa també oposicions per a professor agregat d’Institut –guanya la plaça de l’Institut de la Seu d’Urgell, l’any 1962– i, més transcendental per al seu futur, l’any 1963 guanya les oposicions de Catedràtica de Matemàtiques d’Escola Normal de Magisteri. Com que ja hi havia començat a donar classes, com a interina encara, als futurs mestres la seva anomenada –claredat, passió i afabilitat alhora– comencen a estendre’s entre el magisteri. El grup de mestres Isard la convida a parlar-los en alguna de les seves trobades, per exemple.
D’aquest seu contacte amb els mestres lleidatans es pot explicar que formi part de la petita delegació lleidatana que, encapçalada per l’entranyable i admirable Jaume Miret, participa a la primera Escola d’Estiu, l’any 1966, a l’Escola dels filipencs, a Barcelona. Allà, Maria Rúbies tingué, pel que expliquen ella mateixa i Marta Mata (conversa a Saifores, any 2004), una entrevista amb Alexandre Galí, que resultà decisiva. Aquest l’acabà de convèncer de la necessitat de divulgar els conceptes de la matemàtica de conjunts, l’anomenada, en aquells temps, “matemàtica moderna”, entre els infants. Maria Rúbies i el moviment Rosa Sensat utilitzaren l’ensenyament de “la matemàtica moderna” com una bandera o, millor dit, com una eina que permetia, alhora, sotraguejar la rutina de les aules i catalanitzar l’ensenyament.
Durant l’hivern del curs 1966-67, Maria Rúbies imparteix cursos de “matemàtica moderna” en el Curs d’Hivern del moviment Rosa Sensat. L’impacte de Maria Rúbies (de vegades és la mateixa Marta Mata qui la va a buscar en cotxe a Lleida per a que pugui fer el curs) és enorme, de manera que no és gens estrany que els seus cursos ja formin part del programa de l’Escola d’Estiu de 1967 i de les dels anys posteriors.
Aquests anys d’“apostolat”, de divulgació apassionada del conceptes de la teoria de conjunts, permeteren a Maria Rúbies donar el millor d’ella mateixa: la seva capacitat d’entusiasmar. La seva activitat, en efecte, sotraguejà el somort i rutinari panorama dels mestres. L’ensenyament de la matemàtica moderna arribava com un missatge de frescor, de renovació, de catalanitat. A més, era un missatge que Maria Rúbies lliurava amb un convenciment i força tan grans, que l’entusiasme era generalitzat. A més a més, els mestres veien així revaloritzat el seu paper dins la societat. Aquest aspecte, d’orgull propi en podríem dir, de consciència de la pròpia vàlua del mestre, no és de cap manera la menor de les contribucions de Maria Rúbies a la pedagogia del nostre temps!
Més tard, a l’hora de fer balanç, s’ha vist que potser aquell fervor pels conjunts era un pèl excessiu i ha calgut matisar-lo. Ma. Antònia Canals, també matemàtica, em parla amb gran respecte de la figura de Maria Rúbies (converses, any 2005), però em manifesta que ella tenia, ja aleshores, uns plantejaments diferents –fugint de tanta abstracció– de com explicar les idees matemàtiques bàsiques als infants.
Les concepcions de Ma. Antònia Canals encara tenen vigència avui, però aquell llenguatge i conceptes “moderns” de Maria Rúbies, si bé han quedat incorporats al patrimoni matemàtic, ho han fet de forma molt més equilibrada enmig dels altres conceptes. L’edició d’obres de matemàtica en català d’aquella època –la sèrie de llibres “Fem matemàtica”, per exemple– avui en dia han quedat obsolets i són de poca utilitat, però és just d’assenyalar que, en el seu moment, causaren un gran impacte i exerciren un paper importantíssim. No solament des del punt de vista matemàtic sinó, i potser sobretot, en el lingüístic, de fer veure que també es podia escriure matemàtiques en català!
Per això, quan el president Adolfo Suárez, en la Transició política, a l’estiu de1976, en aquelles cèlebres declaracions a ‘Paris-Match’, digué que a Catalunya l’ús del català devia tenir unes limitacions ja que, per exemple “no és podia pretendre explicar física nuclear en català!”, Maria Rúbies, en el seu primer míting al Teatre Principal, aquella mateixa tardor, va fer aixecar el públic de les cadires, ridiculitzant ‘comme il faut’ la presidencial rucada!
A finals dels anys seixanta, la vida de Maria Rúbies, sempre prou activa, entrà en un període de frenesí. Funda l’escola Espiga, es casa amb l’arquitecte Josep Segarra i s’estableix a Barcelona, on és professora de la Normal de Sants primer i després entra a l’ICE de l’Autònoma, per a passar a dirigir l’Escola de Mestres de la Universitat Autònoma de Barcelona. Tot això en un termini de cinc anys.
Comencem per l’Espiga. Per una banda, el contacte amb el moviment de Rosa Sensat i el coneixement d’escoles de Barcelona com Talitha (Ma.Teresa Codina), Ton i Guida (Ma Antònia Canals), Costa i Llobera (Pere Darder), fa que ella, junt amb altres persones de LLeida (Isabel Arqués, Josep Vallverdú, Jaume Barrull, Jaume Magre, Francesc Porta...) determinin fer una escola activa a LLeida, similar a les anteriors. El mateix Alexandre Galí visita els possible solars de la possible escola (conversa amb Isabel Arqués, any 2004). Però, el grup –per diferències conceptuals i, potser sobretot, de manera de fer– es divideix i, llavors, neixen dues escoles actives a Lleida: l’Escola Espiga primer, l’any 1967, la liderada per Maria Rúbies, que s’instal·la en uns locals provisionals al carrer Ciutat de Fraga, i, més tard, les Escoles Alba, que dirigirà Isabel Arqués, a la carretera de Corbins.
Ambdues escoles representaren, en el seu moment, un vertader revulsiu en l’ensenyament de Lleida, tant pels seus mètodes pedagògics (a l’Espiga, per exemple, durant un temps, s’experimentà l’anomenat sistema EDI, que l’inspector Lluís Busquets conegué als Estats Units, un sistema d’ensenyament individualitzat) com per la seva catalanitat. Per això, l’escola Espiga de Lleida és una herència molt digna que ens ha quedat del quefer de la pedagoga de Camarasa.
Precisament en els treballs per a poder posar en marxa l’Espiga, Maria Rúbies, passats ja llargament els trenta anys, retrobà l’arquitecte Josep Segarra –es coneixien superficialment d’estudiants– i es refermà una coneixença que acabà en matrimoni. Celebrat aquest l’any 1969, a Barcelona, el matrimoni tingué quatre fills i Maria Rúbies pogué practicar la pedagogia familiar, quotidiana, que requereix d’una paciència i dedicació constants.
Pel que fa a l’anada a Barcelona, ja hem dit que Maria Rúbies, a meitat dels seixanta, havia guanyat les oposicions a Càtedra de Matemàtiques de l’Escola Normal, però, no es pogué quedar a Lleida per un embolic burocràtic i li adjudicaren una plaça de l’Escola Normal fora de Catalunya (Osca o Sòria), si bé no hi anà mai. Durant uns anys, abans de poder ocupar la plaça que ella volia –la de l’Escola Normal de Lleida–, estigué a les Normals de Barcelona (a Sants, llavors) i de Palma de Mallorca. Mentre era a la Normal de Barcelona, l’any 1970, s’escaigué que s’estava formant l’ICE de la Universitat Autònoma, Universitat que havia aixecat en aquells moments grans expectatives, pel paral·lelisme que es buscava amb la mítica Universitat Autònoma de Barcelona de 1932, la del Rector Bosch Gimpera, durant la Segona República. El Rector de la projectada nova Universitat Autònoma era germà del ministre d’Educació Villar Palasí, l’impulsor de la Llei General d’Educació que tan dràsticament canvià el panorama educatiu espanyol i això indicava, no solament una gran voluntat política de canvi sinó que s’havia posat al capdavant de la iniciativa algú amb vertader pes polític. En definitiva, doncs, hi havia grans esperances en el que seria tal Universitat. (Per exemple, m’ha explicat Josep Grifoll, futur primer Secretari del seu ICE, que el mateix Jordi Pujol, tan preocupat ja per “fer país”, s’interessà perquè acceptés treballar en aquesta nova estructura educativa).
Tot un seguit de “pesos pesats” es posaren a treballar en aquell primer ICE: Octavi Fullat, Josep Laporte, Josep Pallach... Aquell nucli de persones eren, en certa manera, el nucli pensant de la futura Universitat que encara no s’havia posat en marxa (conversa amb Josep Grifoll, maig 2005). A Maria Rúbies se la cridà en la seva condició de Catedràtica de l’Escola Normal i ja amb la idea de crear la seva pròpia Escola Normal. També era ben vist el nomenament de Maria Rúbies pel grup de Rosa Sensat, ja que se la considerava com un dels seus membres. En aquells moments, en efecte, Maria Rúbies seguia donant cursos de Matemàtica moderna en les activitats regulars de Rosa Sensat.
Però anys més tard –no gaires– quan Rosa Sensat i les Escoles d’Estiu feren explícita la seva defensa, en exclusiva, de l’escola pública –Manifest de l’Escola d’Estiu del 75– Maria Rúbies ja se n’havia separat. Sempre he pensat que, quan Marta Mata, en el pròleg del llibre “Els primers anys de Rosa Sensat” (Jordi Monés, 1981, Ed. 62), es lamenta que, en els darrers temps, “l’única angoixa de veritat ha estat el pas d’algú que vam sentir de dins a sentir-lo fora”, està al·ludint Maria Rúbies, amb qui havia acabat de tenir, poc abans d’escriure aquell pròleg, els duríssims debats en el Congrés de Diputats a l’entorn de la LOECE (aprovada l’any 1980).
Els anys de l’ICE a l’Autònoma, de la posada en marxa de l’Escola de Mestres de Sant Cugat, foren apassionants, “d’entusiasme il·limitat”, com reconeix Pilar Benejam (“Diàlegs a Barcelona”, 1987, pàg.35), que hi treballà com a professora en aquells anys i, després, en fou Directora. Altre cop, doncs, trobem aquella nota de l’entusiasme, la passió per la tasca que desenvolupa, com una característica del feinejar de Maria Rúbies. Val la pena que retinguem que en fou la primera Directora (cursos 72-73,73-74) ja que el seu pas per l’Escola de Mestres de Sant Cugat, no ha estat, ni és, prou recordat.
A la tardor de 1974, Maria Rúbies torna a casa, a Lleida. Primer, com a Delegada de l’ICE de l’Autònoma a Lleida i professora de l’Escola Normal de Lleida, de la qual va ser també, més endavant, Directora. Començà a organitzar cursos per a mestres amb la intensitat habitual –de logopèdia, d’educació infantil, ...– i, sobretot, a treballar per a l’ús de la informàtica per als infants. La creença que els nens petits podien aprofitar-se perfectament de les noves tecnologies la tingué Maria Rúbies molt aviat i, amb la seva passió característica, esdevingué una divulgadora del sistema Logo. D’això en fa trenta anys! Ho vull remarcar per tal que es valori més la seva visió de futur. La defensa que va fer de l’ús i possibilitats de la informàtica pels menuts forma part també, doncs, de les contribucions positives de Maria Rúbies al camp de la pedagogia.
El seu retorn a Lleida coincideix amb el final de la dictadura franquista i l’inici de la Transició cap a la democràcia. Les posicions polítiques dels líders educatius s’anaren precisant i, com hem indicat adés, a Rosa Sensat anà guanyant la idea d’una escola pública generalitzada, que pràcticament propugnava la desaparició de l’escola privada (Manifest de l’Escola d’Estiu de l’any 1975 i 76). Algunes veus destacades –Joan Triadú, Octavi Fullat, Josep Pallach, Jaume Sarramona...– s’aixecaren contra aquest esbiaixament marxista de Rosa Sensat i crearen el Consell Català d’Ensenyament. Aquest grup de persones –malgrat que Marta Mata parli de “el fantasma del Consell Català.. (pròleg de “15 primers anys de Rosa Sensat”, Jordi Monés, op.cit.)– aconseguiren, a través d’articles i presentacions públiques en diversos indrets de Catalunya, deixar clar que existien sòlides alternatives al pensament de Rosa Sensat sobre què havia de ser l’ensenyament a Catalunya. Que no existia de cap manera el pensament únic, en ensenyament almenys! Maria Rúbies no figurà entre els primers firmants de la creació del Consell Català d’Ensenyament, un fet una mica sorprenent donada la seva bona relació amb Pallach i Fullat, però posteriorment participà, plenament en les seves activitats divulgatives.
Entrant ja a la política activa, es fa militant de Convergència Democràtica de Catalunya l’any 1976 i quan, a partir de l’any 1977, Maria Rúbies esdevindrà parlamentària –primer al Senat i, després, al Congrés de Diputats fins al 82– podrà , des de la seva tribuna parlamentària, explicitar ben rotundament i clara, els seus punts de vista partidaris de la llibertat d’ensenyament, de l’essencial dret dels pares quant a l’elecció de centres on educar els seus fills. En el Senat, menys, perquè “la coalición senatorial Entesa dels Catalans realizó una votación y como los senadores que la componen son mayoritariamente de izquierda salieron elegidos Cirici Pellicer (crític d’art) y Jaume Sobrequés (historiador), relegando a Maria Rúbies para la Comisión de Obras Públicas... Tal exclusión ha sido considerada ‘inadmisible’ por CDC “(Tele Expres., 15 novembre 1977, crònica de Montserrat Nebot). Un cop en el Congrés de Diputats, però, a partir de 1979, Maria Rúbies participà, molt activament, en el debat parlamentari de la llei d’educació de la UCD, la Llei Orgànica d’Organització de Centres Docents, La lectura d’aquell debat és apassionant- només cal recordar els intervinents: Marta Mata, Gregorio Peces Barba, pels socialistes; Eulàlia Vintró i Jordi Solé Tura, pels comunistes; Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón, per la UCD i Maria Rúbies, per CiU –i s’hi poden observar amb nitidesa els diferents plantejaments d’una discussió que encara és vigent. Maria Rúbies era ben clara. Ella digué, per exemple, contestant al portaveu socialista: “Minoria Catalana defiende un modelo de sistema escolar radicalmente diferente al que ha expuesto Su Señoría... (..) nosotros defendemos el proyecto de ley porque en él se reconoce el derecho que tenemos los padres a educar la conciencia de nuestros hijos... (..) en las escuelas se respete el modo como nosotros educamos la conciencia de nuestros hijos en la familia” (Diario de Sesiones, 4 marzo 1980), Miquel Roca m’assegura (conversa abril 2005) que quan ella parlava al Congrés, “la gent se l’escoltava”...
L’any 1981 fou dels més trepidants –i ja és dir!– en la vida de Maria Rúbies. Després d’haver guanyat Jordi Pujol les eleccions de la Generalitat, abril de 1980, es comencen a produir els traspassos de competències cap una Generalitat que ja no era “provisional”, com la que presidí, amb gran dignitat, Josep Tarradellas. Així, el dos de gener de 1981, Maria Rúbies entrava com a primera Cap de Serveis Territorials d’Ensenyament a Lleida, d’una Generalitat de Catalunya que ja tenia competència –només “plena”, ai!– en Educació. S’encetava així el període molt breu –massa?–, en què Maria Rúbies fou al front d’una responsabilitat en l’Administració educativa.
Embolcallada amb la seva inigualable capacitat per a suscitar complicitats –és a dir, per a tenir, col·laboradors fidels i abnegats– des de la seva nova responsabilitat, que compartia, cal no oblidar-ho, amb el fet de ser diputada a Madrid i mare de quatre fills, endegà algunes accions brillants, que encara perduren. Potser la més espectacular d’elles fou la de reobrir petites escoles rurals que romanien tancades a causa de les concentracions escolars motivades per la Llei General d’Educació de 1970. Les escoles de Granyena de les Garrigues, Talarn, Els Omells de Na Gaia, Vilanova de Meià... es reobriren amb satisfacció gairebé general, si bé, en algun cas, els pares s’havien ja acostumat a la comoditat de no haver-se d’ocupar dels nens durant tot el dia o durant la setmana, si anaven a l’Escola Llar. (Quan vaig succeir Maria Rúbies al front dels Serveis Territorials de Lleida, en plegar ella pel novembre del mateix 1981, vaig continuar i aprofundir la política iniciada per ella en aquest àmbit i recordo, amb gran decepció per part meva, com no hi hagué manera que els pares acceptessin de reobrir l’escola de Castellbò o una a la Vall Fosca!). Perquè es vegi també el volum de les decisions preses, consti aquí que, en el curs 81-82, es suprimiren 20 línies de transport i, en el curs 82-83, 11 més!).
Una altra de les iniciatives que Maria Rúbies adoptà com a Cap dels Serveis Territorials de Lleida, assessorada per l’incansable Ma Carme Agustí, fou la creació de les anomenades Aules Taller, que també subsisteixen encara. En el moment de la seva creació, l’any 1981, ja varen fer un bon servei. Però després, l’aplicació de la LOGSE i l’ensenyament obligatori fins als 16 anys ha fet d’aquestes Aules Taller una eina imprescindible per a què el sistema escolar pugui funcionar, malgrat les enormes dificultats existents, no solament pressupostàries.
L’any 1982 Maria Rúbies deixa la política activa i retorna a la Normal de Lleida. Són uns anys molt feliços per a Maria Rúbies que es pot dedicar a la seva passió per a la formació dels mestres –són anys en els quals accentua les seves accions en pro de l’ús de la informàtica per als menuts, amb el sistema LOGO– i pot dedicar més temps a la família. Aquesta mena d’Arcàdia només durà, però, dos anys... (Tot, en la vida de Maria Rúbies, fou intens i curt). L’any 1984 Jordi Pujol estava decidit a tornar a guanyar les eleccions autonòmiques per majoria absoluta i no haver de dependre, com en el període 80-84, dels vots d’ERC per governar la Generalitat. Llavors reclamà amb insistència el concurs de Maria Rúbies com a cap
de llista en la circumscripció de Lleida. Maria no volia acceptar el retorn –ja que llavors vivia una mena d’Arcàdia, recordem-ho– però finalment cedí a la pressió presidencial. Segurament per la promesa de tenir responsabilitats en el nou govern de la Generalitat... (converses amb Miquel Roca, Joan Guitart i Jordi Pujol, any 2005).
La campanya de Maria Rúbies en les eleccions autonòmiques del 84 fou brillantíssima –“Hem d’aconseguir que Pilar Busquets sigui diputada!”, repetia amb entusiasme i Pilar Busquests, la número 10 de la llista, fou diputada!... Tanmateix, les promeses de Jordi Pujol no es confirmaren i Maria Rúbies s’hagué de limitar a fer de diputada en el Parlament. Quan s’està amb majoria absoluta, el paper del diputat “del govern” és més aviat gris i això per a Maria Rúbies, acostumada a l’acció, a “posar les mans a la massa”, segons diu ella mateixa, (‘Converses a Lleida, Josep Varela i Serra, Ed. Virgili i Pagès, 1987) era gairebé insuportable. Aquí començaren les tensions amb els líders de CDC... Hi hagué l’intent de neutralitzar les queixes de Maria Rúbies nomenant-la Presidenta del Consell Escolar de Catalunya i, en fou, efectivament, la seva primera Presidenta, l’any 1986. Era un càrrec interessant, sí, però no adequat a l’empenta, als ideals educatius de Maria Rúbies. Després, vingué la famosa votació del joc en el Parlament de Catalunya, en la qual ella es desmarcà del seu grup. Però aquest fet, aquesta posició contrària a la llei del joc, “no era més que l’excusa, les divergències venien d’abans” (‘Converses a Lleida’, op. cit, 1987).
L’any 1988 deixa CDC i es dedica plenament a l’Escola Normal de Lleida (la denominació oficial, llavors, era exactament la d’Escola Universitària de Formació del Professorat i estava adscrita a la Universitat Autònoma de Barcelona), N’és Directora l’any 1990 i sembla que llavors, després dels tràngols de la segona part dels vuitanta, començava una altra etapa brillant en la vida de Maria Rúbies. Les principals accions en la seva etapa com a directora, cal situar-los en la preparació de la integració d’Escola Normal en la nova Universitat de Lleida que s’estava gestant llavors. El prestigi moral i polític de Maria Rúbies ajudà molt la Normal, en aquest sentit. Ella plegà com a Directora, essent nomenada Vicerrectora de la Comissió Gestora de la UdL, perquè el naixement de la nova Universitat de Lleida fos com més brillant millor. Maria Rúbies treballà intensament en aquesta nova etapa, com era habitual en ella. Però no sempre les seves actuacions eren ben compreses i ella en patia (conversa amb Manuel LLadonosa). Tanmateix seguia, incansable, amb el seu treball i mantenint les seves il·lusions. Per exemple, malgrat la malaltia ja declarada, feia els cursos de doctorat (en didàctica de les matemàtiques, cosa que no estava contemplada trenta anys enrera, quan enllestí la carrera) que ella devia intuir indispensable d’obtenir per a continuar, després, incidint en la formació dels mestres, la seva vella dèria.
No pogué acabar el doctorat. La malaltia que se li declarà a primers de 1992 avançà implacablement –tot en Maria era curt i intens, recordem-ho– i moria el 14 de gener de 1993, a l’edat de seixanta anys, després d’haver suportat els dolors dels darrers mesos i la perspectiva de l’adéu amb una gran dignitat i elegància, a les quals ajudava la seva profunda religiositat.
És un tòpic potser, però poques vegades ho és menys: la mort de Maria Rúbies, tan jove, quan encara tenia tantes coses per dir i per fer, fou una gran pèrdua per al país! Potser per això és tant de lloar i convenient que s’organitzin Jornades per recordar la seva persona. Actes acadèmics que són alhora agraïment a una tasca feta amb tanta generositat com recordatori de les contribucions de Maria Rúbies a la pedagogia i al progrés de Catalunya.
El nostre agraïment ha de ser, és, enorme. Pel que fa a les seves contribucions pedagògiques, amb quina d’elles em quedaria? Sense dubtar gens, amb el seu entusiasme. Amb la seva capacitat per fer veure als mestres que la seva és una professió excel·lent i que val la pena. El seu era un entusiasme ple de contingut, d’objectius. Un entusiasme al servei d’una catalanitat insubornable. Un entusiasme que creia absolutament en la importància de la tasca educativa, en la capacitat revolucionària de l’educació per aconseguir una societat millor.
Aquest seu entusiasme, endinsat en la seva ànima i, per això, contagiós, és el que, avui, trobem a faltar tant. I tant que el necessitem !