Mantenir esperança

Agraeixo als organitzadors del curs convertit aquest any en única jornada l’esforç de mantenir-lo i els agraeixo encara més la tasca de renovació de la revista Relleu que ha arribat al seu número 100 en un estat de molt bona salut, fidel a la seva intenció inicial de “redreçament espiritual de la vida catalana” i que ha conquerit en un combat esforçat i meritori la puntualitat en les seves aparicions i una renovada bellesa en la seva presentació. Els agraeixo també l’ocasió que em donen de parlar del moment actual. La determinació de l’actualitat no és pas sempre una tasca fàcil. Sobretot en moments com el d’ara mateix, on algunes coses caduquen i el buit possible espanta. En un escrit meu de l’any 1988, “La Ciència, l’home i les ciències humanes”, parlava de “futurisme moral”, actitud que es pot enunciar com l’exigència fonamental d’acomodar el propi sistema de valors als canvis futurs. En la terminologia pròpia d’una fenomenologia dels pobles sotmesos es tracta d’una mutació dels saduceus que ja saben que l’imperi canvia de rostre però encara no saben prou la silueta del nou amo. “Mantenir esperança” fou el títol que jo vaig donar per al projecte de curs d’estiu d’ enguany de la Fundació Relleu - Grup d’Estudis Nacionalistes. El títol final de la jornada d’avui és com veieu “La Catalunya que volem” que coincideix amb el número 100 de la revista Relleu. La meva contribució ha estat anunciada com “Mantenir esperança” i està situada en un moment actual entre el nostre origen en les arrels i el futur de la nostra voluntat. L’article s’ha colat. Si fos més primmirat em disgustaria, intentaré explicar el perquè. Mantenir esperança no és la mateixa cosa que mantenir l’esperança. Sense l’article l’actitud que vull defensar com una actitud difícil a conquerir ara mateix és més petita, més imprescindible, més concentrada, aparentment menys ambiciosa i sobretot més verdadera i més urgent.

Més petita. Mantenir l’esperança és mantenir el tot d’una cosa, mantenir esperança és mantenir una mica d’alguna cosa. El tot és sempre més gran que una mica. Mantenir una mica d’alguna cosa no és ni enfortir, ni construir, ni voler, ni somniar, ni declarar, ni engrescar, ni dibuixar futurs, és, sembla, molt menys que tot això. Mantenir és un verb transitiu; segons l’Institut d’Estudis Catalans en el seu Diccionari de la Llengua Catalana vol dir fer que alguna cosa romangui en el mateix estat, no s’alteri, malmeti, destrueixi, perdi. “Mantenir esperança” és ben poca cosa, massa poca cosa, tan poca cosa que sembla que cal dir més i si potser ens calgués parlar d’aquesta acció que sembla tan mínima cal sobretot afanyar-se a parlar de més coses, córrer a dibuixar el tot de la nostra voluntat, entretenir-se movent-se en les dimensions més àmplies dels nostres somnis.

Les llavors són sempre, certament, més petites que els arbres. Les llavors són imprescindibles. Només les llavors reals poden engendrar arbres reals. Mantenir esperança és ara el que ens és imprescindible. Potser ens fa por cenyir-nos al que és imprescindible com van saber fer Màrius Torres i Jaume Vicens, nascuts els dos l’any 1910. Si ho féssim de debò, enterament i sense reserves de cap mena, sospitem que tot el que seguirà després haurà de ser de veritat, molt de veritat i només de veritat. Aquesta sospita no s’erra pas, endevina que segons i com més val no dir res si no és pas de veritat que es diu el que es diu. Imprescindible vol dir que no se’n pot prescindir. Prescindir d’alguna cosa és fer com si no existís. Si no existeix esperança a mantenir, els nostres neguits ja poden envair-ho tot; sobirania, plenitud, decisió, no són pas noms dels nostres somnis a determinar amb més o menys elegància o soroll d’altaveus, sinó el que esperem que li passi a la nostra realitat. El més fonamental és ara creure i obeir conjuntament aquest precepte: la nostra realitat ha de ser servida més que els nostres neguits. Cada cop vull parlar menys dels nostres neguits, la qualitat dels quals no ens compromet mai a res. No m’interessa gens ni mica el que tots plegats sentim respecte a Catalunya, ni el que en diem o proclamem sobre ella, vull veure el que ara fem. La qualitat dels neguits i la brillantor de les cabòries, ben qualificats i arrenglerats ara d’una manera ara d’un altra manera, es fa servir massa sovint per tal de jerarquitzant-nos en un ordre o topologia del nostre espai interior que ens perverteix. Ens perverteix perquè ens tanca en nosaltres mateixos com el nostre espectacle, perquè ens reestructura per tal de contemplar-nos a nosaltres mateixos més que cap altra cosa. Aconseguir adhesions mitjançant un llenguatge de l’alliberament denunciant timidesa per poc després acomodar-se a la gestió de competències mínimes d’autogovern és una perversió. Ens hi podem anar acostumant com un senyal del nostre present, però no deixa de ser una perversió d’un ideal i la seva mutació en oportunisme i unes formes inconfessables de fer el saduceu. El més important en la vida dels pobles sotmesos és alliberar-se de la submissió que pateixen, fer front al conqueridor, invasor o ocupant d’una manera decisiva, el que no vol pas dir agradar-se a un mateix traient mocadors en senyal de protesta, ni tan sols fer patir o causar molèsties a l’ocupant, sinó aconseguir que deixi de ser-ho, es retiri i s’estigui a casa seva quiet on rebrà la nostra amistat més sincera. El nucli d’esperança, de la qual cal mantenir-ne sempre alguna quantitat, està naturalment referit a les possibilitats d’aquest alliberament, possibilitats que s’aprenen mirant, sovint en el silenci, aquesta realitat nostra que pateix una ocupació i que hauria de ser alliberada. Les pàtries ocupades s’alliberen, respiren lliures no es fan, no es construeixen, no es somniem, no es volen.

La realitat està més concentrada que els neguits. Intentar construir sobre els neguits divideix i resta. El 25 de gener de 2002, a la sala Nicolau d’Olwer de l’Institut d’Estudis Catalans organitzada per la Fundació Congrés de Cultura Catalana, es va celebrar una jornada de debat sobre “nous reptes per als nostres països: perspectives i estratègies de futur”. La meva ponència es deia “Catalanisme, per fer què?” El títol té una ressonància leninista. M’interessa ara recordar el seu punt de partida, que arrencava del fet que el diccionari de d’institut d’Estudis Catalans usa el terme devoció quan ha de definir el mot catalanisme: devoció a les característiques i als interessos nacionals catalans. No cal ésser un expert en sociologia de les religions, o dels moviments socials, –deia ara fa més de set anys– per tal d’adonar-se’n que sovint els tics dels devots de qualsevol cosa allunyen els tebis, que podrien estar prou interessats en aquella mateixa cosa que els devots monopolitzen mitjançant el seu fervor excessiu. Aquest és el tic de tots els fariseus, abundants en tots els moviments de resistència nacional. Si el catalanisme, o els catalanismes diversos, s’ha de muntar des d’una divisió, o diverses, entre devots i tebis de diferents menes, caldrà pensar en prescindir-ne i pensar de què el fem servir com a instrument i revisar l’eficàcia d’aquest instrument de la nostra vida com a poble. Podem, potser, començar a definir, respirar i viure cada dia les condicions d’una habitual dignitat nacional de totes les ciutadanes i ciutadans de Catalunya i de tots els territoris o països de llengua catalana. Des d’una habitual dignitat nacional que ens reconegui lúcidament sotmesos però no rendits, ni resignats a la derrota tot es pot formular de nou, tot s’ha de formular de nou. Si ens evitem per una vegada encaixonar aquesta actitud bàsica redreçada en un -isme que sigui dels uns i no d’uns altres mitjançant un seguit d’accions, ressorts, complicitats transitives i agilitats generoses molt millor, aquest és el camí. La sagacitat del Carles Cardó de la Meditació Catalana (1953) va endevinar aquesta veritat que com totes les forces que mouen els pobles en profunditat fa el seu camí d’una manera resolta i poc sorollosa: el que és de tots no pot servir per tal de definir a uns quants. I el que és de tots és de tots sempre, encara que a alguns la submissió els porta a celebrar glòries alienes. La millor manera si no l’única de combatre tot sucursalisme és fer veure que no existeix. Una habitual dignitat nacional contempla la realitat, treballa la realitat, s’orienta en la realitat. Sap que la xerrameca de ganduls i somiatruites, disfressada d’-ismes diversos, les formes més pintoresques d’afirmacions circumstancials, són la derrota continuada en la forma més humiliant, la de la figura d’un combat fals que profana el que diu defensar, la més vergonyosa de les batalles perdudes és la que deriva de la nostra feblesa constant massa contemplada i celebrada repetidament, això sí, des d’una vanitat buida i una autoestima inflada. Potser sí que no som una realitat vulgar entre les nacions i els pobles, el fet que no evita, però, que parlar massa de les nostres glòries ens afebleixi en l’estètica del cofoisme més o menys narcisista. Ens calen moltes hores de silenci i moltes hores de feina on mantenir esperança ens concentrarà en el que és essencial.

El butlletí del G.E.N., origen de la revista Relleu i la Fundació Relleu tenen des de la seva fundació el 23 d’abril de 1983 un logo sobre la silueta del campanar de la Seu Vella de Lleida. Ens ha acompanyat durant més de vint-i-sis anys i espero que ho continuï fent durant tot el temps mentre el nostre esforç calgui. Moltes coses pot evocar la Seu Vella de Lleida, n’hi ha una, però, que ens ha de mantenir més desperts que totes les altres. Des de 1707 a 1948 la Seu Vella de Lleida fou una caserna militar de forma continuada. Són 241 anys que ens marquen com una realitat nacional vençuda en el procés violent de constitució dels estats que constitueixen actualment la Unió Europea. Mantenir esperança és que el sentit d’aquesta derrota sigui restablert. El perfil del campanar ens recorda la naturalesa del nostre combat de definició de la verdadera naturalesa de la unitat europea. L’historiador Albert Balcells ho deia d’una manera ben clara l’any 1992 en la seva Història del Nacionalisme Català. Dels orígens al nostre temps: “El procés cap a la unitat europea no pot prescindir del problema de la identitat col·lectiva, bàsic en la personalització dels individus. La solució, encara que avui pugui semblar utòpica, radica en la dissolució dels Estats Nacionals convencionals, quasi tots plurinacionals en realitat, i en la reconstrucció dels espais nacionals històrics, vertebrats entorn de les llengües. Altrament, el futur dels valors cívics que Europa ha produït és molt problemàtic i quedarà únicament un mercat comú regit per les empreses transnacionals i per una burocràcia europea sense control parlamentari i democràtic. Europa ja no dirigeix el món. L’articulació d’Europa significa donar prioritat als valors culturals de les comunitats territorials amb llengua pròpia sobre els valors expansionistes i dominadors típics dels nacionalismes d’estat, amb els quals no es pot edificar una Europa unida políticament” (Balcells, 1992, 234).

Mantenir Esperança és deixar operar dintre de cadascú de nosaltres mateixos aquesta barreja de gosadia i humilitat que ens porta a mesurar-nos amb missions nobles i grans. Europa és el nom de la missió més gran que les actuals generacions tenen davant seu. L’any 2003 vàrem dedicar aquest curs de cada any a Europa com a missió. Tancava fa uns mesos, el 28 de gener de 2009, la meva participació a una taula rodona sobre Incerta Glòria amb les següents paraules, que orientarà la tasca del grup de recerca hermenèutica, platonisme i modernitat i els seus contactes europeus: “Em penso que ara ens és essencial, a tots els països europeus, formar tota una generació d’estudiosos que s’aproximi al passat tan violent de tots els pobles europeus amb rigor històric, erudició, i un bon sentit filosòfic de com cal tractar el fons de misèria i de grandesa de la naturalesa humana.” És una tasca filosòfica, política i humana que defineix aquesta Renaixença europea que ja comencem a viure.

Servir la realitat més que els nostres neguits vol dir desfer-se d’una vegada per totes d’aquest mirall estúpid que ens fa analitzar entre nosaltres com a mesura i cada projecte possible el si som optimistes o pessimistes respecte a la seva viabilitat. Jean Monnet –un dels pares d’Europa– era contundent al respecte: “je ne suis pas optimiste, je suis determiné”. El saber de la determinació és a la vegada saber del límit i de la direcció. El límit de les nostres determinacions és la figura, és a dir, allò que acompanya, conté i regeix el color sempre indefinit dels nostres somnis, el límit ens fixa entre una situació i la seva maduresa o plenitud com a tal situació enriquida. Saber duplicar quadrats com a figura de perfecció és el que té en la seva memòria el servent o esclau que es desperta com a afirmatiu i cognoscent del seu ésser propi. Allò que des d’ella mateixa demana una nació oprimida és el seu alliberament. Un conjunt europeu d’estats amb unanimitats caduques i forçades demana el lliure respirar del seus components viables en la joia d’una tasca comuna. No és gens fàcil, realment. Cal preguntar, però i cap on porta el sistema de facilitats vigent que adoptat mecànicament com a fita ens permetrà ser sempre optimistes sobre la viabilitat dels nostres projectes? Tampoc es tracta a l’inrevés de proclamar-nos tensos envers una direcció tan superior i allunyada de realitats presents que ens eximeixi de tot esforç per tal de realitzar res i ens mantingui purs com la hegeliana ànima bella. Se li pot aplicar el que els marxistes deien de l’existencialisme: té les mans netes perquè no té mans. Cal collar “el gran arc sense gens de fatiga, i amb dos dits la corda per tal de provar-la” fer-li “fer un bell cant, igual que un crit d’oreneta” (Homer. Odissea, XXI, 285). El comentari de Josep Monserrat a l’ús que d’aquest episodi homèric fa el diàleg possiblement platònic “Rivals d’amor” és el que s’ha d’aplicar a la rotunda determinació monnetiana: “Ulisses aconsegueix amb la seva perícia muntar el seu arc: és quelcom que només pot fer ell, perquè el coneix adequadament i té la força i la destresa adequades. La possessió d’aquesta perícia particular el reinstaura en el poder i el manifesta com aquell que vertaderament és” (Monserrat, 2007, 91).

Estic determinat a viure en una Europa en què la meva pàtria tingui la dignitat que li fou arrabassada l’any 1714 perquè no m’agrada viure sempre disfressat de captaire. Mantinc esperança que la meva vida d’estudi junt amb d’altres hi porta d’una manera ferma, segura i constant.

Viure en la nostra determinació com a nació europea és el cor del mantenir esperança sols aparentment menys ambiciosa que totes les planificacions i prospectives imaginables. És des d’aquesta vida, i des d’aquest respirar que estem construint ja una mica arreu ara mateix l’arc de comunicació entre la vida política i els moviments ciutadans. Aquest arc està format per quatre gran eixos: la riquesa fruit del nostre esforç (l’economia), la racionalització entenimentada, austera i eficaç de la despesa pública fruit dels nostres impostos com a actors de la nostra política comuna (l’administració), el temps humà no regit per la necessitat del treball pròpiament dit, el temps de la festa, el lleure i el repòs (l’oci), i dintre de l’oci, la skholé grega, l’escola i la universitat com aquella constant tasca de transmissió del millor de tots els coneixements dominats per una generació a la següent (l’ensenyament). L’editorial del número 99 de la revista Relleu aparegut puntualment el passat mes de març parlava de “La nostra feina”. La nostra feina és tot allò que ningú més pot fer per nosaltres. La nostra feina és viure àmpliament, respirant-la cada dia, la nostra sobirania de ciutadanes i ciutadans. Si em permeteu un punt de reflexió, el que ens cal fer a tots els territoris de llengua catalana és respirar, ningú anuncia que vol respirar, i que un dia començarà a respirar, senzillament respira. En aquesta respiració continguda i compassada al muntar el nostre arc, un ritme de quatre punts (patrimoni comú, administració, oci i ensenyament) serà matèria de debat seriós entre ciutadans madurs políticament responsables. Madurs i políticament responsables que és el que som totes les persones majors d’edat, escolaritzats en la més sana lògica republicana, si no ho creiem així de què parlem quan parlem de democràcia? Aquesta exigència de debat enriquidor se’ns imposa des de l’atenció al moment actual del nostre patrimoni col· lectiu i està començant a ser realitzada. És la millor resposta a totes les punxades possibles. L’editorial que he esmentat els definia així:

1. La nostra feina és ara arrapar-se al nostre teixit productiu, industrial, agrari i de serveis, a l’espai comercial i financer, conèixer les seves característiques reals tan exactament com es pugui i vetllar pel treball de totes les persones que s’esforcin a mantenir-lo.
2. La nostra feina és viure aquelles necessitats de les nostres administracions d’una manera tan fidel a les necessitats de les ciutadanes i ciutadans a que serveixen que no hi hagi cap més marge que el de l’atenció justa a la dignitat de vida dels habitants de les nostres terres.
3. La nostra feina és obrir cada públic a allò que demana o pot demanar per tal d’enriquir el seu oci en la formació. Des del joc d’escacs a l’òpera, passant per la lectura dels clàssics, l’excursionisme i les mil i una cosa que enriqueixen en el goig la vida de les nostres terres des de Salses a Guardamar, des de la Franja de Ponent a Ciutat de l’Alguer.
4. La nostra feina és reforçar la confiança dels mestres i professors que ensenyen diàriament als nois i noies de la generació que puja a través de lliçons i deures i els vigilen si no fan prou bondat. El que ara no es faci pels nois i noies d’ara ja no es farà.

No ens podem passar la vida discutint si un govern de Madrid ens punxa amb quatre agulles i un altra mena de govern de Madrid només ho fa amb tres agulles i mitja, per la molt senzilla raó que mantenim esperança que ben aviat ningú ens punxi amb cap agulla. Si l’agulla amb què ara ens punxen des de Madrid és més o menys “meva” no sé si fa més o menys mal. Segons i com, fa més mal perquè algun dia, i ens sembla que ho repetim des de fa molt de temps, varem imaginar que aquests com “nostres” que ara ens punxen, no ens punxaríem perquè eren dels nostres. Segons i com, menys perquè sempre puc també imaginar en els moments de fervor partidista espantat que si en les circumstàncies d’ara els diguem-ne com nostres punxen amb tres agulles i mitja els altres ho farien amb quatre, perquè bé ho varen fer quan podien. I així successivament. Tot plegat molta imaginació i molta punxada. Si a això hi afegim la síndrome de culpabilitat del punxat, una variant recargolada del masoquisme, i organitzem sense parar campanyes de suavitats catalanes, amb molta pedagogia a discreció, per tal de fer-nos entendre, explicar-nos, desfer malentesos i mostrar-nos solidaris com a terra d’acollida, festivals perpetus de cançons d’arreu del món, olla barrejada i llar acollidora de totes les causes universalistes, fraternals, filantròpiques, cosmopolites i ecumèniques possibles, tindrem la millor faula de l’horitzó que en el nostre present amenaça de fer-se constant com un mal son o pesadilla de punxada i suavitat.

Aquesta consideració ha d’obrir la nostra lucidesa en l’agilitat. No estic dient que no ens puguem dividir, és difícil que ens unim mitjançant proclamacions, sermons pro unitate, belles paraules i mocadorades germanívoles. El més segur és que tampoc fóra gens desitjable, la nostra multiplicitat és la nostra multiplicitat, aspirem a viure-la d’una manera sana, gestionant les nostres diferències nosaltres mateixos. Hem de reaccionar amb saviesa quant aquestes són manipulades en detriment de tots nosaltres, els uns i els altres, com una estratègia que ens enreda a cada topant de la nostra història i el nostre moment present. Estem naturalment “dividits” per dues grans raons: per la vivència de la pluralitat europea en nosaltres i per la diversitat de “saduceus” o “col·laboracionistes” que ha produït cada familia espiritual que poguéssim diferenciar. Un terreny central s’obté únicament per elevació espiritual –mitjançant el silenci feiner de les complicitats–, no per neutralització de les diferències, neutralitzar les diferències vol dir també neutralitzar les intensitats.

Quines intensitats? Cadascuna de les causes que ens ocupen en la diversitat de ciutadanes i ciutadans d’una societat avançada, pot ser, en cada cas, més o menys de debò o més o menys retòrica i propagandística per tal de fabricar de nou constantment la diferència que ens distreu quan l’homogeneïtat de la faula de punxades i suavitats ens ofega. L’altre dia en aquesta mateixa seu es definia una alternativa entre una posició d’Aribau i una altra d’Abdó Terrades. Qui la plantejava manifestava com un gran fervor per l’Abdó Terrades i suposava que a mi perquè ell ho necessitava per la simetria que construïa en la dualitat i que ens volia vendre em tocava defensar en Bonaventura Carles Aribau, que va qualificar de “botifler”. No tinc pas cap ganes de defensar l’Aribau, ni tampoc les deixo de tenir. Podem deixar en pau l’Aribau. Senzillament penso que hi ha coses més urgents per fer. Sospito que alguna cosa no va prou en el reviscolament d’aquestes dicotomies que defineixen alguna cosa ja molt cansada del nostre present com a poble i que podríem definir com la divisió forçada, interessada com a distracció trista davant la nostra impotència.

Avui presentem el número 100 de Relleu, revista trimestral de pensament i cultura, el primer número va sortir com a Butlletí del Grup d’Estudis Nacionalistes el 23 d’abril de 1983. El número 50 també el dia de Sant Jordi de 1996. Hem fet un trajecte. Les paraules que vaig dir ara fa més de tretze anys portaven com a títol “Continuïtat i Austeritat”. No puc resistir la temptació de llegir en la presentació d’aquest número 100 “La Catalunya que volem” el moment final de l’escrit, ni que la citació sigui una mica llarga, sobretot perquè s’hi parla, com veurem, de l’ambició d’un programa de llarga durada que continuem desplegant. Deia, “Ens cal, per tal de mantenir la continuïtat de la nostra tasca, apostar per l’austeritat com a manera de viure. Una austeritat que viurem en la joia del goig i en la delicadesa i amabilitat en el tracte, sense puritanismes exhibicionistes de sequedat espiritual estèril; però que ens concentrarà en l’obra de formació a realitzar i no en l’autocontemplació dels nostres protagonismes. Austeritat deriva d’ auster, que s’origina a través del llatí en el grec “austerós” que vol dir, “sec, rude, aspre, rígid, dur; sever, retirat, mortificat, penitent que viu, obra i jutja d’una manera rígida, severa i estricta”. Únicament a través d’aquesta actitud bàsica d’austeritat en el silenci i el recolliment, el bon exemple i la senzillesa de l’estudi i la comunicació sòbria dels seus resultats a través dels instruments que ja hem construït, podrem orientar i vertebrar un país en el respecte de si mateix. Aquesta és l’ambició d’un programa de llarga durada, el de la lluita seriosa en el goig i la joia contra el nihilisme i el narcisisme ambientals des de la voluntat d’estudi i de formació, que és la nostra única vocació específica. Després d’això, junt amb això, com una constant a respectar en la continuïtat i en l’austeritat, moltes coses seran possibles, són possibles. Tot esdevé humanament possible en major o menor grau. Segons els ritmes del temps històric, quan s’actua des de la joiosa llibertat en l’amistat, amistat de dones i homes formats conjuntament, que dissenten i que s’oposen des de la noblesa dels seus impulsos en una unitat que els és superior i que és la de la pàtria, perquè s’esforcen en servir-la sense que això, per l’austeritat que mostren, no pugui semblar mai a ningú una profanació o una estafada. Aquest és un horitzó d’esperança, d’aquella esperança noblement sostinguda de la qual ens fa lliçó la Porta Daurada de Poblet, “d’aquell domini sobre nosaltres mateixos, de l’autogovern més pregon, que ni s’escurça ni s’allarga, reposa amb suavitat i força en el lloc que és el seu lloc en el món” (Febrer de 1983).

Mantenir esperança és tasca urgent des d’ara mateix. Si ens hi fixem prou bé ja hem començat, arreu hi ha senyals de l’esperit que he intentat definir com afirmació bàsica de dignitat nacional. El millor de nosaltres mateixos ha estat sempre aquí com la reialesa d’Ulisses disfressada de captaire. Potser només ens cal deixar caure la fantasia del viatge interminable com a forma de vida. L’any 2010 és el centenari del naixement de dues figures importants de la nostra cultura recent: el poeta Màrius Torres i el historiador Jaume Vicens; la lectura de les Poesies i Notícia de Catalunya són unes bones lectures per aquest estiu que estic segur que ens serviran per consolidar aquest mantenir esperança que he intentar definir com l’actitud bàsica de la dignitat nacional. Orientar i vertebrar un país en el respecte de si mateix, recollir els senyals que es fan arreu de la nostra lucidesa en l’agilitat, aquesta és la vocació a la qual la Fundació Relleu ha volgut ser obedient.

XXVIIIè Curs d’Estiu: La Catalunya que volem. Fundació Relleu. G.E.N. Dijous, 9 de juliol de 2009 Sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès (C/Canuda, 6).