Manifest nacionalista (o fins i tot separatista, si volen), d'Ulises Moulines
Heus aquí un petit llibre de títol provocatiu, que podria semblar un pamflet o una especulació etèria com tantes en circulen, i que resulta ésser un petit tractat molt resumit, però molt ben travat, que va molt més enllà del que el seu títol indica.
Em sembla endevinar-hi darrera una ironia molt fina i una crítica cinglant dels totxos indigeribles que acostumen a tractar aquests temes i amb els quals se’ns bombardeja constantment: potser el que vol dir en el fons és el següent: “Senyors, no calen ni tantes pàgines, ni tantes cites, ni tantes notes a peu de pàgina: no emboliquem la troca. Si realment algú té alguna cosa a dir, pot dir-ho amb poques paraules, i que ho digui”.
És un llibret que no diu res de què molts no estiguéssim ja plenament convençuts abans de llegir-lo. Però ho diu molt bé i ho diu un catedràtic de Teoria de la Ciència. Dos fets a tenir en compte.
Potser la paraula “pàtria” (que ve de “pater” i indica filiació i continuïtat), m’agrada més que la paraula “nació”, que ve simplement de “néixer”. Ètnia, en mans de l’autor, que en fa un ús intel·ligent i matisat, resulta molt útil per explicar fets que tenim davant del nas però que es fa difícil de vegades de conceptualitzar. En realitat, com diu ell mateix, les qüestions de terminologia tenen poc interès. Del que es tracta és d’establir uns “conceptes teòrics” que resultin aprofitables i útils per explicar fets i esdeveniments. Sobre aquest punt, llegiu i rellegiu les pàgines quaranta del capítol III, que són realment aclaridores.
El “fet” de la nació, per difícil que sigui de definir, només pot ésser negat o atacat des de dues posicions:
a) Se’l pot negar des d’una posició que s’ha revelat totalment inoperant i amb uns arguments que resumiríem així: “la nació no existeix, perquè és indefinible”. Però:
“si hem après alguna cosa del desenvolupament de la filosofia de la ciència del segle XX és que l’epistemologia positivista o empirista radical és definitivament insostenible, i que la metodologia que l’acompanya, l’operacionalisme, presa al peu de la lletra, condueix a desastres metodològics”.
Això ho diu un senyor que és Degà de la Facultat de Filosofia, Teoria de la Ciència i Estadística de la Universitat de Munich, Director de l’Institut de Filosofia, Lògica i Teoria de la Ciència de la mateixa Universitat. I això és el que pensa en el fons la gent, encara que ningú no s’atreveix a dir-ho perquè no el titllin d’ignorant retrògrad.
Afegim-hi que el pressupòsit ideològic d’aquest ineficient concepte de la ciència que segueix vigent en els mitjans superficialment “cultivats” és que si bé l’home encara no ho sap tot, indefectiblement ho arribarà a saber tot, és a dir, serà Déu.
b) Es pot atacar el nacionalisme des d’una posició ideològica maniquea. El nacionalisme existeix, però és un tumor, és dolent, negatiu per a la realització de la Humanitat, i cal combatre’l i destruir-lo.
L’autor contesta al final del llibre, en el capítol V, amb l’afirmació d’un principi que ell mateix qualifica (no sense ironia, em sembla), d’una mica altisonant, el principi VIPS (Valor Intrínsec de la Pluralitat del Ser). No penso entrar a fons en la valoració d’aquest principi. Em sembla molt important per allò que pressuposa: que hi ha éssers (llegiu Creació, si voleu) i que per tant l’home no és Déu, que la varietat és la llei fonamental dels éssers, que els éssers són intrínsecament bons...
Però no aniré més enllà per aquesta banda. Més aviat faria una sèrie de preguntes als contranacionalistes: si el nacionalisme és dolent i antihumà, volen tenir la bondat de dir-me en nom de què? i farien el favor de dir-me què és el que és bo per a la humanitat? Potser l’actual constitució espanyola? O la globalització? O l’antiglobalització? O les ONG? O el Fons Monetari Internacional? O la ONU? Molt em temo, per no dir que estic segur, que darrera de cada un dels atacs al nacionalisme, vinguin d’on vinguin, que de tot arreu vénen, hi ha, conscientment o inconscientment, una defensa, potser explicable, d’interessos molt elementals. El que no hi ha és un contingut de pensament sòlid i seriós.
Quan l’autor ha esbandit aquestes dues formes d’atac al nacionalisme, entra, en els capítols III i IV, en el que és una nació: ens fa veure fins a quin punt les realitats político-jurídico-administratives (que també han d’existir, certament), obliden o menystenen les realitats més profundes i per tant més difícils de definir i de copsar, com és ara la nació; i com aquí radica la causa de la major part dels conflictes i daltabaixos que sofreix el nostre temps. Finalment, estableix una “miniteoria”, que en darrer terme són una sèrie de regles ètiques i de sentit comú, molt ben estructurades, que no sols justifiquen nacionalismes i àdhuc separatismes sinó que poden servir de base per pensar d’una manera més seriosa i fecunda la relació entre el fet vivent, “biològic” de la nació, i l’”estat”, que, com indica el seu nom, és una permanència, una codificació necessària de les comunitats humanes.
L’autor ens parla de la descomposició de la Unió Soviètica i de Iugoslàvia per a il·lustrar aquesta interralació entre els fets nacionals i els fets estatals. Jo em permetré anar encara una mica més enllà del que ell diu per fer notar que les dues entitats polítiques desaparegudes eren federals. En els anys quaranta, cinquanta o seixanta, que aquest fet jurídic pogués tenir alguna significació internacional no s’ho creia “ni Galinsoga” com va dir genialment Franco en certa ocasió. Però en el moment que el poder polític centralista es va desmuntar, va quedar un paper escrit. I si Alemanya i Itàlia varen poder ajudar tan ràpidament Croàcia i Eslovènia va ser en bona part perquè hi havia aquest paper escrit.
Si posem al costat d’aquest fet un altre en sentit invers, el fet que Hitler ni es prengués la molèstia de derogar la constitució de Weimar, ens adonarem no solament de la realitat i importància de la relació nació-estat sinó de la debilitat intrínseca del positivisme jurídic. Sota la constitució més perfecta que mai no hagi existit es va muntar Auschwitz mentre Kelsen seguia sostenint en el seu exili als Estats Units que l’únic règim legítim a Alemanya era el de Hitler. I unes constitucions que eren simplement “de cara a la galeria” varen contribuir a què unes nacions aconseguissin la permanència i reconeixement d’“estats”.
Hi ha moltes més coses en aquest llibret, i les trobareu si el llegiu amb calma: per exemple, la poca densitat, per no dir frivolitat, amb què es tracta el fet nacional en instàncies que haurien d’ésser intel·lectualment serioses, o bé la forta dificultat que comporta voler copsar amb un cert rigor el concepte de nació. Acabaré però, amb una nota negativa.
Ja sé que això no és de bona educació i que el que ara diré hauria hagut d’anar, més a menys camuflat, a l’interior del text, o no hauria de ser citat. Però em sembla que val la pena dir al professor Moulines, encara que no ho llegeixi, que la ironia, quan està marcada pel menyspreu i envoltada de ressentiment, no va enlloc, o bé contribueix encara, negativament, a endurir les posicions i l’”statu quo”. Em refereixo a l’excursus de les pàgines 20 i 21. El que diu el professor Moulines no solament és ineficaç sinó que des del punt de vista d’unes ciències humanes tan com ell les concep, no té cap sentit. Però potser sí que s’ha tret una mica el mal humor de sobre, i s’ha alliberat d’una mica de pus o de bilis (i en darrer terme això justificaria l’excursus).
Però és que en aquest tema hi ha una sèrie de preguntes importants a fer-nos, preguntes que no admeten respostes fàcils perquè responen a fets que, almenys a mi, em semblen molt complexos: ¿Com és que havent-hi almenys tres Estats Units d’Amèrica en el parlar habitual només en considerem uns? ¿Com és i per què no han volgut o no han pogut, i de fet no s’hagin donat un nom? ¿Com és que produeixin per tot el món sentiments tan intensos i tan contradictoris: fascinació, ressentiment, enveja que és menyspreu, menyspreu que és enveja, admiració, mimesi constant, odi pur i dur...? ¿Com és que aquestes reaccions i sentiments siguin tan profundament viscerals i mentalment incontrolats i aparentment incontrolables? Sembla que en tractar-se d’aquest país (és un país?) una mínima equanimitat sigui impossible de demanar. I d’altra banda, es tracta de quelcom, l’existència d’aquesta entitat, que, vulguem o no vulguem, ens afecta a tots.