L'últim patriarca, de Najat El Hachmi
Najat El Hachmi
Planeta , 2008
L’últim patriarca, una novel·la magnífica premiada amb el Ramon Llull 2008, ha sorprès per uns quants motius: no estem acostumats que un nom d’origen amazic o berber –Najat El Hachmi– figuri en la nòmina d’escriptors catalans; si bé els temes que tracta són universals, els seus protagonistes i paisatges tampoc no són habituals a les nostres lletres, i menys explicats per algú que els coneix des de la pròpia experiència; a sobre, ens trobem davant un llibre molt ben escrit que fa un ús magistral dels recursos propis de la tradició oral però que també remet als autors clàssics catalans (com Mercè Rodoreda o Víctor Català), sense caure mai en la retòrica o en un estil artificiós. És d’aquells pocs casos en què crítica i lectors coincideixen a l’hora de valorar positivament una novel·la.
Najat El Hachmi, nascuda el 1979 al Marroc, viu a Catalunya des dels vuit anys, i ha convertit l’escriptura en una via per canalitzar la inquietud de sentir-se de dos llocs alhora i en una manera d’acostar els dos mons a què pertany, com ja va fer palès amb el llibre de narracions Jo també sóc catalana (2004).
A L’últim patriarca, l’acció transcorre precisament en una zona rural del nord del Marroc i en una petita ciutat catalana, i el protagonista és en Mimoun, el primer fill mascle d’una família de llarga tradició patriarcal. Qui ens explicarà la història de l’últim patriarca dels Driouch és la seva filla, una veu que comença narrant la infantesa del seu pare però que a partir del seu propi naixement es convertirà en un personatge fonamental en l’evolució dels fets. Un dels encerts de la novel·la és aquest punt de vista ofert per la filla del “patriarca”, ja que aproxima molt el lector en la narració, que no és una simple exposició de situacions sinó que també transmet sentiments, de vegades contradictoris, i fa que et posis a la pell dels diferents personatges i entenguis els seus actes (encara que no els aprovis).
El tema central de l’obra, la rebel·lió d’una noia contra un ordre familiar i social –el del patriarcat– establert des de fa centenars d’anys, s’expressa a través d’una història que beu de la nostra realitat actual, i el fet que els personatges emigrin d’una terra i una cultura a una altra permet que els conflictes emergeixin i s’hi hagi de buscar una sortida.
Cal remarcar que Najat El Hachmi no pretén jutjar ni els costums d’aquí ni els d’allà, més aviat fa una introspecció sobre com es pot construir una identitat personal a partir de tradicions tan diferents i superant prejudicis mutus. El resultat és una història menys esquemàtica i maniquea del que a priori podria semblar, que mostra com determinades etiquetes sovint són massa reduccionistes o no serveixen per definir totalment el cúmul d’herències i experiències d’una persona. I menys si, per sobreviure i tirar endavant, aquesta persona ha de reinventar-se.