Los que susurran, d'Orlando Figes
Orlando Figes
Editorial Edhasa , 2009
Tal com diu el seu autor, Orlando Figes, Los que susurran revela les històries amagades de moltes famílies que il·luminen el món íntim dels ciutadans comuns de l’antiga URSS sota la tirania de Stalin. L’interès de l’autor en aquesta obra es centra en l’esfera moral de la família més que no pas en les característiques externes del Terror. Milions de persones van viure en una situació de por constant degut a la repressió soferta pels seus familiars.
Segons Figes, els historiadors s’havien fixat poc, fins ara, en la vida privada de les persones a la Rússia de Stalin, en part pel problema de les fonts. Les memòries publicades a la Unió Soviètica, o accessibles en els arxius soviètics abans de 1991, eren, en general, poc reveladores de l’experiència íntima de les persones que les van escriure. Teníem, certament, les memòries d’intel·lectuals emigrats de la Unió Soviètica i de supervivents soviètics de la repressió estalinista publicats a Occident, però aquestes memòries no parlen en nom de milions de ciutadans que no compartien aquesta llibertat interna ni la dissensió. La immersió en el sistema soviètic era un recurs de supervivència per a molta gent, incloent-hi moltes víctimes del régim estalinista. La dictadura de Stalin va crear una població silenciosa i conformista. Molts van aprendre a portar una doble vida, amagant als veïns, i a vegades als seus propis fills, qualsevol informació, opinió, creença religiosa, valor o tradició familiar que estigués en conflicte amb les normes públiques soviètiques. D’aquesta manera, l’estalinisme va penetrar en la ment i en les emocions de la gent, involucrant a milions de ciutadans que es van convertir en espectadors silenciosos o en col·laboradors del seu sistema de terror. Aquest fou el veritable poder i el llegat perdurable del sistema estalinista, més que les estructures de l’Estat o el culte al líder.
Els diaris que van emergir dels arxius tampoc no aporten gaire informació fiable sobre els sentiments i opinions dels seus autors, ja que pocs s’atrevien a córrer el risc d’escriure un diari íntim durant les dècades de 1930 i 1940. Per això l’autor s’ha decantat per la història oral, amb les dificultats metodològiques que comporta, especialment a Rússia. Ara bé, malgrat les dificultats, la història oral té també enormes avantatges per a l’historiador de la vida privada, sempre que l’enfocament sigui l’adequat; ja que cal comparar i comprovar rigorosament els testimonis proporcionats per les entrevistes, sempre que sigui possible, amb els registres escrits dels arxius públics i familiars (cada família escollida havia de tenir, almenys, algun tipus d’arxiu o document per a corroborar les seves paraules durant les entrevistes). Los que susurran es basa en centenars d’arxius familiars que els supervivents del Terror estalinista van mantenir amagats fins fa poc en calaixos secrets o sota matalassos en vivendes particulars de tot Rússia. L’edat mitjana dels qui han estat entrevistats i han aportat arxius és de vuitanta anys. La selecció de les famílies es va fer a partir d’una base de dades recopilada pels equips d’investigació amb trucades telefòniques a un total de més de mil persones. El resultat final representa un tall transversal que ofereix una àmplia mostra de la societat soviètica, ja que provenen de diversos nivells socials, de ciutats, pobles i poblets d’arreu de Rússia. A partir d’aquests materials, el llibre rastreja sobretot la història d’una generació que va néixer en els primers anys de la Revolució, entre 1917 i 1925, tot i que en els últims capítols també es dóna veu als seus descendents, ja que un enfocament multigeneracional resulta important per a entendre el llegat del règim. Al final es pot comprovar com, durant tres quartes parts del segle, el sistema soviètic va exercir una influència sobre l’esfera moral de la família com cap altre sistema totalitari ha exercit, ni el de la Xina comunista ni el de la dictadura nazi.
Així doncs, l’obra de Figes es proposa entendre el fenomen estalinista en la longue durée. El Gran Terror fou, sense cap mena de dubte, l’episodi més sagnant del règim de Stalin. Però fou només una de les moltes sèries d’onades repressives, cadascuna de les quals va aniquilar moltes vides; la població dels camps de treball i “colònies especials” del Gulag va assolir el seu punt màxim, no l’any 1938, sinó l’any 1953; i milions de persones van seguir absorbint l’impacte d’aquest llarg regnat de terror unes quantes dècades després de la mort de Stalin. Segons estimacions conservadores, al voltant de 25 milions de persones van sofrir repressió per part del règim soviètic entre 1928, quan Stalin va assumir el lideratge del Partit, i 1953, l’any en què va morir. Aquests 25 milions de persones –executades per escamots d’afusellament, presoners en el Gulag, kulaks enviats a “colònies especials”, treballadors esclaus de diverses menes i deportats– representen al voltant d’una vuitena part de la població soviètica. Aquestes xifres no inclouen ni les víctimes de la fam ni els morts de guerra. A més dels milions que van morir o que foren esclavitzats, n’hi va haver desenes de milions que van sofrir greus pertorbacions, amb profundes conseqüències socials que han persistit fins als nostres dies.
+ info: www.orlandofiges.com