L'obstacle per a la construcció europea: la feblesa de la representació política
La construcció europea i les seves dificultats
La tasca de la construcció europea no serà gens fàcil i el silenci gairebé habitual sobre les dificultats les farà més agudes. L’Europa Unida s’haurà de construir en un descontent molt difuminat i una mica espasmòdic de les seves amples classes mitjanes. La realitat de la lliure circulació de mercaderies i capitals, els retocs necessaris en la política de subvencions, sobretot agràries, el necessari canvi de preferències a favor de les noves incorporacions dels països de l’Europa central ofereixen i seguiran oferint problemes constants: els camions de maduixa andalusa bolcats pels agricultors francesos, el boicot a la llet francesa dels asturians, les protestes contra els retalls de les subvencions europees a l’oli, les protestes dels ramaders anglesos o els talls de les carreteres catalanes pels cultivadors de l’avellana són mostres del que serà la realitat europea en els propers anys. La covardia dels governs estatals i regionals consistent en el tic repetit fins a la sacietat de presentar la bonança econòmica com a fruit de la seva gestió i, en canvi, les exigències de rigor pressupostari i de control del dèficit públic i de la inflació –o la vigilància veterinària o qualsevol mesura restrictiva i molesta–, lligades a les exigències de Brussel·les, multiplicaran els casos de descontent sectorialitzat en l’immediat futur més pròxim.
Les tendències demogràfiques deixaran Europa molt ràpidament sense un proletariat intern més o menys cohesionat com a tal en la tradició del moviment obrer internacional. Demagògies de tot tipus complicaran intensament i repetidament el panorama. La sectarització que amenaça d’esdevenir crònica de la vida del pensament, amb la coagulació dels corrents ideològics i religiosos en petits grups iniciàtics amb els seus gurus propis no hi ajudarà gens.
En aquests moments tot sembla indicar que s’ha tancat un període o una fase de la història mundial i, dit molt gràficament, “es tornen a repartir les cartes”. Per bé que l’expressió tercer món ha quedat en el nostre llenguatge, no hi ha ara res com el segon món del moment en què l’expressió va sorgir. Cap a mitjan segle XX J. Ferrater Mora escrivia: “sembla com si el planeta estigués trencat en tres colossals imperis filosòfics representats pels “europeus”, els “angloamericans” i els “russos”... també usaré els noms d’humanistes, científics i socials”.
Si bé les situacions sempre es transformen les unes en les altres, aquest esquema ha deixat de servir per a descriure la nostra realitat. Les anàlisis i les descripcions sobre l’actualitat de la vida política i social com a dimensió de l’existència humana, de la naturalesa i de les tensions que la travessen en major o menor profunditat no expressen una situació definible ni des de la divisió del planeta en tres mons (ultra la desaparició del bloc soviètic, l’emergència de l’Islam dificulta de parlar d’un món homogeni. Cal comptar l’enigmàtica funció del Japó en l’actualitat mundial, l’emergència dels dracs asiàtics, una imprecisa autoafirmació sudamericana i potser encara més coses), ni des de categories derivades dels antics imperis filosòfics. Com acostuma a passar en moments de canvi les aportacions més lúcides no deriven sempre de la filosofia professional. Sorgeixen de professionals de tot tipus que reflexionen sobre la seva circumstància. També acostuma a passar, en moments com ara aquest, que noms i trajectòries enfosquits en l’aparador anterior són revaloritzats, i que hom rellegeix els clàssics sense els tics que els projectaven en la seva valoració més immediata al conjunt de la graella anterior. Diodor, Plutarc i Apià ens expliquen el discurs hostil a la destrucció de Cartago pronunciat per Escipió al Senat de Roma; Escipió argumentava que Roma tenia necessitat d’un adversari de talla per tal de conservar la seva austeritat i mantenir-se en forma. Alguna cosa així es podria dir de la democràcia liberal que es vivificà en les seves lluites contra les democràcies orgàniques, populars i les dictadures militars d’un o altre signe. Aquest nostre segle XX que recentment s’ha acabat ha demostrat en l’horror la veritat de la dita que el remei és moltes vegades pitjor que la malaltia. Però això no vol dir, per dir-ho molt breument, que el malalt s’hagi posat bo.
Podem recordar que el problema teòric de la filosofia política clàssica ja era la classificació de les formes de govern possibles i la discussió sobre quina era la millor. El millor govern possible és el que evita la tirania. Per tal d’afinar a discernir-la, convé plantejar bé les relacions entre exigències racionals de conpública mitjançant la filtració de notícies o vivència i la dimensió política de les nostres comentaris superficials, parcials o falsos, i als vides. Entre 1945 i el moment actual Europa ha procediments de designació dels membres de viscut una pau molt fràgil. La Unió Europea és una tasca molt difícil. Però aquest horitzó de treball de civilització com a manteniment d’una pau fràgil és millor que el segle de guerres que s’escolà entre 1848 i 1945, entre el moment que es plantejava amb inquietud, per Guizot o per Balmes per exemple, el problema del manteniment possible de la civilització europea i el final de la segona guerra mundial, sens dubte un dels moments més baixos de la vida europea. Perllongar la pax europea en un reviscolat fogar de civilització fóra una bella tasca per a les joves generacions si hi fossin convocades amb alguna claredat i algun entusiasme. Qui ho pot fer? La resposta més immediata fóra: els dirigents polítics de les nacions europees. El seu silenci en aquest sentit és una indicació d’un problema actual que cal anunciar com el de la feblesa de la representació política en la vida europea.
La feblesa de la representació política en la vida europea
Hi ha una manera, que es va fent massa habitual, de plantejar el problema de les relacions entre ètica i política que falseja completament la naturalesa del problema. Es concedeix d’entrada que la pràctica de l’anomenada classe política als països occidentals defineix suficientment allò que és polític. Hom constata en aquesta pràctica algunes irregularitats o corrupcions més o menys habituals, generalment lligades al cobrament de comissions en els contractes d’adjudicació de l’obra pública, a les ajudes al finançament de les campanyes electorals, a la intoxicació de l’opinió pública mitjançant la filtració de notícies o comentaris superficials, parcials o falsos, i als procediments de designació dels membres de llistes electorals o de càrrecs de confiança.
Davant d’aquesta situació hom demana a un “intel·lectual” –se suposa “especialista” en “ètica”– que faci algunes reflexions. Únicament poden passar dues coses:
a) si “l’intel·lectual” és realista i té –com fóra aconsellable de tenir– una concepció positiva de la bondat, d’un sistema àgil de representació política, aconsellarà alguns retocs d’imatge per tal de moralitzar la presentació dels “polítics” davant del seu públic perquè gosin explicar els problemes confiant més en la intel·ligència del ciutadà i no l’adulin o el fascinin contínuament.
b) si “l’intel·lectual” és té per molt íntegre i el mou una tendència –més o menys barroera– a la demagògia, generalitzarà –injustament i sense cap prova– les pràctiques més abusives com a conducta general i proclamarà –amb tons més o menys lúgubres i apocalíptics– la maldat de la situació present, somniant amb situacions futures en les quals un idealitzat “poble” li faci cas a “ell” i als “seus”.
Ambdues modalitats deixen les coses com estan fins a una altra ocasió, en la qual convindrà de nou, a un “polític” o a un “intel·lectual”, repetir l’operació de maquillatge superficial o de flagel·lació indiscriminada. Em sembla que la inspiració en algun concepte de civilització ens pot ajudar a plantejar les coses d’una altra manera, d’una manera més difícil i, si voleu, un xic tràgica, però em penso que és l’única real: la política depèn de la civilització, és un exercici de ciutadania, d’intel·ligència, moralitat i benestar coordinats i estesos al major nombre possible de ciutadans. Jaques Delors deia la passada primavera en una entrevista a Le Nouvel Observateur “La crisi de la política és tan profunda en els nostres països que els responsables naveguem sense vent. Ens manca impuls, entusiasme, visió a llarg termini...” L’enfortiment de la pax europea en un ideal de civilització pot contribuir a aquesta visió a llarg termini?
Les dificultats s’originaran, també aquesta vegada, des de les febleses de la mimesi. La participació de l’electorat americà ha davallat més de dotze punts percentuals des de les eleccions presidencials Kennedy-Nixon (1960) (62,8%) a les de Clinton-Dole (1996) (49%). A les legislatives, la participació sempre menor arriba amb dificultats a superar un terç de l’electorat. Mentre això passa, el cost de les campanyes electorals nord-americanes és cada vegada més car: les despeses totals de la darrera campanya presidencial junt amb la de les legislatives ha pujat a tres mil milions de dòlars –més de quatre bilions de pessetes– i una campanya de senador costa uns quatre milions i mig de dòlars. La paradoxa a pensar detingudament consisteix a plantejar-se: com és que les sofisticades maneres de mediar en el contacte elegits-electors alhora que enrareix l’ambient polític amb escàndols donen uns resultats cada vegada pitjors? Cal començar a sospitar que l’encariment del preu de contacte elector-elegit no és la solució al problema de la fragilitat de la representació política sinó la causa que el provoca. La potent indústria de la comunicació ha aconseguit fer creure massa als polítics que sense la seva progressiva mediació ja no podien connectar de cap manera amb els ciutadans electors. La imaginació realment política s’ha emmandrit de tal manera que ens sembla ja a tots molt obvi que no hi ha cap altra fórmula de diàleg entre ciutadans que la propaganda i la frivolitat. Cal observar que, d’aquest procés, el que se’n deriva primerament és una gran fragilitat de la representació política. No s’hi val a pensar que aquest és un problema exclusivament dels sorollosos i infantils americans, just quan nosaltres encarim els costos dels nostres congressos de partit amb escenaris “a l’americana”. Efectivament, l’endemà de qualsevol elecció política: què és exactament el que ha passat? El resultat electoral que permetrà de governar i portarà a governar d’una manera determinada s’allunya dels ciutadans electors i dels seus representants polítics per tal d’anar a reposar com a victòria sobre els directors de la campanya i els contribuents de fons del seu finançament excessiu, que han realitzat una bona inversió en el terreny de la política. No és un resultat dels electors-ciutadans sinó sobre o amb electors-ciutadans com a unitat de compte: A en té 30, B, 50. Com les antigues ordalies, els recomptes de vots dirimeixen les lluites entre senyors. L’escàndol del lloguer de les habitacions de la Casa Blanca –ultra que és ben poc elegant–, el que ens mostra és a l’elegit pel poble presoner de la xarxa de recaptadors que li han proporcionat la victòria i als quals ara haurà de servir si no vol que vagin sortint més “històries”. L’anàlisi de la qüestió no cal ni que sigui primerament “ètic”, sinó primordialment polític: aquesta manera de fer allunya la major part de l’electorat –la que no pot finançar campanyes– de la participació política habitual. El fenomen exacte a analitzar és: com la dimensió estrictament política de la vida col·lectiva es fa cada vegada més fràgil en substituir-la habitualment per una barreja de frivolitat i propaganda, que una indústria de la comunicació ofereix com a espectacle a una massa de consumidors? La primitiva democràcia americana observada per Alexis de Tocqueville, i encara millor per Michel Chevalier, tenia la seva “glòria” en la iniciació de tots els ciutadans en la cultura universal a través de l’esperit d’igualtat mantingut pels sans costums de la discussió pública dels problemes reals d’una societat com a font de vitalitat política és, doncs, una primera dimensió a explorar i a rescatar. No es tracta de cercar –d’una forma més o menys malaltissa– mans ocultes o poders conspiratius que mourien els fils darrere l’escena. Primerament, i sobretot, perquè les notícies sobre els finançaments de les campanyes i els problemes que comporten ja són dintre l’escena. Com digué Adam Clyser per al New York Times l’escàndol no és com es burla la llei, l’escàndol és el que és legal. Com és que s’ha arribat a suposar d’una manera acrítica, com molt natural, que els processos d’elecció dels representants polítics són tan excepcionalment cars? Hom respondrà des d’un sa realisme: és que ho són. D’acord, però ens cal demanar-nos exactament, per quina causa? La raó és ben senzilla de diagnosticar: cal un esforç molt gran per tal de provocar una acció política puntual en una gran massa de ciutadans que viuen habitualment sense ser actors de la discussió pública. La perversitat de la indústria de la comunicació fóra haver convençut a tothom que aquest gran esforç era l’únic camí per tal de mantenir el sistema democràtic de representació política. En observar els seus costos cada cop més excessius i els seus rendiments decreixents, el més intel·ligent com a acció política eficaç és començar a imaginar altres camins menys costosos i més personalitzats per tal d’obtenir iguals o millors resultats. Tots ells han de passar per promoure un major nivell de discussió pública habitual de tots els ciutadans en les nostres societats.
És un error de concepte pensar que l’escola ha de quedar al marge a aquest esforç per intensificar el sentit de la ciutadania europea. És una via molt perillosa per a les nostres societats concebre la institució escolar gairebé exclusivament com un servei social que forma part de l’estat protector o del benestar. Aquesta noció encobreix una dissimetria entre responsables protectors i beneficiaris protegits, que fóra bo reexaminar constantment en funció dels paràmetres adequats que farien la ciutadania responsable de la seva autoprotecció. Convé ser molt lúcid en la lectura d’aquesta, diguem-ne fórmula-remei. L’actual sistema de “bufons” de les nostres tertúlies és tot el contrari de la “glòria” de la democràcia americana que impressionà Chevalier. En elles no s’accedeix a la cultura universal mitjançant la discussió pública dels problemes que afecten els ciutadans com a ciutadans. Quins són els problemes propis dels ciutadans? Hom fixa primerament com a tals ciutadans, una massa sense veus pròpies diferenciades, la “gent” de les converses entre “entesos”. Un cop realitzat l’abús inicial d’aquesta operació s’interpreta que la “gent” està exclusivament preocupada pel manteniment de l’Estat del benestar (sistema de pensions, sanitat pública, sistema escolar). S’ha fixat gairebé la totalitat dels ciutadans en el rol de beneficiaris d’un sistema difícil de mantenir i habitualment passius i desinteressats en la gestió del sistema del qual hom suposa, malèvolament, que en volen recollir fruits abusius desproporcionats al seu esforç real. Els simples ciutadans són sempre vistos com a beneficiaris d’un benestar sense cap dignitat ni possibilitat de sacrifici. Però això únicament emmascara la polaritat emergent: la dels gestors narcicistes, sense responsabilitat explícita del que gestionen, agitats sense nord, ni pàtria, fins a l’estrès. Les actuals figures dels “polítics” o dels “intel·lectuals” no serveixen sinó a la comèdia d’aquesta dualitat beneficiaris/gestors que avança com una obvietat que exigiria l’estat actual de les coses sense que ningú no ho interrogui a fons. En conseqüència, ni els uns ni els altres –“polítics” o “intel·lectuals”– no ens són gens útils amb vista a la regeneració del diàleg cívic que ara ens cal.
Allò que és polític, o ciutadà, arrenca del conjunt de mediacions implicades en el concepte, aparentment molt simple, de representació. Per tal que hi hagi representació cal la presentació d’una cosa dues vegades. Per tal que la representació sigui benèfica cal que la presència segona sigui una superació de la presentació primera. Perquè un tot sigui un tot polític cal que se senti sempre com a possiblement apolític i ho temi. Des d’aquest sentiment s’ha de conèixer com a realment polític tant en la seva immediatesa com en la mediació que el fa polític. Per immediatesa cal entendre la via política del ciutadà independent de la delegació en els polítics que el representen en la pluralitat d’instàncies en les quals el ciutadà com a tal actua. Això és el que s’està empobrint i contra el que convé reaccionar; si entenguéssim això prou bé veuríem la monstruositat que comporta parlar de classe política. Si els polítics són polítics i no fan polítics tots els ciutadans en el seu exercir ells com a polítics, no hi ha política de cap mena.
Una política dels polítics per als polítics no és cap superació de res. És un moviment en el caos perquè obliga o bé a deixar sense dimensió política tots els ciutadans que l’han de tenir com a tals, o a parlar de la política dels no polítics, la qual cosa és una contradicció en els termes. En parlar tan alegrement d’intel·lectuals com una classe, casta, club o lobby es comet exactament la mateixa aberració que en parlar de la classe política. Convé, doncs, d’una manera o altra, tractar com la pèrdua del sentit de continuïtat en la racionalitat històrica o els dèficits crònics de rigor filosòfic i de documentació històrica més elemental dels animadors del debat polític actual ens situen a tots en un carreró sense sortida, en un cul-de-sac bastant lamentable. Convé fer-ho amb paciència i coratge davant l’autosatisfacció contemporània.
S’ha fet circular una etiqueta, la del “pensament únic”, per tal de substanciar el malestar actual. El concepte es troba explicitat en el llibre d’Ignasi Ramonet, director de Le Monde Diplomatique, Vázquez Montalbán el resum i el propaga: “L’economicisme sense entrebancs polítics imposats per la contradictòria pietat per als més dèbils” (M. Vázquez Montalbán a El Temps, 20 gener 1997). La crisi consistiria en la dominació dels interessos econòmics sobre l’esfera política. No es tracta sinó d’un intent de reviscolar el verbalisme de brillants intel·lectuals gramscistes superats per les circumstàncies. En realitat, però, el problema és tan antic com el liberalisme; el nostre Pere Coromines s’hi referia en la seva conferència “Revisió de valors del segle dinou” amb els següents termes: “La lluita sorda ha començat. L’acer, l’electricitat i el petroli són dominats per les grans superestructures capitalístiques. Mentre l’Estat disposi, com fins ara de la força espiritual, cada cop que la topada sigui a mort, encara serà d’ell la victòria” (O.C.p.1084). La mitologia sobre les forces econòmiques ocultes té uns efectes paralitzadors sobre la consciència política de la majoria dels ciutadans. Siguin aquestes considerades per la consciència humana com a benèfiques o malèfiques, o les dues coses alternativament o en proporcions diverses, hom aconsegueix que fàcilment es tingui la realitat en què el ciutadà està situat com alguna cosa indescriptible i que els no entesos no poden analitzar. En realitat les coses són més descriptibles. Un home amb prou experiència política real, l’excanceller Helmut Schmidt, ho diu millor: “Els mercats no governen el món, però distorsionen i redueixen la capacitat dels governs i dels parlaments... Si hom mira el que anomenem mercats el que es veu és un grup de joves, de menys de 40 anys, en mànigues de camisa, els que a Alemanya en diuen idiotes especialitzats , amb l’oïda parada a escoltar l’última història sobre el que passarà a Washington per tal de comprar o vendre dòlars”. Engrandir retòricament la influència oculta dels mercats i sobretot no divulgar-ne mai el seu funcionament als nivells escolars més elementals contribueix a mantenir un “secretisme” que no ajuda gens a fer créixer la consciència ciutadana com a tal. És un menyspreu constant a la intel·ligència més comuna de tots els ciutadans. La racionalitat sobre la qual les nostres societats reposen pot ser complexa, això és, està determinada per molts factors; però és més analitzable i cognoscible del que normalment es pensa. És de tot això del que la vida dels nostres partits polítics hauria de ser escola, i no d’unes històries o xafarderies sobre el repartiment del seu poder interior que ja cansen a tothom. En Pere Coromines encara situava en un cantó l’Estat i en l’altre els trusts de l’acer, l’electricitat o el petroli com productes estratègics. Les coses són actualment molt més complicades. El problema es va veient que resideix en el pes dintre l’Estat de la política representativa enfront del pes de l’economia institucional d’Estat. Per tal d’exemplificar bé el dilema hem de fugir dels esquemes de les estatalitzacions a l’estil de l’antic INI i pensar en el que representen realment dins l’economia “la política industrial” del MITI japonès i les seves relacions amb el poder polític representatiu i fins a quin punt això és un model exportable o ja imitat una mica arreu. L’estudi descriptiu del sistema potliticoeconòmic japonès ha portat a assajar diferents denominacions com “capitalisme dirigista” o “corporativista”, “panasiàtic” o el que sembla preferible de “sistema nipoasiàtic” i a teoritzar sobre les diferències amb el capitalisme “atlàntic” i el “renà”. És en aquest context globalitzat en què a tota política europea li cal saber definir-se des d’un debat popular prou ampli perquè les opcions escollides siguin compartides des de la lucidesa i voluntat d’una àmplia majoria de les poblacions. Entossudirse a realitzar l’estratègia que pot ser necessària en el “secretisme” d’una elite d’entesos i a tractar la major part de l’electorat com a menors d’edat és una via que només pot portar tensions i disgustos.
Convé finalment desfer un possible doble equívoc sobre la nostra proposta d’avui:
a) No proposem una idíl·lica comunitat política més natural de tots els ciutadans respecte a l’artificiosa comèdia violenta de la política de la “classe política”. Més aviat és a l’inrevés. Em penso que a la nostra política li cal una major tensió habitual i àdhuc una mica de sentit tràgic. Les generacions europees actuals estan destinades a tancar en la intel·ligència, la moralitat i el benestar del major nombre possible de ciutadans un passat de guerres, injustícies, incomprensions, de confusió d’idees i valors en què la creixent prosperitat econòmica no ha reposat sempre sobre la pau social i el creixement personal del major nombre de ciutadans en les responsabilitats de la vida activa.
b) Sobre el caràcter teòric, i no pràctic, d’aquesta proposta no s’hi val a fer massa broma: els elements més actius, més personals, més independents són expulsats a la perifèria dels partits i, en general, de la societat, per maniobres de placatge dels aparells i són neutralitzats d’una manera sistemàtica per elements més dòcils. Només caldria que els responsables d’aquesta pràctica acovardida es convencessin de la seva maldat teòrica i pràctica perquè l’aïllament de la mal anomenada classe política baixés uns quants graus. Si a més es deixés de valorar com a notícia la crònica interna dels posicionaments dintre el rànquing professional de la “classe” i en el seu lloc es fes entrar un debat sobre les orientacions més profundes de les direccions de futur i l’anàlisi de les disfuncions més notòries de l’Administració i els serveis que els ciutadans utilitzen, i el diàleg sobre les seves possibilitats de correcció, trobaríem que la sintonia pujaria uns quants graus més. I si, finalment, ens convencéssim pràcticament d’aquesta veritat teòrica, sobre la qual reposa la vida democràtica, que tot ciutadà és sempre actiu en la vida política, enfortiríem la representació política per l’única via que dignament mereix ser enfortida.
En un racó del Criterio, Balmes, referintse a l’economia política i a la filosofia de la història, diu amb aquella confiança en la intel·ligència humana que li és tan característica i que dissol les nostres bajanades habituals sobre l’optimisme i el pessimisme: “los tesoros abundan, sólo se necesita trabajo”. Les possibilitats actuals d’un treball civilitzador que enforteixi la pax europea són més grans que mai, entre d’altres coses per l’extensió sense precedents de la instrucció pública: “únicament cal treball”.