Llibre que conté les poesies de Francesc Pujols
Pròleg de Joan Maragall
Quaderns Crema
No aneu mai a la presentació d’un llibre si l’autor o algun familiar directe no hi és present. Vaig cometre aquest error en el cas que ens ocupa. Assistir a aquell acte era obligat per la consciència certa de pertànyer a la intersecció de dos conjunts de població no gaire nombrosos: sóc dels fills de Martorell que perden el temps llegint poesia, i dels catalans que no menystenen Francesc Pujols, tractant-lo de framenor de la gran cultura noucentista, amb un posat que us descriuré més endavant.
Sense ànim classificador hauríem de dir que en poesia, potser per joventut, potser per l’encomanadissa i inevitable influència de la vitalitat infantil maragalliana, Pujols és molt més proper al modernisme que al noucentisme. És més naturalista i potser més romàntic que els noucentistes, com ens mostra en aquesta corranda:
Aquest any les avellanes
han retardat d’allò més:
passa santa Madalena
i elles no li diuen res.
(...com, per cert, sembla que passarà aquest any)
Deia que, si mai aneu a la presentació de la reedició d’un llibre firmat per una glòria local –aquest és el cas de Pujols, amb qui, per a estalviar-vos indagacions i suspicàcies he de dir que no m’uneix més que el vincle geològic–, us podeu trobar amb aquesta escena: l’epileguista, volent assimilar-se a allò que “la fatiga sense treballar és patrimoni dels esperits elevats” (segons el mateix Pujols a El Nuevo Pascual), amb aire desmenjat i anèmic, que una cosa causa l’altra, i amb la barra del xava que fa un bolo de propina “a comarques”, es dediqui a presentar el llibre amb un recurs fàcil: anar-ne llegint versos i rosegar sense ordre comentaris d’afectada misantropia, amb frases per acabar, i simular, amb esma tísica, un gran deseiximent del món. El tal Casasses, que firma l’epíleg, i que és digne de ser llegit, va enviar un soci molt dolent a Martorell; espero que al carrer de la Canuda hi anés en persona. En canvi, el doctor Jorba va fer un paper més que digne i va mostrar-nos com es fa, sense escarafalls, una pulcra feina de reedició. Dues senyores d’anca partida, que acompanyaven els esmentats senyors de la taula presidencial, no van deixar de riure-li les gràcies (a Casasses, és clar), i l’ase em fum si no van acabar convidant-lo a sopar en alguna fonda digna de millor causa.
Per això la meva primera recomanació: no aneu a la presentació d’un llibre si no hi ha qui defensi la dignitat de l’autor o si la revista Relleu no us dóna l’oportunitat de venjar-la. Aquesta reedició del llibre de poemes de Pujols també ens permetrà rebatre aquell posat capitalí al qual em referia al final del primer paràgraf, que passa per fer una mitja rialleta contemporitzadora amb l’aire de “se m’han quedat quatre coses del que deia Bladé, i no et diré més que els llocs comuns de la Torre de les Hores i l’amistat de Dalí i allò del xofer de Déu, però aquest senyor no té l’obra d’un... (i aquí poseu-hi alguns dels seus coetanis).
Doncs bé, a partir d’ara tregui’s les mans de la butxaca per parlar de Pujols, i faci’m el favor de llegir-se el llibret, que amb una tarda curta d’hivern –inevitablement curta, si és d’hivern– el tindrà enllestit. I com que li quedarà temps no es perdi el que Maragall va deixar dit al pròleg. Calia la reedició del llibret de 1904 perquè noves promocions hi poguessin dir la seva, deixi’s de comentaris de manual i vagi a les fonts.
Fet això, i com que s’han de respectar tots el gustos, digueu-me que no us agrada i ho respectaré, “Que no t’importi on va l’aigua”, mana el vers de Chesterton, i cal respectar molt on van les aigües dels gustos de tothom, però “sempre que no vagi al vi” adverteix. Respecto que no us agradi, no respecto que el menystingueu des del clixé que vés a saber quin mediocre us ha encolomat. I com que no hi ha res més difícil de combatre que la inargumentabilitat d’una moda, no em queda més remei que invocar la lectura dels versos del mestre, a la qual us convoco cordialment, i esperar que el pòsit de seny que el temps acostuma deixar, torni a situar al més il·lustre dels martorellencs lletraferits en el lloc just que es mereix.
I si a mi no em creieu, feu cas de Maragall, que al pròleg escriu: “però millor serà que no penseu en res més que en el llibre que us aneu a posar davant; i, acabat, com diuen certes receptes populars, me’n donareu les gràcies”, i lamentem amb ell que la poesia abandonés poc després mestre Pujols...