01/04/2002

L'impacte de la postmodernitat

XXè Curs d’Estiu del G.E.N. Barcelona, 5 de Juliol de 2001

Una vegada més tinc l’honor de dirigir-me a tots vostès en el marc del XXè Curs d’Estiu del GEN. Novament agraeixo als organitzadors la invitació a participar-hi. Espero poder aportar alguns elements per a la reflexió i, si escau, pel debat.

En voler fer-se una idea del contingut de la meva intervenció potser que més d’un haurà trobat incomplet el títol, ‘l’impacte de la postmodernitat’. L’impacte, sobre què o sobre qui? Responc: sobre el procés de construcció europea i sobre l’ànim i el pensament de qui us parla. M’ajusto així al doble significat que el Diccionari de l’IEC assigna, en sentit figurat, al mot impacte: l’efecte produït per alguna cosa i la impressió intensa causada per algú o algun esdeveniment.

L’aclariment, però, dubto que serveixi de molt si prèviament no identifiquem l’agent causant de l’efecte o la impressió. Del mot postmodernitat el Diccionari de l’IEC no en diu res i pretendre deduir-ne el significat considerant-lo com el resultat d’una prefixió no duu enlloc. Ben segur, els redactors de la nova edició no ho tindran gens fàcil quan vulguin omplir el buit.

La manca d’entrada en el Diccionari i l’enorme vaguetat del mot aconsellen començar amb unes definicions preliminars que permetin reconèixer allò de què anem a parlar, encara que sigui confusament. La postmodernitat és un període de temps on el postmodernisme ha esdevingut un corrent de pensament dominant. D’altra part, el postmodernisme és un moviment (un conjunt de manifestacions artístiques, ideològiques, culturals, etc., que comporten canvis substancials respecte de l’època anterior) que té com a característica essencial el predomini quasi omnímode de la subjectivitat.

Algunes de les manifestacions típiques del postmodernisme són la pèrdua de credibilitat de les narratives, l’èmfasi en la intersubjectivitat, el relativisme epistemològic i moral, la prevalença de l’hibridisme i del pastitx, el privilegi de la imatge, la “borrosificació”, la dissolució de les identitats, l’escepticisme davant del progrés, la reflexivitat, la fi de les certeses, la sacralització de l’instant, la pèrdua del sentit de la transcendència, la percepció del temps com a perpetu present... La llista es podria allargar notablement.

Sobre els orígens de la postmodernitat s’ha escrit molt. El llibre de Perry Anderson n’és una bona referència (Anagrama, 2000). Després d’examinar diversos autors Anderson en destaca un, Fredric Jameson, qui situa els orígens a l’inici dels anys setanta. Atès que la frontera temporal entre la modernitat i la postmodernitat és summament mòbil i imprecisa, per fixar idees apuntaré el 1979, any de publicació de La condition postmoderne de Jean-François Lyotard, com a fita simbòlica de l’eclosió del debat filosòfic i polític protagonitzat, a més dels autors esmentats, per Jürgen Habermas, Jean Baudrillard, Richard Rorty, Alex Callinicos, Terry Eagleton, Stanley Rosen, entre d’altres.

Malgrat el buit lèxic vivim en l’era de la postmodernitat. Jo no fa pas gaire que me’n vaig adonar, no més d’un parell d’anys. Tal vegada perquè la postmodernitat és permeable als trets distintius de la modernitat. Això no significa que el mot ‘postmodern’ em fos estrany. Des de la dècada dels vuitanta ja em resultava familiar. Recordo que primer m’aparegué associat amb la “movida”; més tard sovint me’l vaig anar trobant en articles relacionats amb l’art, l’arquitectura, la política i la filosofia. Intel·lectualment, però, mai no m’hi vaig sentir atret.Mai no vaig pensar que denotés quelcom més que una moda efímera, com tantes altres, en la qual no valia la pena detenir-se. M’havia passat per alt el judici que féu Stanley Rosen en la presentació de l’edició catalana del llibre Hermenèutica com a política (1987), traduït per Xavier Ibàñez i publicat l’any 1992 per Barcelonesa d’Edicions: “el postmodernisme és no simplement una moda acadèmica o una nova escola filosòfica, sinó l’expressió de radical malestar en totes les avingudes de la vida contemporània intel·lectual i espiritual”.

Això, com deia, fins fa un parell d’anys. Avui penso altrament. Crec que més enllà dels tòpics i de les implicacions metodològiques, la noció de postmodern va lligat a tota una sèrie de canvis d’efectes inqüestionables.

Ja sabem que tot sistema dinàmic experimenta canvis. Si són graduals solem no percebre’ls fins que, de sobte, se’ns fan palesos i es produeix un sentiment d’estranyesa. Sovint aquest sentiment és passatger. L’he experimentat més d’un cop davant d’un mirall, d’un àlbum familiar o d’una exposició al voltant de la Barcelona del segle XX. El meu físic, l’entorn familiar i la ciutat han sofert mutacions, però no tinc problemes en reconèixer-los. Altres vegades, quan el canvis afecten certs signes d’identificació, la sensació és més intensa, més duradora, fa més impacte. Em va passar veient per TV un cantant nascut de raça negra que ara té les faccions i la pell de raça blanca. Una cosa semblant em va succeir quan tot d’una vaig prendre consciència que tota una sèrie de canvis que advertia en àmbits molt diferents no eren episòdics, sinó que eren l’expressió d’una transformació profunda i consistent.

En la vida quotidiana, durant un temps solia arrufar el nas davant de fets com ara que els joves es delissin per portar roba estripada, que l’arruga fos bella, que uns texans amb l’aparença d’usats fossin més cars que uns de nous, que tractar de vostè es considerés un anacronisme, que la grolleria es constituís en gènere d’èxit comercial en pel·lícules de cinema, programes de TV, cançons i noms de conjunts musicals, que les parets s’omplissin de “grafittis”, que les efusions sexuals en públic es convertissin en una pràctica corrent,... Se’m feia estrany que els usos i costums canviessin tant en tan poc temps.

D’altra banda, crec que per debatre certa classe de qüestions, com ara ètiques o epistemològiques, cal explicitar la posició filosòfica que sustenta la pròpia opinió. En diversos treballs m’he manifestat partidari del realisme metafísic. Molt resumidament, tal adscripció comporta assumir que existeix una realitat independent del nostre coneixement sobre la qual versen les proposicions que la veritat i la falsedat de les proposicions depèn només d’aquesta realitat i que el principi de bivalència és una llei fonamental del pensament i la realitat.

Des del realisme metafísic l’any 1997 vaig polemitzar amb el pensament borrós (vg. Relleu, n. 54), oposant-me al seu principi tot és qüestió de grau i a la visió del món que se’n desprèn. Una visió, deia, que si reeixís a Occident conduiria a les portes d’un canvi de paradigma que modificaria de forma substancial la concepció sobre la veritat, la realitat, el coneixement, l’ètica, la vida i la mort, els sistemes legals i la religió. Per aquell temps pensava que el pensament borrós era tan sols una moda. Advertia, però, que podia esdevenir quelcom permanent.

Aquell mateix any vaig presentar la ponència Llei i Regla als Col·loquis de Vic. Explicava que les regles tecnològiques s’estaven convertint en els únics constituents del coneixement degut a la conjunció del pensament borrós i la intel·ligència artificial. Alhora descrivia el procés de desplaçament de la llei vers la regla, de la ciència vers la tècnica, de la veritat cap a la utilitat, així com el progressiu domini de la convenció, la borrositat i l’instrumentalisme en l’àmbit del pensament i la ciència. Observava també que la veritat havia deixat de ser un criteri de demarcació entre les lleis naturals i les regles des que la flexibilitat, característica de l’aplicació de la regla, es difon pertot arreu via la borrositat.

Amb aquestes pinzellades curriculars vull indicar que la vivència quotidiana i el treball intel·lectual ja m’havien permès detectar bona part dels elements denotatius d’un canvi general. L’any 97 albirava que aquell estat de coses no era casual i que responia a un rerafons que es podia teoritzar, però encara no disposava de prou elements per copsar-ne l’essencial i establir-ne la connexió amb la postmodernitat.

Tal cosa esdevingué en el marc d’un seminari que el grup d’Investigació en Anàlisi Financera i de la Incertesa organitza a la Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials de la UB. Fa un parell d’anys vam dedicar el curs a l’estudi dels mercats financers. El seminari adquirí un caràcter interdisciplinari, fet que va afavorir una escalada de les ments dels participants llevant-ne certes excrescències conceptuals que obstaculitzaven l’empresa d’una anàlisi rigorosa de la realitat financera. Ben aviat vam adonar-nos que la pregunta per “la realitat” era força problemàtica. Ja sabíem que l’Economia emprava indegudament conceptes i mètodes manllevats d’altres ciències, però no sospitàvem fins a quin punt la formació rebuda deforma la manera de pensar. Un filòsof, el doctor Francesc J. Fortuny, va actuar com a portaveu de la postmodernitat. Persistentment criticà el discurs dels economistes, confrontant-hi nocions com “interpretació”, “vida”, “regla”, “representació”, “semiòtica”, “retòrica”, “signe”, “intel·ligència”, “història”... Tot un altre enfocament que no podia obviar-se des d’una actitud veritablement científica. El context fou propici per realitzar un saludable exercici postmodern de deconstrucció i per dur a terme un procés dialèctic entre dues formes de pensar radicalment oposades, procés que ha prosseguit enguany amb el curs Equilibri i desequilibri financers a la llum de l’oposició entre la Modernitat i la Postmodernitat.

Pel que a mi es refereix ja no dic que si el pensament borrós reeixís a Occident estaríem a les portes d’un canvi de paradigma. Amb pensament borrós o sense fa temps que un nou paradigma s’ha imposat a Occident. És la postmodernitat la que crea les condicions per a la reeixida del pensament borrós. L’omnipresent flexibilitat, el reialme absolut del present, la pèrdua de l’estatus privilegiat de la narració científica, l’enaltiment de l’èxit a la categoria d’únic criteri de validació del coneixement i de l’acció, cap d’aquests fets són conseqüència de la influència del budisme Zen.

Avui tampoc em mostro tan categòric respecte dels postulats del realisme metafísic. Com Putnam i, tal vegada, Quine, adopto una actitud més “pragmàtica”. Després d’haver sabut sobre la funció cabdal de la metàfora i la metonímia en la percepció dels fets, d’haver acarat novament els esculls de la concepció de la veritat com a correspondència i d’haver rellegit Feyerabend, no puc acceptar sense més l’existència d’una “realitat” independent del nostre coneixement sobre la qual versen les proposicions. Tal com assenyala G. Soros i vam tenir ocasió de tractar aquí mateix fa un any, en l’àmbit de les ciències socials la reflexivitat és incontrovertible. Per tant, és dubtós que la veritat i la falsedat només depenguin d’una “realitat” que se’ns esmuny tant aviat com volem aprehendre-la, així com que el principi de bivalència sigui una llei fonamental del pensament i la realitat.

Per tractar de l’impacte de la postmodernitat en la construcció d’Europa cal que exposi algunes idees al voltant de les causes que la van originar. F. Jameson, que ha begut de les fonts de Ernest Mandel (El capitalisme tardà) i Jean Baudrillard, ancora la postmodernitat en les alteracions objectives de l’ordre econòmic del capital. Per Jameson la postmodernitat deixa de ser una ruptura estètica o un canvi epistemològic per convertir-se en senyal cultural d’un nou estadi de la història del mode de producció dominant. Per la seva part Francis Fukuyama (1999) ha parlat d’una “Gran Ruptura” que no suposa el final d’un llarg declivi moral degut a l’arribada de la Il·lustració, l’humanisme secular o alguna altra causa històrica, sinó que es relaciona amb causes molt més properes com ara la transició d’una economia industrial a una postindustrial i els canvis en els mercats laborals que això va fer possible.

Prenc el fil. Accepto que molts dels canvis als quals m’he referit més amunt obeeixen a causes socioeconòmiques. Dono per fet l’influx del desenvolupament econòmic, de les noves tecnologies, de la ingent seqüència de fusions d’abast transnacional, de l’apogeu dels conglomerats dels mitjans de comunicació, etc. I tot això sense comptar l’auge espectacular d’Internet i el fenomen de la globalització. No m’hi detindré. Ara m’interessa fer prospectiva, esbrinar els efectes posteriors de la postmodernitat en la construcció europea, per la qual cosa considero imprescindible mirar d’identificar l’avinguda principal que ens ha dut fins a la situació actual i qui ens hi ha posat. Aleshores és quan podrem fer-nos una idea de cap a on ens dirigim i del camí que ens hi porta.

M’haig de remuntar al període comprés entre els anys 1929 i 1947. L’any 1929 va marcar l’inici de la Gran Depressió. En aquell temps els economistes clàssics defensaven la teoria dels cicles econòmics: el sistema capitalista presenta alts i baixos; alhora conté forces autocorrectores que fan que les pertorbacions siguin temporals; excepte pel que fa a l’atur conjuntural i sectorial, inevitable en una economia dinàmica, amb retocs correctors es pot tornar a generar les condicions per a la plena ocupació, tant de les persones com de les màquines.

La llarga durada i la magnitud de l’atur durant la Gran Depressió no semblava respondre a aquest patró. Es debatia si l’economia podia restar durant llargs períodes de temps amb alts nivells d’atur, en equilibri, sí, però equilibri no desitjat. Es discutia si la situació s’havia d’interpretar com una pertorbació temporal o tal vegada indicava un defecte en les suposades forces autocorrectores.

Els partidaris del liberalisme econòmic sustentaven la primera interpretació, mentre que la segona rebia suport dels crítics del sistema capitalista, especialment els comunistes. Mancava, però, una justificació teòrica de la crítica des de dins del propi sistema.

Als Estats Units aquesta qüestió era punyent. El Crack del 29 venia precedit d’una dècada de fort estancament econòmic que va coincidir amb un període de presidents republicans. Franklin D. Roosevelt, elegit president el 1932, emprengué un programa de reformes, conegut com a New Deal, amb l’objectiu de superar la crisi econòmica i substituir el liberalisme econòmic dels governs anteriors per un sistema de tipus mixt que fes compatible el respecte a les lleis de mercat amb la intervenció estatal.

Durant el bienni 1933-35 es van prendre un seguit de mesures (tancament de bancs, devaluació del dòlar fins a un 50%, reforma agrària, planificació regional a gran escala, programes de construcció públics, garantia als treballadors de la llibertat d’organització i de negociació i el dret de vaga, creació de l’assegurança d’atur, invalidesa i vellesa, etc.) que el poble va ratificar amb el seu vot reelegint Roosevelt per tres vegades. Al mateix temps, però, es va generar una forta reacció en els sectors conservadors i en les oligarquies econòmiques i financeres. És comprensible la contrarietat que sentiren amb motiu de la publicació, l’any 1936, de The General Theory of Unemployement, Interest and Money, de John Maynard Keynes, obra que defensava la intervenció governamental i justificava les polítiques econòmiques del New Deal.

L’agost de 1945 va finalitzar la II Guerra Mundial (1939-45). La Conferència de Yalta (4-11 de febrer) significà l’inici de la Guerra Freda. L’abril del 1945 moria Roosevelt i el succeïa Harry Truman. L’any 1947 els Estats Units s’havien convertit en la potència hegemònica mundial. L’amenaça del totalitarisme seguia vigent. Després de la lluita contra el nazisme calia afrontar un nou enemic, el comunisme. La URSS aixecava el teló d’acer. A la Xina, en plena guerra civil, la victòria final del comunistes sobre els nacionalistes (octubre de 1949) era previsible. A l’Europa de l’Oest els partits “socialistes” formaven coalicions de govern. I el suport electoral dels Partits Comunistes no era menyspreable, amb perspectives de creixement. A més, La Teoria General era vista com un intent de justificar la bondat de les dues components més populars de les polítiques econòmiques de l’època, la inflació i el sindicalisme.

Per a molts Keynes era l’aixopluc teòric dels partidaris no només de la intervenció estatal, sinó també de la violència i la intimidació dels sindicats i del dèficit públic. Aquell any 1947, el Congrés, amb el vet del president, va aprovar la llei Taft-Hartley que declarava il·legals certes formes de vaga i eliminava el monopoli dels sindicats en la representació dels treballadors.

És amb aquest rerafons que l’abril de 1947, convocats per Friedrich Hayek 36 intel·lectuals d’arreu del món es van reunir a la localitat suïssa de Mont Pélérin per tal de debatre el present i el futur del liberalisme i donar-li un nou impuls tant teòricament com pràctica. F. Hayek havia escrit The Road of Serfdom (1944) on sostenia que la planificació per part del govern central condueix inevitablement a l’aparició de l’estat totalitari socialista.

Com a conseqüència de la trobada es va fundar la Societat Mont Pélérin, que com recull R. Obiols a Patria humana. Globalización y socialismo del siglo XXI, segons The Sunday Times és “el think tank (laboratori d’idees) més influent i pitjor conegut de la segona meitat del segle XX”.

La Declaració d’Intencions deixa clars els objectius de la nova societat (la cursiva és meva):

“Els valors centrals de la civilització estan en perill. Sobre grans extensions de la superfície terrestre les condicions essencials de la dignitat i llibertat humanes ja han desaparegut. En altres estan sota una constant amenaça pel desenvolupament de les actuals tendències polítiques. La posició dels individus i dels grups lliures han estat minats progressivament per extensions del poder arbitrari. Fins i tot la possessió més preciosa de l’Home Occidental, la llibertat de pensament i d’expressió, està amenaçada per la propagació de credos que, exigint el privilegi de la tolerància quan estan en minoria, només pretenen establir una posició de poder des de la qual suprimir i esborrar totes les opinions excepte la seva pròpia. El grup sosté que aquests desenvolupaments han estat fomentats per la creixença d’una visió de la història que nega tots els estàndards absoluts de la moral i per l’expansió de teories que qüestionen que l’imperi de la llei sigui desitjable. A més es dóna que han estat fomentats per una declinació de la cre ença en la propietat privada i el mercat competitiu; ja que sense la força i la iniciativa difoses amb aques tes institucions és difícil imaginar una societat on la llibertat pugui ser efectivament preservada. Amb la creença que allò que és essencialment un moviment ideològic ha de ser conegut per arguments intel·lectuals i la reafirmació d’ideals vàlids, el grup (...) és de l’opinió que són desitjables estudis addicionals, entre d’altres, en relació a les següents matèries:

L’anàlisi i l’exploració de la naturalesa de la crisi actual per tal de fer que altres s’adonin dels seus orígens morals i econòmics essencials.
Tornar a definir les funcions de l’estat per tal de distingir més clarament entre l’ordre totalitari i el liberal.
Mètodes de restabliment de l’imperi de la llei i d’assegurar-ne el desenvolupament de manera que els individus i els grups no estiguin en una posició d’envair la llibertat dels altres i als drets privats no se’ls permeti convertir-se en base de poder depredador.
La possibilitat d’establir uns estàndards mínims que no siguin contraris a la iniciativa ni al funcionament del mercat.
Mètodes de combatre l’abús de la història per mitjà del foment de credos hostils a la llibertat.
El problema de la creació d’un ordre internacional conductiu de la salvaguarda de la pau i la llibertat i que permeti l’establiment de relacions econòmiques internacionals harmonioses.”

De la lectura de la Declaració se’n dedueix, primer la preocupació per la salvaguarda dels valors occidentals de la llibertat individual, de la propietat privada i del lliure mercat, segon la ferma voluntat d’influir ideològicament i política, i last but not least l’establiment d’un ordre de prioritats, que passava per situar en primer lloc l’objectiu de preservar la propietat privada i el lliure mercat.

En conseqüència, l’economia es constituïa, no tan sols en el pal de paller de les activitats de la Societat, sinó també en el catalitzador de les diferències que tenien els signants de la declaració sobre altres qüestions, com ara la religió.

Per tal de dur a terme els seus objectius la Societat disposava de suficients mitjans econòmics, intel·lectuals i de difusió. Avui compta amb més de 500 membres i ha realitzat més de 60 reunions. Entre els assistents a la primera, la majoria economistes, a més de F. Hayek hi havia L. v. Mises, K. R. Popper, M. Allais, L. Robbins, M. Friedman, W. Lippmann, S. de Madariaga, M. Polany,F. H. Knight, G. J. Stigler, W. Röpke i H. Hazlitt. Val a dir que Hayek, Friedman, Stigler i altres cinc incorporacions posteriors, entre ells James Buchanan, han estat guardonats amb el Premi Nobel d’Economia.

Henry Hazlitt (1894-1993) aquí potser no sigui tan conegut com altres noms que he esmentat. Als Estats Units ben segur que era el personatge més famós d’entre els assistents a la reunió. A partir dels anys 30 va ser una peça clau en el revifament del pensament liberal i del lliure mercat. Von Mises l’anomenava “el nostre líder” i Hayek també el considerava com a tal. Va promoure la Foundation for Economic Education (1946), introduí l’obra de v. Mises i Hayek al públic nordamericà, va escriure Economics in One Lesson (1946), amb la seva columna a Newsweek va portar la ideologia liberal a milions de persones durant més de 20 anys, i el 1959 va publicar The Failure of the “New Economics”, qualificat com la crítica més devastadora del keynesianisme mai escrita. Va editar la col·lecció The Critics of Keynesian Economics i l’any 64 va publicar The Foundation of Morality, on va voler donar una justificació moral del capitalisme. El programa de Hazlitt convé amb la prioritat abans esmentada: primer l’economia, després la moral.

Destaca també el nom de K. R. Popper. La seva influència en el pensament occidental és coneguda. L’any 35 s’havia publicat a Viena La Lògica de la investigació científica. Els anys 1944 i 1945 va publicar un assaig en tres parts a Economica, The Poverty of Historicism, que prèviament havia llegit en el seminari de Hayek a la London School of Economics. L’assaig aparegué com a llibre en edicions italiana (1954), francesa (1956), anglesa i àrab (1957), alemanya i japonesa (1960). A Espanya La miseria del historicismo es va editar l’any 1961 (Taurus) amb traducció de P. Schwartz, i va ser reeditada (1973) per Alianza Ed. El 1945 aparegué també la primera edició de La societat oberta i els seus enemics (1950, 2a ed. revisada). En els agraïments llegim: “He contret un profund deute de gratitud amb el professor F. von Hayek, sense l’interès i afany del qual el llibre no hauria arribat a publicar-se”. Així doncs, Popper anà a Mont Pélérin amb l’aval de Hayek i de dues obres que contenien una forta crítica a l’holisme marxista des d’una sòlida i reconeguda posició filosòfica, científica i metodològica.

Deixant a part la defensa de l’individualisme i la crítica al marxisme, la presència de Popper a Mont Pélérin era important a l’hora de tractar una qüestió de crucial importància entre els liberals. Recordem que Hayek sostenia que la planificació del govern central condueix inevitablement a l’aparició de l’estat totalitari socialista. Tanmateix, com oposar-se a la planificació sense planificar?, com acarar l’intervencionisme sinó intervenint? Evidentment s’havia de practicar alguna mena d’enginyeria social, tal com preconitzava Popper a les dues obres esmentades abans. Tanmateix calia filar prim, perquè també Keynes advocava per la pràctica de l’enginyeria social, mentre que F. Hayek es negava a fer servir aquesta expressió per a designar qualsevol activitat política que ell pogués estar disposat a propiciar, tot i que admetia “la planificació per la llibertat”.

L’enginyeria social s’identificava amb l’intervencionisme. Popper se’n va ocupar a bastament de l’intervencionisme. Distingia tres classes, totes vigents aleshores: feixista, soviètica i democràtica. (Anglaterra, Suècia i el New Deal dels Estats Units). Alhora associava l'intervencionisme democràtic a l'enginyeria social gradual, un enfocament metodològic que pretenia aplicar a la realitat social les pautes del mètode crític (hipotètic-deductiu, assaig i error), mentre que els models soviètic i feixista els associava a l'enginyeria social utòpica. La distinció entre ambdues enginyeries fou un dels temes principals de la Societat oberta. Popper, doncs, estava cridat a assumir el paper de teòric de la “planificació per la llibertat” o intervencionisme liberal. Penso, però, que la seva contribució va servir més per indicar la direcció prohibida que el camí per on s’havia de transitar donada la consideració del New Deal i del socialisme democràtic com a enginyeria social gradual.

Això al menys pel que respecta a l’Escola de Chicago. En un escrit sobre Keynes, M. Friedman atribueix a l’autor de La Teoria General participar del concepte de la dictadura benevolent: tot anirà bé si només els homes bons (only good men) estan en el poder. El mateix Friedman sosté que la dictadura benèvol és probable que tard o d’hora condueixi a una societat totalitària. Si afegim que Popper, tot i que arriba a mostrar-se comprensiu amb el dictador benèvol, el caracteritza com a enginyer utòpic, veiem que l’esquema popperià no acaba d’ajustar-se a l’orientació del liberalisme radical.

La diferència és subtil i convé portar-la a col·lació. El patrocini, per part de Keynes, de l’enginyeria social tal com ell l’entenia va exercir una gran influència entre els economistes coetanis. Friedman afirma que “està lluny de ser obvi que s’hagin equivocat procedint així”. Certament, dista molt de ser obvi. Hi ha dues maneres de practicar l’enginyeria (o tecnologia) social: keynesiana i liberal. En paraules de Friedman:

“Keynes creia que els economistes (i altres) podrien contribuir millor al perfeccionament de la societat investigant com manipular les palanques sota control de les autoritats polítiques, efectivament o potencial, a fi d’aconseguir els fins desitjables, i després persuadint els benèvols funcionaris i oficials electes a seguir el seu consell. El paper dels votants es elegir persones amb valors morals rectes per l’ofici i després deixar-los dirigir el país”.

En canvi, des d’un punt de vista alternatiu

“(...) els economistes (i altres) poden contribuir millor al perfeccionament de la societat investigant l’estructura de les institucions polítiques que millor asseguraran que un particular empleat públic o oficial electe que, en paraules d’Adam Smith, “intenta solament el seu propi benefici ... és induït per una mà invisible a promoure un fi que no tenia res a veure amb la seva intenció”, i tot seguit persuadint els votants que és en el seu propi interès adoptar tal estructura. La tasca, doncs, és fer pel mercat polític allò que Adam Smith tan grandiosament va fer pel mercat econòmic.”

Ambdues visions difereixen subtilment i substancial. D’una part es confia en l’altruisme de l’home, el sistema no està donat, s’ha de construir, i de la seva perfecció, juntament amb el bon govern, se seguirà el progrés social. De l’altra se suposa que l’home és egoista per naturalesa, les coses són com són, el sistema és el que és, cal deixar-lo actuar i la mà invisible s’encarregarà de regular-lo, és a dir, el sistema s’autoregularà. D’aquí que, paradoxalment, el rearmament moral dels dirigents i de la societat en general esdevé una condició indispensable pel desenvolupament de la “planificació moderada” keynesiana. No és d’estranyar, doncs, que en una carta a F. Hayek elogiant The Road of Serfdom Keynes demanés la restauració d’un pensament moral recte, un retorn als valors morals. Mentre que del cantó liberal, en paraules de Friedman,

“Un enfocament que dóna per suposat que els funcionaris actuen com a dictadors benèvols per a promoure de forma desinteressada el que ells consideren com la concepció pública de l’“interès general” és segur que contribuirà a una expansió de la intervenció estatal en l’economia, independentment de la teoria econòmica emprada.”

És el propi sistema que processa els comportaments immorals, els quals no provoquen més especial preocupació que la de mantenir una aparença virtuosa.

Segons el meu parer, tenir clars aquests punts és bàsic per comprendre l’evolució de la societat en la segona meitat del segle XX. Els qui van influir decisivament en el decurs de la història dels darrers 50 anys defensaven l’individualisme, la llibertat de mercat i d’expressió i la desaparició de l’intervencionisme estatal en l’economia. Tot i així, ja entre els fundadors de la Societat Mont Pélérin havia discrepàncies a l’hora de portar els principis al terreny de la praxi política. J. Davenport comenta que Von Mises va sortir d’una reunió exclamant “Sou tots un grapat de socialistes”.

Vist com han anat les coses no es pot dir que l’ordre neoliberal s’hagi imposat espontàniament i sense connivències amb règims dictatorials. Friedman ha confessat que “Els economistes, jo inclòs, han intentat descobrir com manipular les palanques del poder més efectivament, i persuadir –o educar– els funcionaris governamentals que es suposa que volen servir l’interès públic”. Potser pensava en Pinochet i el cop de 1973?

L’intervencionisme neoliberal és un fet, independentment de com se l’anomeni: enginyeria social gradual, tecnologia social o planificació per la llibertat. Aquest intervencionisme té per finalitat “alliberar” el sistema sota la hipòtesi de que per sí sol tendirà a l’equilibri si no l’interfereixen elements exògens. Per mirar la manera de dur-lo a la pràctica és que es va fundar la Societat Mont Pélérin. La Declaració d’Intencions deixava clar que els valors morals s’havien de subordinar a l’economia. El greu és que aquesta subordinació comportava una transmutació dels valors i el diner s’havia de convertir, sinó en l’únic déu, sí en el més poderós, en l’únic déu que provocava una genuflexió genuïna.

Estats Units mereix punt i apart. Ha exercit un lideratge efectiu i ha intervingut en tots els ordres: ideològic, cultural, econòmic i moral. Sota governs republicans principalment ha pretès exportar el neoliberalisme a la resta del món. Pel reeiximent de l’empresa s’havien de crear les condicions de possibilitat, accionar més d’una palanca. Una d’elles havia de minar el prestigi del keynesianisme. Amb la teoria i la propaganda ideològica no n’hi havia prou, a més calia fer patent el fracàs de les polítiques conduents a l’estat del benestar. Això passaria si l’atur i la inflació creixessin alhora. Això va passar a partir de l’any 1973, any de la primera crisi del petroli. Sospito que el govern de Nixon en va ser el detonant.

El neoliberalisme és un producte amb denominació d’origen, que només podia arrelar i créixer en una societat transaccional com la nord-americana. És per això que, segons Friedman, el llegat keynesià va trobar tantes resistències als Estats Units, no així a Europa, on la societat és relacional. Per poder implantar el neoliberalisme a Europa calia preparar el terreny. Què millor que exportar l’American Way of Life? Europa Occidental, sota els efectes dels estralls causats per la II Guerra Mundial, baixa de defenses, fou molt vulnerable i incapaç de resistir-se a l’allau d’idees que trobaren fàcil assentament en els solcs que havia preparat el Pla Marshall (1947). El resultat és prou conegut. La dependència econòmica, financera i cultural d’Europa respecte dels Estats Units és terrible. La societat europea és cada vegada més transaccional.

Els que ja tenim certa edat i confiem que la memòria ens compensi la pèrdua de flexibilitat no hem de rastrejar gaire per establir una correlació entre l’enorme difusió de les obres de Popper i de Nietzsche amb el fort impuls que rebé el relativisme epistemològic i moral al començament dels anys setanta i que facilità l’adveniment de la Postmodernitat. Em pregunto si no hi tindrà relació la publicació en el lapse de quatre anys (1971-74) per part d’Alianza Ed. de La misèria de l’historicisme, Ecce Homo(1971), La genealogia de la moral (1972), El crepuscle dels ídols, El naixement de la tragèdia (1973) i L’Anticrist (1974).

Amb algunes de les coses que vinc dient poden pensar que amb l’edat no només perdo flexibilitat, sinó també enteniment. Jo mateix m’ho he plantejat, ja que mai no he estat partidari d’explicar la Història apel·lant a conspiracions. Nogensmenys, després de llegir a Susan George (L’Informe Lugano, 2001, [1999] i How to Win the War of Ideas, 1997) m’he tranquil·litzat. Fins i tot arribo a creure que segueixo sent extremadament prudent. Per tant goso dir:

Que l’auge del neoliberalisme és, bàsicament, el resultat d’una acurada planificació. El primer acte va ser la trobada de Mont Pélérin.
Que les idees abstractes de Hayek, v. Mises, Popper, etc. van ser el substrat ideològic sobre el qual s’havia de muntar l’alternativa a l’intervencionisme en qualsevol de les seves manifestacions.
Que aquest substrat era imprescindible per passar a l’acció. Com havia suggerit Keynes, les idees abstractes aconsegueixen filtrar-se fins el nivell de la consciència popular en una o dues generacions.
Que, de primer, les idees havien d’impregnar la cultura popular amb la seva divulgació en versions més assequibles transmeses per llibres, diaris i altres mitjans de comunicació; després, a través de les normes implícites acabarien incorporant-se en la conducta social.
Que la Postmodernitat és, en bona part, un efecte col·lateral de l’ofensiva neoliberal. Per tot allò que no ens agrada i per allò que sí ens agrada, la llibertat, per exemple, amb especial menció de la llibertat de la dona.
Que des de certs sectors afins al sistema capitalista es té el convenciment que el neoliberalisme ha anat massa lluny i que el procés se li ha escapat de les mans.
Que a hores d’ara se segueix practicant l’enginyeria social, evidentment, per part d’aquells que tenen el poder de controlar el sistema. De les seves idees depèn, en alt grau, el futur que li espera a la Postmodernitat. De les seves idees depèn també el futur que li espera a Europa.

Assentades aquestes hipòtesis, interpreto el moment present com un moment en el qual s’estan posant en marxa processos d’ajust. Les crisis financeres globals dels darrers anys han disparat les alarmes. Els llibres La Crisi del capitalisme Global, de G. Soros i La Gran ruptura, de F. Fukuyama (i tal vegada el moviment anti-globalització?) s’han de llegir en aquest context, tot i que ambdós autors difereixen en el diagnòstic i les solucions.

Soros ha alertat dels perills del neoliberalisme. El triomf del fonamentalisme de mercat comporta el predomini de la societat transaccional sobre la societat relacional a través de l’afebliment dels valors socials, afavorint una inestabilitat dels mercats financers que pot dur a la destrucció del sistema capitalista global. Per afermar els valors, que són l’ancoratge que fa que la societat no llisqui perillosament vers el caos, calen persones que aprenguin o recordin a distingir el bé del mal. I això on s’aprèn? Clarament, a la família i a les escoles, amb el concurs de les tradicions, de la religió, de les institucions socials.

F. Fukuyama és més optimista. És veritat que entre els anys seixanta i els noranta es va produir una ruptura dels valors socials. Tanmateix, les estadístiques demostren que actualment s’està produint una regeneració. El funcionament del sistema capitalista neoliberal reintegra el “capital” social de manera gairebé espontània. Tot i així cal ajudar-lo des de la política pública.

“Existeix un àmbit clar en que els governs poden actuar per generar ordre social: per mitjà dels poders policíacs i del foment de l’ensenyament” (op. cit. p. 340).

D’altra banda

“(...) part de les prioritats de la política pública no consisteix en l’activisme, sinó que el Govern deixi pas als individus i a les comunitats que volen generar ordre social pel seu compte. En alguns casos això significa que l’Estat deixi de prendre mesures contraproduents com concedir subsidis a la il·legitimitat o fomentar la multiplicitat d’idiomes i cultures en el sistema educatiu.”

Policia i educació són els instruments que proposa Fukuyama per ajudar el funcionament espontani del sistema.

Cal ser circumspecte sobre les propostes de Fukuyama. Recordem el seu famós article de La fi de la història (1989). S. George (vg. R. Obiols, op. cit., p. 180) ha explicat el procés de la seva difusió. L’any 1988 Allan Bloom en va fer l’encàrrec. Fukuyama treballava al Departament d’Estat dels Estats Units i Allan Bloom era director del “Centre Olin per a la Investigació de la Teoria i la pràctica de la democràcia”, de la Universitat de Chicago (finançat per la multinacional química Olin amb $3’6 milions anuals). L’article es va publicar a The National Interest (que rebia un subsidi de prop de $1 milió d’Olin). Es van programar respostes: de l’editor de la revista (al mateix temps professor en un centre finançat per Olin en la New York University Graduate School of Business), de Samuel Huntington (que rebia un subsidi de $1’4 milions pel seu departament de Harvard) i del mateix A. Bloom. El “debat” fou expandit pel New York Times, el Washington Post i la revista Time. Val a dir que a inicis dels anys setanta el president de la Fundació Olin, William Simon, havia demanat a tots els empresaris del grup que donessin suport a “acadèmics, científics socials, escriptors i periodistes” mitjançant “beques, beques i més beques a canvi de llibres, llibres i més llibres”. Com observa R. Obiols “la popularització de la idea segons la qual la Història havia acabat podia ser un tema més o menys interessant de discussió en els països pròspers. Però era un factor políticament més rellevant en els països d’economia emergent, on actuava de factor de dissuasió o de resignació.” Quin haurà estat el designi de La Gran Ruptura?

Haig d’anar acabant. L’impacte de la postmodernitat en la crisi dels valors ha estat considerable. La manera com se resolgui aquesta crisi condicionarà el procés de la construcció europea. I tot dependrà de l’enginyeria social que es practiqui. Soros és categòric: “Som testimonis d’un gegantí experiment d’enginyeria social: la creació de la Unió europea” (op. cit. p. 258). Dos models estan confrontats: el neoliberal i el socialdemòcrata. Si es practica l’enginyeria social neoliberal, Europa esdevindrà una societat transaccional, tal vegada una societat abstracta.

A La Societat Oberta i els seus enemics (pp. 171-2) K. R. Popper escrivia:

“(...) la societat oberta pot convertir-se gradualment en una societat abstracta. (...) No és impossible concebre una societat en la qual els homes pràcticament no es trobessin mai cara a cara; on tots els negocis fossin duts per individus aïllats que es comuniquessin telefònicament o telegràfica i que es traslladessin d’un punt a un altre en automòbils hermètics. La inseminació artificial permetria, àdhuc, portar a terme la procreació sense cap element personal. Podríem dir d’aquesta societat fictícia que és una societat abstracta o despersonalitzada. Doncs bé, l’interessant és que la nostra societat moderna s’assembla, en molts dels seus aspectes, a aquesta societat completament abstracta (...) És clar que el nostre quadre segueix sent encara summament exagerat. Mai no hi haurà ni podrà haver-hi una societat completament abstracte ni tan sols preferentment abstracte, així com mai no pot existir una societat completament o preferentment racional”.

Avui en dia, en l’era Internet, dels caixers automàtics... seguiria creient Popper que el quadre és exagerat?

Cal tenir ben clar quin camí es vol seguir, si el que condueix a una societat abstracta o a una relacional. Si l’enginyer social supedita els valors morals als econòmics, millor dit, si els seus valors morals són econòmics i vol afavorir que les companyies amb substanciosos beneficis acomiadin els treballadors per fer pujar la cotització en borsa, que els capitals puguin circular sense cap trava i les persones no, que la remuneració del capital augmenti desproporcionadament en detriment de la mà d’obra... en definitiva, si qui controla els mecanismes del sistema és un fonamentalista del mercat, Europa esdevindrà abstracta.

Nogensmenys, com també observava Popper: “si bé la societat s’ha tornat abstracta, la configuració biològica de l’home no ha canviat substancialment, els homes tenen necessitats socials que no poden satisfer en una societat oberta”. Arribarà un moment que tornaran a sorgir els impulsos tribals ancestrals, el desig de preservar les identitats. En tenim indicis de que és així. Els tatuatges i els piercings en són un. La defensa de la pluralitat idiomàtica n’es un altra (el neoliberalisme que contracta Fukuyama ja sabem què en pensa d’això). La tribu cal superar-la per tornar a recuperar-la. Superar-la per reconèixer que tothom és el meu germà. Recuperar-la per retornar al concret, a concretar la germanor de manera més immediata, per evitar que també el dolor se’ns torni abstracte amb l’hàbit de contemplar per TV a l’hora de dinar imatges de guerra, de fam, de sofriment, de tragèdies... per evitar que, insensibilitzat, deshumanitzat, l’ésser humà s’instal·li en el Món Feliç de Huxley i acabi sense poder creure en res amb la força suficient com per emprendre cap acció transformadora de la realitat.

El model socialdemòcrata porta implícit l’enfortiment de la societat transaccional i, en conseqüència, dels valors socials. L’enginyeria social que propugna Soros sembla anar més per aquest camí que per l’anterior. L’aforisme “Economia de mercat sí, societat de mercat no”, Joan Pau II i certs sectors de l’Església també. Almenys així ho veig.

La via europea és l’humanisme. Europa serà relacional o no serà, serà europea o no serà. Amb altres paraules, Europa quant més abstracta menys serà. El mateix podem dir de Catalunya: serà relacional o no serà, serà catalana o no serà, quant més abstracta sigui menys serà. En un món on la globalització és un fenomen difícilment reversible Catalunya ha de disposar de tots els mecanismes possibles per ser “concreta”, és a dir, per a poder desenvolupar la seva consciència com a poble, la seva identitat col·lectiva. Un d’aquest mecanismes és, al meu entendre, el dret a l’autodeterminació.

Arribo així al final de la meva intervenció. Un final que probablement és poc postmodern, encara que no n’estic del tot segur.

Moltes gràcies per la seva atenció.