L'honestedat, màxima eficàcia (març 1928)

Tema difícil, aquest de l’honestedat en el servei de l’ideal! No pas perquè costi de trobar raons en abonament d’aquesta idea, sinó perquè la tortuositat humana complica els camins de l’èxit, introduint-hi, sota el nom d’habilitat, l’element inhonest, que arriba a semblar indispensable. No és petit el tremp d’esperit que cal per creure en l’èxit sense apel·lar a l’engany, però aquesta fe, que en l’ordre individual és rara, en el col·lectiu és gairebé inexistent. La berganteria, la mala fe, la deslleialtat, disfressada sota els noms perfumats d’habilitat, astúcia, perspicàcia, etc., són elements que es creuen indispensables en certs ordres d’activitat, on, tanmateix, la injunció del deure és tan imperiosa com en qualsevol altre. Un estudi minuciós de l’origen de totes les guerres demostraria que no n’hi ha hagut cap que no tingués per origen una ambició col·lectiva que ha prescindit de l’ètica.

I malgrat tot, l’honestedat en el servei de l’ideal és una de les coses que tenen importància, i una fermança absoluta, si n’hi ha, de bon èxit. L’Evangeli, lliçó eterna de la humanitat que no es veurà mai exhaurida, condensa tota la doctrina del nostre capteniment enfront de l’enemic en una de les seves divines paradoxes: sigueu prudents com la serp i senzills com la coloma, que podríem exposar així breument: no enganyeu ningú, però capguardeu-vos contra els enganys dels altres. La coloma és animal mansíssim i simplicíssim que inspira simpatia i confiança, però que aviat es deixa domesticar i arriba a posar-se en mans de l’home que acabarà llevant-li la vida: hem de tenir la seva simplicitat, incapaç d’engany, però sense arribar a la seva taujaneria de posar-se en mans de qui interessadament l’afalaga. La serp és més cauta: sap capguardar-se dels atacs, fugint i amagant-se sota una pedra o, si tant cal, sota terra; i quan no pot defugir l’atac, lluita amb tot el cos per resguardar la testa.

No creiem que s’hagi donat mai el cas d’un poble que hagi servat sempre aquesta norma de conducta, però si es donava, seria sens dubte un poble invencible. La força de l’honestedat, del joc net, afegida a la que tenen la vida i la raó, seria la fórmula de la màxima resistència a què podria arribar-se damunt la terra.

Colomes d’innocuïtat, però serpents de precaució; colomes en el tracte amical, serpents en la previsió i en la resistència; incapaços d’ofendre, infrangible en la pròpia defensa; sempre lleials i nets, tant en l’honor a l’amistat sincera com en la repulsió de tot atac a la nostra vida; heus aquí l’ideal, diguem-ne polític, de l’Evangeli.

I heus aquí també desfeta la paradoxa. Totes es desfan així, perquè, fet i comptat, la paradoxa és única: la que presenta la doble i contraposada tendència de la carn i l’esperit. Refrenant la de la carn és com únicament la de l’esperit, que és la bona, pot reeixir. Per això les Benaventurances són un seguit de paradoxes, i ho són tants consells evangèlics que ofereixen l’aproximació detonant de dues idees antípodes. Els mansuets posseiran la terra, els qui ploren seran consolats, el famejants seran saciats, els pobres seran hereus del cel, els qui s’humiliaran seran exalçats, els qui s’ho vendran tot i ho donaran als pobres podran comprar el tresor amagat, la perla preciosa, el mannà escondit. En una sola expressió, això es diria així: Qui cegarà la direcció jussana del corrent vital, fruirà de la gran vida de l’esperit.

L’honestedat en el servei de l’ideal, qualsevol que aquest sigui, és una altra de les paradoxes evangèliques. Qui no falsejarà la veritat, no serà enganyat. Qui no tindrà les seves ambicions desorbitades, assolirà la plenitud dels seus drets. Qui no envairà, trobarà les màximes assistències de la simpatia i fins de la força per repel·lir les invasions.

Aquestes coses, inevitablement, fan somriure els espavilats. Les idees evangèliques detonen dins l’ambient picaresc i emmurriat en què es mou l’esperit del món. Però nosaltres, els fills de la paradoxa divina, hem de fer contínuament la gran paradoxa de proclamar-les allí on són menys avinents, on semblen més inoportunes.

Cal fer veure a la gent la força incontrastable de l’home que diu sempre la veritat, que obra sempre bé, que juga net sempre. Ha pres entre nosaltres el tipus del viu que es pensa enganyar els altres i que, l’infeliç, encara no ha vist que la vivor conreada com una professió s’espatlla ella mateixa, per tal com no desperta entorn seu sinó recel i desconfiança. El viu acaba sempre enganyat. No li cal enganyador, perquè prou s’enganya ell mateix. No és l’habilitat diplomàtica cap distintiu del nostre poble i per això li cal molt més que als pobles més afortunats en aquest sentit la força invencible del joc net, de la sinceritat prudent, de la simplicitat cauta.

Sempre la millor estratègia és la sinceritat, però ho és molt més quan no es posseeix ni la força romana, ni l’astúcia anglesa.