L'home dislocat

“La característica de l’Homo Faber és de referir-ho tot a ell, de transformar el món per adaptar-lo a les seves necessitats, de construir tot tot allò que ell pensa, per apropiar-s’ho. Conseqüència: ha arribat a representar-ser a si mateix com un objecte de la seva pròpia representació, i per tant com una fabricació, una construcció, un producte. L’home contemporani ha quedat així metafísicament dislocat: és un subjecte lògic que es representa a si mateix, des del punt de vista epistemològic, com un objecte, un objecte científic que es rebel·la contra el seu propi estatut lògic i reivindica l’espontaneïtat llibertària i dissident de la seva irreductible subjectivitat. Es coneix d’una manera diferent de com s’experimenta, i es nota diferent de totes les imatges que construeix d’ell mateix. Subjectivament no s’identifica amb allò que creu conèixer objectivament de si mateix.

Aquest home que ha domesticat el món amb la seva tècnica, ara ha estat domesticat per la seva tècnica. La mateixa astúcia, la mateixa habilitat, el mateix enginy que ha fet servir per a domesticar, per a entrampar el món i tallar-ne i cosir-ne els seus objectes, heus aquí que l’ha entrampat a ell, i l’ha convertit en el seu propi objecte. Sondejos, estadístiques, publicitat, propaganda, totes aquestes tècniques noves el neguen com a subjecte i el construeixen i el fan previsible com a objecte. Construïm un model estadístic de l’elector o del conductor. Construïm un producte, que més o menys metafòricament, més o menys simbòlicament, sembli respondre a les seves expectatives latents. Desprès construïm una imatge d’aquest producte. La llancem, la distribuïm, la difonem, la imposem. Ja hem fet el joc de mans: hem construït un nou elector o un nou consumidor. Després, llançarem al mercat un nou diputat, una nova estrella de rock, una nova línia de carrosseria, o una nova crema depilatòria: per a cada nou “concepte” un estudi de mercat ha previst ja el número de vots, el volum de discos o d’automòbils venuts, les xifres de negoci, i la duració probable del producte.

Les ciències i les tècniques han fet així de l’home un objecte previsible, i, com qualsevol altre, modificable i manipulable. La intel·ligència, que construeix tot el que concep, només ha fet explicable l’home deixant-lo de considerar com a home. Evidentment, al mateix temps, la moral ha esdevingut més aleatòria i incerta que mai. ¿Un home ha de ser allò que ell mateix, lliurement, determina de ser, o allò que les tècniques de l’educació, de la propaganda i la publicitat determinen que sigui? Hi ha , en cada un dels homes, una espera, un desig, una exigència que el constitueixen com a pura interioritat? O bé no hi ha en ell res que no estigui del tot determinat pel seu entorn, les seves circumstàncies, el seu medi, és a dir, per tot allò que li és extern?...

...Els mateixos que denuncien avui amb tanta vehemència la barbàrie de la raó, són més o menys els que la celebraven ahir i la trobaven burgesa quan els semblava tolerant. Fins en els seus canvis de camisa, doncs, no fan més que interioritzar sense saber-ho l’amfibologia de la raó. O bé es posen del costat de la subjectivitat i de la raó pensant, i reivindiquen els drets de l’individu i denuncien el totalitarisme del sistema. O bé es posen al costat de la objectivitat i de la impersonalitat de la racionalitat pensada, i denuncien la pretensió de la subjectivitat a fer prevaldre els seus interessos particulars contra l’interès general, o a deixar que la secessió anàrquica d’alguna de les parts es realitzi en detriment de la vida orgànica del tot. Aquesta és la tensió que fa dos segles que està esquinçant la història del món, de la mateixa manera que ha dislocat la consciència europea”.

Nicolas Grimaldi, L’home dislocat
Pòrtic-Barcelonesa d’Edicions, 2003 pp.40-42, i 81